Josep Maria Quintana

Fa uns dies, La Vanguardia duia aquesta notícia:

Miquel de Palol: “Lo catalán en general está peor que bajo la bota franquista”

JOAQUIM IBARZ / MAGÍ CAMPS – Enviados especiales CARTAGENA DE INDIAS – – Presidido de manera generosa por Víctor García de la Concha, director de la Real Academia Española, se celebró en el marco del IV Congreso Internacional de la Lengua Española, clausurado ayer, el debate sobre la situación del vasco, catalán y gallego en el Estado español. Bernardo Atxaga y Miquel de Palol defendieron la necesidad de que los poderes públicos protejan el catalán, el gallego y el euskera para garantizar la supervivencia de estas lenguas.

“Si una lengua no cuenta con apoyo directo, no puede sobrevivir; no basta con el voluntarismo”, dijo Atxaga. Palol estuvo muy duro. Dijo: “La situación actual de lo catalán en general, y del idioma en particular, en términos de equivalencias razonables, es en más de un aspecto peor ahora de lo que era hace cuarenta años bajo la bota franquista. El paso de la cultura de la resistencia a la incultura de las leyes del mercado le ha sentado fatal a la difusión y presencia de la literatura catalana. En los años sesenta y setenta, la catalanidad era una marca de modernidad, de progreso, de cosmopolitismo, y la progresía de orientación democrática así lo reconocía en Madrid y el resto de España. La homogeneización del llamado Estado de las autonomías, unido a la mala gestión de los propios recursos desde Catalunya, ha aniquilado el prestigio de lo catalán. La situación actual es de una pugna perpetua por la presencia pública, con apreciaciones opuestas desde las diferentes orillas”.

“Los niños y los jóvenes aprenden en catalán en las escuelas, pero juegan en castellano en el patio y en sus comunicaciones en la línea informática; y el idioma de los bares, de los autobuses, de los taxis, de los comercios, en la prensa escrita, en la radio y la televisión es el castellano con una mayoría aplastante”, dijo Miquel de Palol.

“Decir que el castellano está en peligro en Catalunya es una falacia”. Así de contundente se mostró a su vez Joan Veny i Clar, del Institut d´Estudis Catalans. En cuanto al gallego, Ramón Villares, del Consello da Cultura Galega, se confesó maravillado de su supervivencia, al no haber tenido apoyo institucional ni haber sido objeto de tantos trabajos académicos como el catalán.

Em temo molt que, tant l’escriptor Miquel de Palol com el lingüista i especialista en dialectologia Joan Veny Clar (de qui vaig tenir l’honor de ser alumne –devia ser l’any 1971- a la Universitat de Barcelona) tenen raó. De fet, i per a desgràcia nostra, el procés de la globalització actua d’una manera brutal en favor de la llengua castellana, de l’espanyol, que és la llengua forta, la qui té un estat darrera i quatre-cents milions de parlants en tot el món (l’any 2050 en tindrà mil milions). De fet no cal que “Ciudadanos de Mahón” s’esforcin a fer el seu partit. Tenen (a més curt o més llarg termini) la batalla guanyada sense necessitat de presentar-se a les eleccions.

No vull dir amb això que hàgim de rendir-nos, però l’evidència en aquest camp esdevé categoria. És trist, però crec que irremeiable.

És evident que Rússia té grans dificultats per esdevenir una democràcia en el sentit ple de la paraula. Aquest país enorme, mig europeu mig asiàtic, amb una història a les espatlles plena d’autocràcies o de dictadures, el procés democràtic sempre s’ha mostrat feble i ha tendit al govern autoritari.

Ara, el sistema polític rus és constitucional i, doncs, democràtic, però Putin és un exemple clar de l’home que no acaba d’adaptar-se al sistema i que, dia rere dia, força la màquina constitucional.

D’acord amb la Constitució, Putin no pot ser reelegit, però el dubte de la seva continuïtat plana d’una manera continuada damunt la federació. Ara ha estat un home seu qui ha obert la caixa dels trons. Únic candidat a la seva pròpia successió a la presidència del Parlament rus, Sergueï Mironov, un cop ha estat reelegit, ha proposat d’abolir la limitació a dos mandats presidencials. Segons ens explicava el corresponsal de Le Figaro a Moscou, “Mironov ha dit que cal que aquesta regla es revisi”. Ell proposa que aquesta limitació constitucional que va imposar-se l’any 1993, s’estengui a tres mandats (ara ho limita a dos) i creu també que cadascun d’aquests s’hauria d’allargar de 4 a 5 o a 7 anys. Ell assegura que això és el que reclamen “milions de ciutadans”.

Les esmenes constitucionals que proposa Mironov haurien de ser aprovades per dos terços de les dues cambres del Parlament i per dos terços de les regions russes. Però també es podria recórrer a la fórmula del referèndum universal, fórmula, però, que fou rebutjada encara no fa un any per la comissió electoral central russa.

Val a dir que el president de la Duma, Boris Gryzlov ha mostrat el seu desacord amb aquesta proposta, i d’altres membres del partit presidencial, Rússia Unida, han assegurat que la seva formació vetllarà per la inviolabilitat de la Constitució. I val a dir que el mateix Putin ha dit més d’un cop que no és partidari de modificar-la. Un portaveu del president ha dit –i això no és nou- que “la posició del president no ha canviat. El president no creu que hi hagi cap necessitat de modificar la Constitució”. Però ha insistit –i això tampoc és nou- que Putine desitja continuar exercint la seva influència després de 2008. Però no des del Kremlin.

La qüestió a resoldre és saber des d’on i com vol continuar present a la vida política russa el president Vladimir Putin.

És difícil que es pugui ser més imprudent en política del que ho va ser el senyor Vendrell, el número 3 d’Esquerra Republicana de Catalunya, fa gairebé una setmana. Potser la paraula no és, però, imprudent, i hauria de dir irresponsable. Gairebé sembla increïble que el representant d’un dels partits que formen part del govern que governa Catalunya hagi ofert la presidència al cap de l’oposició si es donaven determinades circumstàncies: en definitiva si aquest es comprometia a convocar un referèndum per decidir l’autodeterminació, que, com sabem, ara per ara, és una proposta inconstitucional.

En un primer moment, el líder de Convergència i Unió, el senyor Artur Mas, va tenir més seny que no pas el dirigent nacionalista d’Esquerra. “Amb aquestes coses no es juga” –va venir a dir, i li va retreure un excés de frivolitat.

Finalment, però, també Mas va picar l’ham i tot va acabar amb un debat esperpèntic al Parlament per al cas que, en el futur, el Tribunal Constitucional retalli l’Estatut, però sense arribar a cap acord entre els dos partits nacionalistes. Un show increïble, però absolutament cert.

A mi, que tinc una formació catalana (probablement hauria de dir catalanista) però que no milito en cap nacionalisme i que, a més, contemplo el panorama des de Menorca (per tant, des d’una altra comunitat autònoma), m’omplen de tristesa aquestes provocacions innecessàries i estúpides, com la darrera d’ERC, un partit que, formant part d’una coalició i sense trencar-la, proposa una fórmula de govern que implicaria un canvi substancial en el panorama polític de

Catalunya. Val a dir, però, que Mas no ha quedat més ben parat de l’aventura i, del que estic segur és que el catalanisme hi ha sortit perdent.

Sempre he cregut que va fer més mal a la Catalunya republicana la política del president Companys (a qui només el martiri ha rehabilitat) que els canons del general Batet. Perquè una cosa conduïa inexorablement a l’altra. I també penso que fan més mal a la causa del catalanisme errors com aquest que han comès Esquerra i CiU que les proclames incendiàries i antinacionalistes del senyor Rajoy. I dic això perquè els atacs de Rajoy et confirmen en les teves idees i consoliden els teus sentiments. Però les pífies dels nacionalistes et deixen desconcertat i aprofundeixen encara més el pou –ja molt gran- de les pròpies decepcions.

I dit això vull afegir que la manca de lideratge que avui ofereix la política catalana em sembla preocupant. Montilla és un personatge tan pla, tan poc atractiu, que fa la impressió que viatja en una nau a la deriva. Dir que pilota em semblaria francament exagerat.

Després de l’acord històric entre Ian Paisley i Gerry Adams a Stormont, han aparegut ja les primeres fractures en el partit del líder protestant amb la dimissió de l’eurodiputatt Jim Allister. Sembla que aquest és un home de segona fila i que la situació continua sota control després de la decisió de formar govern amb el Sinn Fein el 8 de maig.

Els pesos pesats de la formació de Paisley, el Partit Democràtic Unionista (DUP), Peter Robinson, Nigel Dodds, Willie McCrea entre d’altres, romanen a bord sense la més mínima temptació d’abandonar el vaixell.

Val a dir, però, que els problemes d’encaix d’aquesta mena de decisions que van en contra del que hom ha dit, escoltat i sentit tota una vida, són del tot lògics.

Segons explicava el corresponsal de La Vanguardia a Belfast, el reverend Paisley està trobant més resistència entre els feligresos de la seva església que no pas entre els membres del seu partit. No té res d’estrany això, perquè a Irlanda la barrera –si més no des d’un punt de vista teòric- s’ha posat sempre entre catòlics i protestants. La d’Irlanda del Nord és probablement la darrera guerra de religió que hi ha hagut entre cristians (i dic cristians, perquè, en el camp musulmà, la guerra entre xiïtes i sunnites continua essent duríssima).

D’altra banda, hem de reconèixer que durant cents i cents anys, la religió ha estat el reducte més fonamental de la intransigència humana. Obrir la capsa dels trons i dir el contrari del que sempre s’ha dit en aquest camp, forçosament ha de crear greus problemes.

Dilluns passat, alhora que vèiem com els representants del Foro de Érmua i els seguidors del nacionalisme basc s’esbatussaven, s’escridassaven com energúmens, es deien el nom del porc i algú picava un cop de peu a les parts d’un antinacionalista, podíem també contemplar con el reverend Ian Paysley (“never, never, never!” –ho recordeu-?) i Gerry Adamas, enemics a mort durant quatre dècades, convenien de participar en un mateix govern per al seu país.

No es donaren tan sols la mà, i res no rectificaren respecte d’allò que cadascú pensa de l’altre. Però això no els va impedir de ser clars: “No podíem permetre que la nostra justificada repulsa pels horrors i tragèdies del passat es convertís en una barrera que impedís un futur millor per als nostres fills” –va dir Paysley-, alhora que Adams proclamava que “ens queden moltes dificultats per davant, però ha nascut una nova era plena d’oportunitats en la política d’aquesta turmentada illa.”

Irlanda del Nord ens queda molt més lluny que el País Basc, que sentim com una cosa més nostra, però ara per ara tot sembla més difícil a Euskadi, on la portaveu del govern d’Ibarretxe es va negar a condemnar el cop de peu al membre del Foro al·legant que no en tenia constància oficial.

Com veieu, no només d’un costat provenen les intransigències.

Cito de memòria, però diria que és a Dialogue de Carmélites, de George Bernanos, que la superiora del convent accepta el martiri abans de trencar els seus vots. “Això que faré –diu- sé que va contra la llei, però és d’acord amb la meva consciència, per tant assumiré les conseqüències que impliqui el meu acte.”

La grandesa dels mots de la superiora de les carmelites a l’obra de Bernanos radica en el fet que mor per mantenir-se fidel a un compromís. Ella sap que la llei l’obliga a fer una cosa que no li permet la seva consciència, i accepta el martiri abans de claudicar.

I em demano: És paral·lela aquesta actuació a la que va tenir fa uns dies el senyor Diaz de Mera davant el Tribunal que jutja els processats de l’11-M? Em temo que no. Diaz de Mera, exdirector general de la policia en temps del govern d’Aznar, dos anys després d’haver cessat en el càrrec, va llençar al vent la notícia que ell coneixia l’existència d’un informe signat “per un home i una dona” que demostrava la relació entre els islamistes presumptament autors de l’atemptat de Madrid i l’ETA, en definitiva, va dir que coneixia el que podria ser la pedra filosofal de la “teoria de la conspiració”.

Tanmateix, quan el president del Tribunal li va ordenar –què dic ordenar, suplicar!- que digués el nom de la persona que li va acreditar l’existència d’aquest document misteriós, ell, molt digne, va assegurar que preferia carregar amb el mort a desvetllar la identitat d’aquesta persona. Això és probablement denegació d’auxili a la justícia, o potser desobediència al Tribunal, que no ho sé, perquè no sóc penalista, però està molt lluny de la dignitat de la mare carmelita que mor per no trair la seva consciència.

Diaz de Mera va llençar la sospita sobre un col·lectiu d’haver comès un gran delicte (cosa que no tenia cap obligació de fer i que, a més, comportava grans conseqüències polítiques, perquè el seu partit n’ha trec suc d’aquesta notícia fins a l’extenuació) i, segons diu ara, en coneix la font, però no vol revelar-la per protegir-la.

De dignitat, res de res. Si ell no podia desvetllar la veritat de l’acusació que feia, si ell no en podia explicar el què i el com d’allò que assegurava, aleshores n’havia de guardar silenci.

—–

Perquè tingueu una informació clara dels fets, vegeu com donava la notícia Libertaddigital.com fa uns mesos:

DÍAZ DE MERA CALIFICA EL MANDO ÚNICO DE “MANIOBRA MAQUIAVÉLICA”
(09-09-06) Un ex director de la Policía afirma que Telesforo Rubio conoce un informe sobre las conexiones entre ETA y el 11-M
El ex director de la Policía y actual europarlamentario del PP ha declarado en la COPE que el responsable de la Comisaría General de Información, Telesforo Rubio, destituido y “ascendido” por el ministro Rubalcaba este viernes, tiene en su poder un informe sobre las conexiones entre la banda terrorista ETA y los atentados terroristas del 11-M. Según Agustín Díaz de Mera, si ese documento saliera a la luz, sería un duro revés para los que han intentado ocultar las pruebas del 11-M. Según el político popular, Telesforo Rubio sabe donde está ese informe y también “con cuántas llaves está sellado”. Sobre la creación del mando único de la Policía y la Guardia Civil, el parlamentario considera que ha sido una “maniobra maquiavélica” de Rubalcaba. LEA EL ANÁLISIS del golpe de mano a la cúpula del Ministerio del Interior, por Luis del Pino

També jo crec –com la majoria de persones que no es troben a l’òrbita del PP- que la sentència del Tribunal que va absoldre Otegi és, si més no, insòlita. Tinc la impressió que no hi ha gaire precedents d’una cosa així: que el Tribunal ataqui el Ministeri Fiscal per haver retirat els càrrecs quan –segons diu- “existe prueba de cargo directa, objetiva, suficiente para desvirtuar la presunción de inocencia, lícitamente obtenida y practicada” en el judici en qüestió.

Ara bé, també crec que no té gaire sentit –i alhora pot donar lloc a especulacions de tota casta- que el Ministeri Fiscal, sense donar cap explicació, retiri els càrrecs contra una persona a qui, fa uns mesos, pels mateixos fets, demanava 16 mesos de presó.

Succeeix el mateix que en el cas De Juana. No s’explica que es demanessin 96 anys de presó per finalment reduir la petició a només 6. Com no s’entén que es demanessin 16 mesos per Otegi i ara no es demani res. Tots aquests canvis necessiten d’una explicació lògica, i aquesta no s’ha produït.

Ahir vaig rebre un correu que deia:

Hola, em dic Clara i m’agradaria fer-li una pregunta perquè no se com puc aconseguir la informació i crec que vostè ho sabrà o li ho podrà preguntar a algú. Els integrants d’un partit polític fins quin punt tenen que seguir les directrius del seu partit? i en quines circumstancies es poden o no negar i quina classe de represàlies poden tenir?

Gràcies
Clara

Un partit és un col·lectiu que, a partir d’unes idees polítiques i d’una determinada concepció del món, intenta transformar-lo participant directament en l’activitat política del seu país. Això fa que, en el marc de la seva ideologia, elabori programes que intentarà dur a terme, ja sigui des del poder o des de l’oposició, al si de les institucions que optarà per governar.

L’únic que es demana als partits és que siguin democràtics en la seva estructura i que acceptin dur a terme els seus objectius també per mitjans democràtics. Així doncs, un partit es podria plantejar objectius marcadament anticonstitucionals si accepta que, per a dur-los a terme, s’ajustarà als mecanismes que estableix la constitució.

És lògic que un ciutadà que opta per fer política actuï a través d’un partit del qual en comparteix la ideologia i, també –si més no en línies generals-, el programa que marca la seva acció. És clar que en la concreció d’aquest pot haver-hi discrepàncies, però si la discussió és democràtica, òbviament cal que s’accepti la decisió que s’ha pres majoritàriament. Així doncs, la discrepància és possible, però d’alguna manera és indispensable mantenir una actitud disciplinada si no volem que tot vagi a mal borràs.

Això no és –ni hauria de ser- incompatible amb una consciència crítica que tots els partits haurien d’exercitar i que ordinàriament obliden. I, menys encara, hauria de ser incompatible amb l’exigència d’un debat intern, ampli i sincer, entorn dels programes que el partit aprova, circumstàncies que, en molts partits, més d’un cop no s’han donat. Però si es pot parlar lliurament i obertament en els òrgans de decisió interna, i els acords a què s’arriba són democràtics, aleshores el més raonable és que l’afiliat respecti les decisions preses i s’abstingui de fer crítica fora del partit i que, si la fa, pugui ser cridat a l’ordre i, fins i tot –si la seva conducta és del tot contrària o malintencionada a les decisions de la majoria- pugui ser expulsat.

És clar que, si els partits són oligarquies dominades per un grup que no té en compte l’opinió els afiliats i que actuen sense ajustar-se a les exigències d’una democràcia interna real (per molt que aquesta es trobi reconeguda en els estatuts), aleshores jo li aconsello que no s’hi mescli, en sortirà escaldada abans de començar.

Molt diferent és la situació dels qui, com jo mateix, tot i que tenim també una ideologia, unes idees i una manera de veure les coses, no estem, però, subjectes a cap disciplina de partit. En aquest cas no se’ns demana que callem davant les decisions d’un partit determinat –per molt que aquestes s’hagin pres democràticament-, si considerem que són equivocades o perjudicials per a la col·lectivitat. La persona que fa crítica públicament té el dret i el deure de dir el que pensa, i de raonar les seves afirmacions, la qual cosa no vol dir que necessàriament hagi d’estar encertat en els seus raonaments.

De fet, la crítica és important, i més si aquesta és honesta i no cerca el benefici personal. I ho és perquè, entre altres coses, molt sovint els partits són refractaris a passar-se la mà pel pit, i convé que algú (i més encara si aquest algú és proper les idees d’aquest mateix partit) els recorda que, en una acció determinada, en una manera concreta d’actuar, no han estat a l’alçada d’allò que d’ells esperàvem.