“Abans d’insultar és recomanable llegir l’article. Després, que cadascú faci el que cregui convenient”. Així es defensava Joan Tardà, portaveu d’ERC al Congrés, després del tsunami que provocà dins l’independentisme un cop va fer pública la seva intenció d’apropar-se als Comuns i d’estendre ponts amb el PSC.
Tardà, doncs, tastà la mateixa medecina que gent del seu partit (Marta Rovira, sense anar més lluny) va fer prendre a Puigdemont en dir-li que seria un traïdor si aquell migdia d’octubre hagués decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions (decisió que suposo ara lamenta no haver pres, encara que ho dissimuli immers en el deliri independentista simplement per raons de sobrevivència), perquè han estat molts els que, gairebé amb les mateixes paraules insultants, l’han titllat de “traïdor i covard” per haver escrit aquest article, que maldava posar seny on fins ara havia campat una rauxa irresponsable.
En realitat, la proposta de Tardà es movia en la línia del discurs que manté Oriol Junqueras des que va entrar a la presó, des d’on, en una carta que va enviar a la militància a mitjans de novembre, els demanava que oferissin “la mà estesa” al partit de Domènech, encara que sense esmentar-lo directament, ja que el projecte dels Comuns està en línia amb el “projecte de convivència global, de futur en llibertat” que ERC té assumit sense importar “d’on venim, la llengua que parlem o on s’ha nascut”. Més encara, Junqueras afirmava de manera clara que els republicans “abans d’independentistes som demòcrates i abans de demòcrates som bona gent”.
El problema de tot plegat és que, fins que han vist que l’amenaça del govern de l’Estat no era un “farol”, fins que s’han trobat a la presó, fins que han assumit que, de fa mesos, qui governa (és un dir) a Catalunya és Mariano Rajoy amb els seus ministres, Junqueras, el mateix Tardà i tants altres ho van apostar tot per la ruptura i no pel diàleg -per aquesta mà estesa que ara ofereixen als Comuns -i fins i tot al PSC-, partits que mai no han compartit el seu credo per la independència i que, des de posicions molt més realistes, els havien dit clarament que una decisió tan greu com la que unilateralment anaven a prendre (que trencava els principis constitucionals i estatutaris) no era tan sols un fet delictiu sinó quelcom encara pitjor: un disbarat que els abocava a la crisi, al no-res i, el que potser és encara pitjor, al ridícul, fins convertir tota Catalunya -i això és greu- en la riota (cosa que fa molt de mal) dels adversaris polítics, dels periodistes i de les ràdios, tot dilapidant un prestigi que havia costat molt de guanyar.
Dit això, no crec que ens hàgim de doldre si personatges com Junqueras o com Tardà manifesten ara la voluntat de recosir el que, de manera molt conscient, van contribuir a esquinçar, però no ens hem d’estranyar si molts personatges que van acompanyar-los en aquesta tasca que tan irresponsablement van dur a terme, segueixen ancorats en el seu radicalisme i pensen que, qui se’n surt, és un traïdor o un covard. Són tots aquells que, incapaços de llegir la complexitat de les coses, creuen que les seves idees -que han convertit ràpidament en dogma-, configuren la realitat.
I tanmateix les coses simples no existeixen, com observava el filòsof de la ciència Gaston Bachelard (1884-1962). El que existeix, deia, és el que hem simplificat. Una idea que compartia amb el filòsof György Lukács (1885-1971), el qual, ja ancià, criticava la seva pròpia concepció dogmàtica del marxisme i afirmava que la complexitat és l’element primari existent i ha de ser examinat d’entrada com a complex per a, després, passar als seus processos elementals.
El mateix cal dir de les ideologies polítiques -i segurament també de les religions-, que no són planes, sinó que tenen molts plecs, alguns perceptibles a simple vista, però d’altres imperceptibles. D’ací que els “catecismes” que condensen sovint els plantejaments de les ideologies (allò que figura com a dogma de fe al carnet del militant) i de les religions (allò que a la meva infància apreníem de memòria sense reflexionar-ho gens) constitueixen sovint el millor exemple de simplificació de les complicades doctrines filosòfiques o teològiques, i, com a tals simplificacions, les trobem a la base del doctrinarisme en què sovint acaben desembocant.
El teòleg catòlic Juan José Tamayo ens diu -parlant de les religions, però que molt bé es podria dir també de les ideologies- que el coneixement de la realitat no és una operació simple i que la ment sofreix molt sovint cegueses ja sigui per error o per il·lusió; i que pensar amb lucidesa demana reconèixer la complexitat del pensament. En la mesura, doncs, que progressen els nostres coneixements, també creixen l’error, la ignorància i la ceguesa. I l’error es deu a la manera com organitzem el nostre saber en sistemes i idees. “Hi ha -diu- una nova ignorància que està relacionada amb el desenvolupament de la ciència, de la mateixa manera que també hi ha una nova ceguesa unida a l’ús degradat de la raó.”
Exemples del que descriu Tamayo els hem pogut constatar en l’actual crisi catalana que, pel que podem anar observant, ens acosta cada dia més a l’esperpent. I mentre, des del seu exili voluntari a Brussel·les, Carles Puigdemont certificava la necessitat d’explicar-se, denunciava abusos escandalosos i feia insinuacions mesquines que -en paraules de Sergi Pàmies- “qüestionen la seva defensa de la dignitat, exhibien sectarisme i destil·laven una ràbia legítima emparada pel nou clixé dialèctic del marc mental del repressor”, veiem que a Catalunya, les pulles entre els purs i els menys purs de l’independentisme segueixen mantenint buit el palau de la Generalitat i el Parlament en plena paràlisi (¿es desencallarà alguna cosa realment demà dilluns?), mentre els quatre diputats de la CUP, com els quatre genets de l’Apocalipsi, estan decidits a deixar el que ells en diuen “l’autonomisme” fet una desferra.
Molts de la meva edat i de majors que jo, que vam néixer i créixer en ple franquisme, juntament amb vells republicans que havien sofert la guerra i la repressió que la va seguir, a les acaballes de la dictadura vam sortir a reivindicar amb totes les nostres forces “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Avui sembla que allò que vam fer no té cap valor perquè -deixeu-me citar novament Jordi Pàmies- la moda és “menystenir l’autonomisme amb l’autodestructiva col·laboració del Govern de Rajoy i el suport d’una nova armada de catequistes que reescriuen la història per negar una reivindicació tan democràtica com l’estatut. Es veu que en un món de ruletes russes, l’autonomisme és massa realista per defensar-lo amb una convicció que en recuperi l’esperit unitari i els avenços de progrés.”
Novament simplifiquen el que és complex, i en dogmatitzar el que no és sinó una manera parcial i sectària de veure el món, no tenen altra sortida que d’estigmatitzar els que no comparteixen la seva concepció doctrinària de les idees.
Josep Maria Quintana 