Catalunya, Valle-Inclán i l’esperpent

by

 

Un dels gallecs més universals, l’escriptor Ramón María del Valle-Inclán (1866-1936), va extreure un terme del patrimoni lingüístic comú per a conceptualitzar la seva obra literària, proposant per a ella una denominació específica i particular. Em refereixo, com suposo que vostès han endevinat, al mot “esperpent” (cast.“esperpento”), acceptat en un primer moment, generalitzat més tard per la crítica literària, popularitzat finalment entre els lectors de les seves novel·les i els espectadors de les seves obres teatrals, i per fi adoptat per a molts altres usos socials, tot evocant sempre l’obra literària d’aquest autor.

“Luces de bohemia” és la primera obra a la qual Valle-Inclán dedica aquest qualificatiu. A més, a l’escena XII, trobem la teoria del nou gènere quan un personatge que nom Max Estrella diu en un diàleg amb Don Latino frases com les següents: “La tragedia nuestra no es tragedia”, volent dir amb això que és un gènere massa noble per a l’Espanya de l’època. “España es una deformación grotesca de la civilización europea”, afegeix, d’ací que “el sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”. I és d’aquesta impossibilitat de tragèdia que sorgeix l’esperpent.

Aquest gènere enclou, doncs, una gran disconformitat i una crítica aspra, ja que Valle posa els seus miralls deformants davant dels més variats aspectes de la realitat espanyola. I des de la seva visió deformada fa referència a polítics de signe divers, com Castelar, Romanones, Maura o García Prieto, sense estalviar referències al rei. Ataca també el mal govern i la corrupció, fustiga el capitalisme i el conformisme burgès i denuncia la repressió policial entre moltes altres coses.

Arribats aquí em demano: ¿Parla realment d’Espanya Valle-Inclán a “Luces de Bohemia” o potser es referia ja, profèticament, al que estem vivint a Catalunya?

El cert és que, cada dia que passa, es detecta un cansament gens dissimulat entre els ciutadans respecte del “drama vs. esperpent” que es viu en aquella terra tan estimada per mi, que podria quedar en ficció si no fos perquè estem davant d’una realitat palpable, immensament trista, que sembla que només la puguem observar des de miralls còncaves o convexos. En definitiva, a través de miralls deformats. I em fa l’efecte que la deformació afecta a tots els personatges, sense excepció. No només als d’un costat del camp de batalla.

Comencem, doncs, pel jutge Llarena, aquest instructor que condiciona amb les seves decisions aspectes molt importants de la política del país. A l’hora de qualificar el seu comportament jurídic, jo no seria tan radical com el professor Pérez Royo, que, sense pèls a la llengua, ha manifestat en un article a “Eldiario.es” que, en no permetre a Jordi Sànchez presentar-se a la investidura com a diputat ha comès prevaricació. “Impedir l’exercici del dret de sufragi actiu o passiu sense sentència judicial ferma és -afirmà- el més greu delicte de prevaricació que es pot cometre en democràcia. És un delicte de prevaricació contra la democràcia de manera directa”. Per tant, segons Pérez Royo, amb la Constitució espanyola a la mà no és possible impedir la investidura de Jordi Sànchez. D’ací que, de confirmar-se la impossibilitat, Sànchez es podria querellar contra ell per prevaricació, i a més podria sol·licitar la nul·litat de tota la instrucció.

Tot acceptant que els meus coneixements jurídics en matèria processal i penal són limitats, jo no seria tan radical en aquest judici. Sí que afirmaria, però, que les seves resolucions -les del jutge Llerena- no fomenten poc ni gens la serenitat que el moment requeria (qüestió que un jutge crec que hauria de tenir en compte). Entre altres raons, perquè són força discutibles jurídicament. I no ho dic jo, perquè sense arribar al nivell de Pérez Royo, són molts els experts penalistes que ho afirmen. Com són també molt discutibles des del punt de vista humà. Perquè Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Cuixart han comès greus errors polítics, però són explícitament pacifistes. Qui defensi al contrari penso que està equivocat si és que no menteix.

En aquest sentit, estic d’acord amb el que sosté l’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Raad al Hussein, quan afirma que la presó preventiva hauria de considerar-se “una mesura d’últim recurs”. Abans d’aquest càstig preventiu, que supera el que han rebut terroristes amb delictes de sang, hi ha una gamma de mesures força més matisada i raonable, que haurien aconseguit el mateix efecte, sense col·lapsar, emocionalment, la sortida pragmàtica al conflicte. En aquest sentit, doncs, ni que sigui per raons d’analogia i equitat, he de dir que em costa d’entendre que, el que al seu dia va valer per a un pres etarra acusat d’actes terroristes (Juan Carlos Yoldi estava acusat d’haver participat en un comando d’ETA que havia atacat a Guipúscoa infraestructures ferroviàries quan se li va permetre presentar la seva candidatura a lehendakari -i defensar-la!-), ara ja no val per a un dirigent catalanista que sempre s’ha caracteritzat pel seu pacifisme.

Però anem ara als altres protagonistes de l’esperpent: als col·lectius polítics independentistes (JxC, ERC i CUP). I abans d’expressar cap opinió meva, observem quines van ser les paraules que es van proclamar al míting que, després d’una manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el principal col·lectiu que aglutina gent netament independentista fora dels partits, a la qual van participar diumenge passat 45.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. En un clima més d’enuig que de satisfacció i molt més de retret que de suport, el col·lectiu ens va mostrar clarament que una esquerda s’ha obert entre la més important entitat sobiranista de Catalunya i els partits independentistes, per més que entre el públic s’hi trobés l’expresidenta de l’ANC Carme Forcadell.

La posada en escena de diferents ciutadans que, d’alguna manera, han patit la repressió de l’Estat i que, l’un darrere l’altre, reclamaven en breus intervencions des de l’escenari que ells se l’havien jugat i que ara volien que els seus representants fessin el mateix, va ser el preludi d’una de les declaracions més fortes que es van escoltar per part d’un membre del secretariat de l’ANC. Jordi Peiró, des de la tribuna, va assotar els partits independentistes en proferir aquesta expressió interrogatòria: “Què cony està passant que no se’ns està dient?!”

En efecte, què cony està passant? Doncs ho denunciava de manera molt clara a “La Vanguardia” el passat dilluns, l’amic Francesc-Marc Álvaro, un periodista molt proper ideològicament als plantejaments de l’antiga CDC i favorable a les tesis independentistes.

“Avui per avui -escrivia-, la discòrdia estratègica de les llistes independentistes, les contradiccions de discurs, les accions sense coordinació d’uns i altres, la llunyania entre el que es proclama i el que es podrà fer de debò, tot aquest retaule barroc porta a una conclusió: el relat de l’independentisme que gestionen els partits i les entitats s’està fent incomprensible per als mateixos partidaris d’aquesta idea. El factor més atractiu del moviment sobiranista era tenir una bona història, però això s’està perdent cada dia que passa sense fer govern.” I afegia: “De la mateixa manera que s’està malbaratant la majoria parlamentària sorgida dels últims comicis, la manca de visió històrica de l’actual cúpula independentista està cremant el guió que va donar ales a aquest moviment.” I acabava amb aquest terrible retret: “És paradoxal que qui vol fer un Estat nou tingui tan poc sentit d’Estat, quan això fa més falta”.

En definitiva, que si els arguments del jutge Llarena són clarament discutibles, més trist és encara que JxCat i ERC estiguin disposats a fer totes les concessions imaginables a la CUP abans de forçar la dimissió dels seus dos diputats a Brussel·les, que resoldria el problema i situaria la qüestió de govern estrictament en mans d’aquells dos col·lectius, prescindint dels antisistema. Però ells han preferit apuntar-se a l’esperpent valleinclanesc, perquè no es pot definir d’altra manera aquesta recerca d’un pla C per elegir un president de la Generalitat que amb prou feines tindrà recorregut, com tampoc mereix un altre qualificatiu afirmar, com algú ha fet amb posat seriós, que JxCat serà un moviment il·luminat des de Waterloo.

Anuncis

%d bloggers like this: