Catalunya entre el seny i la rauxa

by

Catalunya sempre s’ha mogut entre aquests dos pols. I ha estat bona en els dos camps. A la rauxa modernista va seguir el seny noucentista, i tant un moviment com l’altre van donar grans i reconeguts personatges al món de l’art i la literatura.

Curiosament, avui, la política catalana sembla bascular entre aquests mateixos pols, però amb la desgràcia que es volen practicar a un mateix temps i això no esdevé possible. A més, els representants de cadascuna d’aquestes dues maneres de veure el món són sovint intolerants, bregosos, disposats a criticar l’adversari fins a fer-li treure els colors, i no accepten fàcilment la visió de l’altre, i això que tots sembla que participin d’una mateixa idea matriu: aconseguir la independència per a Catalunya; objectiu, però, que difícilment poden dur a terme ells sols, perquè, al seu país, els independentistes no pesen més que els contraris a la independència, i perquè, estant com està Catalunya inserida dins l’Estat espanyol i, per tant, sotmesa a les lleis constitucionals que el regulen, només en el marc d’aquestes lleis podrien sortir-se amb la seva, i això, ara per ara, s’ha vist que no era possible. No sols perquè la immensa majoria d’espanyols no combrega amb l’objectiu dels independentistes, sinó també perquè els mecanismes de poder de l’Estat (Govern, Parlament, Jutges, Tribunal Constitucional i policia) tenen una pes tan gran que mai no permetran una ruptura per la força.

Diguem, però, que en les diverses etapes del serial que ha viscut l’independentisme al llarg d’aquest darrer any, hi ha hagut episodis on semblava que imperaria el seny (que podríem definir com l’art de fer allò que és possible); però quan algú ha optat pel seny, aleshores els partidaris de la rauxa (que en aquest cas podríem descriure com l’art de navegar a tota vela, peti qui peti, caigui qui caigui) s’hi han oposat radicalment amb tota l’artilleria de què disposaven, i han provocat que el projecte fracassés, tot incitant les forces de l’Estat a prendre posicionaments en contra, val a dir que amb prou èxit, perquè no sols van aconseguir destituir el Govern que havien elegit els catalans, dissoldre el Parlament, suspendre el principi de l’autonomia política a la Comunitat autònoma, sotmetre la governació autonòmica als dictats del govern de l’Estat, fer detenir alguns dels principals dirigents polítics partidaris de la independència i provocar la fugida d’alguns altres a l’estranger. Quasi res!

És cert que, instal·lat a Brussel·les, el president Puigdemont ha aconseguit fer ballar una mica el Govern, a més d’entretenir-nos a tots, de posar nerviosos a la major part dels adversaris i de despistar els partidaris, però sense aconseguir finalment res de tangible, a pesar d’haver obtingut una votació extraordinàriament favorable a les eleccions convocades pel president Rajoy, celebrades el passat 21 de desembre.

Tanmateix, Puigdemont -aquest mateix Puigdemont llençat a la rauxa des del seu exili belga- va tenir un moment de seny la nit del passat 26 d’octubre, quan, en uns instants de lucidesa, s’adonà que tot se n’anava en orris i que, si no dissolia ell el Parlament i convocava eleccions, Rajoy agafaria el brau per les banyes amb el suport total i absolut dels grans partits constitucionals i també del Rei, tallant així d’arrel els plantejaments dels independentistes catalans.

Però ai! Mentre Puigdemont reaccionava en favor del seny, tota la plana major d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb Marta Rovira al capdavant (diguem que ben assistida pels anarquistes de la CUP), es llençà directament a la jugular del president: “venut”, “botifler”, “traïdor” foren alguns dels epítets que li van llençar a la cara, alhora que aquest personatge d’opereta que és el diputat Rufián parlava de les 155 monedes de plata per les quals Puigdemont estava a punt de vendre’s a l’enemic.

No cal recordar que, davant l’envestida, Puigdemont no va resistir la pressió dels seus companys de viatge i tornà enrere. Es proclamà la república (amb la boca petita) i tot seguit vingué el que havia de venir: la destitució, la fugida, el 155 de la Constitució, etc. etc., alhora que s’intensificava la pressió dels jutges, que no s’han tallat un pèl i mantenen la presó provisional pels principals dirigents catalans, que de fet han quedat anul·lats per a fer política, i fins han aconseguit que es retractessin d’alguns dels seus plantejaments i han provocat que, amb la repressió, aquests toquessin de peus a terra i experimentessin en la pell pròpia la duríssima realitat. I les imputacions no han acabat, ja que, pel que sabem, en qüestió de mesos, seran molts els inhabilitats per a l’exercici de càrrecs públics. Entre ells, si és que torna a Catalunya, el mateix Puigdemont.

Però dimarts passat es canviaren les tornes i fou el president del Parlament, Roger Torrent, d’Esquerra Republicana, qui, davant la nova envestida (judicial i policial) que li venia al damunt si presidia un ple on -com volien els de Junts x Catalunya i la CUP- s’investís Puigdemont sense la seva presència física a l’hemicicle, decidí suspendre el ple. I van ser aleshores els seus aliats, exconvergents, avui convertits tots en Puigdemonaries, els qui, peti qui peti, caigui qui caigui, van dir de tot al president del Parlament, provocant que el mateix Puigdemont, en uns missatges cibernètics que no pensava que fossin captats pels adversaris, confessés que se sentia traït i abandonat pels seus. “Consumatum est”, va escriure en català. Una duríssima sentència.

Però què podia fer Torrent davant la jugada del Govern de Rajoy, que havia presentat un recurs al Constitucional (recurs que, des del meu punt de vista, era un autèntic frau de llei), quan ja sabia del cert que, dret o tort, amb raó o sense, aquells magistrats complaurien Rajoy encara que per una via tangent? Havia de seguir la via Forcadell i autocondemnar-se? Al meu entendre va fet el més sensat, perquè no sols no va cometre cap il·legalitat, sinó que d’alguna manera tornà la pilota al Tribunal Constitucional, que, astutament (¿és bo que els tribunals siguin astuts?), no va respondre la petició del Govern, però dictà una sèrie de mesures cautelars que ningú no li havia demanat, amb les quals decretava la il·legalitat de la candidatura de Puigdemont si aquest abans no se sotmetia a l’acció de la justícia.

Tots sabem avui que Torrent no actuà motu propio, sinó amb el suport total d’Oriol Junqueras, que segueix a la presó i acabarà essent inhabilitat. (Per cert, ¿on era la bel·licosa Marta Rovira? Ningú no ho sap). Veiem, doncs, com els falcons d’aleshores sembla que s’hagin tornat coloms (fins i tot Tardà ha dit ja que calia sacrificar Puigdemont!), mentre que alguns dels qui pretenien ser coloms (els exconvergents) s’han apuntat a la rauxa de la falconada.

Mala peça al teler, la de Catalunya! I quina llàstima, en uns moments en què l’independentisme tenia (té encara) un suport electoral com no havia tingut mai, després d’haver actuat al llarg dels darrers anys amb serenitat i alhora amb astúcia les seves cartes! Molts més sensatament que els seus líders.

Anuncis

%d bloggers like this: