Josep Maria Quintana

Un dels gallecs més universals, l’escriptor Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), va extreure un terme del patrimoni lingüístic comú per a conceptualitzar la seva obra literària, proposant per a ella una denominació específica i particular. Em refereixo, com suposo que vostès han endevinat, al mot “esperpent” (cast.“esperpento”), acceptat en un primer moment, generalitzat més tard per la crítica literària, popularitzat finalment entre els lectors de les seves novel·les i els espectadors de les seves obres teatrals, i per fi adoptat per a molts altres usos socials, tot evocant sempre l’obra literària d’aquest autor.

“Luces de bohemia” és la primera obra a la qual Valle-Inclán dedica aquest qualificatiu. A més, a l’escena XII, trobem la teoria del nou gènere quan un personatge que nom Max Estrella diu en un diàleg amb Don Latino frases com les següents: “La tragedia nuestra no es tragedia”, volent dir amb això que és un gènere massa noble per a l’Espanya de l’època. “España es una deformación grotesca de la civilización europea”, afegeix, d’ací que “el sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”. I és d’aquesta impossibilitat de tragèdia que sorgeix l’esperpent.

Aquest gènere enclou, doncs, una gran disconformitat i una crítica aspra, ja que Valle posa els seus miralls deformants davant dels més variats aspectes de la realitat espanyola. I des de la seva visió deformada fa referència a polítics de signe divers, com Castelar, Romanones, Maura o García Prieto, sense estalviar referències al rei. Ataca també el mal govern i la corrupció, fustiga el capitalisme i el conformisme burgès i denuncia la repressió policial entre moltes altres coses.

Arribats aquí em demano: ¿Parla realment d’Espanya Valle-Inclán a “Luces de Bohemia” o potser es referia ja, profèticament, al que estem vivint a Catalunya?

El cert és que, cada dia que passa, es detecta un cansament gens dissimulat entre els ciutadans respecte del “drama vs. esperpent” que es viu en aquella terra tan estimada per mi, que podria quedar en ficció si no fos perquè estem davant d’una realitat palpable, immensament trista, que sembla que només la puguem observar des de miralls còncaves o convexos. En definitiva, a través de miralls deformats. I em fa l’efecte que la deformació afecta a tots els personatges, sense excepció. No només als d’un costat del camp de batalla.

Comencem, doncs, pel jutge Llarena, aquest instructor que condiciona amb les seves decisions aspectes molt importants de la política del país. A l’hora de qualificar el seu comportament jurídic, jo no seria tan radical com el professor Pérez Royo, que, sense pèls a la llengua, ha manifestat en un article a “Eldiario.es” que, en no permetre a Jordi Sànchez presentar-se a la investidura com a diputat ha comès prevaricació. “Impedir l’exercici del dret de sufragi actiu o passiu sense sentència judicial ferma és -afirmà- el més greu delicte de prevaricació que es pot cometre en democràcia. És un delicte de prevaricació contra la democràcia de manera directa”. Per tant, segons Pérez Royo, amb la Constitució espanyola a la mà no és possible impedir la investidura de Jordi Sànchez. D’ací que, de confirmar-se la impossibilitat, Sànchez es podria querellar contra ell per prevaricació, i a més podria sol·licitar la nul·litat de tota la instrucció.

Tot acceptant que els meus coneixements jurídics en matèria processal i penal són limitats, jo no seria tan radical en aquest judici. Sí que afirmaria, però, que les seves resolucions -les del jutge Llerena- no fomenten poc ni gens la serenitat que el moment requeria (qüestió que un jutge crec que hauria de tenir en compte). Entre altres raons, perquè són força discutibles jurídicament. I no ho dic jo, perquè sense arribar al nivell de Pérez Royo, són molts els experts penalistes que ho afirmen. Com són també molt discutibles des del punt de vista humà. Perquè Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Cuixart han comès greus errors polítics, però són explícitament pacifistes. Qui defensi al contrari penso que està equivocat si és que no menteix.

En aquest sentit, estic d’acord amb el que sosté l’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Raad al Hussein, quan afirma que la presó preventiva hauria de considerar-se “una mesura d’últim recurs”. Abans d’aquest càstig preventiu, que supera el que han rebut terroristes amb delictes de sang, hi ha una gamma de mesures força més matisada i raonable, que haurien aconseguit el mateix efecte, sense col·lapsar, emocionalment, la sortida pragmàtica al conflicte. En aquest sentit, doncs, ni que sigui per raons d’analogia i equitat, he de dir que em costa d’entendre que, el que al seu dia va valer per a un pres etarra acusat d’actes terroristes (Juan Carlos Yoldi estava acusat d’haver participat en un comando d’ETA que havia atacat a Guipúscoa infraestructures ferroviàries quan se li va permetre presentar la seva candidatura a lehendakari -i defensar-la!-), ara ja no val per a un dirigent catalanista que sempre s’ha caracteritzat pel seu pacifisme.

Però anem ara als altres protagonistes de l’esperpent: als col·lectius polítics independentistes (JxC, ERC i CUP). I abans d’expressar cap opinió meva, observem quines van ser les paraules que es van proclamar al míting que, després d’una manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el principal col·lectiu que aglutina gent netament independentista fora dels partits, a la qual van participar diumenge passat 45.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. En un clima més d’enuig que de satisfacció i molt més de retret que de suport, el col·lectiu ens va mostrar clarament que una esquerda s’ha obert entre la més important entitat sobiranista de Catalunya i els partits independentistes, per més que entre el públic s’hi trobés l’expresidenta de l’ANC Carme Forcadell.

La posada en escena de diferents ciutadans que, d’alguna manera, han patit la repressió de l’Estat i que, l’un darrere l’altre, reclamaven en breus intervencions des de l’escenari que ells se l’havien jugat i que ara volien que els seus representants fessin el mateix, va ser el preludi d’una de les declaracions més fortes que es van escoltar per part d’un membre del secretariat de l’ANC. Jordi Peiró, des de la tribuna, va assotar els partits independentistes en proferir aquesta expressió interrogatòria: “Què cony està passant que no se’ns està dient?!”

En efecte, què cony està passant? Doncs ho denunciava de manera molt clara a “La Vanguardia” el passat dilluns, l’amic Francesc-Marc Álvaro, un periodista molt proper ideològicament als plantejaments de l’antiga CDC i favorable a les tesis independentistes.

“Avui per avui -escrivia-, la discòrdia estratègica de les llistes independentistes, les contradiccions de discurs, les accions sense coordinació d’uns i altres, la llunyania entre el que es proclama i el que es podrà fer de debò, tot aquest retaule barroc porta a una conclusió: el relat de l’independentisme que gestionen els partits i les entitats s’està fent incomprensible per als mateixos partidaris d’aquesta idea. El factor més atractiu del moviment sobiranista era tenir una bona història, però això s’està perdent cada dia que passa sense fer govern.” I afegia: “De la mateixa manera que s’està malbaratant la majoria parlamentària sorgida dels últims comicis, la manca de visió històrica de l’actual cúpula independentista està cremant el guió que va donar ales a aquest moviment.” I acabava amb aquest terrible retret: “És paradoxal que qui vol fer un Estat nou tingui tan poc sentit d’Estat, quan això fa més falta”.

En definitiva, que si els arguments del jutge Llarena són clarament discutibles, més trist és encara que JxCat i ERC estiguin disposats a fer totes les concessions imaginables a la CUP abans de forçar la dimissió dels seus dos diputats a Brussel·les, que resoldria el problema i situaria la qüestió de govern estrictament en mans d’aquells dos col·lectius, prescindint dels antisistema. Però ells han preferit apuntar-se a l’esperpent valleinclanesc, perquè no es pot definir d’altra manera aquesta recerca d’un pla C per elegir un president de la Generalitat que amb prou feines tindrà recorregut, com tampoc mereix un altre qualificatiu afirmar, com algú ha fet amb posat seriós, que JxCat serà un moviment il·luminat des de Waterloo.

“Abans d’insultar és recomanable llegir l’article. Després, que cadascú faci el que cregui convenient”. Així es defensava Joan Tardà, portaveu d’ERC al Congrés, després del tsunami que provocà dins l’independentisme un cop va fer pública la seva intenció d’apropar-se als Comuns i d’estendre ponts amb el PSC.

Tardà, doncs, tastà la mateixa medecina que gent del seu partit (Marta Rovira, sense anar més lluny) va fer prendre a Puigdemont en dir-li que seria un traïdor si aquell migdia d’octubre hagués decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions (decisió que suposo ara lamenta no haver pres, encara que ho dissimuli immers en el deliri independentista simplement per raons de sobrevivència), perquè han estat molts els que, gairebé amb les mateixes paraules insultants, l’han titllat de “traïdor i covard” per haver escrit aquest article, que maldava posar seny on fins ara havia campat una rauxa irresponsable.

En realitat, la proposta de Tardà es movia en la línia del discurs que manté Oriol Junqueras des que va entrar a la presó, des d’on, en una carta que va enviar a la militància a mitjans de novembre, els demanava que oferissin “la mà estesa” al partit de Domènech, encara que sense esmentar-lo directament, ja que el projecte dels Comuns està en línia amb el “projecte de convivència global, de futur en llibertat” que ERC té assumit sense importar “d’on venim, la llengua que parlem o on s’ha nascut”. Més encara, Junqueras afirmava de manera clara que els republicans “abans d’independentistes som demòcrates i abans de demòcrates som bona gent”.

El problema de tot plegat és que, fins que han vist que l’amenaça del govern de l’Estat no era un “farol”, fins que s’han trobat a la presó, fins que han assumit que, de fa mesos, qui governa (és un dir) a Catalunya és Mariano Rajoy amb els seus ministres, Junqueras, el mateix Tardà i tants altres ho van apostar tot per la ruptura i no pel diàleg -per aquesta mà estesa que ara ofereixen als Comuns -i fins i tot al PSC-, partits que mai no han compartit el seu credo per la independència i que, des de posicions molt més realistes, els havien dit clarament que una decisió tan greu com la que unilateralment anaven a prendre (que trencava els principis constitucionals i estatutaris) no era tan sols un fet delictiu sinó quelcom encara pitjor: un disbarat que els abocava a la crisi, al no-res i, el que potser és encara pitjor, al ridícul, fins convertir tota Catalunya -i això és greu- en la riota (cosa que fa molt de mal) dels adversaris polítics, dels periodistes i de les ràdios, tot dilapidant un prestigi que havia costat molt de guanyar.

Dit això, no crec que ens hàgim de doldre si personatges com Junqueras o com Tardà manifesten ara la voluntat de recosir el que, de manera molt conscient, van contribuir a esquinçar, però no ens hem d’estranyar si molts personatges que van acompanyar-los en aquesta tasca que tan irresponsablement van dur a terme, segueixen ancorats en el seu radicalisme i pensen que, qui se’n surt, és un traïdor o un covard. Són tots aquells que, incapaços de llegir la complexitat de les coses, creuen que les seves idees -que han convertit ràpidament en dogma-, configuren la realitat.

I tanmateix les coses simples no existeixen, com observava el filòsof de la ciència Gaston Bachelard (1884-1962). El que existeix, deia, és el que hem simplificat. Una idea que compartia amb el filòsof György Lukács (1885-1971), el qual, ja ancià, criticava la seva pròpia concepció dogmàtica del marxisme i afirmava que la complexitat és l’element primari existent i ha de ser examinat d’entrada com a complex per a, després, passar als seus processos elementals.

El mateix cal dir de les ideologies polítiques -i segurament també de les religions-, que no són planes, sinó que tenen molts plecs, alguns perceptibles a simple vista, però d’altres imperceptibles. D’ací que els “catecismes” que condensen sovint els plantejaments de les ideologies (allò que figura com a dogma de fe al carnet del militant) i de les religions (allò que a la meva infància apreníem de memòria sense reflexionar-ho gens) constitueixen sovint el millor exemple de simplificació de les complicades doctrines filosòfiques o teològiques, i, com a tals simplificacions, les trobem a la base del doctrinarisme en què sovint acaben desembocant.

El teòleg catòlic Juan José Tamayo ens diu -parlant de les religions, però que molt bé es podria dir també de les ideologies- que el coneixement de la realitat no és una operació simple i que la ment sofreix molt sovint cegueses ja sigui per error o per il·lusió; i que pensar amb lucidesa demana reconèixer la complexitat del pensament. En la mesura, doncs, que progressen els nostres coneixements, també creixen l’error, la ignorància i la ceguesa. I l’error es deu a la manera com organitzem el nostre saber en sistemes i idees. “Hi ha -diu- una nova ignorància que està relacionada amb el desenvolupament de la ciència, de la mateixa manera que també hi ha una nova ceguesa unida a l’ús degradat de la raó.”

Exemples del que descriu Tamayo els hem pogut constatar en l’actual crisi catalana que, pel que podem anar observant, ens acosta cada dia més a l’esperpent. I mentre, des del seu exili voluntari a Brussel·les, Carles Puigdemont certificava la necessitat d’explicar-se, denunciava abusos escandalosos i feia insinuacions mesquines que -en paraules de Sergi Pàmies- “qüestionen la seva defensa de la dignitat, exhibien sectarisme i destil·laven una ràbia legítima emparada pel nou clixé dialèctic del marc mental del repressor”, veiem que a Catalunya, les pulles entre els purs i els menys purs de l’independentisme segueixen mantenint buit el palau de la Generalitat i el Parlament en plena paràlisi (¿es desencallarà alguna cosa realment demà dilluns?), mentre els quatre diputats de la CUP, com els quatre genets de l’Apocalipsi, estan decidits a deixar el que ells en diuen “l’autonomisme” fet una desferra.

Molts de la meva edat i de majors que jo, que vam néixer i créixer en ple franquisme, juntament amb vells republicans que havien sofert la guerra i la repressió que la va seguir, a les acaballes de la dictadura vam sortir a reivindicar amb totes les nostres forces “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Avui sembla que allò que vam fer no té cap valor perquè -deixeu-me citar novament Jordi Pàmies- la moda és “menystenir l’autonomisme amb l’autodestructiva col·laboració del Govern de Rajoy i el suport d’una nova armada de catequistes que reescriuen la història per negar una reivindicació tan democràtica com l’estatut. Es veu que en un món de ruletes russes, l’autonomisme és massa realista per defensar-lo amb una convicció que en recuperi l’esperit unitari i els avenços de progrés.”

Novament simplifiquen el que és complex, i en dogmatitzar el que no és sinó una manera parcial i sectària de veure el món, no tenen altra sortida que d’estigmatitzar els que no comparteixen la seva concepció doctrinària de les idees.

Si anem a l’estimació de vots que fa el CIS, la conclusió és que el PSOE està pràcticament on estava a les eleccions de juny del 2016. Llavors va obtenir el 22,7% dels vots, i a l’últim sondeig de gener passat, el CIS situa el seu suport al 23,1% dels enquestats. En aquests dos anys ha arribat a caure al 19,9% en plena crisi pel lideratge del partit a l’abril del 2017, i a pujar al 24,9% al juliol d’aquest mateix any amb la tornada de Sánchez al lideratge del partit. Aquestes anades i vingudes l’han deixat pràcticament al mateix lloc, i no s’ha aprofitat de la caiguda del PP, que ha passat del 33%, que va obtenir el 26-J, al 26,3% que li dóna ara el CIS. El que sí que s’ha sabut aprofitar de la caiguda del PP ha estat Ciutadans, que ha passat del 13% obtingut en les últimes generals al 20,7% que li pronostica ara CIS. És a dir, als socialistes els ha sortit un seriós competidor en el seu afany de reconquerir el poder.

Tenim, doncs, que l’alternativa a Rajoy (si és que un dia no molt llunyà aquesta és possible) ja no és necessàriament Sánchez, a diferència del que ha succeït al nostre país des de 1982, on el joc de trons es jugava tan sols entre PSOE i PP. Ara, Sánchez té a la seva dreta un Rivera que va creixent, i a la seva esquerra, un Podemos que no sembla que creixi com ho va fer en un principi, però que, amb forta implantació a moltes comunitats amb les seves pròpies marques, no és l’Esquerra Unida d’Anguita. És alguna cosa més. Per tot això, el PSOE ja no pot esperar que el Govern de Mariano Rajoy li acabi caient de l’arbre com una fruita madura. És qüestió de recuperar la iniciativa.

I la pregunta és: ¿la recupera Sánchez, aquesta iniciativa? Ho dubto. Ja sigui perquè Sánchez no té escó al Congrés i això li resta possibilitats d’enfrontar-se directament a Rajoy,  o per com lidera el partit, a mi em sembla que la pèrdua de protagonisme, la pèrdua de visibilitat de Sánchez es deu al fet que, en el conflicte que l’Estat ha mantingut -i està mantenint amb Catalunya- vagi optar, no ja per posar-se de perfil, sinó per fer un seguidisme innecessari de la política de Rajoy i del PP, la qual cosa és possible que hagi estat més o menys ben vista en el conjunt d’Espanya, però ha creat força dubtes en la seva marca catalana, el PSC, que de defensar el dret a decidir en el programa que havia assumit, ha passat a abandonar aquest principi, a veure’s finalment en el tràngol d’aprovar el 155 i a veure’s obligat a prendre decisions en una línia espanyolista que no tenia; decisions, però, que no li ha estat suficients per mantenir el vot de l’àrea metropolitana, que s’ha passat decididament a Ciutadans.

Un comentarista polític ha dit que, davant la crisi catalana, el PSOE de Sánchez “parece haber adoptado el papel del oso aletargado en un proceso de hibernación, esperando momentos mejores para sacar la cabeza de la madriguera”. La definició em sembla ajustada, i és molt possiblement una de les causes que fan que hagi perdut força, ja que la gent sovint confon la prudència amb la covardia i l’audàcia amb fortalesa, cosa que no té per què ser veritat, però que sovint funciona.

Però no és només això. Sánchez, que va ser defenestrat pels barons del partit, va recuperar el comandament d’aquest per decisió democràtica de la militància, però això, que representà per a ell una gran victòria, no comporta que tingui necessàriament una plena llibertat d’acció, ni que hagi pogut transformar el que era un galliner esvalotat en un ramat de xais que pasturen tranquils en un prat de farratge.

La celebració que va tenir lloc fa dos o tres dissabtes del Comitè Federal ha estat una de les poques oportunitats que s’ha donat Pedro Sánchez per fer-se escoltar aquests darrers mesos (i mira que hi ha hagut moments interessants per fer sentir la seva veu!). Però ell, des del seu retorn al poder del partit, sembla més pendent de posar ordre en el PSOE que de construir un discurs cap a l’exterior.

De fet, la gran novetat del Comitè Federal va ser l’aprovació del nou reglament intern del PSOE, que en el fons suposa atorgar més poder al secretari general i a les bases en detriment dels tradicionals òrgans de representació. I aquesta decisió no pretén sinó alinear el partit amb la direcció (en definitiva fer-se’l més seu) i evitar futurs cops de mà dels barons. No va ser casual que no assistissin al comitè quatre dels set presidents autonòmics del partit: Susana Díaz (Andalusia), Ximo Puig (Comunitat Valenciana), Javier Fernández (Astúries) i Francina Armengol (Balears), i només un dels altres tres, Guillermo Fernández Vara (Extremadura) es va quedar a la votació, ja que se’n van anar abans Javier Lambán (Aragó) i Emiliano García Page (Castella-la Manxa).

A mi em sembla molt bé que un partit com el PSOE no s’aboni a la demagògia i mantingui posicionaments clars en defensa de la Constitució i de l’Estatut de Catalunya, però trobo estrany que no hagi trobat pràcticament cap mena encletxa en els posicionaments de Rajoy respecte del que ha succeït. ¿Li va semblar bé l’actuació policial de l’1-O? ¿No hi tenia res a dir? Li va semblar perfecte el discurs del Rei del 3-O i la manera com va donar suport a la Constitució obviant cap mena de crítica a la política del Govern?

Jo comprenc que, des de la ideologia conservadora del PP i la neoliberal i supernacionalista espanyola de Ciutadans, aquell discurs reial vagi ser una meravella; però jo -que no he donat cap suport als independentistes des d’aquestes pàgines i m’hi he mostrat crític amb que han fet- no crec que vagi ser un gran discurs. Crec més aviat que el rei es va passar i molt, en aquella intervenció, perquè la defensa de la Constitució no està renyida amb la necessitat de mantenir el paper moderador i conciliador que li exigeix el text constitucional. I el rei el va obviar, aquest important paper. Per això dic que jo esperava alguna cosa més del PSOE, d’un partit que fins fa quatre dies se sentia genèticament republicà, encara que compromès amb la defensa dels principis constitucionals i, per tant, respectuós amb la monarquia. I si el PSOE deixa a un costat el seu esperit crític, ¿qui l’ha d’exercir? ¿Podemos, exclusivament?

I el que m’ha semblat tant o més greu -o com a mínim, molt representatiu d’aquest abandó de l’esperit crític i progressista del PSOE- ha estat l’errònia i absurda defensa que la seva portaveu parlamentària, la diputada Margarita Robles va fer de la decisió presa per Ifema de retirar el quadre de Santiago Sierra d’Arco, afirmant que “todo lo que ayude a bajar la tensión hay que valorarlo positivamente”, i oblidant, doncs, que aquella decisió era un acte de censura incompatible amb els principis de llibertat d’opinió i de creació. És cert que, davant aquell monumental error -producte d’aquest seguidisme absurd que el PSOE està fent de la política del Govern en la qüestió catalana-, aviat els òrgans del partit van rectificar, però el mal ja estava fet.

En definitiva, que jo esperava alguna cosa més del PSOE. I penso que deuen ser molts espanyols que n’esperen alguna cosa més. Li demanaríem més autocrítica, més crítica raonada i honesta de la realitat política del país, i -afegint-me a l’opinió de Sergi Pàmies, “el coratge de comprometre’s amb una interpretació més democràtica de les mesures cautelars sense deixar de denunciar els abusos de poder, tant dels que practiquen l’amenaça hooligan com dels que, després d’haver enganyat a la gent, afirmen que només van exagerar”.

Dissabte, 17 de febrer, horabaixa post el sol, un gran nombre de persones vam acudir a la citació que un nou moviment polític, del qual encara en sabem molt poc, havia fet a la concurrència per escoltar una conferència del catedràtic de Dret Constitucional i exdiputat al Congrés per Izquierda Unida, Javier Pérez Royo, el qual, en un discurs brillant sobre una matèria respecte de la qual ha escrit molt i, per tant, té ben assumida, va dir que amb la sentència de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya (que ell -i molts com ell- vam considerar errònia), es va rompre el pacte constitucional en desautoritzar el Tribunal Constitucional l’acord obtingut entre el Parlament català i l’espanyol i també el referèndum a què el text consensuat es va sotmetre. De fet, la sentència va espoltrir les dues garanties en què descansava el text estatutari. Per això, d’aleshores ençà, el desordre jurídic és total a Catalunya i ja s’està estenent a tot l’Estat. I aquesta és una de les causes que ha propiciat el contenciós que té Espanya amb Catalunya que -en opinió de Pérez Royo- s’està escampant a tot l’Estat.

El professor va fer una crítica als mecanismes que, a causa de la situació política que va viure Espanya després de la mort de Franco, van condicionar alguns aspectes de la Constitució, mecanismes que -lligats al sistema monàrquic- van fer que recollís una sèrie d’elements-trampa (districtes provincials, mínim de dos diputats per província, mateix número de senadors electes a totes les províncies, llei d’Hondt, etcètera) que han fet decantar la balança vers el bipartidisme i, més encara, en favor de la dreta conservadora.

Però fet aquest diagnòstic, ell va ser menys crític amb la manera com es va configurar i pactar la Constitució que amb la impossibilitat sobrevinguda d’anar modificant-la en el transcurs del temps. I afirmà amb contundència que aquesta negativa per part dels grans partits i, de manera especial, del PP, a modificar la Constitució per a adaptar-la a les noves necessitats (que és el que va fer la Constitució nord-americana i han fet les principals constitucions europees) és una de les grans causes de l’atzucac en què ens trobem avui, i profetitzà que aquest bloqueig serà molt possiblement la causa del fracàs constitucional en un futur a mig termini, perquè totes les constitucions que no es modifiquen i s’adapten a les noves necessitats del país acaben per fer explosió.

Per als qui ja som grans i tenim memòria, diré que l’ambient que es respirava al teatre de l’Orfeó em va recordar el que vam viure als mítings inoblidables de 1976 al Teatre Principal i als desapareguts cinemes Consell i Victòria de Maó, quan la gent contrària al règim -un règim que era una dictadura que no respectava cap dels més importants drets polítics dels ciutadans- estava decidida a deixar aquest enrere i lluitava perquè el país passés a ser una democràcia en tots els sentits: una democràcia moderna i descentralitzada, on ningú no fos reprimit per les seves creences i es respectessin tots els drets fonamentals.

Per les preguntes que es van fer al ponent, tots vam poder constatar que, entre els assistents (si més no entre els que les van formular), hi havia una clara consciència que vivim en un estat essencialment corrupte, regit per un sistema dubtosament democràtic, amb una constitució no homologable a la resta de constitucions occidentals i amb un Tribunal Constitucional venut a la dreta governant; però el cert és que, els que això pensaven deurien sentir-se absolutament decebuts per les respostes, perquè Pérez Royo no va cedir un pèl a la demagògia i -tot mantenint el que havia dit abans sobre la necessitat ineludible de modificar alguns importants aspectes de la Constitució i sobre les terribles conseqüències del seu bloqueig- va defensar aferrissadament aquesta, va assegurar que vivíem en un règim democràtic homologable a la resta de països europeus i afirmà que el Tribunal Constitucional espanyol, tot i que ha comès errors importants -per exemple, el de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya de 2010- és un tribunal independent, amb els mateixos dèficits que pugui tenir la Cort constitucional alemanya de Karlsrue o  el Tribunal Suprem dels Estats Units.

Em va agradar molt escoltar això en uns moments en què moltes veus que no van viure el franquisme ni tampoc la transició política d’aquest a la democràcia, transformen el seu desconeixements en una crítica despietada a tot el que van fer les generacions anteriors, i pinten un panorama actual que no s’ajusta a la realitat, com es va veure clarament a les respostes del professor Pérez Royo a la conferència de l’Orfeó. Perquè una cosa és criticar la política del govern de Rajoy i la insensibilitat de la dreta espanyola (en la qual hi hem d’incloure C’s) en matèria social, autonòmica i lingüística (per citar tres qüestions clau avui de la política de dretes) i una altra molt diferent carregar-se el sistema que, amb tots els dèficits que vulguem, no deixa de ser un règim democràtic com l’anglès o el francès.

Som molts els qui, aquests darrers mesos, ens mostrem crítics amb l’actuació dels jutges per com estan actuant respecte del fracassat procés independentista a Catalunya, però això no significa que aquests actuïn a dictat del Govern. Som molts (o potser no tants) els qui creiem que és difícil sostenir que els polítics catalans acusats i empresonats han comès els gravíssims delictes de rebel·lió i de sedició que de moment se’ls imputen, però veurem els resultats d’aquest procés més endavant i potser fins i tot ens endurem alguna sorpresa, com ens l’hem endut amb aquesta darrera sentència del Tribunal Constitucional, que tomba la reforma de la Lomce feta pel Govern de Rajoy i ha dut en orris el projecte del ministre Wert de “españolizar a los niños catalanes”, que és el que ara, sota l’aparença de defensar drets fonamentals, volia intentar Rajoy aprofitant el doll de poder sobre els catalans que li dóna l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

I que ningú no cregui que és fàcil aquesta unanimitat del tribunal en una Espanya que és, en general, incapaç d’entendre cap diferència del que ella considera l’estàndard; en una Espanya on (a causa d’aquesta lluita fratricida entre PP i C’s) l’atac al model escolar català i a tot el que no sigui una defensa a ultrança de la llengua castellana, està adquirint perfils estratègics i dramàtics, i on la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, demana mesures immediates i simbòliques que acreditin el castellanisme del PP, abans que aquesta preuada bandera electoral se la quedi Ciutadans, emergent en totes les enquestes.

Que no ens agradi el que fa el PP i pensem -amb raó- que  aquest és un partit amb greus problemes de corrupció política, que ens repugni l’estratègia uniformadora de Ciutadans i la seva incapacitat per entendre la diferència o fins i tot que creguem que allò que han fet els polítics de Catalunya endegant un procés secessionista suïcida que, de moment, no ha aconseguit sinó el contrari del que es pretenia i siguem molt crítics amb les polítiques dels uns i dels altres, això no ens autoritza a dir que l’estructura del país és corrupta, que la Constitució no és democràtica, o bé que el sistema d’immersió lingüística (avalat al seu dia pel Constitucional) contradiu drets fonamentals. I ho dic conscientment, a pesar de les arbitrarietats de Llanera, de la condemna de Valtònic, de les censures d’Ifema a l’art, del segrest del llibre de Nacho Carretero sobre Fariña i de tantes coses més que no funcionen com a mi m’agradaria.

En definitiva: que el sistema constitucional espanyol és, sens dubte, millorable. Però és també homologable. Potser els qui no som homologables són nosaltres, els ciutadans, que ens omplim la boca amb la paraula democràcia i, en el fons, no acceptem res del que no s’ajusti al nostre esquema de pensament.

Pablo Iglesias ha proposat de modificar el sistema electoral canviant la fórmula correctora basada en la Llei d’Hondt per la Sainte-Laguë, la qual cosa mereix un comentari que voldria oferir al lector.

Entre els sistemes electorals mixts, del subgrup denominat de “representació proporcional” (que -no ho oblidem- exigeix per a Espanya la nostra Constitució), el més conegut i millor valorat per la doctrina és el que se segueix per a elegir el Parlament alemany (Bundestag).  Si s’abordés a Espanya una reforma de la llei actual, em sembla que seria més interessant l’aplicació global d’aquest sistema que no optar tan sols pel mètode Saint-Laguë, que és el que aconsella Podemos. Vegem per què.

Com ens ha explicat el professor Vidal Prado, que és un dels principals estudiosos d’aquest sistema electoral alemany, la seva principal característica radica en el fet que cada elector utilitza una sola papereta que conté, però, dos vots: amb el primer vot (Erststimme) dóna suport a un candidat individual en un districte uninominal, i obté l’escó el candidat que aconsegueix la majoria relativa (el mateix que succeeix a Menorca a l’elecció de senador). Amb el segon vot (Zweitstimme) dóna suport a una llista electoral bloquejada de partit, que té com a circumscripció un Estat federat (Land), que seria l’equivalent a una de les nostres Comunitats autònomes (no les províncies que, a casa nostra, conformen els districtes electorals per a l’elecció de diputats), la qual cosa es fa utilitzant un repartiment molt proporcional que no és, sinó, el Sainte-Laguë-Schepers (una variant del Sainte-Laguë, que s’aplica des del 2008 (que distribueix els escons mitjanant aquesta forma que dóna el mateix resultat que l’obtingut aplicant la successió de divisors que comença en 0’5, i segueix per 1’5, 2’5, 3’5, 4’5, etc., de manera semblant a la regla D’Hondt, ja que consisteix a atribuir els escons en disputa en base a la mitjana major, que afavoreix els partits polítics que han obtingut les restes més altes).

A efectes del primer vot, el territori d’Alemanya es divideix en un nombre de districtes uninominals igual a la meitat dels escons que integren el Bundestag (actualment són 299 districtes. A Espanya, si no es modifiqués el nombre de diputats a elegir, serien 175 districtes). Per al segon vot, la circumscripció que s’utilitza és, com ja s’ha dit, el Land en què l’elector està censat (Alemanya té 17 Lands, com Espanya té també 17 Comunitats autònomes), que engloba el districte uninominal en què ha emès el seu primer vot.

Tret que no s’aconsegueixi superar la barrera electoral establerta -d’aquesta en parlaré més endavant-, cada partit obté un nombre total d’escons proporcional als segons vots que ha assolit en el conjunt de la Federació (la qual cosa significa que, aplicant la fórmula Sainte-Laguë, en relació als escons assignats a cada partit, el sistema alemany és absolutament proporcional, ja que aquest sistema dóna una de les proporcionalitats més exactes de tot el món). Això no obstant, en el moment -posterior- de determina la composició nominal de la Cambra (Parlament o Bundestag), tenen assegurat l’escó els 299 candidats personalment més votats en cadascun dels districtes uninominals en què, com hem dit, es divideix el territori de la Federació.

Això significa que els candidats que integren les llistes electorals només poden accedir als escons obtinguts pel seu partit que quedin lliures, o el que és el mateix, que no estiguin ja ocupats pels candidats de la seva mateixa formació política que hagin resultat vencedors en el seu corresponent districte uninominal. Aquesta és la causa que, de forma pedagògica, la doctrina parli d’un “sistema proporcional” (perquè el nombre total de diputats de cada partit és rigorosament proporcional al nombre de vots obtinguts a nivell federal) parcialment personalitzat (perquè els electors decideixen la meitat dels diputats -els 299 que obtenen el seu escó per ser els més votats al seu districte uninominal- mentre que l’altra meitat la decideixen els partits polítics -són els 299 que obtenen el seu escó per formar part de la llista electoral elaborada pel partit-). Com podem veure, el sistema alemany distingeix clarament dos moments successius: en primer lloc, el repartiment d’escons entre els partits polítics que participen a les eleccions, i en segon terme, la determinació dels candidats que ocuparan els escons.

Aquest sistema em sembla molt vàlid, no només perquè, per al repartiment d’escons, s’utilitza la fórmula Sainte-Laguë, com demana Podemos, sinó perquè amb la utilització de la doble papereta (o, si volem ser més precisos, amb la utilització d’una única papereta dividida en dos vots) fa compatible la proporcionalitat (sistema actual espanyol) amb la possible elecció de candidats en districtes uninominals (que és característic dels sistemes majoritaris, com el de França o del Regne Unit). Permet, doncs, la formació de grups parlamentaris sòlids i amb una importància numèrica proporcional als vots rebuts, però alhora perquè permet votar nominalment el candidat preferit a cada districte uninominal (cosa que, a Espanya, no és possible, ja que hem de votar llistes tancades), la qual cosa comporta que, a Alemanya, es dugui al Parlament un cinquanta per cent de persones que tenen el suport directe dels ciutadans. I això perquè els alemanys, a diferència dels espanyols, no voten només “partits”, sinó també “candidats” amb nom i llinatges, cosa que nosaltres (tret del cas de les eleccions de senador per Menorca) tenim vetat.

Per a completar aquest estudi del sistema alemany ens hauríem de referir també a les barreres electorals. Sabem que, a Espanya, si un partit no obté el 3 per cent de vots al districte provincial (parlem d’eleccions al Parlament espanyol) aquells vots no es tenen en compte. En el cas d’Alemanya, la barrera és superior. Assoleix el 5 per cent, però amb una matisació important. Allí, perquè un partit polític contendent en unes eleccions generals tingui dret a participar en la distribució d’escons ha de complir una d’aquestes dues condicions: obtenir, com a mínim, el 5 per cent dels vots (aquests serien els segons vots, que van al partit) en el conjunt de la Federació o, alternativament, haver aconseguit, com a mínim, tres escons directes en els districtes uninominals.

Aquesta barrera mínima (que perjudica els partits petits) és, potser, discutible (com també ho és la del 3 per cent a Espanya), però s’ha establert per motius funcionals i operatius. Però allí, aquesta barrera mínima pot esdevenir inoperant si, com acabem de dir, el partit aconsegueix tres diputats directes. I no és estrany, a la pràctica, que partits polítics que no obtenen el referit 5 per cent a nivell federal, col·loquin diputats al Parlament pel fet d’haver obtingut un mínim de tres diputats directes.

Per acabar diré que qualsevol reforma electoral vol un acord ample (no el de dos partits), perquè marca les regles del joc per a tots. I si a Espanya un dia s’afronta la possibilitat de modificar el sistema, em sembla que valdria la pena pensar amb aquest sistema alemany, amb les correccions que vulguem, però no només amb l’aplicació de la fórmula Sainte-Laguë per al recompte d’escons.

Pablo Iglesias assegura que proposa aquest canvi per afavorir a tots els espanyols, a pesar -assegura convençut- que el seu partit en sortirà perjudicat “perquè Podemos serà la formació política que tindrà un millor resultat a les properes eleccions”. Davant aquesta contundent (i generosa) afirmació, no em faria res recordar-li que no em preocupa gaire que els polítics tinguin un alt concepte d’ells mateixos, però em molesta -i molt!- que prenguin per beneits els ciutadans.

Pel que podem observar de l’actuació del magistrat Pablo Llarena, sembla evident que tota la instrucció dels processos contra els polítics catalans detinguts -així com la decisió de mantenir-los en presó preventiva- es fonamenta en el supòsit que han comès el gravíssim delicte de rebel·lió. I el fet d’haver negat la llibertat a Junqueras, Forn i els dos Jordis es deu a aquest pressupòsit, que s’ha reforçat -diu el jutge- a causa del contingut de la ja famosa “Moleskine” que pertanyia a Josep Maria Jové, secretari de la Presidència, on es troba dissenyat tot l’iter de la independència.

Òbviament, li correspon al jutge instruir, i és ell qui disposa de tots els elements per fer-ho. Tanmateix, la resta de juristes podem opinar (encara que el nostre criteri no tingui cap transcendència). De fet, opinar és el que fem als diaris i avui voldria transcriure l’opinió d’una professora que, penso, mereix ser escoltada (no per qui és, sinó pel que diu). Em refereixo a la professora de Dret Penal de la Universitat de les Illes Balears, la doctora Carmen Tomás y Valiente, filla del qui fou president del Tribunal Constitucional, assassinat per ETA.

Transcric simplement un bocí de l’entrevista que va ser publicada al Diario de Mallorca el passat 5 de febrer.

“—¿En Cataluña se ha cometido un delito de rebelión?”

—En Cataluña no ha habido rebelión, porque requiere una violencia que no ha existido y que debería ser contra las personas, no bastan los episodios de fuerza contra las cosas. Es uno de los delitos con penas más graves, y se ha de entender en el contexto de un levantamiento de carácter armado.

—Un juez del Supremo debe saber si hay o no rebelión desde el primer momento.

—Lo cual nos lleva a pensar que no hubo rebelión. Si existía el ‘plan preconcebido’ de que se habla en autos, lo lógico hubiera sido presentar la querella muchísimo antes. No puedo atribuir intenciones, pero se hace una interpretación incorrecta del tipo. Así lo manifestamos 150 penalistas, pero no se nos prestó demasiada atención.

—El ´procés´ transcurre a plena luz del día.

—Y si tan clara estaba la rebelión, es un delito en que el Código Penal contempla los actos preparativos, la ‘conspiración para la rebelión’. Y durante un proceso tan largo, no se interpuso ninguna querella.

—¿El Supremo se guía por criterios políticos?

—No me gustaría poner en mi boca que un magistrado del Tribunal Supremo actúa por motivos políticos, pero ha tirado por elevación. Se ha convertido en jurídico penal un problema político, que no debería solventarse por la vía judicial. Lo ocurrido no es equiparable a la rebelión o golpe de Estado de que se habla, solo está clara la desobediencia.

—¿No es lo mismo Urdangarin que Junqueras?

—A la gente le cuesta entender que un condenado a años de cárcel no ingrese, pero el caso de Urdangarin a la espera de recurso no es excepcional. Igualmente pienso que Junqueras no debería estar en la cárcel. No hay indicios racionales suficientes para la rebelión, y tampoco se da ninguno de los presupuestos de la prisión preventiva, ni riesgo de fuga ni de reiteración. Y lo digo al margen de la simpatía personal por el procés, que en mi caso no es especialmente acusada.

—¿El Constitucional presidido por su padre hubiera dictado unas resoluciones tan extrañas?

—No lo contestaré respecto a la época de mi padre, sería impropio. Yo hubiera deseado que la crisis catalana no se enfocara desde un recurso continuo al Tribunal Constitucional, que debe solucionar o paralizar. Mi idea es que tiene que haber una negociación política.

—¿Se está restringiendo la libertad de expresión?

—La Audiencia Nacional y el Supremo transitan por una senda muy peligrosa en estos casos. Hay que ser extremadamente cuidadosos al castigar delitos de opinión, con la única excepción de la invitación directa a favorecer un clima de violencia. Estoy con la nieta de Carrero Blanco, no es deseable que un rapero esté en la cárcel.”

Deixo al lector que jutgi segons el seu propi criteri. De tota manera, i posats a citar pensaments aliens amb els quals em sento a prop, em referiré tot seguit a una reflexió que féu el papa Francesc respecte de la presó preventiva, aquesta de la qual ha fet ús el jutge Llarena de manera tan contundent com discutible.

Certament que la reflexió del papa no és jurídica, sinó moral, mentre que els jutges s’han de guiar bàsicament per criteris jurídics. Tanmateix, la presó preventiva és una de les eines que, si bé està condicionada per una potent doctrina legal en la seva aplicació (la que cita la professora Tomás y Valiente), el cert és que el jutge que instrueix la causa té un marge important a l’hora d’avaluar els fets. Vet aquí, doncs, que el plantejament ètic no deixi de tenir importància en aquests casos, si més no per als qui creiem que, en la valoració de les penes, aquest plantejament també hauria de tenir-hi un paper.

En un Discurs fet a l’Associació Internacional del Dret Penal el 23 d’octubre de 2014, el papa Francesc va dir: “La presó preventiva constitueix una altra forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat, quan de forma abusiva procura un avançament o bestreta de la pena, prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fonamentada d’un delicte comès. La qüestió dels detinguts sense condemna s’ha d’afrontar amb la deguda cautela, des del moment que es corre el risc de crear un altre problema tan greu com el primer, si no pitjor: el dels reclusos sense judici, condemnats sense que es respectin les normes del procés”.

Certament, les paraules del papa no són definitives ni, menys encara, definitòries del que està passant a Espanya amb els processats pels fets succeïts a Catalunya que sofreixen presó preventiva per decisió del jutge Llarena, però no deixen de fer pensar i aporten llum sobre la matèria. D’aquí que no em sorprengui que organismes independents com la Comissió Europea i el Consell d’Europa dictaminin que, a Espanya, la jerarquia dels jutges no respon a criteris professionals sinó polítics. I això -si s’acabés confirmant- seria molt lamentable.

. . .

P.S. El que he dit en aquest article no es contradiu amb el fet que jo consideri un esperpent tot el que coneixem de l’actuació de Puigdemont a Brussel·les, com també les propostes que està fent als independentistes per a mantenir (fictíciament i il·legalment) la seva presidència a l’exili.

Catalunya sempre s’ha mogut entre aquests dos pols. I ha estat bona en els dos camps. A la rauxa modernista va seguir el seny noucentista, i tant un moviment com l’altre van donar grans i reconeguts personatges al món de l’art i la literatura.

Curiosament, avui, la política catalana sembla bascular entre aquests mateixos pols, però amb la desgràcia que es volen practicar a un mateix temps i això no esdevé possible. A més, els representants de cadascuna d’aquestes dues maneres de veure el món són sovint intolerants, bregosos, disposats a criticar l’adversari fins a fer-li treure els colors, i no accepten fàcilment la visió de l’altre, i això que tots sembla que participin d’una mateixa idea matriu: aconseguir la independència per a Catalunya; objectiu, però, que difícilment poden dur a terme ells sols, perquè, al seu país, els independentistes no pesen més que els contraris a la independència, i perquè, estant com està Catalunya inserida dins l’Estat espanyol i, per tant, sotmesa a les lleis constitucionals que el regulen, només en el marc d’aquestes lleis podrien sortir-se amb la seva, i això, ara per ara, s’ha vist que no era possible. No sols perquè la immensa majoria d’espanyols no combrega amb l’objectiu dels independentistes, sinó també perquè els mecanismes de poder de l’Estat (Govern, Parlament, Jutges, Tribunal Constitucional i policia) tenen una pes tan gran que mai no permetran una ruptura per la força.

Diguem, però, que en les diverses etapes del serial que ha viscut l’independentisme al llarg d’aquest darrer any, hi ha hagut episodis on semblava que imperaria el seny (que podríem definir com l’art de fer allò que és possible); però quan algú ha optat pel seny, aleshores els partidaris de la rauxa (que en aquest cas podríem descriure com l’art de navegar a tota vela, peti qui peti, caigui qui caigui) s’hi han oposat radicalment amb tota l’artilleria de què disposaven, i han provocat que el projecte fracassés, tot incitant les forces de l’Estat a prendre posicionaments en contra, val a dir que amb prou èxit, perquè no sols van aconseguir destituir el Govern que havien elegit els catalans, dissoldre el Parlament, suspendre el principi de l’autonomia política a la Comunitat autònoma, sotmetre la governació autonòmica als dictats del govern de l’Estat, fer detenir alguns dels principals dirigents polítics partidaris de la independència i provocar la fugida d’alguns altres a l’estranger. Quasi res!

És cert que, instal·lat a Brussel·les, el president Puigdemont ha aconseguit fer ballar una mica el Govern, a més d’entretenir-nos a tots, de posar nerviosos a la major part dels adversaris i de despistar els partidaris, però sense aconseguir finalment res de tangible, a pesar d’haver obtingut una votació extraordinàriament favorable a les eleccions convocades pel president Rajoy, celebrades el passat 21 de desembre.

Tanmateix, Puigdemont -aquest mateix Puigdemont llençat a la rauxa des del seu exili belga- va tenir un moment de seny la nit del passat 26 d’octubre, quan, en uns instants de lucidesa, s’adonà que tot se n’anava en orris i que, si no dissolia ell el Parlament i convocava eleccions, Rajoy agafaria el brau per les banyes amb el suport total i absolut dels grans partits constitucionals i també del Rei, tallant així d’arrel els plantejaments dels independentistes catalans.

Però ai! Mentre Puigdemont reaccionava en favor del seny, tota la plana major d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb Marta Rovira al capdavant (diguem que ben assistida pels anarquistes de la CUP), es llençà directament a la jugular del president: “venut”, “botifler”, “traïdor” foren alguns dels epítets que li van llençar a la cara, alhora que aquest personatge d’opereta que és el diputat Rufián parlava de les 155 monedes de plata per les quals Puigdemont estava a punt de vendre’s a l’enemic.

No cal recordar que, davant l’envestida, Puigdemont no va resistir la pressió dels seus companys de viatge i tornà enrere. Es proclamà la república (amb la boca petita) i tot seguit vingué el que havia de venir: la destitució, la fugida, el 155 de la Constitució, etc. etc., alhora que s’intensificava la pressió dels jutges, que no s’han tallat un pèl i mantenen la presó provisional pels principals dirigents catalans, que de fet han quedat anul·lats per a fer política, i fins han aconseguit que es retractessin d’alguns dels seus plantejaments i han provocat que, amb la repressió, aquests toquessin de peus a terra i experimentessin en la pell pròpia la duríssima realitat. I les imputacions no han acabat, ja que, pel que sabem, en qüestió de mesos, seran molts els inhabilitats per a l’exercici de càrrecs públics. Entre ells, si és que torna a Catalunya, el mateix Puigdemont.

Però dimarts passat es canviaren les tornes i fou el president del Parlament, Roger Torrent, d’Esquerra Republicana, qui, davant la nova envestida (judicial i policial) que li venia al damunt si presidia un ple on -com volien els de Junts x Catalunya i la CUP- s’investís Puigdemont sense la seva presència física a l’hemicicle, decidí suspendre el ple. I van ser aleshores els seus aliats, exconvergents, avui convertits tots en Puigdemonaries, els qui, peti qui peti, caigui qui caigui, van dir de tot al president del Parlament, provocant que el mateix Puigdemont, en uns missatges cibernètics que no pensava que fossin captats pels adversaris, confessés que se sentia traït i abandonat pels seus. “Consumatum est”, va escriure en català. Una duríssima sentència.

Però què podia fer Torrent davant la jugada del Govern de Rajoy, que havia presentat un recurs al Constitucional (recurs que, des del meu punt de vista, era un autèntic frau de llei), quan ja sabia del cert que, dret o tort, amb raó o sense, aquells magistrats complaurien Rajoy encara que per una via tangent? Havia de seguir la via Forcadell i autocondemnar-se? Al meu entendre va fet el més sensat, perquè no sols no va cometre cap il·legalitat, sinó que d’alguna manera tornà la pilota al Tribunal Constitucional, que, astutament (¿és bo que els tribunals siguin astuts?), no va respondre la petició del Govern, però dictà una sèrie de mesures cautelars que ningú no li havia demanat, amb les quals decretava la il·legalitat de la candidatura de Puigdemont si aquest abans no se sotmetia a l’acció de la justícia.

Tots sabem avui que Torrent no actuà motu propio, sinó amb el suport total d’Oriol Junqueras, que segueix a la presó i acabarà essent inhabilitat. (Per cert, ¿on era la bel·licosa Marta Rovira? Ningú no ho sap). Veiem, doncs, com els falcons d’aleshores sembla que s’hagin tornat coloms (fins i tot Tardà ha dit ja que calia sacrificar Puigdemont!), mentre que alguns dels qui pretenien ser coloms (els exconvergents) s’han apuntat a la rauxa de la falconada.

Mala peça al teler, la de Catalunya! I quina llàstima, en uns moments en què l’independentisme tenia (té encara) un suport electoral com no havia tingut mai, després d’haver actuat al llarg dels darrers anys amb serenitat i alhora amb astúcia les seves cartes! Molts més sensatament que els seus líders.

Contemplant el panorama que provoca la particular realitat de la política catalana, hi ha cinc coses que em sobten i amb les quals difícilment puc concordar. Vegem-les:

La primera es refereix als col·lectius polítics que donen suport a l’independentisme i sembla que, de moment, a Puigdemont, encara que es trobi fugit a Brussel·les. Em sorprèn, doncs, que, a pesar de l’èxit electoral que han tingut, no siguin una mica més crítics amb ells mateixos, perquè, per molt que els tres partits sumin la majoria absoluta de diputats i això els permeti proposar un candidat a la presidència, no els eximeix que, com he dit i repetit en molts dels meus articles, l’independentisme hagi comès errors molt greus. Errors que, si creiem de veritat en la democràcia, s’han de jutjar. Perquè no sols han fracturat la societat catalana, abusat de la bona fe de la gent, a la qual han mentit -sabent que mentien- respecte de les conseqüències del procés, sinó que han vulnerat la llei (la Constitució, l’Estatut i el Reglament del Parlament de Catalunya). I en un Estat de dret això darrer s’ha de jutjar pels Tribunals. No ho dirimeix una victòria a les urnes.

La segona fa referència als partits contraris als independentismes i, especialment, als mitjans de comunicació espanyols que, gairebé sense excepció, argumenten els seus criteris no ja amb duresa, sinó amb una sàtira ferotge molt més feridora que la crítica mordaç. En un article modèlic, Antoni Puigverd constatava que aquesta crítica va dels editorials severíssims que consideren “esperpèntic” l’últim culebró de Puigdemont fins als carnavals de Cadis, en els quals Puigdemont és alegrement decapitat. La veda s’ha obert i és lícit dir qualsevol cosa -per insultant que sigui- dels responsables polítics que han optat per l’independentisme. I en una democràcia cal ser equànime: o la llibertat val per a tothom (titellaires, tuiters, xiuladors de camps de futbol i comparses carnavalesques), o estem entrant en un terreny relliscós en què la majoria espanyola pot fer burla de les minories i, al mateix temps, les pot perseguir quan fan alguna cosa que disgusta.

La tercera i gravíssima, l’ha provocat la decisió del Govern de Rajoy d’impugnar davant del Tribunal Constitucional la decisió de Torrents de presentar Puigdemont com a candidat a la presidència del Govern, al·legant que no està en ús dels seus drets civils i polítics (“al derecho de deambulación libre por el país”, ha dit Santamaria). La decisió és, des del meu punt de vista, un clar atemptat al Dret (com d’altra banda ha dit immediatament el Consell d’Estat, en un dictamen preceptiu però no vinculant). En primer lloc, perquè Torrents no pot proposar, sinó, la persona que li presenta la majoria de la cambra; i en segon terme, perquè no és possible al·legar que Puigdemont, encara que estigui fugat a Bèlgica, tingui limitat cap dret constitucional (inclòs el de “deambulación”), ja que la restricció dels drets civils i polítics no es produeix per una simple ordre de recerca i captura. Ni es produiria tan sols per la detenció, sinó tan sols després que un jutge n’hagués decretat la presó.

Cap il·legalitat, doncs, ha provocat fins ara la decisió de Torrents. Potser es produirà si permet que es voti Puigdemont en absència, o si la votació es fa després que un jutge n’hagi decretat la presó, o si la prohibeix el Tribunal Constitucional i Torrents manté la candidatura, però presentar un recurs davant d’aquest amb caràcter preventiu o cautelar, com ha fet el Govern, és jurídicament impresentable. El problema, però, és que, si el Tribunal Constitucional l’admet a tràmit -sense pronunciar-se sobre el fons ni fer cap més aclariment-, quedarà en suspens de manera automàtica la convocatòria del Ple, la qual cosa pot alterar greument els deures i els drets dels diputats i provocar que s’incompleixen mandats que deriven de l’Estatut i del Reglament del Parlament de Catalunya. Escric això divendres matí i aquest article surt el diumenge. Per tant, potser que tot el que ara el lector està llegint ja no tingui sentit perquè el Tribunal Constitucional ha estat àgil i ha actuat de manera clara. Però calia dir-ho, si més no per denunciar les irregularitats d’un govern que acusa els altres (segurament amb raó) d’haver provocat un cop d’Estat, quan ell mateix no evita vulnerar la llei quan això li interessa.

La quarta em duu a l’actuació del jutge Llarena, aquest home del qual es diu que és un “gran jurista”. No ho he de dubtar si gent tan entesa ho afirma, però em sobta molt que ho sigui si ens atenem a les decisions que va prendre i a les que ha pres darrerament. Dic que va prendre perquè retirar l’euro ordre de detenció de Puigdemont no va ser, precisament, una gran decisió jurídica, va ser un tripijoc per evitar que la justícia belga decidís ordenar el retorn a Espanya de Puigdemont impedint així que se’l jutgés de sedició i rebel·lió. Potser hem de considerar la seva decisió com una “bona jugada de pòquer” per als interessos del Govern, però que va posar en ridícul l’Estat espanyol davant tota Europa.

Més em va sobtar encara la decisió que va prendre dilluns passat de no activar l’euro ordre, com li demanava el Fiscal, amb motiu de l’anunciat viatge de Puigdemont a Dinamarca. Llarena començà la seva argumentació dient que la petició de detenció a les autoritats de Dinamarca li semblava “raonable”, perquè “l’investigat es troba fora del territori nacional precisament per eludir un procediment penal”. Si és així, ¿per què no fa tot el possible per detenir-lo?

Però no és només això. Després d’alabar el suggeriment del Ministeri Públic, el magistrat s’endinsava en una sèrie de consideracions que van des de la sospita amb tints detectivescos al maneig d’arguments impropis d’un jutge. Sosté Llarena que el fet que el pròfug “desvetlli per avançat la seva intenció de traslladar-se de lloc” només es pot explicar perquè, en realitat, el que pretén Puigdemont és ser detingut. ¿I per què buscava ser detingut, segons Llarena? Doncs per “afavorir una estratègia anticonstitucional”: que se li permeti delegar el seu vot. En resum -conclou Llarena- per “instrumentalitzar la privació de llibertat per assolir la investidura”.

El magistrat, doncs, després de fer un judici d’intencions (Puigdemont pretenia ser detingut), insinua que l’expresident està posant un parany a l’Estat de dret, i per això -novament la jugada de pòquer- ell, en resposta a aquesta possible trampa, decideix que segueixi pul·lulant lliure per Europa, tot posant novament en ridícul Espanya i les seves institucions democràtiques. Però, perquè no s’interpreti la seva decisió com una cosa definitiva, adverteix alhora la seva intenció de “posposar l’ordre de detenció a un moment en què l’ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari no es trobin en risc per una detenció que seria lògica en un altre context”.

Creu realment Llarena que si Puigdemont hagués estat detingut a Dinamarca posaria en risc l’estabilitat política? I el que és més greu: Si Llarena reconeix que no fa detenir Puigdemont per motius polítics (la defensa l’ordre constitucional), ¿no abona la teoria que el fugitiu és un fugitiu polític? ¿no justifica que els presos que ha fet l’Estat en aquest procés ho són per raons polítiques?

I la cinquena i més tràgica per al futur del país, és la que remarcava fa uns dies Puigverd: que no hi ha voluntat de superar res, al contrari: flota en l’ambient periodístic, en els soterranis d’internet, als passadissos de la política i en les més altes instàncies judicials la voluntat de convertir el judici als líders del procés en alguna cosa més que un judici. ¿Escarni disciplinador? Per descomptat, encara que la victòria de l’Estat sigui clara i implacable, i de moment ho està sent, la democràcia no pot alçar-se sobre la humiliació d’una important minoria de més de dos milions de ciutadans de Catalunya.

De vegades em demano per què una persona com jo, que des de sempre ha estat compromesa amb la defensa de la llengua i de la cultura catalanes; que ha lluitat per l’autonomia de les Balears, l’ha estudiada a fons i ha procurat perquè aquesta reconegués la pluralitat i la diversitat que hi ha entre les illes que integren la comunitat; que ingressà a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears amb un discurs sobre “Llengua i Dret” on es feia una clara defensa de la llengua pròpia; que ha publicat una vintena de llibres i centenars d’articles en llengua catalana; que ha estat ficada en tots els compromisos socials i culturals del que, temps enrere, se’n deia “la ceba”, no em consideri nacionalista, ni cregui tampoc que l’opció del nacionalisme independentista sigui el camí polític més adient per a nosaltres.

A l’origen de tots aquests compromisos meus hi rau el convenciment –que vaig adquirir de molt jove- que Espanya no era una “unidad de destino en lo universal” sinó una dictadura que ofegava la llibertat de pensament i els drets polítics més elementals, i també els legítims anhels de poder desplegar sense limitacions la nostra cultura, de conèixer la nostra literatura i d’emprar la nostra llengua catalana a tots els nivells. Aviat, doncs, em vaig adonar que Espanya no era una cosa tan coherent i única com a l’escola ens ensenyaven, i que d’ençà la Nova Planta (perquè el franquisme no té la culpa de tot) havia viscut d’esquena al reconeixement d’aquestes particularitats, d’aquesta pluralitat, que es troba a l’origen dels diversos moviments d’ordre cultural i polític que, des de finals del segle XIX, han intentat canviar, sense gaire èxit, les estructures de l’Estat.

La transició que Espanya va viure després de la mort de Franco, amb tots els seus clarobscurs, va trencar les ferrenyes i unitàries estructures de la dictadura i aconseguí per al país una reforma substancial del sistema polític, reforma que, a la fi, reconeixia als ciutadans les llibertats polítiques, i que fins i tot va permetre una clara descentralització política de l’Estat, tot donant a les comunitats territorials que ho volguessin un ample estatut d’autonomia, però barrant alhora el pas a l’autodeterminació d’aquestes comunitats, mentre optava per fer del castellà o espanyol la llengua comuna i oficial en tot l’Estat, per bé que reconeixia la possibilitat que el català i les altres llengües d’abast territorial poguessin ser també oficials als seus territoris respectius (art. 3 CE).

Així doncs, mentre s’admetia una ampla descentralització política, en matèria idiomàtica, la Constitució consagrava el principi de la desigualtat entre les diferents llengües que coexisteixen sobre el territori de l’Estat i establia per a tothom el dret i el deure de conèixer el castellà, alhora que reconeixia només el dret d’aprendre les llengües d’abast territorial limitat, però sense imposar el deure de fer-ho als ciutadans que vivien i/o treballaven als seus respectius territoris. I aquesta desigualtat d’origen no és -a pesar del que puguin opinar els partidaris de “la llengua no cura”- una bagatel·la. És una clara, injusta i volguda desigualtat.

Amb aquesta Constitució democràtica, els pares de la pàtria confonien un cop més els conceptes d’Estat i de Nació, i feien de la indissoluble unitat d’aquesta el principal fonament d’aquell (art. 2 CE), en definir la Nació –la d’Espanya- com la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, sense que el reconeixement que feia tot seguit la Constitució al dret a l’autonomia de les dites “nacionalitats i regions” (conceptes jurídics força indeterminats, perquè en referir-se després a les autonomies parlava de “territoris autònoms”) pogués alterar mínimament el sentit d’aquest concepte de “nació”, que ho engloba tot i esdevé clarament incompatible amb el de “nacionalitat”, si és que aquest darrer, en substantivar-se, vol dir també nació, com temia Fraga a l’època del debat constitucional i ara defensen els nacionalistes perifèrics (diguem-ho així per diferenciar-los dels espanyols).

I em demano: ¿té sentit lluitar contra aquest nacionalisme espanyol, que amara la ideologia de gairebé tots els ciutadans de parla castellana (i no només aquests), amb polítiques de caire també nacionalista, però de sentit contrari? I aquesta pregunta me’n suggereix una altra: ¿pot existir un nacionalisme que no pretengui transformar la seva nació en Estat? ¿És possible un  nacionalisme que no sigui independentista?

Encara que Eugeni d’Ors (home clarament venut al franquisme i d’escàs prestigi en aquesta matèria) va respondre a un periodista que li demanà que definís el concepte de nació dient que “ni Paul Valéry, ni el Papa, ni vostè, ni jo, sabem què és una nació”, no hi ha dubte que s’han produït grans construccions teòriques sobre la possibilitat de subsistència de nacions sense Estat. I atès que el paper ho aguanta tot, no dubto que aguanti també aquesta teoria, però em costa de creure que, a la pràctica, sigui possible de realitzar plenament. Fins i tot gosaria afirmar que és més fàcil que una federació d’Estats comparteixi un únic sentiment nacional (aquest seria el cas dels EEUU o d’Alemanya), que no el contrari: que puguin coexistir ordenadament dins un únic Estat sentiments nacionals diversos; vull dir sentiments que hagin culminat el seu desig d’autonomia i que, com que es troben ja plenament satisfets, no reivindiquen més poder per a ells. Vaja!, que això de construir una Espanya com una “nació de nacions”, on els nacionals de les nacions que s’hi enclouen se sentin satisfets de la seva nacionalitat pròpia i renunciïn a ampliar el seu àmbit de poder, més que una utopia, em sembla un impossible metafísic. I això perquè el nacionalisme polític (ja sigui espanyol, italià, francès, basc, català o balear) és per naturalesa insaciable, i aquesta característica fa que la coexistència de dos o més nacionalismes (que, a més, solen ser de força desigual) sigui pràcticament impossible, ja que l’hegemònic vol dominar el minoritari i tenir-lo subjugat, i aquest es vol imposar fins a independitzar-se del que el té sotmès.

D’aquí que novament em demani si el problema que avui viu Espanya es podria resoldre amb una reforma constitucional. Contemplant el panorama i el que, al llarg dels darrers temps, ha succeït a Catalunya -i que molt em temo hi seguirà succeint-, ho veig molt difícil, tret que, amb un esforç molt gran per part de tots -que ara per ara no puc tan sols preveure- orientéssim el canvi constitucional vers el federalisme (una mica en la línia que defensa el PSOE, per bé que tímidament). En realitat, l’únic camí que podria esdevenir viable és el que conduís l’Estat vers un federalisme integrador que, després d’establir un sistema de finançament equitatiu, aconseguís fer d’Espanya un Estat on cap comunitat no s’imposi a les altres i on tots puguem viure en plenitud els nostres drets polítics, lingüístics i culturals (cosa que ara no succeeix, perquè una llengua i una cultura determinada s’imposa constitucionalment i amb prepotència a les minoritàries).

Em direu, potser, que això és una utopia, i que el nacionalisme espanyol mai no renunciarà als seus privilegis. Segurament teniu raó i amb això afegireu més arguments al meu pessimisme. Però us asseguro que no és menys utòpica l’opció dels qui, des dels territoris perifèrics, han pres partit per un nacionalisme diguem-ne moderat, perquè el nacionalisme, o és independentista o no l’entenc (per a prova, el que ha succeït a Catalunya). I no crec que sigui un bon camí, el de la independència. I encara menys si l’observem des de les Balears, una comunitat on els nacionalistes-independentistes (que no necessàriament ho són tots els votants de MES) probablement no sobrepassen el 5 per cent dels electors (i potser faig llarg), mentre que una aclaparadora majoria –immensa!- de ciutadans se sent clarament –si és que no visceralment- espanyola. Per a mostra el que va succeir el 1983, quan els electors balears van situar en el poder els qui mai no havien mogut un dit per a l’autonomia. O el que és el mateix: l’únic partit que, al Congrés dels Diputats, s’havia abstingut en l’aprovació de l’Estatut. I aquest partit és el que, amb comptades excepcions, ha governat la nostra Comunitat autònoma.

He pogut llegir atentament l’entrevista que, el passat dia de Reis, feia el periodista i editor del diari Menorca, Josep Pons Fraga, al bisbe Conesa en complir-se un any del seu nomenament com a titular de la nostra diòcesi. No vaig poder assistir, en canvi, a la tertúlia que es va fer amb ell a l’Ateneu, atès que no era a l’illa, però em va semblar que era una bona notícia que l’Ateneu el convidés, tot i que és una institució on, per estatuts, no es pot fer proselitisme religiós ni polític, però sí parlar lliurement de política i de religió. Per tant, no hi ha cap inconvenient a l’hora de deixar que polítics i religiosos -en aquest cas el bisbe de Menorca- puguin exposar-hi lliurament els seus punts de vista amb l’únic límit que imposa el respecte a les idees dels altres.

Per la lectura de l’entrevista veig que monsenyor Conesa va fer una defensa de la laïcitat com a actitud oposada al laïcisme, tot afirmant -cito textualment- que “debemos pasar de un laicismo excluyente a la laicidad positiva que, desde la aconfesionalidad, sostiene que el espacio público es lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia.”

Estic absolutament d’acord amb aquesta afirmació, que quadra perfectament amb l’esperit constitucional que consagra la aconfessionalitat de l’Estat (“cap confessió tindrà caràcter oficial”), encara que alleugereix una mica aquest principi en dir tot seguit que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació́ amb l’Església catòlica i les altres confessions.” (art. 16.3).

Aquesta “consideració especial de favor” envers la “religió catòlica”, que la Constitució va recollir tenint en compte que, estadísticament i històricament, era la confessió més estesa entre els espanyols, va ser la que possibilità -i no és poca cosa- que es reconeguessin en favor de l’Església catòlica el gruix de privilegis de què gaudeix com a conseqüència dels “Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu”, de 1979, mitjançant els quals es reformà el Concordat de 1953 -signat pel Govern franquista sota els principis del nacionalcatolicisme (que aleshores ho envaïa tot)-, per adequar-lo a la proclamació de la aconfessionalitat de l’Estat que proclamava, precisament, l’article 16 de la Constitució, per més que, en algun dels aspectes que es tracten, l’adequació es vagi fer molt in extenso, a qual cosa ha creat certs dubtes sobre si s’ajusta o no als principi constitucional.

Es tracta, en realitat, de quatre acords: el primer sobre “assumptes jurídics”; el segon “sobre ensenyament i assumptes culturals”; el tercer “sobre assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos; i el quart sobre “assumptes econòmics”. Acords, tots quatre, que tenen la consideració de “tractat internacional”, cosa que és possible perquè l’Església Catòlica manté encara viva, per a la “Ciutat del Vaticà”, la consideració d’Estat, al mateix nivell que França, Itàlia o els Estats Units d’Amèrica; i per al pontífex, la de cap de l’Estat, cosa que no es dóna en cap altra de les religions establertes.

Penso que no és el moment d’opinar sobre el contingut d’aquests acords ni sobre la bondat o no que l’Església mantingui aquesta “ficció” estatal en un territori de 44 hectàrees i 800 habitants -n’he parlat altres cops i hi tornaré qualsevol altre dia-, però sí de constatar que, ara per ara, l’Estat espanyol -com a tal Estat- no ha practicat ni fer-hi prop el “laïcisme”, sinó que ha optat, com a molt, per la laïcitat, i fins podríem dir que de manera molt tèbia, ja que, per poc que aprofundim en l’estudi d’aquests quatre acords, haurem de constatar que són molts els juristes -laics i fins i tot creients- que consideren que l’Església mantén encara incomptables privilegis derivats del franquisme, bàsicament en el camp dels assumptes jurídics, econòmics i d’ensenyament.

D’altra banda, només que mirem la realitat exterior, veiem també que, de manera continuada, l’Església catòlica -la universal i, també, la menorquina- mantenen vives força manifestacions que es duen a terme a l’espai exterior. Per a mostra, les processons (Sant Antoni, Setmana Santa, Maria Auxiliadora, Corpus, etc.), que, si bé van anar una mica a la baixa els anys posteriors al Concili, avui sembla que s’hagin reprès amb força amb la creació de noves confraries, cosa que no vull criticar, sinó tan sols constatar, per acabar confessant que m’ha sobtat -i molt- que en el mateix paràgraf a què ja m’he referit de l’entrevista, el bisbe Conesa hagi afirmat que té la sensació que “muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”.

L’expressió pública d’aquesta “impressió personal del bisbe” deu respondre certament a alguns fets reals, ja que, d’altra manera, no l’hauria feta; però alhora és poc explícita, ja que no cita ningú ni concreta l’acusació contra cap institució determinada, i no citant ningú escampa encara més la sospita en fer-la genèrica, la qual cosa no deixa de ser estrany quan, precisament, una institució estatutàriament laica com l’Ateneu de Maó és l’entitat que el va convidar a parlar d’aquestes matèries, i amb aquesta convidava demostrava una obertura i una tolerància que mereix una absolut aplaudiment per a les dues parts: la que convidava i la que acceptava de ser convidada a parlar.

Certament no s’és neutral (des de l’Estat o bé des de les institucions públiques i privades) quan -com diu el bisbe- “vaciamos (s’entén que activament i conscientment) el espacio de toda manifestación creyente”, o bé quan des de l’Estat es fomenta la increença, perquè aleshores l’Estat no és neutral o aconfessional sinó bel·ligerant, cosa que, a casa nostra, seria contrària a la Constitució.

Diguem, però, que, quan no parlem de l’Estat sinó d’institucions privades (associacions, fundacions, partits polítics…) el fet de mantenir i defensar principis laics, i fins i tot laïcistes, no és inconstitucional (com no ho és, per exemple, defensar la independència d’un territori), perquè això és una conseqüència de la llibertat de pensament, recollida a la Constitució (art. 20). És obvi que ni el bisbe ni jo, que professem la religió catòlica, no ens hi trobarem a gust, en aquest tipus d’institucions o partits, però haurem d’acceptar que existeixin, perquè els empara la Constitució (“L’exercici d’aquests drets -diu l’art. 20.3 en referir-se a la llibertat de càtedra i a la d’expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions- no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.”). Per tant, ens agradi o no, en una Espanya plural ideològicament, haurem d’aprendre a conviure amb persones, institucions i partits que utilitzin els seus “espais privats” i també els “espais públics” fins i tot per atacar l’Església, sempre que ho facin respectant les limitacions que estableix aquest mateix article 20. Tanmateix, no hi ha dubte que, com diu monsenyor Conesa i jo també crec, el més desitjable per a una convivència en llibertat seria que l’espai públic fos un “lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia” i les opinions s’expressessin amb respecte i cordialitat.

Cal, doncs, matisar molt en matèries com aquesta, que afecten als drets fonamentals de les persones i poden ferir sensibilitats molt a flor de pell. Potser és a causa d’això que m’han preocupat les paraules del bisbe, ja que -i voldria dir-ho amb tots el respecte i la veneració que li dec- em sembla perillós que un prelat manifesti públicament la seva inquietud  perquè “muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”. Aquesta és una acusació molt clara, prou explícita i força dura. Però és també una acusació genèrica i del tot inconcreta. Perquè si el fet que el bisbe denuncia és cert -que es veta els catòlics en determinats espais públics-, el més probable és que, per part d’aquestes institucions, s’estigui actuant contràriament a la Constitució. Per tant, poca broma. Més encara, en aquest cas, el bisbe no sols té el dret, sinó el deure de dir qui, quan i com es veta els catòlics. I si només és una impressió subjectiva que no es pot concretar o provar, o que, per les raons que sigui, ell no vol concretar ni provar, penso que aleshores faria bé de recordar aquella expressió de Ludwig Wittgenstein que, no per rebregada, deixa de ser certa, quan -diu el filòsof- que “d’allò que no es pot parlar, més val guardar-ne silenci”.