La crisi del Tribunal Constitucional

by

Estimat director: Cap a finals de la dècada dels vuitanta, el qui era aleshores conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya, Agustí Bassols, va citar al seu despatx al notari Lluís Jou, al professor de Dret civil de la Universitat de Barcelona, Antoni Mirambell, i també a mi, que per aquell temps exercia com a registrador de la propietat de Barcelona, i ens va demanar si volíem estudiar la problemàtica dels censos a Catalunya per a, després, elaborar un esborrany de projecte de llei sobre aquesta matèria. Els tres vam acceptar la proposta, férem els nostres deures, acceptarem els emoluments que, per aquest treball jurídic, ens va pagar la Generalitat i vam veure amb goig com, el 16 de març de 1990, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la que seria la “Llei 6/1990, de Censos de Catalunya”.

A la vista del que està succeint aquests dies, em demano perplex: el fet d’haver treballat en l’elaboració tècnicojurídica d’aquesta llei, em faria forçosament incompatible per ser membre del Tribunal Constitucional? I si ho arribés a ser, em faria incompatible per decidir sobre qualsevol qüestió que afectés a Catalunya? És possible que algú pugui pensar que el fet d’haver elaborat un dictamen jurídic per encàrrec d’un òrgan vinculat a una institució política inhabilita el seu autor per exercir la funció jurisdiccional en els casos que afecten a aquella institució?

Aquestes preguntes venen al cas, amic director, arran de la decisió presa pel Tribunal Constitucional que, a la vista de la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremp, presentada pel Partit Popular, a decidit per 6 vots contra 5 (òbviament Pérez Tremps havia d’abstenir-se en una resolució que l’afectava) que, d’acord amb l’article 219.13 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, aquell magistrat havia d’abstenir-se de participar en el debat constitucional sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia participat directament o indirectament en l’assumpte que era objecte del plet. Aquesta participació que l’inhabilita per votar en la sentència que decidirà sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya, es deu, doncs, a la circumstància que va fer en dictamen a petició de l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat, quan aquesta era presidida per Jordi Pujol, dictamen en el qual reflexionava sobre si un determinat aspecte de l’activitat política que volia dur a terme la Generalitat era o no constitucional.

Tot i que la matèria es complexa, molt em temo que estem davant un cas que tindrà greus conseqüències perquè fereix de manera clara i directa al cor mateix de la independència judicial que, lentament però inexorablement, cada dia que passa, es troba més en perill. I no tant per la mala actuació dels jutges com per la irresponsabilitat dels polítics, que malden per resoldre els seus problemes i ofegar les seves frustracions traslladant a les institucions jurisdiccionals –als Tribunals en definitiva- allò que exclusivament s’hauria de ventilar en seu parlamentària, o el que és el mateix, en el Congrés i en el Senat.

Ningú no discuteix avui que un dels problemes greus a què ens enfrontem és el de la politització de la justícia i, més particularment, de la justícia constitucional. El Tribunal Constitucional, a qui la llei encomana de vetllar per la Constitució, és l’únic òrgan de l’estat que pot dirimir si una llei –o si algun article d’aquesta llei- la vulnera. Però aquest òrgan tan fonamental és, per la seva mateixa estructura, un òrgan a qui la independència se li fa molt difícil, atès que, dels 12 membres que el componen, només 2 són elegit pel Poder Judicial. Als altres 10 els designen institucions polítiques: 4 el Congrés, 4 el Senat i 2 el Govern.

És clar que això no necessàriament prejutja la dependència orgànica dels elegits als electors, perquè tots hauríem de presumir que els nostres representats, en decidir qui ha d’ostentar tan altres magistratures, sempre elegeixen els millors. Això no obstant, la pràctica ens demostra que no és així, ans molt al contrari, són coneguts els casos en què els electors, a l’hora d’escollir, prefereixen assegurar el perfil ideològic de l’elegit abans d’assegurar-ne el perfil estrictament científic i professional. I aleshores el mal ja està fet, perquè, por molt que aquells magistrats intentin actuar imparcialment, ningú no els treu ja l’estigma que deriva de la seva procedència, i això fa que, amb una increïble lleugeresa, els jutgem “políticament”: “qui si aquest és progressista o que si aquell altre és conservador”. El problema, però, és que, per desgràcia, molts cops la qualificació té fonament, doncs tenim la impressió de saber per endavant quin serà el seu vot a la sentència.

Val a dir que, en el nostre sistema, la incapacitat que demostren els partits de saber estar en el seu lloc és proverbial. I això fa que, amb la seva voluntat de dominar-ho tot, hagin acabat contaminant els Tribunals (sobretot els d’ordre penal i el Constitucional) fins aconseguir que els magistrats que els componen actuïn sempre sota sospita de parcialitat.

No creguis, però, amic director, que amb això vull atacar només el Partit Popular i la seva exitosa recusació de Pablo Pérez Tremps. Si jo fes això, cauria en la mateixa parcialitat i irresponsabilitat que adjudico a Mariano Rajoy y al PP per haver recusat aquest magistrat del qual ningú no ha qüestionat la seva competència. No, jo acuso tots els partits en general de no saber assumir el paper que els correspon constitucionalment, perquè, si bé és cert que el PP ha recusat el magistrat Pérez Tremps, també ho és que, el passat 24 d’octubre de 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit aleshores pel senyor Maragall, també va recusar el magistrat del Tribunal Constitucional, senyor García Calvo y Montiel, per considerar que les opinions manifestades en el vot particular emès en la resolució del recurs d’empara del 15 de març de 2006 sobre l’admissió a tràmit de l’Estatut –recurs que, en aquest cas, el Tribunal Constitucional va desestimar- no garantien –segons la Generalitat- la seva imparcialitat en l’exercici del càrrec.

Quina diferència hi ha entre aquestes dues recusacions? Cap ni una, amic director. Perquè, com ara el PP, també la Generalitat volia garantir aleshores amb aquell recurs una sentència favorable als seus interessos, i això perquè pressuposava que García-Calvo era contrari “per raons ideològiques” a l’Estatut. De la mateixa manera que el PP ha recusat Pérez Tremps perquè també pressuposava que, “per raons ideològiques”, aquest li era favorable, i això perjudicava els seus interessos de partit.

El pecat del PP i de la Generalitat és, doncs, el mateix en aquests dos casos: tan l’una com l’altre pretenien aconseguir els seus objectius atacant un membre del Tribunal Constitucional i abocant sobre ell la sospita de parcialitat política. L’única diferència en aquests dos casos és que, quan es dirimí en el Tribunal Constitucional la recusació de García-Calvo, Pérez Tremps va dir que no, que no havíem de prejutjar la ideologia de García-Calvo, mentre que, quan s’ha dirimit la d’aquest darrer, García-Calvo ha dit que sí, que havíem de prejutjar la ideologia de Pérez Tremps i que, com a conseqüència d’això, calia recusar-lo.

Sigui com vulgui, el mal ja està fet, però els polítics sembla que no se n’adonin, d’ací que continuïn abocant, dia a dia, les seves pròpies misèries damunt els òrgan jurisdiccionals, sense adonar-se que, amb aquesta manera de procedir, fereixen directament el cor mateix de la democràcia.

La justícia, amic director, ha de ser objectiva, científica i imparcial. No l’hem de convertir en un epígon de les forces polítiques. I això perquè en el moment que podem prejutjar d’entrada quina serà la decisió d’un tribunal per la procedència ideològica dels magistrats que en formen part, la independència dels jutges deixarà de ser una realitat i es trencaran les garanties constitucionals del sistema.

Advertisements

%d bloggers like this: