Quan la dona accepta oprimir la dona

by

Estimat director: Dissabte passat vaig tenir ocasió de llegir dues notícies a dos diaris que responen a criteris i a cultures diverses, les quals ens mostren clarament que la dona ha de fer encara molt de camí per assolir la igualtat amb l’home. La primera d’aquestes notícies –“L’opressió de les dones per les dones”- l’he extreta de Rooz (www.roozline.com), el primer diari iranià publicat únicament a internet per periodistes exiliats a Europa. La segona –“Obispos y conservadores arremeten contra la creación de más guarderías en Alemania”– la publicava La Vanguardia, i he de reconèixer que encara em va deixar més mal sabor que la primera, perquè, en aquesta notícia, rere l’acció anti-igualitària, no hi havia l’integrisme musulmà, ans s’hi amagava l’integrisme catòlic, que em sembla encara molt més injustificable.

La notícia de Rooz feia referència al projecte de llei que s’està elaborant en el parlament iranià de creació de quotes per reduir el nombre de dones que estudien a la universitat i deixar d’aquesta manera més places lliures als homes.

Et diré d’entrada, amic director, que la notícia no em va semblar, només, terrible pel que conté de discriminació de la dona, ans també –i sobretot- pel fet que aquest projecte tingui el suport de la majoria de dones diputades al Majlis (parlament de Teheran). I això perquè, en opinió d’aquestes diputades ultraconservadores, convé que les jovenetes es dediquin fonamentalment a l’estudi de matèries que els siguin útils per al seu treball de mestresses de casa. Entre d’altres raons, perquè, com elles asseguren, cal “respectar els rols tradicionals dels dos sexes en el domini de l’educació. I de la mateixa manera que algunes matèries són pròpiament femenines, d’altres són adequades als homes però no a les dones.”

Convé que sapiguem que, dels 290 diputats que té l’Assemblea nacional iraniana, només 12 són dones (amb prou feines un 4%). Doncs bé, quan l’any 2004 es va elegir la mesa que havia de presidir la cambra, així com també les comissions parlamentàries, cap dona va presentar la seva candidatura, fet aquest que justificava la diputada Eshrat Shayegh (elegida per la regió de Tabriz) afirmant que “no és raonable que una dona es faci elegir tot situant-se per davant dels homes”.

Tant la diputada Shayegh com la també diputada Fatemeh Olia, s’han oposat durant aquesta legislatura a moltes mesures favorables a les dones. Entre aquestes, el dret a obtenir una part igual en l’herència, l’adhesió de l’Iran al tractat internacional contra la discriminació de les dones, o bé la possibilitat per a les dones fadrines de viatjar soles a l’estranger. Aquestes diputades votaren també a favor de la poligàmia tot afirmant que aquesta és una pràctica que es fa “en interès de la dona”. De la mateixa manera que una altra diputada, la senyora Nayereh Akhavan, ha afirmat en relació al divorci que “el dret exclusiu dels homes a divorciar-se es justifica pel fet que les dones no són prou emotives i podrien destruir la família”.

I encara n’hi més: per acabar amb la prostitució, la diputada Shayegh ha demanat que “s’executin deu d’aquestes dones per dissuadir les altres” de prostituir-se, com si els homes, en aquest afer de la prostitució, no hi tingués res a veure.

De fet, en el pensament fonamentalista musulmà, les dones són considerades com una font de corrupció de la societat, d’ací que aquest corrent integrista aprofiti les diputades (hi ha alguna excepció, com la reformista, senyora Mehrangiz Morovati) per promoure i mantenir la discriminació de la dona.

Però si això ens sembla reprovable, ¿com hem de qualificar l’actitud d’un important sector de la democràcia cristiana alemanya que, amb el suport d’alguns bisbes, com el bavarès Walter Mixa, ha criticat la decisió de la ministra de família, de crear més guarderies a tot el país, al·legant que són perjudicials per a la família?

Mentre que a Espanya hi ha guarderies per a tots els fiets i fietes, a la desenvolupada Alemanya només un 12% de fiets té plaça en una guarderia. A la vista d’això, la ministra de família, Úrsula Von der Leyen, va decidir multiplicar per tres el número de places, fins assolir la xifra de 750.000. L’objectiu de la ministra (casada i mare de set fills) era construir aquestes guarderies perquè, qui vulgui tenir fills, en pugui tenir sense veure’s obligat a abandonar la vida laboral durant els primers anys, cosa a la qual es veuen abocades la majoria de mares alemanyes per manca de guarderies en tot el territori de l’estat.

Fa una mica més d’una setmana, incitat per alguns polítics democristians, monsenyor Mixa acusà la ministra de voler degradar la dona a l’estatut de “màquina procreadora”, de convertir els matrimonis en els quals la dona i l’home treballen en un “fetitxe ideològic”, de “perjudicar els fills i les famílies” i de “reclutar” les joves “com a reserva de mà d’obra per a la indústria.”

Val a dir, però, que monsenyor Mixa no va ser l’únic prelat que va mantenir aquesta opinió, ja que divendres passat, va obtenir el suport més o menys explícit de dos dels bisbes més prominents d’Alemanya, el cardenal de Magúncia, Karl Lehmann, president de la Conferència Episcopal, i monsenyor Joachim Meissner, cardenal de Colònia.

En una entrevista concedida a l’emissora “Domradio” de Colònia, el cardenal Meissner va dir que les guarderies són per a casos extrems. “Si es converteixen en una institució permanent, en una alternativa a la família, incorreríem en un error.”

És clar que si concebem les guarderies “com a un substitut de la família” probablement aquesta en sofrirà les conseqüències, però una cosa és això i una altra de molt diferent és que els pares joves amb infants puguin disposar de guarderies que els ajudin a compaginar la feina professional amb la tasca educadora dels fills, de tal manera que la dona no es vegi necessàriament abocada a haver de renunciar a la seva vida professional activa.

La meva dona i jo vam tenir tres fills. Tots van anar a guarderies i no crec que cap d’ells vagi estar mancat de l’adequada assistència materna, i això que la seva mare no va deixar en cap moment d’exercir la seva professió. I encara et diré més: anys enrere, la meva sogra va tenir deu fills i mai tampoc no va deixar de fer feina. I t’asseguro, amic director, que va ser una mare admirable en tots els sentits.

En un món com el nostre, en el qual proclamem i defensem la igualtat de l’home i de la dona, sovint ens resulta fàcil rebel·lar-nos contra actituds com les que prenen les diputades del parlament de l’Iran a què he fet referència, però no deixa de ser curiós que oblidem massa fàcilment les accions masclistes que, a casa nostra, releguen la dona a un paper secundari dins la societat, tot argüint com a coartada el paper sublim que correspon a la dona com a mare i d’educadora dels fills.

Per això mateix, tot criticant aquestes posicions conservadores, un editorial del Süddeutsche Zeitung, afirmava que, amb paraules com les que s’han escoltat contra Von der Leyen, la CDU (Unió Demòcrata Cristiana) i la CSU (Unió Socialcristiana de Baviera) “no s’han d’estranyar si a les grans ciutats els electors els donen l’espatlla”. I tampoc no s’hauria d’estranyar ningú si “els creients surten en massa d’una Església que té prelats com monsenyor Mixa.” Aquesta és, almenys, l’opinió del diari bavarès.

Anuncis

%d bloggers like this: