Trobada (raonablement) positiva

by

És prematur opinar si la reunió d’ahir entre Rodríguez Zapatero i Rajoy ha estat positiva per al futur d’Espanya. Ambdós ho han assegurat i això, com a mínim, és remarcable.

És clar que en una hora i tres quarts no es resoldran totes les diferències que han marcat l’actuació d’aquests dos polítics en allò que fa referència al frustrat procés de pau i a la política que s’ha de seguir contra ETA, però molt és que –acceptant les diferències que, de moment, no poden superar (per exemple, la il·legalització d’ANV, que Rajoy exigeix i Rodríguez Zapatero diu que, ara per ara, és impossible si es vol respectar l’estat de dret)- la vicepresidenta del govern hagi assegurat que la prioritat a partir d’ara serà d’“establecer un clima que permita recuperar la confianza perdida” perquè es puguin assegurar “las líneas básicas de la política antiterrorista”.

Segons ha transcendit, a la reunió no es va parlar del Pacte Antiterrorista ni de la possibilitat de dissenyar un altre pacte, però s’apostà per “una metodología de trabajo para este momento político”, l’objectiu de la qual és que “todas las fuerzas políticas puedan sentirse representadas.” Segons la vicepresidenta, “No se trata tanto de mostrar adhesiones inquebrantables como de avanzar todos juntos para acabar con la violencia, buscando un espacio de mínimos entre todos”.

Certament que no podíem esperar gran cosa d’aquesta trobada i la impressió general és que ha sortit millor del que era previsible. Rajoy ha dit que havia estat “útil” i que sortia “content”, i això ho hem de valorar de manera positiva, atès el proverbial enfrontament que ha mantingut amb la política antiterrorista del govern.

Jo tinc la impressió que tant l’un com l’altre saben que les coses no s’han fet bé. I si demanar que es passin la mà pel pit és impensable, el mínim que d’ells podem esperar és que rectifiquin “de fet” i llimin diferències. Potser tots dos s’han adonat que mantenir posicions numantines els perjudica, i això (cercar l’èxit –o evitar el fracàs- electoral) és probable que afavoreixi l’acord i la moderació.

Si més no tenim dret a esperar-ho.

——

P.S. Veient el que va passar diumenge a la primera volta de les eleccions generals franceses, comprovem -com escriu Pere Quintana– que cap sistema electoral no és absolutament perfecte.

Us recomano el seu article perquè penso que té raó quan assegura que, si en un sistema proporcional, de llistes tancades, només els partits són protagonistes, en un sistema majoritari per petits districtes (com el francès i l’anglès) es corre el perill que un partit que tingui un vot del 40 per cert s’asseguri, no sols la majoria absoluta, ans gairebé la totalitat de la cambra.

Penso que aquest és un tema que exigeix una reflexió, tenint en compte que el sistema francès (en això a diferència de l’anglès) ofereix una segona volta que permet que els sobrevivents de les diferents forces perdedores poden d’alguna manera pactar el suport al candidat més votat. I això no és menyspreable.

Anuncis

%d bloggers like this: