Josep Maria Quintana

Ha mort l’abbé Pierre, el fundador d’Emaús. Un home que aportava una mirada clarivident sobre la vida els homes, però no només sobre els pobres sense llar, a qui ha dedicat la seva vida, ans també sobre altres aspectes, com els costums i la societat. Ell havia reconegut sense pudor que el més dolorós de la seva vida havia estat el vot de castedat, que l’obligava a renunciar a la tendresa d’una dona, i no s’amagava de parlar dels problemes –tantes vegades tabús a l’Església- com els anticonceptius, l’avortament o l’ús del preservatiu per defensar-se de la SIDA. Ell prenia, de fet, com a seus els problemes dels homes, de l’ordre que fossin aquests.

Pel que fa a la pobresa, l’abbé Pierre ha estat un dels primers a comprendre que aquesta necessitava una aproximació molt diferent de l’assistència paternalista, gairebé humiliant, que sovint se’ls havia ofert. D’altra banda, el fundador d’Emaús no parlava gaire de Déu amb els seus companys, però sí que els revelava les seves “tres certeses”. “Malgrat totes les atrocitat –deia-, malgrat el sofriment de tants homes i dones (…), sí, jo crec que l’Etern és, si més no, Amor, que nosaltres som, malgrat tot, estimats, i que també, malgrat tot, som lliures.”

I avui, que en el camp de la política tot sembla pervertit, us deixo amb aquesta frase que ha deixat escrita en el seu testament: “On me dit ‘de gauche’, ça me fait sourire. Droite, gauche, je n’en sais rien. Mon choix est de montrer la réalité telle qu’elle est et de faire percevoir les priorités.”

La decisió del Tribunal Suprem de considerar terroristes els autors de la dita Kale Borroka, tot i que és comprensible, no hi ha dubte que complica les coses, perquè afegeix molta pressió sobre el món radical i independentista basc.

Farà que augmentin les detencions, que creixin les respostes violentes i que la vida es faci més difícil en aquest territori on –en això estic d’acord amb el PP- no es pot viure en llibertat, perquè és perillós exercir de ciutadà amb unes idees diferents a les dels qui utilitzen la violència per defensar les seves.

Ahir vam saber per la premsa que molts dels ciutadans que havien acceptat d’anar a les llistes municipals del PP han fet anques endarrere i han decidit retirar-se de la vida pública simplement per por. I és comprensible. Realment és trist que una de les úniques sensacions de l’home que realment és lliure al País Basc sigui la por, i mentre no puguem alliberar-nos d’aquesta sensació, no estarem capacitats per conviure en igualtat de drets i d’oportunitats.

Podem trobar-nos lluny de les idees que defensen avui els homes i dones del PP, però hem de ser al seu costat reclamant i recolzant el seu dret a proclamar-les. En aquest sentit, doncs, i qualsevulla que sigui la nostra opinió sobre els conservadors, cal saber que no són ells l’enemic de la democràcia. Ho són els fanàtics de la pistola, de l’extorsió i de l’amenaça: ETA, en definitiva.

Només quatre dies després que el senador nord-americà per Illinois, de raça negra, Barack Obama, hagués proclamat la seva voluntat d’assumir la candidatura per al partit demòcrata, la senadora Hillary Clinton ha fet saber, a través d’Internet, que també ella voldria ser la candidata d’aquest partit per ocupar la Casa Blanca.

En ambdós casos es tracta encara de sondeigs, d’exploracions preparatives del salt definitiu a la palestra. No seran els únics en aquesta cursa que els demòcrates han de jugar a fons, perquè novament hi ha la possibilitat real de vèncer els republicans. D’ací que molts d’altres intentaran de dar el salt, com per exemple John Edwads, un jove senador del sud, o bé el conegut i experimentat senador de la Costa Est, Christopher Dodd.

Val a dir que Bush haurà deixat un camp erm i que els Estats Units hauran de repensar seriosament la seva política, no sols exterior (que l’actual president ha desprestigiat fins a un grau extrem), sinó també la interior, de la qual nosaltres sabem ben poques coses i que sovint ens mostra (en el país de les llibertats) un món ple de desigualtats i d’injustícies.

Hillary Clinton és probablement la candidata més atractiva si observem la realitat nord-americana des d’Europa i ho fem des d’una postura liberal i progressista. Però la senadora per Nova York haurà de superar dos handicaps importants: el fet de ser dona en una societat encara masclista, i el fet de ser liberal, en una societat (sobretot a l’Amèrica profunda) que és clarament conservadora.

No cal que us digui que a mi m’agradaria que la seva aposta sortís bé.

Un lector m’increpa molt amablement i em diu: “Tot i que vostè reconeix en el comentari d’avui que la sentencia del Tribunal Suprem contra els qui practiquen la Kale Borroca complicarà molt les coses, assegura que aquesta és comprensible, mentre que quan va parlar de la sentencia que condemnava De Juana Chaos (14.10.06) va dir que era un error. No creu que estem davant del mateix cas?”

Certament no. Jo comprenc que s’hagi condemnat els joves de la Kale Borroca com a “terroristes” perquè el que fan incendiant autobusos, cremant caixers o fent petar portes d’oficines bancàries o de seus dels partits és realment propagar el terror amb finalitats polítiques. Algú m’argüirà que no porten armes i jo li diré que un dipòsit de gasolina i un encenedor pot molt bé considerar-se un arma, per tant, tot i que penso que aquesta decisió complicarà les coses, la comprenc.

He repassat el que vaig dir en el cas de De Juana i ho mantinc. En aquell cas, jo vaig escriure l’article quan el Ministeri Fiscal li demanava 96 anys de presó, que finalment rebaixà a 6, per una carta publicada en un diari que, segons com s’interpretés, podia contenir amenaces. Aleshores vaig opinar això: “el que no tenia cap ni peus és que, per unes amenaces fetes en un article de diari, es demanessin 96 anys. Ja sabem que De Juana era una mena d’assassí en sèrie. Però ara no parlàvem d’això. De Juana havia ja complert la condemna que se li havia imposat pels seus assassinats, condemna que va poder reduir emparant-se en els beneficis penitenciaris de la legislació per la qual s’havia de regir el seu cas. Ara no se li imputava cap assassinat, sinó unes amenaces fetes amb publicitat, i és molt dubtós que per aquest possible delicte (de fet De Juana es troba ara en presó preventiva) se li puguin demanar 96 anys.”

Fos quin fos el passat de De Juana (pel qual ja havia pagat), el delicte que se li imputava era d’una possible amenaça feta en un article d’un diari. Res més. En el cas dels joves independentistes bascos, se’ls condemna per danys físics reals que s’han comès a consciència. Crec que no és el mateix.

Tornant al cas de De Juana, que finalment fou condemnat per l’Audiència Nacional a 12 any i 7 mesos (condemna que trobo absolutament fora de lloc), val a dir que fou recorreguda al Tribunal Suprem, que encara no s’ha pronunciat.

No sé si haureu vist a la televisió el moment en què el batlle d’Alhaurín el Grande abandonava la presó després d’haver dipositat els 100.000€ de fiança que li exigia el jutge. Cal veure espectacles com aquest per adonar-se que no només els etarres (ja sigui directament, ja sigui a través de Batasuna) acusen el govern de ser rere les accions de la justícia, com si en aquest país –i en qualsevol del nostre entorn occidental- els jutges fossin una joguina a mans del govern de torn.

Atiat per una plebs excitada i del tot acrítica, Juan Martín Seron, que així es diu el personatge, ha acusat Rodríguez Zapatero de dirigir “una república bananera” el fet més característic de la qual és que “los etarras están en la calle y los humildes detenidos”.

És encara massa aviat per saber què en sortirà, del procés –“¡No vienen a por mí, vienen a por el PP!”, cridava- que ha iniciat la jutgessa de Coín, Isabel María Pérez, però escoltar els crits, el to i el contingut de les manifestacions de l’edil, em va semblar vergonyós.

Mariano Rajoy diu que el “veto” que han fet a les seves propostes tots els altres partits de l’arc parlamentari és antidemocràtic, i assegura que aquesta situació no es va donar “ni amb Stalin”. En definitiva, que només ell és demòcrata i que tothom menys ell segueix una estratègia equivocada.

Mariano Rajoy, que segurament té alguna raó (o molta) en la crítica que ha fet a Rodríguez Zapatero, ha adoptat, però, unes posicions ultradogmàtiques i irreductibles que impossibiliten d’arribar a cap acord i que gairebé fan impossible el diàleg. Mentre ell desdiu i menysprea el president del govern fins a uns límits que freguen la indecència, sembla que no s’adoni que, per raó que cregui tenir, no és possible imposar a tots els altres una estratègia que, a més, exclou de l’acord partits tan necessaris per a la pau i la concòrdia com el PNV.

Molt em temo, però, que encastellat com es troba en la “veritat”, no cedirà un àpex. I sense fer cas al suggeriment del Partit Conservador Europeu que li recomana de donar una mà a Rodríguez Zapatero, intentarà destrossar-lo fins a deixar-lo esmicolat. D’ací que la crispació que va revestir el final de l’era Aznar serà una broma comparada amb la que ens vindrà fins a les acaballes de la legislatura. En definitiva, que podrem experimentar el xoc de civilitzacions sense necessitat de sortir del nostre parlament.

I és una llàstima, perquè Rajoy, davant els molts errors que ha comès Rodríguez Zapatero, hauria pogut convertir-se en el gran home d’estat que la situació reclamava, criticant les innombrables equivocacions del president i donant-li alhora la mà per refer el diàleg entre els demòcrates. Aleshores esdevindria probablement el polític més respectat. Però ell no ho farà, això, ans durà la seva creuada antisocialista fins al final.

Ara bé, no m’estranyaria que el posicionament tan agressiu i tan ultra que ha adoptat, en lloc de fer adeptes, allunyi del PP un important segment de votants que, conscients de les mancances personals i polítiques de Rodríguez Zapatero, no els faria res de votar a favor d’una dreta moderada i dialogant, però que, a la vista del que estem veient aquests dies, preferiran seguir donant suport als socialistes abans de caure en mans d’aquest Cèsar cregut, venjatiu, feridor i irreductible.

Llegeixo a Només cinc línies aquest aforisme:

“És en els intersticis on resideix la bellesa.
Sense bellesa, no hi pot haver felicitat.
Per tot hi ha intersticis.”

I aquest aforisme em recorda aquella màxima tan elemental i sovint oblidada de Santa Teresa : “Dios está entre los pucheros”. Ambdues no diuen el mateix, és cert, però apunten sens dubte a una mateixa cosa, per a mi la més sublim: l’Absolut. Perquè Déu, la Felicitat i la Bellesa han de ser necessàriament termes unívocs, sempre que visquem oberts a la realitat del misteri.

Aleshores m’adono del meu error, perquè busco endebades on mai no el podré trobar, perquè l’Absolut no viu enllà dels mars, en una terra ignota i estranya, ans és molt més a prop, segons això. Vés a saber si no l’hauríem de cercar –“noli foras ire, in te redi”, escriu Sant Agustí- a l’interior de casa.

Quan cada any arriba el dia de sant Antoni Abat, els menorquins celebrem la festa gran de la nostra illa. Fou tal dia com aquest de 1287, que les tropes d’Alfons III el Liberal, el nét de Jaume I, conqueriren l’illa i feren fora les hosts d’Abu Umar. Amb aquest fet d’armes i amb una actuació sobre els musulmans que avui probablement hauríem de qualificar de genocidi, es cristianitzà l’illa i s’inicià la incorporació de Menorca a la cultura catalana.

Cada any, arribat aquest dia, ho celebrem des de les institucions (és el dia gran del Consell de Menorca) i l’Església catòlica participa en una festa cívico-religiosa a Ciutadella, fent la processó dels tres tocs a l’entrada de la ciutat.

Alguns menorquins treuen al balcó la bandera quadribarrada amb l’escut de l’antiga Universitat, que és avui l’ensenya oficial que representa l’illa, i els ciutadans ens felicitem en trobar-nos pel carrer.

És ben curiós, però, que, a mesura que hem anat omplint de contingut aquest dia, quan disposem d’un Estatut que reconeix la personalitat insular i tenim una institució pròpia amb competències reals, quan sembla que el redreçament cultural hauria de ser indiscutible, és un fet constatable que l’illa avança (penso que imparablement i decidida) vers la descatalanització (i el mateix hauríem de dir de la descristianització, que també es va produint a un ritme de vertigen).

Tot canvia entorn nostre, i nosaltres ens debatem entre allò que som (i que voldríem continuar essent), i allò que sabem que acabarem esdevenint per la pressió natural de les coses. En el fons no deixa de ser dolorós aquest procés, com dolorós és també observar com l’esperit es mantén i el cos decau, i constatem a mesura que passen els dies la distància que els separa.

Bé, potser m’he posat una mica tràgic i no hi ha de què, o potser és la boira d’aquests dies. O vés a saber si no serà el debat que hi hagué despús-ahir al Congrés, del qual no puc dir sinó que em va dur al desencís i em provocà la nàusea.