L'exemple d'Irlanda del Nord

by

Estimat director: Podria ser d’una altra manera, però sembla que no sigui possible: el problema basc ens continua dividint. Bascs contra bascs (recordeu els enfrontaments sobre la utilització del nom d’Ermua), espanyols contra bascs (que si el Fiscal General, que si la llei de partits…), i també espanyols contra espanyols (que si el govern és dèbil i negocia amb ETA d’amagat, que si l’oposició s’aprofita del terrorisme per fer campanya…). En definitiva, que el conflicte basc complica dia rera dia la realitat política espanyola i fa impossible la normalitat a l’interior d’aquell territori que viu en permanent conflicte des de fa molts anys.

I mentre nosaltres ens debatem (i sovint ens esbatussem) amb Euskadi com a pretext, Ian Paisley i Gerry Adams, els dos grans enemics de tota la vida, es disposea formar un govern de coalició per treure Irlanda del Nord del marasme en què es troba des de fa també molts anys. Diuen que les situacions no són comparables, però és clar que sí que ho són. És cert que els problemes concrets d’un i altre territori no són els mateixos, però sí que ho és el rerefons: Ho són els morts que en un lloc i l’altre s’han produït. Ho són els atacs terroristes que en un lloc i l’altre han causat desastres. Ho és l’odi que, en ambdós territoris, ha enfrontat els homes que hi habiten. I tanmateix…

Doncs tanmateix sembla que la pau sigui possible a Irlanda del Nord, mentre que no ho és encara entre nosaltres. Per què? Òbviament jo no en sabria explicar les causes, ni menys encara m’atreviria a proposar solucions, però tinc la impressió que a Irlanda del Nord, per primer cop en molts anys, s’ha imposat el pragmatisme a l’idealisme; les ganes de conviure en pau al desig de continuar l’enfrontament; la voluntat de sortir del pou per damunt de les ganes d’aprofundir en les ferides.

Ho apuntava l’endemà de l’acord en el meu bloc: “No es donaren tan sols la mà –jo escrivia aleshores-, i res no rectificaren respecte d’allò que cadascú pensava de l’altre, però foren prou sincers per explicar la raó fonamental de l’acord: ‘No podíem permetre que la nostra justificada repulsa pels horrors i tragèdies del passat es convertís en una barrera que impedís un futur millor per als nostres fills’ –va dir Paisley-, alhora que Adams proclamava que ‘ens queden moltes dificultats per davant, però ha nascut una nova era plena d’oportunitats en la política d’aquesta turmentada illa’.”

Deixem, però, a un costat la rastellera de morts que hi ha hagut a Irlanda del Nord durant les darreres dècades i repassem com era de difícil també allí la vida diària. No fa gaire temps, l’estratègia política del Partit Unionista Democràtic (DUP) de Ian Paisley era d’ofegar el Sinn Féin, fins al punt que, quan un regidor nacionalista intentava parlar a l’Ajuntament de Belfast, Rhonda, la filla del reverend Paisley, i d’altres membres del DUP cridaven: “Terroristes, terroristes, gansters, membres de l’IRA, foteu al camp!” (et sona el llenguatge, amic director?). A d’altres ajuntaments, la gent del DUP entonava cançons “lleialistes” o fins i tot vaporitzava amb desodorant els representants del Sinn Féin. De fet, Ian Paisley resumí la seva actitud contrària als republicans tot brandant un gran martell i cridant: “Aixafem el Sinn Féin!” I mentrestant, l’IRA posava bombes i matava gent.

Què és, doncs, allò que ha canviat? D’entrada ha canviat radicalment l’esperit que movia els uns contra els altres. I també el llenguatge de tots. Si ens fixem en els detalls de la reunió del passat 26 de març veurem que aquesta no s’ha produït en l’obscuritat o en els despatxos, ans s’ha fet a la llum del dia. The Independent (Londres) ho comentava amb aquestes paraules: “Havíem pensat que el primer encontre entre Paisley i Adams seria una trobada furtiva, que es duria a terme amb les portes tancades i aniria seguit d’un comunicat sec i tens. Res d’això: els dos dirigents han obert les portes de bat en bat i han permès a les càmares de televisió de filmar-los, l’un al costat de l’altre, plens de respecte mutu i comportant-se com a professionals. Van actuar netament i constructivament: cadascú escoltava l’altre. El fet que no hi hagués una encaixada de mans no va malmetre l’esdeveniment, car la imatge d’aquests dos homes junts, flanquejats de llurs equips, conté un enorme impacte polític i psicològic.”

Certament, doncs, el procés de pau ha acomplert ja la primera part del miracle. Recorda, amic director, que, durant decennis, Paisley ha negat el pa i la sal als catòlics i als nacionalistes, i ha subratllat que “els protestants” tenien el dret d’imposar la seva voluntat al país. Això, alhora que els republicans no manifestaven cap respecte als drets dels protestants i unionistes, i partien alegrement del principi que, un cop els britànics fossin batuts, també l’unionisme ho seria.

El temps, però, els morts dels uns i dels altres, la barbàrie que han causat i patit, els mals i el dolor que s’han infligit mútuament, sembla que hagin aconseguit de modificar l’actitud de tots: Dels protestants i unionistes majoritaris, que han acceptat reconèixer el dret de les minories republicanes i catòliques. I d’aquestes –com també del seu braç armat, l’IRA-, que han comprès que els britànics mai no serien vençuts i, doncs, que tampoc no ho serien els unionistes i protestants, d’ací que l’única sortida viable, l’única via possible, era la del diàleg i de l’acord. I aquest diàleg (val a dir que difícil, ple d’entrebancs, de ruptures i fins i tot de morts) és el que va fer possible que l’IRA renunciés a la lluita armada i que els unionistes passessin del “never, never, never” de Paisley a l’acord.

És clar que també hi ha hagut un altre factor que hem de tenir en compte, i que seria absurd voler-lo amagar: l’economia d’Irlanda del Nord havia tocat fons. El país es trobava en una absoluta bancarrota (cosa que no succeeix al País Basc).

En efecte, un dels punts en què van estar d’acord immediatament Paisley i Adams va ser d’aconseguir tot d’una molts diners de Londres. Així doncs, els mil milions de lliures que Gordon Brown ha promès per facilitar l’establiment d’aquest nou govern no hi ha dubte que ha aplanat el camí. Això ho apuntava l’Irish Independent (Dublín) que, després de demanar-se quines polítiques i quins objectius comuns tenen Paisley i Adams per crear un govern de coalició eficaç, responia que cap, “tret –deia- d’un desig insaciable d’obtenir ajut financer, ja provingui aquest de Londres, de Dublín, de Washington o de qualsevol altre indret. En això –seguia opinant el diari irlandès- ambdós estan d’acord, perquè l’un i l’altre saben que hauran de governar una regió l’economia de la qual es troba en una situació desastrosa, no solament a causa de trenta-cinc anys de conflicte, sinó també d’una manca de competitivitat en relació al seu veí [la República d’Irlanda].”

El repte, doncs, continua essent difícil, entre altres coses perquè els punts de vista d’unionistes i de republicans és molt diferent i, a més, no hem de descartar les dissidències internes en cadascun dels bàndols en qüestió. Tanmateix és il·lusionant veure com, després de tants anys de lluita, després de tants enfrontaments, els enemics de sempre han decidit treballar junts. Paisley ha enterrat el martell i Adams les pistoles, moguts ambdós per l’esperança (i la necessitat) de construir un futur millor.

Salvant les distàncies –que hi són (a Espanya els uns utilitzen les pistoles mentre que els altres utilitzem només la democràcia, encara que el món abertzale no ho veu així, i en això consisteix precisament el conflicte)-, penso que hauríem de fer tots un esforç per comprendre’ns una mica més els uns als altres. Només aleshores –ja siguem unionistes o separatistes- estarem en condicions de buscar i de trobar una solució al “problema basc”.

Anuncis

%d bloggers like this: