La proposta de Pablo Iglesias de modificar la Llei Electoral

by

Pablo Iglesias ha proposat de modificar el sistema electoral canviant la fórmula correctora basada en la Llei d’Hondt per la Sainte-Laguë, la qual cosa mereix un comentari que voldria oferir al lector.

Entre els sistemes electorals mixts, del subgrup denominat de “representació proporcional” (que -no ho oblidem- exigeix per a Espanya la nostra Constitució), el més conegut i millor valorat per la doctrina és el que se segueix per a elegir el Parlament alemany (Bundestag).  Si s’abordés a Espanya una reforma de la llei actual, em sembla que seria més interessant l’aplicació global d’aquest sistema que no optar tan sols pel mètode Saint-Laguë, que és el que aconsella Podemos. Vegem per què.

Com ens ha explicat el professor Vidal Prado, que és un dels principals estudiosos d’aquest sistema electoral alemany, la seva principal característica radica en el fet que cada elector utilitza una sola papereta que conté, però, dos vots: amb el primer vot (Erststimme) dóna suport a un candidat individual en un districte uninominal, i obté l’escó el candidat que aconsegueix la majoria relativa (el mateix que succeeix a Menorca a l’elecció de senador). Amb el segon vot (Zweitstimme) dóna suport a una llista electoral bloquejada de partit, que té com a circumscripció un Estat federat (Land), que seria l’equivalent a una de les nostres Comunitats autònomes (no les províncies que, a casa nostra, conformen els districtes electorals per a l’elecció de diputats), la qual cosa es fa utilitzant un repartiment molt proporcional que no és, sinó, el Sainte-Laguë-Schepers (una variant del Sainte-Laguë, que s’aplica des del 2008 (que distribueix els escons mitjanant aquesta forma que dóna el mateix resultat que l’obtingut aplicant la successió de divisors que comença en 0’5, i segueix per 1’5, 2’5, 3’5, 4’5, etc., de manera semblant a la regla D’Hondt, ja que consisteix a atribuir els escons en disputa en base a la mitjana major, que afavoreix els partits polítics que han obtingut les restes més altes).

A efectes del primer vot, el territori d’Alemanya es divideix en un nombre de districtes uninominals igual a la meitat dels escons que integren el Bundestag (actualment són 299 districtes. A Espanya, si no es modifiqués el nombre de diputats a elegir, serien 175 districtes). Per al segon vot, la circumscripció que s’utilitza és, com ja s’ha dit, el Land en què l’elector està censat (Alemanya té 17 Lands, com Espanya té també 17 Comunitats autònomes), que engloba el districte uninominal en què ha emès el seu primer vot.

Tret que no s’aconsegueixi superar la barrera electoral establerta -d’aquesta en parlaré més endavant-, cada partit obté un nombre total d’escons proporcional als segons vots que ha assolit en el conjunt de la Federació (la qual cosa significa que, aplicant la fórmula Sainte-Laguë, en relació als escons assignats a cada partit, el sistema alemany és absolutament proporcional, ja que aquest sistema dóna una de les proporcionalitats més exactes de tot el món). Això no obstant, en el moment -posterior- de determina la composició nominal de la Cambra (Parlament o Bundestag), tenen assegurat l’escó els 299 candidats personalment més votats en cadascun dels districtes uninominals en què, com hem dit, es divideix el territori de la Federació.

Això significa que els candidats que integren les llistes electorals només poden accedir als escons obtinguts pel seu partit que quedin lliures, o el que és el mateix, que no estiguin ja ocupats pels candidats de la seva mateixa formació política que hagin resultat vencedors en el seu corresponent districte uninominal. Aquesta és la causa que, de forma pedagògica, la doctrina parli d’un “sistema proporcional” (perquè el nombre total de diputats de cada partit és rigorosament proporcional al nombre de vots obtinguts a nivell federal) parcialment personalitzat (perquè els electors decideixen la meitat dels diputats -els 299 que obtenen el seu escó per ser els més votats al seu districte uninominal- mentre que l’altra meitat la decideixen els partits polítics -són els 299 que obtenen el seu escó per formar part de la llista electoral elaborada pel partit-). Com podem veure, el sistema alemany distingeix clarament dos moments successius: en primer lloc, el repartiment d’escons entre els partits polítics que participen a les eleccions, i en segon terme, la determinació dels candidats que ocuparan els escons.

Aquest sistema em sembla molt vàlid, no només perquè, per al repartiment d’escons, s’utilitza la fórmula Sainte-Laguë, com demana Podemos, sinó perquè amb la utilització de la doble papereta (o, si volem ser més precisos, amb la utilització d’una única papereta dividida en dos vots) fa compatible la proporcionalitat (sistema actual espanyol) amb la possible elecció de candidats en districtes uninominals (que és característic dels sistemes majoritaris, com el de França o del Regne Unit). Permet, doncs, la formació de grups parlamentaris sòlids i amb una importància numèrica proporcional als vots rebuts, però alhora perquè permet votar nominalment el candidat preferit a cada districte uninominal (cosa que, a Espanya, no és possible, ja que hem de votar llistes tancades), la qual cosa comporta que, a Alemanya, es dugui al Parlament un cinquanta per cent de persones que tenen el suport directe dels ciutadans. I això perquè els alemanys, a diferència dels espanyols, no voten només “partits”, sinó també “candidats” amb nom i llinatges, cosa que nosaltres (tret del cas de les eleccions de senador per Menorca) tenim vetat.

Per a completar aquest estudi del sistema alemany ens hauríem de referir també a les barreres electorals. Sabem que, a Espanya, si un partit no obté el 3 per cent de vots al districte provincial (parlem d’eleccions al Parlament espanyol) aquells vots no es tenen en compte. En el cas d’Alemanya, la barrera és superior. Assoleix el 5 per cent, però amb una matisació important. Allí, perquè un partit polític contendent en unes eleccions generals tingui dret a participar en la distribució d’escons ha de complir una d’aquestes dues condicions: obtenir, com a mínim, el 5 per cent dels vots (aquests serien els segons vots, que van al partit) en el conjunt de la Federació o, alternativament, haver aconseguit, com a mínim, tres escons directes en els districtes uninominals.

Aquesta barrera mínima (que perjudica els partits petits) és, potser, discutible (com també ho és la del 3 per cent a Espanya), però s’ha establert per motius funcionals i operatius. Però allí, aquesta barrera mínima pot esdevenir inoperant si, com acabem de dir, el partit aconsegueix tres diputats directes. I no és estrany, a la pràctica, que partits polítics que no obtenen el referit 5 per cent a nivell federal, col·loquin diputats al Parlament pel fet d’haver obtingut un mínim de tres diputats directes.

Per acabar diré que qualsevol reforma electoral vol un acord ample (no el de dos partits), perquè marca les regles del joc per a tots. I si a Espanya un dia s’afronta la possibilitat de modificar el sistema, em sembla que valdria la pena pensar amb aquest sistema alemany, amb les correccions que vulguem, però no només amb l’aplicació de la fórmula Sainte-Laguë per al recompte d’escons.

Pablo Iglesias assegura que proposa aquest canvi per afavorir a tots els espanyols, a pesar -assegura convençut- que el seu partit en sortirà perjudicat “perquè Podemos serà la formació política que tindrà un millor resultat a les properes eleccions”. Davant aquesta contundent (i generosa) afirmació, no em faria res recordar-li que no em preocupa gaire que els polítics tinguin un alt concepte d’ells mateixos, però em molesta -i molt!- que prenguin per beneits els ciutadans.

Anuncis

%d bloggers like this: