Tensió creixent a l'Iran

by

Estimat director: En una lletra de batalla que vaig intitular “Bush&Rice”, publicada el 27 de gener de 2005, ara fa dos anys, et manifestava ja la meva inquietud respecte de la possible intervenció bèl·lica nord-americana en aquest territori, i ho feia amb aquestes paraules, que em permetré de repetir: “Cap altra cosa il·lustra millor la rivalitat entre els dos països que els esforços acarnissats dels Estats Units per impedir que l’Iran entri en el club de les potències nuclears. Si l’Iran acaba aconseguint la bomba, el monopoli que exerceix Israel sobre les armes de destrucció en massa a l’Orient Mitjà es trencaria, fins al punt que aquests dos aliats -Israel i els Estats Units- no podrien ja sobrevolar cap territori de la zona i amenaçar els seus adversaris de la regió amb atacs militars i, a més, haurien d’acceptar -i aquest és el malson dels americans- una situació de dissuasió mútua amb l’Iran. I si a això hi afegim que, tot i els seus acords amb els europeus, no sembla que l’Iran estigui massa convençut d’acabar amb el seu programa nuclear, comprendràs el meu pessimisme respecte de l’actitud que pugui adoptar el tàndem Bush & Rice que difícilment deixarà perdre l’ocasió d’intervenir a la zona.”

Evidentment jo no sé què pot passar, només contemplant el món des d’aquest lloc privilegiat i arrecerat on visc en el Port de Maó, però per poc que ens endinsem en la lectura de diaris i cavil·lem només una mica sobre la realitat que ens envolta, veurem que l’Orient Mitjà podria experimentar un nou i conflicte si és que els Estats Units finalment decideixen atacar l’Iran, com acaba de pronosticar el diari moscovita Nezavissimaïa Gazeta.

Si bé Washington resta en silenci, és indiscutible el reforçament que s’està produint de la presència militar americana en el Golf. I això està en consonància amb l’avís que repetidament han fet els Estats Units que no exclouen l’eventualitat d’un atac. I ho està també amb el transvasament que aquests darreres mesos s’està produint de bateries antimíssils russes TOR-M1, des de Rússia, com ha confirmat el ministre de defensa rus, Serguei Ivanov.

És precisament a finals de febrer de 2007 (per tant aquests dies) quan expira el termini acordat per la resolució del Consell de Seguretat de l’ONU, votada a finals de 2006, la qual exigeix que l’Iran cessi tot enriquiment d’urani, proposició que el president iranià Almadinejad ha assegurat repetidament que no compliria.

Sembla que, abans d’adoptar cap mena de decisió, el Consell de Seguretat escoltarà el darrer informe de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) sobre l’estat del programa nuclear iranià, el qual, segons assegura Bush, té caràcter militar tot i que els informes científics de la CIA indiquen que aquest programa militar no existeix i que si els iranians volguessin passar de l’energia nuclear militar a la civil tardarien ben segur una dècada.

Per aquests mateixos dies, dos portaavions de la marina americana navegaran per les aigües del Golf Pèrsic. Bush va decidir d’enviar el segon d’aquests bucs el passat 16 de gener, amb un conjunt de sistemes antimíssils Patriot. A més, es desplegaran vint mil soldats americans suplementaris a la regió, que en un primer moment tindran la base a Kuwait. De fet, ha estat la premsa d’aquest país la primera a predir que Washington projectava d’atacar l’Iran abans del mes de mars.

Sempre segons aquestes fonts, l’atac es faria des del mar i els Patriot servirien per protegir els principals pous productors de petroli dels països de la península contra una possible resposta iraniana. Segons un dels principals diaris de Kuwait, l’Arab Times, George Bush hauria ja examinat en detall aquest pla amb el vice-president Dick Cheney, amb el secretari de defensa, Robert Gates, i amb la secretària d’estat, Condoleezza Rice, al si del Consell de Seguretat americà que es va reunir el passat mes de desembre en el “rancho” texà del president.

També seria possible, amic director, que aquestes previsions no es confirmessin i que la tensió amb Iran no es traduís –si més no d’entrada- en un atac. En aquesta línia, Alexei Bogatourov, degà de la facultat de politologia de la Universitat de Relacions Internacionals de Moscou, opina que no es produiran atacs en massa en un horitzó proper, però no descarta que es pogués produir alguna minioperació restringida, si considerés que hi ha algun objectiu sobre el qual es podria llençar un atac.” En aquest sentit, opina que seria massa difícil per Bush iniciar un atac en tota regla vistos els desacords que s’observen en la societat nord-americana que, com hem vist, fa poc ha votat clarament els demòcrates per ocupar el Congrés i el Senat. Així i tot el Sunday Times (Londres) va informar el passat mes de gener que Israel tenia ja preparat un atac amb armes nuclears tàctiques a instal·lacions iranianes, i és cert que el vice-ministre Simon Peres va exigir en el Foro de Davos que s’impulsés un canvi de règim a Teheran.

Sigui com vulgui, el que no podem negar és que els Estats Units i Israel (i també la Unió Europea) s’oposen a l’experiència nuclear iraniana, com ho demostra la resolució del passat 23 de desembre a què he fet referència, i la primera estratègia de Bush ha estat de convèncer el món àrab i la comunitat internacional que l’Iran és a l’origen de la inestabilitat a l’Iraq i a tota la regió.

En efecte, per poc que repassis els diaris dels darrers temps t’adonaràs que Condoleezza Rice ha visitat els dirigents dels països àrabs amics per tal de persuadir-los de l’amenaça iraniana. En aquest sentit, els mitjans de comunicació dels països àrabs més propers als Estats Units han donat suport a la secretària d’estat i han dut a terme el que, en els sectors iranians propers al govern d’ Almadinejad es considera una campanya de propaganda antiiraniana, i mostren una opinió generalitzada que els Estats Units duen a terme una acció d’acaçament psicològic contra l’Iran a fi de fer-los cometre algun error que justifiqués l’atac.

En realitat és difícil saber què succeirà, però del que no hi ha dubte és que les recomanacions de la comissió Baker-Hamilton de reprendre el diàleg amb l’Iran han estat ja refusades, i el govern de Bush ha seguit un camí força més conflictiu: el de desplegar noves bateries de míssils antinaus, antiaèries i antimíssils al llarg de la costa iraniana, de persuadir fins on li sigui possible nombroses multinacionals perquè trenquin els seus lligams comercials amb Iran, i de detenir alguns iranians en terreny de l’Iraq, fet aquest que ha provocat fortes protestes, no sols de Teheran, sinó també de les autoritats locals iraquianes.

Cal que siguem pessimistes? No ho sé. Penso, estimat director, que Bush intentarà –contradient la frase famosa de Clausevitz- “fer la guerra per altres mitjans”, d’ací que procurarà no fer un atac directe sobre l’Iran, però de la mateixa manera que, ara fa dos anys, jo considerava que això era possible, penso que ho és encara avui, tot i que la majoria demòcrata al Congrés i al Senat jugui a favor del no.

Tenint en compte això darrer, és probable que els legisladors demòcrates exigeixin de la Casa Blanca més transparència a propòsit de la seva política envers l’Iran, però els interessos d’Israel en la zona, la gran força que el sistema polític nord-americà confereix al president i el tipus de política que ha seguit George Bush durant els sis anys que ja du al front dels Estats Units no ens permet descartar qualsevol sorpresa en aquest sentit.

Anuncis

%d bloggers like this: