Quo vadis, PSOE?

by

Si anem a l’estimació de vots que fa el CIS, la conclusió és que el PSOE està pràcticament on estava a les eleccions de juny del 2016. Llavors va obtenir el 22,7% dels vots, i a l’últim sondeig de gener passat, el CIS situa el seu suport al 23,1% dels enquestats. En aquests dos anys ha arribat a caure al 19,9% en plena crisi pel lideratge del partit a l’abril del 2017, i a pujar al 24,9% al juliol d’aquest mateix any amb la tornada de Sánchez al lideratge del partit. Aquestes anades i vingudes l’han deixat pràcticament al mateix lloc, i no s’ha aprofitat de la caiguda del PP, que ha passat del 33%, que va obtenir el 26-J, al 26,3% que li dóna ara el CIS. El que sí que s’ha sabut aprofitar de la caiguda del PP ha estat Ciutadans, que ha passat del 13% obtingut en les últimes generals al 20,7% que li pronostica ara CIS. És a dir, als socialistes els ha sortit un seriós competidor en el seu afany de reconquerir el poder.

Tenim, doncs, que l’alternativa a Rajoy (si és que un dia no molt llunyà aquesta és possible) ja no és necessàriament Sánchez, a diferència del que ha succeït al nostre país des de 1982, on el joc de trons es jugava tan sols entre PSOE i PP. Ara, Sánchez té a la seva dreta un Rivera que va creixent, i a la seva esquerra, un Podemos que no sembla que creixi com ho va fer en un principi, però que, amb forta implantació a moltes comunitats amb les seves pròpies marques, no és l’Esquerra Unida d’Anguita. És alguna cosa més. Per tot això, el PSOE ja no pot esperar que el Govern de Mariano Rajoy li acabi caient de l’arbre com una fruita madura. És qüestió de recuperar la iniciativa.

I la pregunta és: ¿la recupera Sánchez, aquesta iniciativa? Ho dubto. Ja sigui perquè Sánchez no té escó al Congrés i això li resta possibilitats d’enfrontar-se directament a Rajoy,  o per com lidera el partit, a mi em sembla que la pèrdua de protagonisme, la pèrdua de visibilitat de Sánchez es deu al fet que, en el conflicte que l’Estat ha mantingut -i està mantenint amb Catalunya- vagi optar, no ja per posar-se de perfil, sinó per fer un seguidisme innecessari de la política de Rajoy i del PP, la qual cosa és possible que hagi estat més o menys ben vista en el conjunt d’Espanya, però ha creat força dubtes en la seva marca catalana, el PSC, que de defensar el dret a decidir en el programa que havia assumit, ha passat a abandonar aquest principi, a veure’s finalment en el tràngol d’aprovar el 155 i a veure’s obligat a prendre decisions en una línia espanyolista que no tenia; decisions, però, que no li ha estat suficients per mantenir el vot de l’àrea metropolitana, que s’ha passat decididament a Ciutadans.

Un comentarista polític ha dit que, davant la crisi catalana, el PSOE de Sánchez “parece haber adoptado el papel del oso aletargado en un proceso de hibernación, esperando momentos mejores para sacar la cabeza de la madriguera”. La definició em sembla ajustada, i és molt possiblement una de les causes que fan que hagi perdut força, ja que la gent sovint confon la prudència amb la covardia i l’audàcia amb fortalesa, cosa que no té per què ser veritat, però que sovint funciona.

Però no és només això. Sánchez, que va ser defenestrat pels barons del partit, va recuperar el comandament d’aquest per decisió democràtica de la militància, però això, que representà per a ell una gran victòria, no comporta que tingui necessàriament una plena llibertat d’acció, ni que hagi pogut transformar el que era un galliner esvalotat en un ramat de xais que pasturen tranquils en un prat de farratge.

La celebració que va tenir lloc fa dos o tres dissabtes del Comitè Federal ha estat una de les poques oportunitats que s’ha donat Pedro Sánchez per fer-se escoltar aquests darrers mesos (i mira que hi ha hagut moments interessants per fer sentir la seva veu!). Però ell, des del seu retorn al poder del partit, sembla més pendent de posar ordre en el PSOE que de construir un discurs cap a l’exterior.

De fet, la gran novetat del Comitè Federal va ser l’aprovació del nou reglament intern del PSOE, que en el fons suposa atorgar més poder al secretari general i a les bases en detriment dels tradicionals òrgans de representació. I aquesta decisió no pretén sinó alinear el partit amb la direcció (en definitiva fer-se’l més seu) i evitar futurs cops de mà dels barons. No va ser casual que no assistissin al comitè quatre dels set presidents autonòmics del partit: Susana Díaz (Andalusia), Ximo Puig (Comunitat Valenciana), Javier Fernández (Astúries) i Francina Armengol (Balears), i només un dels altres tres, Guillermo Fernández Vara (Extremadura) es va quedar a la votació, ja que se’n van anar abans Javier Lambán (Aragó) i Emiliano García Page (Castella-la Manxa).

A mi em sembla molt bé que un partit com el PSOE no s’aboni a la demagògia i mantingui posicionaments clars en defensa de la Constitució i de l’Estatut de Catalunya, però trobo estrany que no hagi trobat pràcticament cap mena encletxa en els posicionaments de Rajoy respecte del que ha succeït. ¿Li va semblar bé l’actuació policial de l’1-O? ¿No hi tenia res a dir? Li va semblar perfecte el discurs del Rei del 3-O i la manera com va donar suport a la Constitució obviant cap mena de crítica a la política del Govern?

Jo comprenc que, des de la ideologia conservadora del PP i la neoliberal i supernacionalista espanyola de Ciutadans, aquell discurs reial vagi ser una meravella; però jo -que no he donat cap suport als independentistes des d’aquestes pàgines i m’hi he mostrat crític amb que han fet- no crec que vagi ser un gran discurs. Crec més aviat que el rei es va passar i molt, en aquella intervenció, perquè la defensa de la Constitució no està renyida amb la necessitat de mantenir el paper moderador i conciliador que li exigeix el text constitucional. I el rei el va obviar, aquest important paper. Per això dic que jo esperava alguna cosa més del PSOE, d’un partit que fins fa quatre dies se sentia genèticament republicà, encara que compromès amb la defensa dels principis constitucionals i, per tant, respectuós amb la monarquia. I si el PSOE deixa a un costat el seu esperit crític, ¿qui l’ha d’exercir? ¿Podemos, exclusivament?

I el que m’ha semblat tant o més greu -o com a mínim, molt representatiu d’aquest abandó de l’esperit crític i progressista del PSOE- ha estat l’errònia i absurda defensa que la seva portaveu parlamentària, la diputada Margarita Robles va fer de la decisió presa per Ifema de retirar el quadre de Santiago Sierra d’Arco, afirmant que “todo lo que ayude a bajar la tensión hay que valorarlo positivamente”, i oblidant, doncs, que aquella decisió era un acte de censura incompatible amb els principis de llibertat d’opinió i de creació. És cert que, davant aquell monumental error -producte d’aquest seguidisme absurd que el PSOE està fent de la política del Govern en la qüestió catalana-, aviat els òrgans del partit van rectificar, però el mal ja estava fet.

En definitiva, que jo esperava alguna cosa més del PSOE. I penso que deuen ser molts espanyols que n’esperen alguna cosa més. Li demanaríem més autocrítica, més crítica raonada i honesta de la realitat política del país, i -afegint-me a l’opinió de Sergi Pàmies, “el coratge de comprometre’s amb una interpretació més democràtica de les mesures cautelars sense deixar de denunciar els abusos de poder, tant dels que practiquen l’amenaça hooligan com dels que, després d’haver enganyat a la gent, afirmen que només van exagerar”.

Anuncis

%d bloggers like this: