Fuentes Quintana

by

La mort del professor Fuentes Quintana trenta anys después de la signatura dels Pactes de la Moncola comporta un sentiment de nostàlgia en els qui, trenta anys enrere, ja seguíem la vida política del nostre país apassionadament.

El professor Fuentes va ser, no sols l’ideòleg de la reforma fiscal que es va dur a terme a Espanya a l’inici de la democràcia, sinó que va ser també l’artífex d’uns pactes que signaren tots els líders polítics espanyols amb representació parlamentària, des de Suárez a Fraga, passat per Carrillo, Felipe González, Pujol i Arzallus, pactes que van aconseguir un canvi de tendència en el camp de la inflació i en el redreçament de la nostra economia.

Curiosament, per aquells mateixos dies, la democràcia sofria embats de tota mena: dels franquistes que veien com, de sobte, el seu món s’havia dissolt, i dels etarres que s’adonaven que, amb la reconstrucció política i econòmica d’Espanya, el seu món de radicalitat, de socialisme real i d’independència al País Basc es convertia en un somni impossible. Els primers, per atacar el nou sistema utilitzaven la conspiració, la conxorxa i l’intent de cop d’estat. El segons, l’extorsió i l’assassinat de jutges, policies, polítics i guàrdies civils.

Davant això, les forces polítiques aconseguiren la unitat en una sèries de projectes de gran envergadura que tots van considerar que estaven per damunt de la lluita partidista i ideològica. El primer acord vingué lligat al professor Fuentes amb els Pactes de la Moncloa. El segon va ser el constitucional, que va permetre –amb més o menys unitat de criteri- la Constitució de 1978.

Avui, en canvi, sembla que hàgim arribat a un punt de diàleg impossible entre els dos blocs polítics que conformen la realitat espanyola: El del PP, per una banda, i el de totes les altres forces parlamentàries per l’altra. Ho hem vist aquests dies amb les declaracions que ha provocat el manifest d’ETA.

Per greu que sigui el moment que vivim, digui el que digui el líder socialista, és i serà desmentit i contrariat per les paraules del líder conservador. I també viceversa. És clar que amb aquestes actituds de diàleg impossible no se cerca ja la veritat o la solució als problemes del país, només se persegueix la pròpia victòria, per molt que així –tots ho sabem- no s’arriba enlloc, ans ens encaminem tot dret a la catàstrofe.

Potser per això la mort del professor Fuentes em posa una mica nostàlgic, perquè temo que els fills dels homes que lluitaren per la democràcia i l’aconseguiren, no estiguin a l’alçada que d’ells s’exigeix i malbaratin irresponsablement un patrimoni col·lectiu en la consecució del qual –com en el cas de la resistència britànica al nazisme- també s’ha vessat sang, suor i llàgrimes.

Anuncis

%d bloggers like this: