De vegades em demano per què una persona com jo, que des de sempre ha estat compromesa amb la defensa de la llengua i de la cultura catalanes; que ha lluitat per l’autonomia de les Balears, l’ha estudiada a fons i ha procurat perquè aquesta reconegués la pluralitat i la diversitat que hi ha entre les illes que integren la comunitat; que ingressà a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears amb un discurs sobre “Llengua i Dret” on es feia una clara defensa de la llengua pròpia; que ha publicat una vintena de llibres i centenars d’articles en llengua catalana; que ha estat ficada en tots els compromisos socials i culturals del que, temps enrere, se’n deia “la ceba”, no em consideri nacionalista, ni cregui tampoc que l’opció del nacionalisme independentista sigui el camí polític més adient per a nosaltres.
A l’origen de tots aquests compromisos meus hi rau el convenciment –que vaig adquirir de molt jove- que Espanya no era una “unidad de destino en lo universal” sinó una dictadura que ofegava la llibertat de pensament i els drets polítics més elementals, i també els legítims anhels de poder desplegar sense limitacions la nostra cultura, de conèixer la nostra literatura i d’emprar la nostra llengua catalana a tots els nivells. Aviat, doncs, em vaig adonar que Espanya no era una cosa tan coherent i única com a l’escola ens ensenyaven, i que d’ençà la Nova Planta (perquè el franquisme no té la culpa de tot) havia viscut d’esquena al reconeixement d’aquestes particularitats, d’aquesta pluralitat, que es troba a l’origen dels diversos moviments d’ordre cultural i polític que, des de finals del segle XIX, han intentat canviar, sense gaire èxit, les estructures de l’Estat.
La transició que Espanya va viure després de la mort de Franco, amb tots els seus clarobscurs, va trencar les ferrenyes i unitàries estructures de la dictadura i aconseguí per al país una reforma substancial del sistema polític, reforma que, a la fi, reconeixia als ciutadans les llibertats polítiques, i que fins i tot va permetre una clara descentralització política de l’Estat, tot donant a les comunitats territorials que ho volguessin un ample estatut d’autonomia, però barrant alhora el pas a l’autodeterminació d’aquestes comunitats, mentre optava per fer del castellà o espanyol la llengua comuna i oficial en tot l’Estat, per bé que reconeixia la possibilitat que el català i les altres llengües d’abast territorial poguessin ser també oficials als seus territoris respectius (art. 3 CE).
Així doncs, mentre s’admetia una ampla descentralització política, en matèria idiomàtica, la Constitució consagrava el principi de la desigualtat entre les diferents llengües que coexisteixen sobre el territori de l’Estat i establia per a tothom el dret i el deure de conèixer el castellà, alhora que reconeixia només el dret d’aprendre les llengües d’abast territorial limitat, però sense imposar el deure de fer-ho als ciutadans que vivien i/o treballaven als seus respectius territoris. I aquesta desigualtat d’origen no és -a pesar del que puguin opinar els partidaris de “la llengua no cura”- una bagatel·la. És una clara, injusta i volguda desigualtat.
Amb aquesta Constitució democràtica, els pares de la pàtria confonien un cop més els conceptes d’Estat i de Nació, i feien de la indissoluble unitat d’aquesta el principal fonament d’aquell (art. 2 CE), en definir la Nació –la d’Espanya- com la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, sense que el reconeixement que feia tot seguit la Constitució al dret a l’autonomia de les dites “nacionalitats i regions” (conceptes jurídics força indeterminats, perquè en referir-se després a les autonomies parlava de “territoris autònoms”) pogués alterar mínimament el sentit d’aquest concepte de “nació”, que ho engloba tot i esdevé clarament incompatible amb el de “nacionalitat”, si és que aquest darrer, en substantivar-se, vol dir també nació, com temia Fraga a l’època del debat constitucional i ara defensen els nacionalistes perifèrics (diguem-ho així per diferenciar-los dels espanyols).
I em demano: ¿té sentit lluitar contra aquest nacionalisme espanyol, que amara la ideologia de gairebé tots els ciutadans de parla castellana (i no només aquests), amb polítiques de caire també nacionalista, però de sentit contrari? I aquesta pregunta me’n suggereix una altra: ¿pot existir un nacionalisme que no pretengui transformar la seva nació en Estat? ¿És possible un nacionalisme que no sigui independentista?
Encara que Eugeni d’Ors (home clarament venut al franquisme i d’escàs prestigi en aquesta matèria) va respondre a un periodista que li demanà que definís el concepte de nació dient que “ni Paul Valéry, ni el Papa, ni vostè, ni jo, sabem què és una nació”, no hi ha dubte que s’han produït grans construccions teòriques sobre la possibilitat de subsistència de nacions sense Estat. I atès que el paper ho aguanta tot, no dubto que aguanti també aquesta teoria, però em costa de creure que, a la pràctica, sigui possible de realitzar plenament. Fins i tot gosaria afirmar que és més fàcil que una federació d’Estats comparteixi un únic sentiment nacional (aquest seria el cas dels EEUU o d’Alemanya), que no el contrari: que puguin coexistir ordenadament dins un únic Estat sentiments nacionals diversos; vull dir sentiments que hagin culminat el seu desig d’autonomia i que, com que es troben ja plenament satisfets, no reivindiquen més poder per a ells. Vaja!, que això de construir una Espanya com una “nació de nacions”, on els nacionals de les nacions que s’hi enclouen se sentin satisfets de la seva nacionalitat pròpia i renunciïn a ampliar el seu àmbit de poder, més que una utopia, em sembla un impossible metafísic. I això perquè el nacionalisme polític (ja sigui espanyol, italià, francès, basc, català o balear) és per naturalesa insaciable, i aquesta característica fa que la coexistència de dos o més nacionalismes (que, a més, solen ser de força desigual) sigui pràcticament impossible, ja que l’hegemònic vol dominar el minoritari i tenir-lo subjugat, i aquest es vol imposar fins a independitzar-se del que el té sotmès.
D’aquí que novament em demani si el problema que avui viu Espanya es podria resoldre amb una reforma constitucional. Contemplant el panorama i el que, al llarg dels darrers temps, ha succeït a Catalunya -i que molt em temo hi seguirà succeint-, ho veig molt difícil, tret que, amb un esforç molt gran per part de tots -que ara per ara no puc tan sols preveure- orientéssim el canvi constitucional vers el federalisme (una mica en la línia que defensa el PSOE, per bé que tímidament). En realitat, l’únic camí que podria esdevenir viable és el que conduís l’Estat vers un federalisme integrador que, després d’establir un sistema de finançament equitatiu, aconseguís fer d’Espanya un Estat on cap comunitat no s’imposi a les altres i on tots puguem viure en plenitud els nostres drets polítics, lingüístics i culturals (cosa que ara no succeeix, perquè una llengua i una cultura determinada s’imposa constitucionalment i amb prepotència a les minoritàries).
Em direu, potser, que això és una utopia, i que el nacionalisme espanyol mai no renunciarà als seus privilegis. Segurament teniu raó i amb això afegireu més arguments al meu pessimisme. Però us asseguro que no és menys utòpica l’opció dels qui, des dels territoris perifèrics, han pres partit per un nacionalisme diguem-ne moderat, perquè el nacionalisme, o és independentista o no l’entenc (per a prova, el que ha succeït a Catalunya). I no crec que sigui un bon camí, el de la independència. I encara menys si l’observem des de les Balears, una comunitat on els nacionalistes-independentistes (que no necessàriament ho són tots els votants de MES) probablement no sobrepassen el 5 per cent dels electors (i potser faig llarg), mentre que una aclaparadora majoria –immensa!- de ciutadans se sent clarament –si és que no visceralment- espanyola. Per a mostra el que va succeir el 1983, quan els electors balears van situar en el poder els qui mai no havien mogut un dit per a l’autonomia. O el que és el mateix: l’únic partit que, al Congrés dels Diputats, s’havia abstingut en l’aprovació de l’Estatut. I aquest partit és el que, amb comptades excepcions, ha governat la nostra Comunitat autònoma.
Josep Maria Quintana 