Sobre la corrupció

by

Estimat director: Diumenge passat, el cel cobert i les gotes de pluja sobre l’herba, vaig agafar el diari El País per llegir l’editorial –s’intitulava “La corrupción gana”– amb gran interès. I ho vaig fer perquè aquest reflexionava sobre un fenomen que esdevé –si més no a primera vista- tan real com difícilment explicable. Deia: “Las elecciones municipales y autonómicas no han castigado a los candidatos con investigaciones judiciales en curso o, incluso, con procesos abiertos por corrupción urbanística. Los ciudadanos han refrendado en sus puestos a la mayoría de los alcaldes y ediles sobre los que pesaban y pesan graves acusaciones de desviar fondos municipales y de enriquecimiento ilícito. Una de las pocas excepciones ha sido Marbella, donde la operación Malaya ha terminado por desalojar de la escena al partido que Jesús Gil creó como instrumento para perpetrar los desafueros que ha padecido la ciudad.”

L’editorialista del diari madrileny no es queda, però, en l’explicació del fet, ans intenta raonar el perquè d’aquesta realitat inqüestionable, i és aquí on la cosa es complica ja que, si bé es probable que tingui raó en el que diu, penso que les conclusions a què arriba són insuficients per explicar la conducta que condemna.

El País n’apunta dues. Vegem-les seguidament: “Las razones de este aparente contrasentido hay que buscarlas, en primer término, en el tratamiento que las fuerzas políticas han dado a la corrupción durante la campaña, convirtiéndola en un arma arrojadiza con la que reivindicar la propia virtud en detrimento de la del adversario, sin proponer soluciones a un fenómeno que se ha extendido de manera imparable durante los últimos años. Pero existen, además, otros motivos para explicar lo que, en principio, parecería un comportamiento enigmático por parte de los votantes, al revalidar el mandato a candidatos sobre los que pesan fundadas sospechas de corrupción. La Ley del Suelo de 1998 declaró urbanizable la práctica totalidad del territorio e hizo recaer sobre los ayuntamientos la competencia de transformar las fincas rústicas en urbanas, propiciando una sólida colusión de intereses entre los responsables municipales y los administrados. Las recalificaciones han beneficiado desde entonces a los ayuntamientos, que han podido financiar obras y servicios inabordables desde los exiguos presupuestos municipales, además de contribuir a sostener a los partidos y a sus intermediarios oficiales u oficiosos. Pero también han beneficiado a los particulares propietarios de terreno y, en último extremo, a los habitantes de los municipios con grandes proyectos urbanísticos.”

Dic, però, que hi ha d’haver d’altres raons que ens ajudin a explicar aquest fenomen, perquè, per molt fàcil que la llei hagi posat les coses als dilapidadors de territori i als constructors sense escrúpols, haurem de convenir que el gruix dels mortals –la majoria de votants, per dir-ho més clar- no té capacitats econòmiques per dur a terme aquestes pràctiques. I això no obstant, és aquesta gent la qui ratifica amb el vot l’acció dels corruptes. Per què ho fa, això?

La resposta no és senzilla, estimat director, però deixa’m que evoqui alguns fets que he agafat de l’experiència els quals potser ens ajudin a explicar el perquè de tot plegat. En efecte, durant la postguerra, al poble on vaig néixer, Alaior, hi havia grans i coneguts contrabandistes, els quals, però, tot i que eren uns vertaders estafadors a l’Estat, mai no foren mal vistos per la gent, ans al contrari, penso que eren “reconeguts i admirats” per gairebé tothom, a causa de la seva intrepidesa. I això perquè, en la nostra cultura, sempre hem entès que estafar l’Estat era una conducta meritòria que només podien dur a terme els millors de nosaltres, els més espavilats.

Tampoc no ens n’hem d’estranyar, d’això, i menys encara que, si en temps de misèries, l’estafa a l’Estat es feia a través del contraban, en temps de riqueses s’hagi fet mitjançant la corrupció urbanística. Simplement hem substituït la manera d’estafar, però no l’impuls de voler-ho fer, que és el que hem incorporat al nostre sistema de valors, un sistema que ningú mai no ha realment condemnat.

Et posaré d’això un exemple flagrant: El dia que es va inaugurar la nova duana de Palma (érem a finals dels cinquanta o a principies dels seixanta del segle passat –tu i jo deuríem tenir entre deu i quinze anys-), en beneir les noves instal·lacions en presència de les autoritats civils i militars franquistes, el bisbe de Mallorca, Jesús Enciso Viana, va recordar a tots els assistents que “el contrabando –encara que era un delicte penat per la llei- no era pecado”. En definitiva, que era permès per l’Església, ni més ni menys.

Per aquella mateixa època, a Alaior, en una operació nocturna de contraban (normalment aquestes coses sempre es feien amb nocturnitat), sembla que una delació va posar en alerta la Guàrdia civil, que va esperar els contrabandistes. Aquests, sorpresos in fraganti, van reaccionar de manera inadequada. Hi va haver dispars i, a conseqüència del frec a frec, un dels contrabandistes va morir.

Jo era molt jove quan això succeïa, i et parlo de memòria, per tant, ara no et sabria dir l’any, ni el mes, ni tampoc el nom de la víctima (sé només que era jove i que tenia esposa), però sí que recordo molt bé el seu enterrament (en aquella època la gent del poble acompanyava el fèretre pels carrers fins al cementiri), que va ser un dels més populosos de què tinc memòria. Tot el poble d’Alaior es va solidaritzar amb el caigut (se suposa que per haver intentat estafar l’Estat en un acte meritori).

Si el contraban no era encara pecat als anys seixanta, si eludir el pagament dels impostos mai no ha estat mal vist per la gent d’ordre, si enganyar l’Estat en la declaració de la renda ha estat una acció conscient i volguda que mai no han condemnat els guardians de la consciència, si enganyar, doncs, l’Estat ha esdevingut durant molts anys una conducta meritòria a nivell social, a sant de què ara ens hem d’estranyar que la gent premiï els corruptes municipals i els doni suport?

Quan el senyor Gil y Gil va conquerir democràticament Marbella, tothom que tingués dos dits de seny ja sabia que l’actuació d’aquell personatge no transcorreria pels senders de la legalitat. Lentament, però, va anar sumant adeptes fins que va engolir gairebé tothom. Fins i tot la regidora socialista que s’hi havia oposat durant anys va acabar sucumbint. I quant de temps fa de tot això? Doncs ja fa molts anys, però fins en fa només un parell ningú, cap autoritat judicial, política o administrativa, no va posar-hi fre. I tanmateix, un cop s’ha intentant, el muntatge de Marbella s’ha esbocat com un castell de cartes, encara que el mal no té tornada enrere i les trenta mil cases construïdes il·legalment continuaran dempeus per a escarni de la democràcia.

Jo penso, doncs, com El País, que la legislació que tenim no és l’adequada. A més crec que les decisions sobre urbanisme i ordenació del territori haurien d’estar fortament tutelades per l’administració autonòmica i que s’hauria de limitar en aquest punt l’autonomia municipal. Si bé sóc conscient que, ni fent això eradicaríem el problema, com ens ho demostra el cas d’Andratx, que no sols ha implicat el batlle i membres dels serveis municipals, sinó que ha ferit directament l’administració autonòmica en la figura d’un director general.

Caldrà, doncs, promulgar noves lleis per eradicar la corrupció, però –i això per damunt de tot- caldrà treballar a fons la formació de les nostres consciències per desfer una pràctica que es troba molt arrelada en la nostra conducta social, una pràctica que, curiosament, els guardians de la moral –tan primmirats en altres matèries- han permès amb una laxitud inexplicable.

Anuncis

%d bloggers like this: