Dissabte, 17 de febrer, horabaixa post el sol, un gran nombre de persones vam acudir a la citació que un nou moviment polític, del qual encara en sabem molt poc, havia fet a la concurrència per escoltar una conferència del catedràtic de Dret Constitucional i exdiputat al Congrés per Izquierda Unida, Javier Pérez Royo, el qual, en un discurs brillant sobre una matèria respecte de la qual ha escrit molt i, per tant, té ben assumida, va dir que amb la sentència de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya (que ell -i molts com ell- vam considerar errònia), es va rompre el pacte constitucional en desautoritzar el Tribunal Constitucional l’acord obtingut entre el Parlament català i l’espanyol i també el referèndum a què el text consensuat es va sotmetre. De fet, la sentència va espoltrir les dues garanties en què descansava el text estatutari. Per això, d’aleshores ençà, el desordre jurídic és total a Catalunya i ja s’està estenent a tot l’Estat. I aquesta és una de les causes que ha propiciat el contenciós que té Espanya amb Catalunya que -en opinió de Pérez Royo- s’està escampant a tot l’Estat.
El professor va fer una crítica als mecanismes que, a causa de la situació política que va viure Espanya després de la mort de Franco, van condicionar alguns aspectes de la Constitució, mecanismes que -lligats al sistema monàrquic- van fer que recollís una sèrie d’elements-trampa (districtes provincials, mínim de dos diputats per província, mateix número de senadors electes a totes les províncies, llei d’Hondt, etcètera) que han fet decantar la balança vers el bipartidisme i, més encara, en favor de la dreta conservadora.
Però fet aquest diagnòstic, ell va ser menys crític amb la manera com es va configurar i pactar la Constitució que amb la impossibilitat sobrevinguda d’anar modificant-la en el transcurs del temps. I afirmà amb contundència que aquesta negativa per part dels grans partits i, de manera especial, del PP, a modificar la Constitució per a adaptar-la a les noves necessitats (que és el que va fer la Constitució nord-americana i han fet les principals constitucions europees) és una de les grans causes de l’atzucac en què ens trobem avui, i profetitzà que aquest bloqueig serà molt possiblement la causa del fracàs constitucional en un futur a mig termini, perquè totes les constitucions que no es modifiquen i s’adapten a les noves necessitats del país acaben per fer explosió.
Per als qui ja som grans i tenim memòria, diré que l’ambient que es respirava al teatre de l’Orfeó em va recordar el que vam viure als mítings inoblidables de 1976 al Teatre Principal i als desapareguts cinemes Consell i Victòria de Maó, quan la gent contrària al règim -un règim que era una dictadura que no respectava cap dels més importants drets polítics dels ciutadans- estava decidida a deixar aquest enrere i lluitava perquè el país passés a ser una democràcia en tots els sentits: una democràcia moderna i descentralitzada, on ningú no fos reprimit per les seves creences i es respectessin tots els drets fonamentals.
Per les preguntes que es van fer al ponent, tots vam poder constatar que, entre els assistents (si més no entre els que les van formular), hi havia una clara consciència que vivim en un estat essencialment corrupte, regit per un sistema dubtosament democràtic, amb una constitució no homologable a la resta de constitucions occidentals i amb un Tribunal Constitucional venut a la dreta governant; però el cert és que, els que això pensaven deurien sentir-se absolutament decebuts per les respostes, perquè Pérez Royo no va cedir un pèl a la demagògia i -tot mantenint el que havia dit abans sobre la necessitat ineludible de modificar alguns importants aspectes de la Constitució i sobre les terribles conseqüències del seu bloqueig- va defensar aferrissadament aquesta, va assegurar que vivíem en un règim democràtic homologable a la resta de països europeus i afirmà que el Tribunal Constitucional espanyol, tot i que ha comès errors importants -per exemple, el de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya de 2010- és un tribunal independent, amb els mateixos dèficits que pugui tenir la Cort constitucional alemanya de Karlsrue o el Tribunal Suprem dels Estats Units.
Em va agradar molt escoltar això en uns moments en què moltes veus que no van viure el franquisme ni tampoc la transició política d’aquest a la democràcia, transformen el seu desconeixements en una crítica despietada a tot el que van fer les generacions anteriors, i pinten un panorama actual que no s’ajusta a la realitat, com es va veure clarament a les respostes del professor Pérez Royo a la conferència de l’Orfeó. Perquè una cosa és criticar la política del govern de Rajoy i la insensibilitat de la dreta espanyola (en la qual hi hem d’incloure C’s) en matèria social, autonòmica i lingüística (per citar tres qüestions clau avui de la política de dretes) i una altra molt diferent carregar-se el sistema que, amb tots els dèficits que vulguem, no deixa de ser un règim democràtic com l’anglès o el francès.
Som molts els qui, aquests darrers mesos, ens mostrem crítics amb l’actuació dels jutges per com estan actuant respecte del fracassat procés independentista a Catalunya, però això no significa que aquests actuïn a dictat del Govern. Som molts (o potser no tants) els qui creiem que és difícil sostenir que els polítics catalans acusats i empresonats han comès els gravíssims delictes de rebel·lió i de sedició que de moment se’ls imputen, però veurem els resultats d’aquest procés més endavant i potser fins i tot ens endurem alguna sorpresa, com ens l’hem endut amb aquesta darrera sentència del Tribunal Constitucional, que tomba la reforma de la Lomce feta pel Govern de Rajoy i ha dut en orris el projecte del ministre Wert de “españolizar a los niños catalanes”, que és el que ara, sota l’aparença de defensar drets fonamentals, volia intentar Rajoy aprofitant el doll de poder sobre els catalans que li dóna l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.
I que ningú no cregui que és fàcil aquesta unanimitat del tribunal en una Espanya que és, en general, incapaç d’entendre cap diferència del que ella considera l’estàndard; en una Espanya on (a causa d’aquesta lluita fratricida entre PP i C’s) l’atac al model escolar català i a tot el que no sigui una defensa a ultrança de la llengua castellana, està adquirint perfils estratègics i dramàtics, i on la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, demana mesures immediates i simbòliques que acreditin el castellanisme del PP, abans que aquesta preuada bandera electoral se la quedi Ciutadans, emergent en totes les enquestes.
Que no ens agradi el que fa el PP i pensem -amb raó- que aquest és un partit amb greus problemes de corrupció política, que ens repugni l’estratègia uniformadora de Ciutadans i la seva incapacitat per entendre la diferència o fins i tot que creguem que allò que han fet els polítics de Catalunya endegant un procés secessionista suïcida que, de moment, no ha aconseguit sinó el contrari del que es pretenia i siguem molt crítics amb les polítiques dels uns i dels altres, això no ens autoritza a dir que l’estructura del país és corrupta, que la Constitució no és democràtica, o bé que el sistema d’immersió lingüística (avalat al seu dia pel Constitucional) contradiu drets fonamentals. I ho dic conscientment, a pesar de les arbitrarietats de Llanera, de la condemna de Valtònic, de les censures d’Ifema a l’art, del segrest del llibre de Nacho Carretero sobre Fariña i de tantes coses més que no funcionen com a mi m’agradaria.
En definitiva: que el sistema constitucional espanyol és, sens dubte, millorable. Però és també homologable. Potser els qui no som homologables són nosaltres, els ciutadans, que ens omplim la boca amb la paraula democràcia i, en el fons, no acceptem res del que no s’ajusti al nostre esquema de pensament.
Josep Maria Quintana 