Què em sorprèn del que està passant a Catalunya?

by

Contemplant el panorama que provoca la particular realitat de la política catalana, hi ha cinc coses que em sobten i amb les quals difícilment puc concordar. Vegem-les:

La primera es refereix als col·lectius polítics que donen suport a l’independentisme i sembla que, de moment, a Puigdemont, encara que es trobi fugit a Brussel·les. Em sorprèn, doncs, que, a pesar de l’èxit electoral que han tingut, no siguin una mica més crítics amb ells mateixos, perquè, per molt que els tres partits sumin la majoria absoluta de diputats i això els permeti proposar un candidat a la presidència, no els eximeix que, com he dit i repetit en molts dels meus articles, l’independentisme hagi comès errors molt greus. Errors que, si creiem de veritat en la democràcia, s’han de jutjar. Perquè no sols han fracturat la societat catalana, abusat de la bona fe de la gent, a la qual han mentit -sabent que mentien- respecte de les conseqüències del procés, sinó que han vulnerat la llei (la Constitució, l’Estatut i el Reglament del Parlament de Catalunya). I en un Estat de dret això darrer s’ha de jutjar pels Tribunals. No ho dirimeix una victòria a les urnes.

La segona fa referència als partits contraris als independentismes i, especialment, als mitjans de comunicació espanyols que, gairebé sense excepció, argumenten els seus criteris no ja amb duresa, sinó amb una sàtira ferotge molt més feridora que la crítica mordaç. En un article modèlic, Antoni Puigverd constatava que aquesta crítica va dels editorials severíssims que consideren “esperpèntic” l’últim culebró de Puigdemont fins als carnavals de Cadis, en els quals Puigdemont és alegrement decapitat. La veda s’ha obert i és lícit dir qualsevol cosa -per insultant que sigui- dels responsables polítics que han optat per l’independentisme. I en una democràcia cal ser equànime: o la llibertat val per a tothom (titellaires, tuiters, xiuladors de camps de futbol i comparses carnavalesques), o estem entrant en un terreny relliscós en què la majoria espanyola pot fer burla de les minories i, al mateix temps, les pot perseguir quan fan alguna cosa que disgusta.

La tercera i gravíssima, l’ha provocat la decisió del Govern de Rajoy d’impugnar davant del Tribunal Constitucional la decisió de Torrents de presentar Puigdemont com a candidat a la presidència del Govern, al·legant que no està en ús dels seus drets civils i polítics (“al derecho de deambulación libre por el país”, ha dit Santamaria). La decisió és, des del meu punt de vista, un clar atemptat al Dret (com d’altra banda ha dit immediatament el Consell d’Estat, en un dictamen preceptiu però no vinculant). En primer lloc, perquè Torrents no pot proposar, sinó, la persona que li presenta la majoria de la cambra; i en segon terme, perquè no és possible al·legar que Puigdemont, encara que estigui fugat a Bèlgica, tingui limitat cap dret constitucional (inclòs el de “deambulación”), ja que la restricció dels drets civils i polítics no es produeix per una simple ordre de recerca i captura. Ni es produiria tan sols per la detenció, sinó tan sols després que un jutge n’hagués decretat la presó.

Cap il·legalitat, doncs, ha provocat fins ara la decisió de Torrents. Potser es produirà si permet que es voti Puigdemont en absència, o si la votació es fa després que un jutge n’hagi decretat la presó, o si la prohibeix el Tribunal Constitucional i Torrents manté la candidatura, però presentar un recurs davant d’aquest amb caràcter preventiu o cautelar, com ha fet el Govern, és jurídicament impresentable. El problema, però, és que, si el Tribunal Constitucional l’admet a tràmit -sense pronunciar-se sobre el fons ni fer cap més aclariment-, quedarà en suspens de manera automàtica la convocatòria del Ple, la qual cosa pot alterar greument els deures i els drets dels diputats i provocar que s’incompleixen mandats que deriven de l’Estatut i del Reglament del Parlament de Catalunya. Escric això divendres matí i aquest article surt el diumenge. Per tant, potser que tot el que ara el lector està llegint ja no tingui sentit perquè el Tribunal Constitucional ha estat àgil i ha actuat de manera clara. Però calia dir-ho, si més no per denunciar les irregularitats d’un govern que acusa els altres (segurament amb raó) d’haver provocat un cop d’Estat, quan ell mateix no evita vulnerar la llei quan això li interessa.

La quarta em duu a l’actuació del jutge Llarena, aquest home del qual es diu que és un “gran jurista”. No ho he de dubtar si gent tan entesa ho afirma, però em sobta molt que ho sigui si ens atenem a les decisions que va prendre i a les que ha pres darrerament. Dic que va prendre perquè retirar l’euro ordre de detenció de Puigdemont no va ser, precisament, una gran decisió jurídica, va ser un tripijoc per evitar que la justícia belga decidís ordenar el retorn a Espanya de Puigdemont impedint així que se’l jutgés de sedició i rebel·lió. Potser hem de considerar la seva decisió com una “bona jugada de pòquer” per als interessos del Govern, però que va posar en ridícul l’Estat espanyol davant tota Europa.

Més em va sobtar encara la decisió que va prendre dilluns passat de no activar l’euro ordre, com li demanava el Fiscal, amb motiu de l’anunciat viatge de Puigdemont a Dinamarca. Llarena començà la seva argumentació dient que la petició de detenció a les autoritats de Dinamarca li semblava “raonable”, perquè “l’investigat es troba fora del territori nacional precisament per eludir un procediment penal”. Si és així, ¿per què no fa tot el possible per detenir-lo?

Però no és només això. Després d’alabar el suggeriment del Ministeri Públic, el magistrat s’endinsava en una sèrie de consideracions que van des de la sospita amb tints detectivescos al maneig d’arguments impropis d’un jutge. Sosté Llarena que el fet que el pròfug “desvetlli per avançat la seva intenció de traslladar-se de lloc” només es pot explicar perquè, en realitat, el que pretén Puigdemont és ser detingut. ¿I per què buscava ser detingut, segons Llarena? Doncs per “afavorir una estratègia anticonstitucional”: que se li permeti delegar el seu vot. En resum -conclou Llarena- per “instrumentalitzar la privació de llibertat per assolir la investidura”.

El magistrat, doncs, després de fer un judici d’intencions (Puigdemont pretenia ser detingut), insinua que l’expresident està posant un parany a l’Estat de dret, i per això -novament la jugada de pòquer- ell, en resposta a aquesta possible trampa, decideix que segueixi pul·lulant lliure per Europa, tot posant novament en ridícul Espanya i les seves institucions democràtiques. Però, perquè no s’interpreti la seva decisió com una cosa definitiva, adverteix alhora la seva intenció de “posposar l’ordre de detenció a un moment en què l’ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari no es trobin en risc per una detenció que seria lògica en un altre context”.

Creu realment Llarena que si Puigdemont hagués estat detingut a Dinamarca posaria en risc l’estabilitat política? I el que és més greu: Si Llarena reconeix que no fa detenir Puigdemont per motius polítics (la defensa l’ordre constitucional), ¿no abona la teoria que el fugitiu és un fugitiu polític? ¿no justifica que els presos que ha fet l’Estat en aquest procés ho són per raons polítiques?

I la cinquena i més tràgica per al futur del país, és la que remarcava fa uns dies Puigverd: que no hi ha voluntat de superar res, al contrari: flota en l’ambient periodístic, en els soterranis d’internet, als passadissos de la política i en les més altes instàncies judicials la voluntat de convertir el judici als líders del procés en alguna cosa més que un judici. ¿Escarni disciplinador? Per descomptat, encara que la victòria de l’Estat sigui clara i implacable, i de moment ho està sent, la democràcia no pot alçar-se sobre la humiliació d’una important minoria de més de dos milions de ciutadans de Catalunya.

Anuncis

%d bloggers like this: