He pogut llegir atentament l’entrevista que, el passat dia de Reis, feia el periodista i editor del diari Menorca, Josep Pons Fraga, al bisbe Conesa en complir-se un any del seu nomenament com a titular de la nostra diòcesi. No vaig poder assistir, en canvi, a la tertúlia que es va fer amb ell a l’Ateneu, atès que no era a l’illa, però em va semblar que era una bona notícia que l’Ateneu el convidés, tot i que és una institució on, per estatuts, no es pot fer proselitisme religiós ni polític, però sí parlar lliurement de política i de religió. Per tant, no hi ha cap inconvenient a l’hora de deixar que polítics i religiosos -en aquest cas el bisbe de Menorca- puguin exposar-hi lliurament els seus punts de vista amb l’únic límit que imposa el respecte a les idees dels altres.
Per la lectura de l’entrevista veig que monsenyor Conesa va fer una defensa de la laïcitat com a actitud oposada al laïcisme, tot afirmant -cito textualment- que “debemos pasar de un laicismo excluyente a la laicidad positiva que, desde la aconfesionalidad, sostiene que el espacio público es lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia.”
Estic absolutament d’acord amb aquesta afirmació, que quadra perfectament amb l’esperit constitucional que consagra la aconfessionalitat de l’Estat (“cap confessió tindrà caràcter oficial”), encara que alleugereix una mica aquest principi en dir tot seguit que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació́ amb l’Església catòlica i les altres confessions.” (art. 16.3).
Aquesta “consideració especial de favor” envers la “religió catòlica”, que la Constitució va recollir tenint en compte que, estadísticament i històricament, era la confessió més estesa entre els espanyols, va ser la que possibilità -i no és poca cosa- que es reconeguessin en favor de l’Església catòlica el gruix de privilegis de què gaudeix com a conseqüència dels “Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu”, de 1979, mitjançant els quals es reformà el Concordat de 1953 -signat pel Govern franquista sota els principis del nacionalcatolicisme (que aleshores ho envaïa tot)-, per adequar-lo a la proclamació de la aconfessionalitat de l’Estat que proclamava, precisament, l’article 16 de la Constitució, per més que, en algun dels aspectes que es tracten, l’adequació es vagi fer molt in extenso, a qual cosa ha creat certs dubtes sobre si s’ajusta o no als principi constitucional.
Es tracta, en realitat, de quatre acords: el primer sobre “assumptes jurídics”; el segon “sobre ensenyament i assumptes culturals”; el tercer “sobre assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar dels clergues i religiosos; i el quart sobre “assumptes econòmics”. Acords, tots quatre, que tenen la consideració de “tractat internacional”, cosa que és possible perquè l’Església Catòlica manté encara viva, per a la “Ciutat del Vaticà”, la consideració d’Estat, al mateix nivell que França, Itàlia o els Estats Units d’Amèrica; i per al pontífex, la de cap de l’Estat, cosa que no es dóna en cap altra de les religions establertes.
Penso que no és el moment d’opinar sobre el contingut d’aquests acords ni sobre la bondat o no que l’Església mantingui aquesta “ficció” estatal en un territori de 44 hectàrees i 800 habitants -n’he parlat altres cops i hi tornaré qualsevol altre dia-, però sí de constatar que, ara per ara, l’Estat espanyol -com a tal Estat- no ha practicat ni fer-hi prop el “laïcisme”, sinó que ha optat, com a molt, per la laïcitat, i fins podríem dir que de manera molt tèbia, ja que, per poc que aprofundim en l’estudi d’aquests quatre acords, haurem de constatar que són molts els juristes -laics i fins i tot creients- que consideren que l’Església mantén encara incomptables privilegis derivats del franquisme, bàsicament en el camp dels assumptes jurídics, econòmics i d’ensenyament.
D’altra banda, només que mirem la realitat exterior, veiem també que, de manera continuada, l’Església catòlica -la universal i, també, la menorquina- mantenen vives força manifestacions que es duen a terme a l’espai exterior. Per a mostra, les processons (Sant Antoni, Setmana Santa, Maria Auxiliadora, Corpus, etc.), que, si bé van anar una mica a la baixa els anys posteriors al Concili, avui sembla que s’hagin reprès amb força amb la creació de noves confraries, cosa que no vull criticar, sinó tan sols constatar, per acabar confessant que m’ha sobtat -i molt- que en el mateix paràgraf a què ja m’he referit de l’entrevista, el bisbe Conesa hagi afirmat que té la sensació que “muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”.
L’expressió pública d’aquesta “impressió personal del bisbe” deu respondre certament a alguns fets reals, ja que, d’altra manera, no l’hauria feta; però alhora és poc explícita, ja que no cita ningú ni concreta l’acusació contra cap institució determinada, i no citant ningú escampa encara més la sospita en fer-la genèrica, la qual cosa no deixa de ser estrany quan, precisament, una institució estatutàriament laica com l’Ateneu de Maó és l’entitat que el va convidar a parlar d’aquestes matèries, i amb aquesta convidava demostrava una obertura i una tolerància que mereix una absolut aplaudiment per a les dues parts: la que convidava i la que acceptava de ser convidada a parlar.
Certament no s’és neutral (des de l’Estat o bé des de les institucions públiques i privades) quan -com diu el bisbe- “vaciamos (s’entén que activament i conscientment) el espacio de toda manifestación creyente”, o bé quan des de l’Estat es fomenta la increença, perquè aleshores l’Estat no és neutral o aconfessional sinó bel·ligerant, cosa que, a casa nostra, seria contrària a la Constitució.
Diguem, però, que, quan no parlem de l’Estat sinó d’institucions privades (associacions, fundacions, partits polítics…) el fet de mantenir i defensar principis laics, i fins i tot laïcistes, no és inconstitucional (com no ho és, per exemple, defensar la independència d’un territori), perquè això és una conseqüència de la llibertat de pensament, recollida a la Constitució (art. 20). És obvi que ni el bisbe ni jo, que professem la religió catòlica, no ens hi trobarem a gust, en aquest tipus d’institucions o partits, però haurem d’acceptar que existeixin, perquè els empara la Constitució (“L’exercici d’aquests drets -diu l’art. 20.3 en referir-se a la llibertat de càtedra i a la d’expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions- no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.”). Per tant, ens agradi o no, en una Espanya plural ideològicament, haurem d’aprendre a conviure amb persones, institucions i partits que utilitzin els seus “espais privats” i també els “espais públics” fins i tot per atacar l’Església, sempre que ho facin respectant les limitacions que estableix aquest mateix article 20. Tanmateix, no hi ha dubte que, com diu monsenyor Conesa i jo també crec, el més desitjable per a una convivència en llibertat seria que l’espai públic fos un “lugar de diálogo, en el que tienen cabida tanto las expresiones religiosas como la increencia” i les opinions s’expressessin amb respecte i cordialitat.
Cal, doncs, matisar molt en matèries com aquesta, que afecten als drets fonamentals de les persones i poden ferir sensibilitats molt a flor de pell. Potser és a causa d’això que m’han preocupat les paraules del bisbe, ja que -i voldria dir-ho amb tots el respecte i la veneració que li dec- em sembla perillós que un prelat manifesti públicament la seva inquietud perquè “muchas entidades y organismos están excluyendo a los creyentes de la vida pública al prohibir que en los espacios públicos se hagan presentes las creencias religiosas o vetando actuaciones, actos y actividades”. Aquesta és una acusació molt clara, prou explícita i força dura. Però és també una acusació genèrica i del tot inconcreta. Perquè si el fet que el bisbe denuncia és cert -que es veta els catòlics en determinats espais públics-, el més probable és que, per part d’aquestes institucions, s’estigui actuant contràriament a la Constitució. Per tant, poca broma. Més encara, en aquest cas, el bisbe no sols té el dret, sinó el deure de dir qui, quan i com es veta els catòlics. I si només és una impressió subjectiva que no es pot concretar o provar, o que, per les raons que sigui, ell no vol concretar ni provar, penso que aleshores faria bé de recordar aquella expressió de Ludwig Wittgenstein que, no per rebregada, deixa de ser certa, quan -diu el filòsof- que “d’allò que no es pot parlar, més val guardar-ne silenci”.
Josep Maria Quintana 