França o la neurosi identitària

by

Estimat director: Un dels personatges més recordats de la monarquia francesa és Henri IV, el primer rei de la branca dita “borbó” de la dinastia dels “capets”. Henri IV (l’estàtua del qual els revolucionaris francesos substituïren per la de Marat –aquell que, per fer honor al seu laïcisme, va “abolir l’infern”-) es va convertir del protestantisme al catolicisme per poder regnar a França (“Paris vaut bien une messe”, va dir) i va prometre als francesos que menjarien brou de gallina cada diumenge (“Je veux qu’il n’y ait si pauvre paysan en mon royaume qu’il n’ait tous les dimanches sa poule au pot”). No t’estranyis, doncs, que si tot un rei cercava de ser estimat i acceptat pels seus súbdits fent promeses i concessions, Sarkozy i Royal segueixin una folla carrera per acontentar els francesos davant la propera elecció de president de la República.

És clar que en aquesta carrera de promeses i de concessions, Le Pen s’enduu la palma: en cas de victòria, invitarà els francesos a un “buffet” que abraçarà des de l’Arc de Triomphe fins a la Concorde. Tanmateix no és això el que a mi em preocupa, ni tampoc que el líder de l’extrema dreta continuï predicant el seu eslògan preferit (“la France aux Français”), sinó que aquest esperit ultranacionalista, aquest esperit que el meu estimat Rubió i Tudurí qualificaria com “l’esprit du pré-carré”, ho envaeixi tot: el programa de Nicolas Sarkozy, sens dubte, però també el de Ségolène Royal.

Sarkozy, l’home que, segons diuen les enquestes, guanyarà les eleccions (tot i que avui un quaranta per cent d’electors assegura que no té el vot decidit), havia començat una pre-campanya basant el seu discurs en l’optimisme econòmic i en l’obertura al món, però cada dia que passa es tanca més i més sobre ell mateix i propugna el retorn als dits valors perennes “de la France”. I el súmmum d’aquest retorn al “pré-carré” és el projecte de crear un “Ministère de l’Immigration et de l’Identité nationale”, proposta que va causar la irritació de Le Monde, que el va qualificar (és probable que una mica exageradament) d’“instrument politique de nettoyage ethnique”.

Sigui com vulgui, la realitat és que Nicolas Sarkozy predica a dret i a tort la necessitat d’adaptar-se “aux valeurs de la République” i exigeix que, qui no estimi França, l’abandoni. Doncs bé, si aquest és el discurs bàsic de Sarkozy, quin camp deixa a Le Pen?

Ens equivocaríem, però, si penséssim que, front al nacionalisme tancat dels dos candidats de la dreta, el socialisme de Ségolène Royal esdevé un cant a l’obertura del país, a l’internacionalisme o, si més no, a Europa. Res d’això, la candidata del PSF, la que va vèncer tots els elefants del seu partit (amb l’ajut –val a dir-ho- del secretari general, que és –no ho oblidem- el pare dels seus quatre fills), la candidata, dic, del PSF s’ha embolcallat amb “le drapeau national”, amb la bandera tricolor, al so del que és, sens dubte, l’himne patriòtic més bell del món, “La Marseillaise”. Royal, doncs, fa cada dia això que tant agrada a la gent del nostre Partit Popular (fer voleiar banderes i entonar la “marcha real”, que malauradament per a ells no poden cantar, perquè l’himne espanyol no té lletra, a pesar dels esforços en aquest sentit d’aquell escriptor franquista que es deia José María Pemán), i a cada un dels mítings de la candidata socialista onegen centenars de banderes franceses durant l’acte sencer, que acaba inexorablement amb tots els assistents drets cantant el mític himne revolucionari.

I no és només això, perquè la “coqueluche” de l’esquerra francesa (en argot familiar “être la coqueluche de” significa “ser la preferida de”), no només s’ha abraçat a la bandera i a l’himne nacional com a símbols de la “Nation”, ans després d’abandonar (o deixar oblidat en un racó aquell eslògan de pre-campanya tan “light” que proclamava “désirs d’avenir”, ha intentat semblar-se cada dia més al candidat conservador en els discursos sobre el problema de la integració dels joves, de l’educació i de la delinqüència juvenil. És cert que ella no s’oblida tampoc de fer servir alguns tics que són tradicionals de l’esquerra, com el que apunta a la defensa dels drets econòmics dels jubilats, o com aquell altre que situa el liberalisme econòmic en el punt de mira dels seus dards més esmolats. El que mai, però, no oblida la senyora Royal és de recordar als francesos que “une identité nationale fermement établie est la condition d’une intégration réussie”, rodolí que signaria Sarkozy i ben segur que també Le Pen.

És probable, però, amic director, que res no tingui d’estrany aquest comportament en un país que, tot i que va ser un dels principals impulsors de l’Europa comunitària, es va replegar sobre ell mateix i va dir “no” a la Constitució europea, fent naufragar d’aquesta manera el més important projecte europeu dels darrers trenta anys.

Quan gent com tu i com jo, membres tots dos d’una generació que va passar els primers vint-i-cinc anys de la seva vida entre el fang de la dictadura franquista, contemplem avui notre France adorée, tenim la impressió de veure un gegant a qui, lentament, dia a dia, les cames li flaquegen. De fet, el llenguatge de Sarkozy sembla el producte d’un malson, d’aquest malson que li fa veure un país en bancarrota, un país tot ple de conflictes racials, de violència, carregat de por per la invasió estrangera, que tem que “le plombier polonais” (el llauner polonès) prengui el lloc de treball “au Français de souche” (al francés de soca-rel), un país on es perd el sentit de l’autoritat.

No és, però, menys pessimista, el malson de Ségolène Royal, que parla de manca de solidaritat, de desintegració, de desigualtat, d’absència de perspectives i d’esfondrament de l’Estat. Potser per això, des de les pàgines de Die Zeit (Hamburg), Michael Mönninger també manifestava el mateix sentiment a què acabo de fer referència. “Aquesta campanya pessimista, que dura des de fa mesos –deia el comentarista alemany-, ha produït en els francesos el sentiment que la cinquena potència econòmica del món era gairebé un país en vies de desenvolupament. En entonar tan sovint lloances a la construcció nacional, els cantors de l’apocalipsi han calculat molt bé el seu cop. Des que el sentiment subjectiu de desempara s’apodera de la consciència objectiva d’una crisi, els pioners de la identitat nacional apareixen de fet com l’única boia de salvament”. (Per cert, amic director, no és també això –construir un discurs de catàstrofe nacional- el que ha fet, des que governa Rodríguez Zapatero, el senyor Rajoy?)

En efecte, la idea que només el més patriota serà capaç de defensar l’ordre públic és una idea molt estesa avui a França, com ho és també entre la dreta espanyola, i com ho fou a la França claudicant de Pétain i del seu ministre Laval, de trista memòria, d’ací que em dolgui aquesta deriva nacionalista de Ségolène Royal i que em sembli força més interessant la posició de François Bayrou, el candidat centrista de l’UDF, que, enmig de l’escalada essencialista del tàndem Sarkozy/Royal, ha intentat de mantenir el cap fred i ha denunciat la “névrose identitaire” (neurosi identitària) dels seus adversaris.

Per això vull acabar la meva carta fent una referència a l’elogi que, des de les pàgines de The New York Times, ha fet de Bayrou el comentarista Roger Cohen: És, diu, “un pagès que ha esdevingut ensenyant i després polític, que sembla que resumeix molt bé els valors de la República, en particular els de la tercera, i que avui ha esdevingut el que ‘Sarko’ i ‘Ségo’ foren cadascú al seu torn: la coqueluche del moment. La seva emergència sota el signe de la novetat és remarcable, car ell forma part del món polític francès des de fa molt de temps i ha estat ministre en dos governs de centre-dreta durant els anys norantes (…) [Bayrou] ha trobat la manera d’inventar alguna cosa nova: l’extrem centre –o el centre radical- que fustiga l’alternança esclerotitzant dels gaullistes i dels socialistes en el poder i s’indigna contra els mitjans de comunicació, que presenta com a esbirros dels dos clans polítics.”

Anuncis

%d bloggers like this: