Josep Maria Quintana

La justícia és una maquinària lenta, d’ací que a voltes no mereixi aquest nom, però quan hi ha matèria penal suficient, encara que tard, acaba actuant. En el cas de Pinochet, ell ja no és entre nosaltres i suposo que des del cel deu contemplar amb goig (al cel no pot haver-hi penes) com a la vall de llàgrimes que és la terra la justícia xilena ha detingut la seva vídua i els seus fills per malversació de fons públics. I no sols aquests, ja que també disset antics col·laboradors del dictador han estat encausats.

Se’ls acusa d’haver tret il·legalment a l’estranger 19 milions d’euros, i és molt probable que sigui per aquest delicte que acabin anant a la presó.

Finalment doncs, seran els familiars i amics de Pinochet que pagaran la factura i el deute amb la justícia. I ho faran (en això com Al Capone) per haver robat diners.

A la fi, doncs, ha estat un robatori i una “exportació” il·legal de monedes i no els milers de morts i assassinats que va provocar allò que haurà servit per fer una miqueta de justícia.

He de dir que en el fons em fa ràbia això, aquesta ràbia que ja no podrà sentir l’ànima beatífica del desaparegut Augusto Pinochet.

Quan he escoltat la part del discurs del rei que, al Principat d’Astúries, sortia en la seva defensa i glossava els mèrits de la monarquia parlamentària, a la qual atribuïa els trenta anys de pau i de progrés que ha viscut Espanya, m’he sentit una mica malament. No perquè desconegui els mèrits de Joan Carles I, que els té (va fer el salt a Franco i va parar un cop d’estat, que no és poc), sinó perquè és evident que el rei no és l’únic element (encara que sí un dels més importants) de la transició de la dictadura a la democràcia, d’aquell pacte, en definitiva, que férem els demòcrates antifranquistes amb els franquistes que van decidir deixar de ser-ho.

Aquest pacte implicà –és cert- silencis clamorosos i oblits molt conscients, tot a canvi d’aconseguir un sistema democràtic que –no podia ser d’altra manera- l’havia de presidir el rei, concretament aquest rei que oblidava la promesa de fidelitat a Franco i al seu sistema de govern i es comprometia a servir la democràcia.

Així doncs, el rei és important per al sistema i ha fet molt per la seva consolidació, però no és l’únic responsable de la pau i de la prosperitat del país. D’això ho és principalment el poble espanyol i el sistema de llibertats i democràcia pel qual aquest va optar.

Dit això, em pregunto: era el rei el qui havia d’autodefensar-se? No ho sé, però no em sembla el més encertat, tot i que comprenc que no vegi amb indiferència la deriva que pren la societat. El primer a bandejar el rei va ser Aznar, que se sentia ell mateix un personatge regi: (“El rei irá a Cuba cuando toque”, i d’altres frases i actuacions per l’estil, recordeu-ho). Després, Zapatero ha presidit una legislatura on ha desempolsat tot els valors republicans (vull dir els de la república espanyola) com els únics aprofitables, actitud que ha culminat en aquest (inacabable) projecte de llei de la “memòria històrica” que ha posat lògicament en guàrdia la dreta (una part de la qual és hereva del franquisme) sense satisfer part de l’esquerra (ERC).

I no ho dic, això, perquè el projecte de llei em sembli dolent “per se”, que no ho és. Ho dic només pensant en allò a què ja m’he referit al principi: que la transició –ens agradi o no, els sembli bé o no als joves d’avui- va implicar un pacte entre dos sectors clau: els franquistes (que renunciaren al que sempre havien cregut), i nosaltres, els demòcrates (que, tot acceptant la reforma, renunciàvem a fer la ruptura amb el sistema i, doncs, a fer cap tipus de depuració).

Alguns diran que els demòcrates mai no havíem d’haver acceptat aquesta mena de pacte, i potser tindran raó. Però és concretament això el que es va fer. Ni més ni menys. I és per causa d’això que la nostra democràcia arrossega encara algunes mancances greus. Però és també gràcies a això que la democràcia que sorgí del pacte (la que es va configurar com a una monarquia parlamentària) ha produït a Espanya el període més llarg de pau i de progrés que mai no havia conegut.

I això darrer que acabo de dir (que també ho ha dit el rei) no és –ni molt menys- una bestiesa. És una realitat tan bella com inqüestionable. Un fet que admira tot el món.

He llegit a la premsa que el cardenal Cañizares s’oferia a pregar i demanava als cristians que preguem pel rei Joan Carles i per Espanya. De seguida he posat la COPE per veure què en deia. Però no, a la ràdio no passaven el rosari pregant per la monarquia parlamentària espanyola, ni pel rei, ni tampoc per Espanya. Però sí que he escoltat com el locutor feia una atac encès contra el govern amb una sèrie d’indirectes que picaven més amunt. A la nit, escoltant una tertúlia radiofònica, sento com algú explica que aquell mateix locutor havia demanat que el rei abdiqués en el seu fill per mostrar-se incapaç de defensar la unitat espanyola.

Com quedem? No és de la Conferència episcopal la COPE? I si ho és, com és possible que mantinguin aquest periodista estrella que ataca directament la corona espanyola alhora que el cardenal primat ens anima a pregar pel rei? Com es pot qualificar aquesta actitud si no d’hipocresia?

Quan ahir matí escoltava les paraules d’Ibarretxe dient que no té sentit ser lendakari si no li és possible consultar als homes i dones (siguem precisos) d’Euskadi què pensen i què volen, m’ha semblat que tenia raó, atès que, en principi, una consulta no ha de ser necessàriament inconstitucional.

Quan immediatament després he escoltat les paraules d’Imaz dient que cal fonamentar l’edifici de l’autonomia sobre uns sòlids fonaments perquè el vent no se l’endugui, també m’ha semblat que tenia raó, perquè en aquest moments, amb un Euskadi dividida, amb un PNV també dividit i amb una ETA que continua la lluita armada, aquesta mena de proposicions que no saben on duen, ni exactament què pretenen, són força perilloses.

Quan finalment he escoltat el president del govern d’Espanya dient que aquest impediria que es fes un referèndum al País Basc, igualment he pensat que tenia raó, perquè si el que es vol en realitat és fer un referèndum per exercir l’autodeterminació, això és clarament inconstitucional.

La pregunta és òbvia: Soc un home sense criteri? Ballo al so del darrer que toqui? Sóc mutable com un penell? Sóc com la dona en la ment del cínic duc de Màntua?

Molt em temo que no, que no sóc cap d’aquestes coses. Com s’explica, doncs, el meu desconcert?

Suposo que, com en política res no és del tot blanc o del tot negre, si rere cada proposició no hi ha una capacitat de diàleg i de generositat, o si rere cada proposta hi ha quelcom d’amagat que no s’explica, aleshores és difícil conciliar les posicions.

Deixant el cas d’Imaz, que es retira (per tant no té cap conill amagat al copalta), diré que tant Ibarretxe com Zapatero no em sembla que juguin prou net en aquest joc: el primer perquè, un cop va fracassar el seu pla al parlament espanyol, ara intenta una posició de força que el deixi com a home fort (prescindint de les conseqüències que pugui dur el seu repte, que poden ser moltes i delicades, perquè en cap moment no ens diu què farà amb el resultat que s’obtingui). I Zapatero, perquè, un cop ha fracassat el procés de pau que va endegar a Euskadi, ara necessita refer la seva figura davant una Espanya que el PP va posar en peu de guerra, d’ací que, si vol guanyar les eleccions, necessita reforçar seva vena espanyolista. I això comporta para els peus al lendakari a qualsevol preu.

Amb aquestes condicions, l’acord és impossible. El problema no és, doncs, o no és només la Constitució. El joc que s’ha posat en marxa és força més complex i amaga molts i diversos interessos polítics per cada banda. I cap d’aquests no és prou net.

Segons una nota de premsa que he llegit a Le Monde, Laurent Fabius ha sortit novament a la palestra. Tenen raó, doncs, els socialistes francesos quan parlen d’elefants, perquè homes com Fabius (que van fer que guanyés el “no” al referèndum sobre la Constitució europea i que van mal perdre davant una contrincant del propi partit que consideraven molt inferior a ells –i que potser ho era-), homes com ell, dic, són dels qui en petjar l’herba maten fins les arrels.

Fabius ha parlat (no podia ser d’altra manera) de “refundació” –és el que fan els perdedors quan no saben què han de dir-, una idea que, segons ell, s’ha de dur a terme a partir dels “valeurs de gauche” i de “propositions concrètes”. Immediatament ha afegit que “les valeurs de la gauche sont parfaitement actuelles et il faut les revendiquer”. I per concloure l’explicació els ha citat dient que, en parlar de valors ell parlava de “l’égalité, la laïcité et solidarité”.

Per aconseguir-los, l’antic primer ministre de Mitterrand s’ha fixat com a objectiu que els socialistes obtinguin el 35% a l’escrutini de 2012 i atreure vers el seu projecte homes i dones que no són socialistes.

Mitterrand (el seu mestre) assegurava que, per guanyar unes eleccions, has de fer el ple dels teus i atreure alguns vots de l’adversari (una lliçó que també Mas i Duran haurien d’aprendre). En realitat és això el que ha fet (i continua fent) Sarkozy, amb l’oferiment de ministeris a socialistes i abocant la seva influència en l’elecció d’Strauss-Khan a la presidència del FMI. Res, doncs, que sigui nou. El problema és fer-ho, i dubto molt que un home com Fabius pugui ser el pal de paller que “refundi” el socialisme francès, avui tan en hores baixes.

Ha nascut un nou diari, Público, un periòdic a mig preu que es declara d’entrada “d’esquerra” i “popular”, i que tindrà seixanta pàgines “fàcils de llegir” totes impreses en color, dirigit principalment a un públic entre 25 i 45 anys.

D’entrada, doncs, té ja moltes de les coses que no el fan atraient per mi. En primer lloc perquè fa més de deu anys que vaig superar l’edat màxima; en segon lloc perquè els diaris de tendència (no diré de partit, perquè aquest no s’hi declara) tampoc no em fan el pes, ja que difícilment són capaços de fer la crítica “dels seus” quan aquests no estan a l’alçada; i en tercer lloc, perquè les coses que pretenen ser “populars” i “fàcils de llegir” normalment em desplauen.

El que no diuen els creadors del diari nou –però tots sabem que és així- és que han entrat immediatament en la “guerra del futbol”, un altre objectiu que a mi no em diu res però que avui resulta decisiu per esdevenir “important” des del punt de vista mediàtic i econòmic. I això és indubtable un cop sabem que “Mediapro”, la seva editora, ha comprat els drets de gairebé la meitat dels clubs de primera divisió i, a partir de la temporada 2009-2010, n’adquirirà la gairebé totalitat.

La guerra del futbol significa, doncs, un altre tipus de guerra: una guerra declarada contra “Sogecable”, o el que és el mateix, contra “Prisa”, l’editora de l’altre gran diari “de tendència esquerrana”, és a dir El País, el preferit (fins ara) de la ministra Chacon –illa dixit- que es mostrava, però, incrèdula i també irritada per la “vendetta” de què fou objecte l’endemà de la cerimònia més cerimoniosa que hem pogut veure els darrers temps. Ella, al costat de Rodríguez Zapatero, com si fos una senyora Merkel qualsevol, encara que força més maquillada i vestida de blanc, com si es tractés d’un àngel del cel.

La cultura del “tabloide” està d’enhorabona. Dubto, però, que hi estigui l’esquerra i, encara més, el periodisme. Bé, deixem-ho aquí. És el temps el que ens anirà desvetllant l’entrellat de la pel·lícula.

“Jo faig una crida a tots els Estats per reunir-se i fundar un nou ordre mundial del segle XXI” ha dit Nicolas Sarkozy davant a l’assembla general de l’ONU. Ha afegit alhora que “no hi haurà pau al món si França dóna proves de feblesa davant la proliferació d’armes nuclears”. I referint-se a l’Iran ha declarat que aquest estat “té dret a l’energia nuclear civil”, mentre precisava que “si deixéssim que l’Iran es dotés de l’arma nuclear, faríem córrer un risc inacceptable a la regió i al món”.

Aquest nou líder mundial –que vol ser-ho- no ha dubtat d’adreçar-se “a la consciència de tots els qui tenen una responsabilitat en la direcció dels afers del món, perquè si nosaltres no ho fem pas, un dia els pobres es revoltaran”.

I em demano: què mou Sarkozy, el pragmatisme o convenciment? No ho sé, probablement les dues coses, potser per això no s’ha tallat a l’hora de fustigar un determinat capitalisme financer (“mai no hi ha hagut tanta renda al món”, ha dit) alhora que feia una crida a la “moralització” dels afers, però també a un “més just repartiment dels beneficis”.

El president francès acabà el seu discurs reclamant un “new deal ecològic i econòmic” fonamentat sobre “la idea que els béns comuns de la humanitat han de basar-se en la responsabilitat de tots els homes”.

Res a dir. Només cal seguir atent.

A la novel·la “A Jerusalem” (Edicions 62, 2005), l’escriptor valencià Josep Piera escriu:

I és que tots som animals humans,brutalment i rabiosament humans, quan l’odi ens guanya. Tots -cristians, hebreus i musulmans- som fills bords d’una tradició que parteix d’un Déu únic, interpretat, però, des d’escriptures diferents. Els qui menys, potser, els europeus mediterranis, que mantenim en la recambra mental la cultura grecollatina, un punt de paganisme bastardejat pel món cristià, i pel musulmà; una tradició que prefereix una mediocre realitat a cap paradís imaginari, que prefereix la vida a la mort.

No sé si té o no raó, però la dita és bella i desitjable.

Dels dos diaris que avui he llegit, una de les opinions amb que més he sintonitzat és la de Marc-Alvaro a La Vanguardia. Deia el periodista:

El valor, en los detalles, también cuenta. No le ha importado mucho a Castells que Chacón sea uno de los más prominentes frutos de la cantera montillista, representante de esa generación Hereu que gestiona el omnipresente poder socialista con el mismo estilo que llevaría el departamento de logística de una gran multinacional. Tampoco le ha importado que la ministra sea, in péctore, la cabeza de cartel por Barcelona en las generales, en las que Zapatero necesita, como agua de mayo, cada voto catalán para forjar una mayoría suficiente. Y tampoco parece importarle al profesor Castells, uno de los padres intelectuales del análisis del déficit fiscal, que sus manifestaciones se interpreten como una jugada personal para, a caballo de un catalanismo que Montilla no ejerce, colocarse como líder discreto de un socialismo catalán menos dependiente de las órdenes de Madrid y, por tanto, más apto para reconquistar electores que hoy se van a ERC o se quedan en CiU.

Un poco de aire fresco es lo que han traído las justas palabras de Castells al quejarse públicamente del engendro de la ministra Chacón, cuyas medidas – por cierto- tampoco son acogidas con entusiasmo por Solbes. Maniatado y a medio gas en un Govern sin aliento, Castells ha ensayado lo que podría ser, tal vez, su papel futuro como alternativa atractiva a un socialismo catalán hoy funcionarial, gris, chato y al servicio vasallo de la Moncloa. Cuando se habla de la necesidad de repensar seriamente el catalanismo, uno ve en esta tarea la participación de personas de muchas procedencias, lo cual incluye, sin duda, a gentes solventes como Castells. ¿Acaso la larga historia del socialismo democrático catalán no merece algo más en esta hora de grandes desafíos?

Mentre això opinava, en un correu, un lector fidel lloa el meu comentari d’ahir sobre els problemes que presenta avui la intolerància de certs sectors del catalanisme perquè en ell s’hi reflecteix una mena de protofeixisme inconscient en expansió sense mostrar-se capaç de fer-se cap mena de crítica. (I diguem que a ell i a mi ens preocupa especialment la intolerància del catalanisme perquè ambdós també en som, de catalanistes)

Penso que tant la reflexió de Marc-Alvaro com la del meu interlocutor exposen dos problemes força greus que tenen un punt en comú: la incapacitat d’autocrítica. I a mi em dol especialment la del socialisme, i encara més la del socialisme catalanista en el qual vaig rebre el meu bateig de foc –d’això fa més de trenta anys- al costat de mestres tan remarcables com Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats o Ernest Lluch.

Davant el nacionalisme catalanista a seques, el socialisme catalanista, sense cap necessitat de caure en la demagògia i sense haver de renunciar a res del que és essencial al catalanisme, ha tingut sempre un component de solidaritat i d’obertura “als altres”, “als qui no són exactament com nosaltres”, que m’ha semblat decisiu per construir un país plural. I això ho considero bàsic. D’ací que la fermesa de Castells quan deia que no és de rebut que et convidin a sopar i haver de pagar després la factura m’hagi semblat tan digne de lloança com la crítica que ha fet de la lleugeresa que, avui per avui, demostren tenir alguns dels nous valors en alça del socialisme català (que ja no gosaria denominar catalanista), com per exemple la ministra Chacón.

És clar que ni el rei ni la família reial estan exempts de crítiques. En una democràcia tots som iguals en els drets i en els deures, encara que cadascú té un paper per acomplir i el del rei no és de poca importància. Atès, doncs, que és admissible la crítica al rei, no em dol que el senador basc Iñaki Anasagasti intenti arribar a fons en el coneixement dels fons que Espanya dedica a subvenir de la casa reial i fins m’atreveixo a compartir algunes de les crítiques que ha fet a alguns membres d’aquesta coronada família. I penso que el rei faria bo d’advertir als seus gendres que vagin amb cura si és que no volen col·laborar indirectament amb la causa republicana.

De tota manera a mi m’importen més els valors republicans que la causa republicana, i encara que pugui considerar superior el concepte polític de república al de monarquia, penso que no hi hagi cap motiu de pes que justifiqui la paròdia de mal gust que sembla que s’hagi posat de moda a la Catalunya profunda de cremar les imatges del monarca. Com no n’hi ha tampoc per convertir aquests fets amb un delicte o comparar-los amb el terrorisme (entre el qual s’inclou la kale borroca).

Respecte d’aquest fet, en Pere em convida a llegir un editorial de La Vanguardia on es critica l’actitud dels independentistes sota el títol de “Eso no es catalanismo” que penso que val la pena de ser llegit. Diu això:

“De un tiempo a esta parte, proliferan las manifestaciones de un
soberanismo de corte maniqueo, con frecuencia maleducado e hiriente,
que envenena las relaciones de Catalunya con el resto de España
estableciendo una relación de vasos comunicantes con el españolismo
catalanofóbico, su gran beneficiado. La comprensión o el silencio que
han rodeado la quema de fotos del Rey en Girona y la conversión del
engreído treintañero incendiario en mártir de una supuesta España
represora son el último capítulo de un bochornoso serial ideológico.
Protagonistas de tal serial son las plataformas independentistas – que
obtienen un tratamiento periodístico muy por encima de su
representatividad- y algunos personajes pintorescos: aquel celebrado
actor que no consigue diferenciar los ingeniosos balbuceos de su
personaje televisivo de la lamentable charlatanería de sus mítines; o
aquel destemplado jurista que ha conseguido notoriedad denunciando a
un Estado de cuyo aparato participa.

Se trata de un soberanismo de vuelo gallináceo, tan estridente como
irreflexivo, fundado en los tópicos de la visión romántica de la
historia. Su relato es sentimental y sus acusaciones no alcanzan sólo
al Estado, a los políticos españoles o a España en general, sino
también a políticos y miembros relevantes de la sociedad civil
catalana, acusados de connivencia culpable y de cobardía, cuando no de
traición. Esta visión de las cosas se divulga con sospechosa
redundancia, a veces en tono sarcástico e insidioso, a través de unos
medios públicos que deberían respetar escrupulosamente todas las
sensibilidades ciudadanas.

Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español,
con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad
interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme
pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana. La
desacomplejada parcialidad con que desde los medios públicos se
comentan los acontecimientos deportivos es el ejemplo más popular de
la falta de respeto a la pluralidad catalana. La visión despectiva de
las selecciones españolas o el tradicional barcelonismo de estos
medios, ya de entrada discutible (según las estadísticas, un 40% de
los catalanes son forofos de otros equipos), ha derivado en los
últimos años en inaceptables formas de antimadridismo. No vale la
excusa de que en algunos medios públicos de Madrid se cometen los
mismos errores. Los extremismos extremismos se necesitan y alimentan
mutuamente, pero Catalunya –que ha salido muy fatigada del reciente
cambio estatutario– necesita cordura, seriedad e inteligencia para
poder plantear sus justas reivindicaciones y debe exponer sus
necesidades armándose de razón, no de excesos. Nada puede perjudicarla
más que aparecer identificada con posiciones infantiles, extremistas.

Es evidente que este soberanismo ruidoso y ensimismado perjudica a la
causa de Catalunya, pues provoca más recelo entre los propios
catalanes que seducción. ¡Flaco favor se hace a la expansión de la
lengua catalana si los medios que hacen bandera de ella desprecian a
tantos catalanes que sienten o piensan de otro modo! Alegrarse de la
derrota de la selección de Gasol, comprender o relativizar la quema de
fotografías de los Reyes, insistir desde los medios públicos en el
mapa pancatalanista olvidando el masivo sentir de los valencianos o
aprovechar los graves problemas infraestructurales para promocionar la
enésima plataforma soberanista no resuelve nada: complica más las
cosas de lo que ya están. Si el independentismo en el Govern y el
nacionalismo moderado en la oposición siguen manteniendo una relación
ambigua, amable o acomplejada frente a estas minorías, lo pagarán
caro. En este momento grave, la sociedad catalana exige seriedad,
pragmatismo y moderación. También el socialismo que lidera las
principales instituciones catalanas puede pagar caro su silencio
concesivo y pragmático. A Catalunya le sobra hervor, pero le faltan
palabras sensatas. Falta valentía para defender el principal legado
del catalanismo: la defensa de los intereses materiales y culturales
de Catalunya y la voluntad de hacerlos compatibles con el progreso de
España.”

D’aquest editorial, en Pere destaca un paràgraf molt significatiu que aquests sobiranistes amics de l’espectacle també farien bo de llegir. És aquest que diu:

“Este soberanismo visceral acostumbra a reclamar del Estado español, con grandes aspavientos, el pleno reconocimiento de la pluralidad interna, pero es incapaz de reconocer, siquiera de respetar, la enorme pluralidad que anida en la compleja y cambiante sociedad catalana.”

És clar que l’argument també es podria aplicar a “aquest soberanisme visceral espanyol que, amb grans escarafalls, acostuma a reclamar el ple reconeixement a la unitat d’Espanya sense mostrar-se capaç tan sols de respectar l’enorme pluralitat que nia en la complexa i canviat societat espanyola.”