Ahir vespre, al Cercle Artístic de Ciutadella es va presentar la novel·la amb què Maite Salord ha quedat finalista del premi Sant Jordi 2006. Hi vam intervenir l’editor Isidor Cònsul, el professor i escriptor Damià Pons i jo. Aquestes que segueixen són les paraules que vaig pronunciar a l’acte:
No cregueu que és fàcil per a un escriptor presentar l’obra d’una jove col·lega que admira i que ha quedat finalista d’un dels premis més considerats per la crítica literària catalana amb una novel·la que duu per títol “La mort de l’ànima”; i això encara que el llibre li hagi agradat molt. Val a dir, però, que les dificultats de presentar-la no sorgeixen tant de la literatura que enclou, perquè el que resulta més fàcil en el cas que ens ocupa és dir que estem davant d’una obra gran, d’una novel·la valuosa, d’un relat dur i contundent, d’una història apassionant, i d’una trama sorprenent que respon a una estructura narrativa tan intel·ligent com original. No, la dificultat no respon tant a això com a la necessitat d’haver de parlar d’una història que aquest presentador us voldria contar, que us voldria explicar, perquè està segur que si ho fes acapararia l’atenció de l’auditori, però de la qual només en pot esbossar els trets més generals, perquè sap que hi ha tot un conjunt d’elements que només el lector ha de descobrir. Entre altres coses, perquè les novel·les no s’escriuen per ser contades, ans es creen per ser llegides, perquè el lector devot, tot sol i en silenci, se submergeixi –com jo ho he fet- en la immensitat d’un món que desconeixia i que de sobte l’atrapa, el captiva, i el fa partícip d’una realitat virtual, que ell però experimenta com a immensament real, perquè –i això és molt clar en aquesta novel·la- l’univers que l’autora ens descobreix sembla que vulgui defugir la fantasia –poques vegades haurem estat més lluny del realisme màgic que amb “La mort de l’ànima”- ans pretén submergir-nos en un món amb grans dosis de realitat, en un món on els homes i les dones que hi viuen s’estimen i s’odien, se cerquen i es defugen, s’enfronten i es destrueixen fins a la mort.
Tanmateix he d’observar –potser per contradir l’afirmació que acabo de fer just ara- que l’autora és capaç de transcendir en aquesta novel·la la realitat tangible de la mort dels cossos que, pel que ella ens diu, no és l’única mort, ni tampoc la més terrible, ja que, morts els cossos, és l’esperit dels personatges –allò d’intangible que en ells pugui encara restar viu- que entra en una dialèctica que només pot conduir a l’autodestrucció, sens dubte la més cruel, aquella que perseguirà la mort del que en l’imaginari de la nostra formació juevo-cristiana mai no pot morir: l’ànima, en definitiva. I això encara què aquest darrer pas, aquesta darrera i definitiva lluita tingui un perquè ben terrer, un perquè arrelat en el més pregon i arcà del nostre jo: en uns vigorosos sentiments d’odi i de venjança que deriven d’un pecat familiar que ho contamina tot i que, en el moment culminant de la novel·la, després d’haver-ho destruït tot, farà que un dels protagonistes afirmi amb orgull: “Has de reconèixer que, per una vegada a la vida, he estat a l’alçada (…) [de la nostra família]”.
Maite Salord ha escrit una història poderosa que podríem observar des de diversos punts de vista. Ningú no cometria cap falsedat si digués que estem davant d’un immens drama rural, perquè la novel·la és, en efecte, un drama. I és també rural el món que reflecteix d’una societat –la de n’Esperança i n’Andreu Calafat (que alhora es remet a la dels seus pares, en Miquel Calafat i l’avi Tomàs)- d’una societat, dic, que se’ns mostra ja dissociada de la gens rural societat ciutadellenca d’avui on es mou en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança, un home que es guanya la vida com a concessionari d’una marca de cotxes de moda, i que es deleix per fer diners fàcils, d’ací que punxi per vendre Son Ullastre, la darrera finca que encara resta en el patrimoni familiar, de la qual, però, la seva mare –dona d’un altre temps- no es despendria per res del món. Però el crític s’equivocaria plenament si, amb aquesta afirmació, volgués acostar “La mort de l’ànima” als grans drames rurals de la literatura del segle XIX. Això no ési Guimerà ni García Lorca; ni Émile Zola ni tampoc Narcís Oller.
“La mort de l’ànima” és, sens dubte, una novel·la d’avui, escrita amb una tècnica literària d’avui, on s’expliquen els dies darrers de n’Esperança i n’Andreu Calafat, dos germanastres fills d’un mateix pare, en Miquel Calafat, darrers exponents d’una família d’enriquits i emprenedors ciutadellencs que emigraren i feren fortuna a Egipte, país on durant un parell de generacions, regentaren rendibles negocis vinculats a riques i extenses possessions de terra. N’Esperança i n’Andreu són, doncs, la darrera baula d’un món que és a les acaballes, d’un món que és ple de mentides, d’enganys, de frustracions, d’odis i també de venjances, dues persones que, al final dels seus dies, protagonitzaran una lluita feroç i implacable, un duel que només pot conduir a l’autodestrucció.
Però “La mort de l’ànima” és alhora la història d’altres personatges menors, aquells que d’alguna manera representen l’avui en la novel·la, especialment en Miquel Àngel, el fill de n’Esperança Calafat, un home carregat de contradiccions, amb alts i baixos en el negoci de venedor de cotxes, casat amb una dona, na Joana, que regenta una sabateria, amb la qual té dos fills, na Lara i n’Arnau; diligent i endreçada ella, mal estudiant i mandrós ell. Però ben al costat d’aquesta família, aviat agafa força la figura de n’Estrella, una equatoriana intel·ligent i astuta que ha hagut d’emigrar del seu país, on s’havia llicenciat en direcció d’empreses, però que es veu obligada a fregar el terra de les cases burgeses de Ciutadella i, darrerament, a tenir cura dia i nit de la vella, malcarada i autoritària Esperança Calafat.
De fet, i de la mateixa manera que he parlat de drama rural, també podria prescindir d’aquesta qualificació i oferir-ne d’altres que, per elles soles, probablement serien també insuficients. Podria, per exemple, parlar d’una novel·la d’intriga, en el sentit que el lector, un cop ha llegit dos o tres capítols, s’adona que hi ha coses que lo li quadren, i aviat comença a desconfiar, ja que, una mica confús, no sap realment què és el que falla, ni quin és el joc que l’autora es duu entre mans. O podria dir també que la narradora ha construït una novel·la d’aquelles on s’expliquen dues històries paral·leles que s’acaben confonent al final, dues històries que, en aquest cas, se succeeixen “Up&Down”, en una casa –la vella casa dels Calafat- situada en el nucli antic de Ciutadella, que amb el temps s’ha dividit en dues: els dalts, que habita en Miquel Àngel i la seva família, i els baixos, on viu n’Esperança Calafat amb n’Estrella, la dona que en té cura, i on s’ha respectat, però, l’habitació on va néixer i on sempre ha viscut n’Esperança, la dona sobre la qual es construeix bàsicament el drama narratiu. I com a apèndix, tindrem la finca de Son Ullastre, un lloc vora el mar, una finca agrícola que el nou ric Miquel Calafat va comprar a un marquès vingut a menys i necessitat de diners frescos, per molt que això ell no ho hauria reconegut mai. Son Ullastre és l’altra casa dels Calafat, el símbol de la generació que és a punt de desaparèixer, una finca que evocarà a n’Esperança i n’Andreu records terribles i on es forjarà una part del drama, perquè és allí on es van produir alguns fets que han marcat definitivament les seves vides, on es van forjar els secrets més ben guardats, que acabaran, però, revelant-se en un final dramàtic i, com he dit, autodestructor.
L’autora, però, discreta i ordenada, disposa la novel·la d’una manera que al lector li sembla en principi d’una gran simplicitat. Sembla que es tracti d’una història que es desplegarà al llarg de set dies –divendres, dissabte, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres i dijous- que, per facilitar la feina al lector, enclou entre un proemi i un epíleg que, com he dit, se suposa que iniciaran i clouran la història que ha decidit explicar. A més, l’equilibri formal no pot ser més mesurat: els fets de cada dia s’explicaran, en cada cas, al llarg de dos capítols que, segons observem immediatament, el primer es correspon al pis de baix –on viu n’Esperança Calafat-, i el segon al pis de dalt –el que habita en Miquel Àngel i la seva família-. Fins i tot sembla que, per evitar confusions, l’autora ha decidit adoptar dos punts de vista narratius ben diferenciats: a cada primer capítol ens trobem amb un narrador omniscient que, utilitzant la tercera persona, explica la història truculenta dels dos germans Calafat; mentre que a cada segon capítol, l’autora utilitza la segona persona –el tu- per descriure el món mediocre d’en Miquel Àngel i de la seva família, una tècnica que agafa immediatament una gran força, atès que la veu del qui parla es transforma en una mena de veu de la consciència del protagonista, d’aquest home de cinquanta anys que es troba cada dia més lluny de la seva dona (de fet, tant l’un com l’altra tenen amors furtius), que no acaba de reeixir en els negocis i que voldria que sa mare vengués Son Ullastre per “ser ric, ric, immensament ric i, per tant, respectable”. Un home que, ja el matí del divendres –recordeu que, després del proemi, la novel·la s’inicia amb el relat del divendres- veu en una finestra petita que s’obre en una de les parets de la casa veïna que bada sobre el seu mateix pati, per la part de darrera, un rostre estrany que l’observava sense dissimulació. Ell, però, no sabrà interpretar què significa allò, com mai no sabrà interpretar res del que passa en aquella casa, i, impotent, acabarà refugiant-se, dia rere dia –o més aviat hauria de dir nit rere nit-, en la inconsistència d’un món irreal i oníric. “Somies –li dirà la veu del narrador la nit del diumenge- un rostre cadavèric enfonsat dins un llit blanc, un rostre que, de vegades, pren la fesomia de la teva mare i, de vegades, la d’un nitot de color xocolata. Somies un taüt com el del teu pare, brillant i amb una finestreta amb vidre per poder veure el rostre de la mort. I tu mires a dins i et veus a tu i tu ets n’Arnau que somriu. Però tu no t’has mort, tu puges una escala eterna i angoixant, grisa i bruta, que mai no podràs acabar de recórrer perquè, de cop, els esglaons es retallen en l’infinit i les parets desapareixen i tot es comença a fondre com un sucre esponjat i inicies una caiguda que només acaba quan obres els ulls de cop, xop de suor, i amb el cos adolorit de tantes imatges que se t’han clavat a la carn.” I si això succeïa el diumenge, dos dies més tard, el dimarts, després d’haver fet aquell descobriment macabre que tant l’ha de sobresaltar, la veu del narrador li recorda que “tu també reconeixes que hi has pensat alguna vegada. Morir, desaparèixer per sempre, enviar-ho tot a filar… (…), mentre el son et fa caure per un precipici sense fi que potser s’assembla una mica a la mort.” També la nit del dimecres, quan veurà que la mare agonitza, en Miquel Àngel haurà d’afrontar la nit desconcertat pel que viu i no entén. I caurà novament en un son profund i llarg. De sobte es veu dius un avió, passatger únic, i –diu el narrador- “mires per la finestreta i veus que ja estàs volant, que acabes d’enlairar-te d’un aeroport que no existeix. I, des de la immensitat, veus el castell de Sant Nicolau, a la sortida del port de Ciutadella, i crides, crides fort que vols davallar d’aquell avió que, de sobte, és ben buit.”
I mentrestant, en Miquel Àngel serà testimoni d’uns fets que no podrà explicar-se perquè desconeix absolutament el secret de la seva família, aquell secret que sempre ha guardat gelosament la seva mare, n’Esperança Calafat, una dona que veurà com, amb el retorn de l’Argentina del seu germà Andreu, d’aquell germanastre que, cinquanta anys enrere, havia fugit a les sotges amb el gran pes sobre la consciència d’haver estat la causa d’una gran desgràcia familiar, veurà, dic, com el terra sòlid que ha trepitjat durant tants anys, esdevé de sobte un aiguamoll.
En efecte, tot es trasbalsarà amb aquest retorn que presagia un final borrascós dels dos personatges –el de n’Esperança i el de n’Andreu- dins l’ànima dels quals s’endinsarà la novel·lista i n’extraurà el més profund i també el més tèrbol: aquell conjunt de records i de vivències doloroses que mai no han oblidat del tot i que, en remoure’ls, se’ls faran insuportables.
En el transcurs d’aquells set dies –o per ventura no són set? Bé, no ho sé, deixem-ho que ho esbrini el lector- descobrirem la complexa realitat dels Calafat: les qüestions relacionades amb la fortuna de la família, la mort de la primera dona d’en Miquel, el casament d’aquest amb la jove Júlia, el naixement de n’Andreu, i tot el munt de sentiments i de ferides que la vida ha provocat en l’ànima dels protagonistes. El recurs al monòleg interior és constant en la tècnica narrativa de Maite Salord, i això ens permet seguir el fil de la narració a través de la consciència dels personatges, un fil que l’autora ens dosificarà perquè el lector ho vagi descobrint tot lentament, com també ells –vull dir els protagonistes- van descobrint lentament la veritat que afecta a les seves vides, una veritat que condueix inexorablement a la mort, a una mort que abraça tota la història, d’un cap a l’altre, des del principi fins al final.
Serà el dijous –o potser no serà el dijous?- quan n’Esperança revelarà en un llarg soliloqui el perquè de tot plegat, el doble engany i la doble venjança exercida damunt n’Andreu, però ho farà convençuda que, una vegada més, ella vencerà. “Un cop et vaig destruir amb la mentida. Ara –diu-, ho faré amb la veritat… encara que no la vulguis saber, encara que no em vulguis escoltar…” Però difícilment pot haver-hi vencedors en una història que té la mort com a protagonista. I curiosament, ni tan sols el pobre Miquel Àngel en sortirà econòmicament beneficiat d’aquell duel. Aleshores descobrirem per què l’autora ha introduït la figura marginal de n’Estrella, la criada, l’equatoriana intel·ligent que enyora la seva filla petita que, quatre anys enrere, va deixar en mans de l’àvia per fer uns quants diners tan lluny casa, a Ciutadella, amb l’esperança, però que un dia se’n podria tornar. I en el precís moment en què n’Estrella acabarà sabent-ho tot, també ella serà conscient que, com tots els altres, s’haurà de mantenir per sempre més en silenci. Un “silenci –diu el narrador a Miquel Àngel- [com] el de la teva mare, que no pot (no vol) parlar; el de n’Estrella, que (diu que) no sap res; el de n’Andreu, que encara et forada el cervell… Silenci: el teu, el del desconcert. Mai no t’hauries imaginat que el silenci pogués omplir-se de tantes maneres.”
La mort, doncs, acabarà per dominar-ho tot, i morts els cossos seran les ànimes les que provocaran un darrer assalt, el definitiu. I la de n’Andreu es buidarà del tot i farà que la seva ànima, oprimida des del naixement, exerceixi la suprema i última venjança. Serà, doncs, en aquesta venjança que ell se sentirà per primer cop a la vida a l’alçada dels Calafat. “El pare s’hauria sentit orgullós de mi. (…) Confessa-ho, Esperança: la meva veu ha ressonat amb força dins la casa dels Calafat.”
Serà, doncs, quan aquesta força autodestructiva ho haurà absorbit tot, quan la vida dels cossos s’haurà acabat, serà, dic, aleshores, quan l’esperit podrà travessar l’espessa boira del món de les ombres. Només així, n’Esperança i n’Andreu Calafat podran assistir –com he començat dient al principi- a la mort de les seves pròpies ànimes, que és allò que provoca la definitiva i autèntica mort.
Estem, doncs, davant d’una novel·la gran, d’una novel·la que considero que qualsevol que tingui un mínim d’interès a aprofundir en la literatura, i alhora en vol gaudir, haurà de llegir-la. Però la meva missió no era d’explicar-vos la novel·la –això, ja us he dit al començament que no ho faria-, era només de parlar-vos-en, de presentar-vos-la, de despertar en vosaltres les ganes d’enfrontar-vos-hi directament a través de la lectura, d’aquesta acció personal, única i meravellosa que clou realment el cicle de l’obra d’art que un dia va iniciar l’escriptor.
Josep Maria Quintana 