Dels dos diaris que avui he llegit, una de les opinions amb que més he sintonitzat és la de Marc-Alvaro a La Vanguardia. Deia el periodista:
El valor, en los detalles, también cuenta. No le ha importado mucho a Castells que Chacón sea uno de los más prominentes frutos de la cantera montillista, representante de esa generación Hereu que gestiona el omnipresente poder socialista con el mismo estilo que llevaría el departamento de logística de una gran multinacional. Tampoco le ha importado que la ministra sea, in péctore, la cabeza de cartel por Barcelona en las generales, en las que Zapatero necesita, como agua de mayo, cada voto catalán para forjar una mayoría suficiente. Y tampoco parece importarle al profesor Castells, uno de los padres intelectuales del análisis del déficit fiscal, que sus manifestaciones se interpreten como una jugada personal para, a caballo de un catalanismo que Montilla no ejerce, colocarse como líder discreto de un socialismo catalán menos dependiente de las órdenes de Madrid y, por tanto, más apto para reconquistar electores que hoy se van a ERC o se quedan en CiU.
Un poco de aire fresco es lo que han traído las justas palabras de Castells al quejarse públicamente del engendro de la ministra Chacón, cuyas medidas – por cierto- tampoco son acogidas con entusiasmo por Solbes. Maniatado y a medio gas en un Govern sin aliento, Castells ha ensayado lo que podría ser, tal vez, su papel futuro como alternativa atractiva a un socialismo catalán hoy funcionarial, gris, chato y al servicio vasallo de la Moncloa. Cuando se habla de la necesidad de repensar seriamente el catalanismo, uno ve en esta tarea la participación de personas de muchas procedencias, lo cual incluye, sin duda, a gentes solventes como Castells. ¿Acaso la larga historia del socialismo democrático catalán no merece algo más en esta hora de grandes desafíos?
Mentre això opinava, en un correu, un lector fidel lloa el meu comentari d’ahir sobre els problemes que presenta avui la intolerància de certs sectors del catalanisme perquè en ell s’hi reflecteix una mena de protofeixisme inconscient en expansió sense mostrar-se capaç de fer-se cap mena de crítica. (I diguem que a ell i a mi ens preocupa especialment la intolerància del catalanisme perquè ambdós també en som, de catalanistes)
Penso que tant la reflexió de Marc-Alvaro com la del meu interlocutor exposen dos problemes força greus que tenen un punt en comú: la incapacitat d’autocrítica. I a mi em dol especialment la del socialisme, i encara més la del socialisme catalanista en el qual vaig rebre el meu bateig de foc –d’això fa més de trenta anys- al costat de mestres tan remarcables com Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats o Ernest Lluch.
Davant el nacionalisme catalanista a seques, el socialisme catalanista, sense cap necessitat de caure en la demagògia i sense haver de renunciar a res del que és essencial al catalanisme, ha tingut sempre un component de solidaritat i d’obertura “als altres”, “als qui no són exactament com nosaltres”, que m’ha semblat decisiu per construir un país plural. I això ho considero bàsic. D’ací que la fermesa de Castells quan deia que no és de rebut que et convidin a sopar i haver de pagar després la factura m’hagi semblat tan digne de lloança com la crítica que ha fet de la lleugeresa que, avui per avui, demostren tenir alguns dels nous valors en alça del socialisme català (que ja no gosaria denominar catalanista), com per exemple la ministra Chacón.