Josep Maria Quintana

El debat viscut aquests dies passats a la cimera europea ha posat de manifest, entre altres coses, que Juncker, president de torn de la UE fins a finals de mes, és un home d’una peça, encara que el seu país (Luxemburg) pesi poc dins el magma europeu; que Chirac i Schröder són dos líders amortitzables (si és que no estan ja amortitzats) i que Blair –tot i el seu teòric esperit rebel i insolidari- ha sortit reforçat de la brega.

De fet, Blair està plantejant la necessitat d’un canvi en profunditat de les estructures comunitàries. És cert que s’ha aferrat al “xec britànic” que no té res de modern, però el que sembla és que ell està utilitzant aquest xec com a excusa per a exigir una disminució dels subsidis agrícoles (que representen tan sols un 5 per cent de l’economia del Regne Unit) i per incentivar la política científica i educativa.

El que no quadra, però, en la figura de Blair és el seu marxamo socialista. Blair no en té res, de socialista, és un neoliberal de cap a peus, i amb un discurs ideològic que pot satisfer més els tories que no pas als laboristes del seu partit. D’altra banda, l’actitud de força davant Chirac i Schröder demostra clarament que, en el seu fur intern, està convençut que, a curt termini, ambdós seran substituïts per Sarkozy i Merkel, personatges oberts clarament al discurs neoliberal que ha adoptat (tot i la defensa del xec) Tony Blair.

Estic una mica perplex (i potser no hauria d’estar-ho) de llegir les conclusions a què ha arribat Aquilino Polaino, aquest expert citat pel PP davant la Comissió de Justícia del Senat. Catedràtic de psicopatologia de la Complutense, Polaino s’ha mostrat defensor de prestar “ajut humanitari” i teràpia als homosexuals, i ha apuntat que les persones amb conducta homosexual tenen un perfil caracteritzat, per exemple, per un pare “hostil, distant i alcohòlic” o per haver sofert abús sexual o violació per part d’algun dels seus progenitors.

Em declaro absolutament ignorant en aquesta matèria, però l’argument no em convenç. Podria dir que conec només dos casos de joves homosexuals, els quals pertanyen a sengles famílies també conegudes per mi, i posaria la mà al foc pels seus pares, que ni han estat (ni són) alcohòlics ni (d’això n’estic segur) han abusat mai d’ells. És a dir que, si més no en els casos que conec, la teoria del psicopatòleg senyor Polaino falla.

He seguit amb un cert interès el manifest que signaren una sèrie d’intel·lectuals catalans mitjançant el qual apuntaven la necessitat d’un partit d’esquerres no nacionalista. Com era d’esperar, les reaccions dels altres partits foren de manual: Els socialistes digueren que, amb aquesta idea, els intel·lectuals perseguien fraccionar el vot progressista i els nacionalistes els acusaren de lerrouxistes. Nihil novum sub sole.

Com que a mi ja m’ha passat l’època de la militància política (tot i que molts dels intel·lectuals que signen el document tenen més o menys la meva edat), la idea m’interessa només com a proposta intel·lectual. I penso que no hauríem de menysprear-la sense reflexionar-hi una mica, si més no els qui, essent catalanistes i estant de sempre compromesos amb la llengua i la cultura catalanes, no ens sentim, però, nacionalistes.

Ahir, sense anar més lluny, Ferran Toutain, un dels signants del manifest, signava un article a El Pais (“Razones para un manifiesto”) on deia coses francament interessants des d’aquest punt de vista. La qui més, segons crec, era una citació que feia d’un fragment de les memòries del pare Miquel Batllori, on el ja desaparegut intel·lectual català deia: “No me siento separatista ni política ni culturalmente. Al fin y al cabo, la convivencia de tantos siglos –por lo menos desde el siglo XV, pero ya en algunos aspectos desde antes- y las conexiones políticas de todas las tierras de la Península Ibérica, sobre todo las que después formaron la monarquía hispánica, han hecho que no tengamos que considerarnos como una nacionalidad enteramente separada del mundo hispánico.”

Doncs jo també ho sento així. Tinc un cercle concèntric que abraça Menorca; un de més gran que s’amplia a la resta de les Balears i de les terres de parla catalana; un tercer que ja enclou tota la península ibèrica i un altre que s’estén a tota Europa. I el fet que siguin concèntrics, els cercles, implica que, amb major o menor intensitat, els experimenti tots a la vegada i, per tant, no puc mai sentir-me atret exclusivament pel més pròxim, que és el que ens encasella en el nacionalisme (un nacionalisme que, ens agradi o no, sempre és excloent). Per tant, m’identifico en aquest punt amb Toutain i, especialment, amb el pare Batllori.

Mentre paladejàvem aquest comunicat d’ETA mitjançant el qual la banda anunciava que no atemptarà contra càrrecs electes dels partits polítics espanyols (per algun lloc ha de començar el final de la violència), a Madrid la infanteria catòlica es manifestava pacíficament, i fins festivament, vora la Cibeles, i ho feia amb confetis i globus, contra la llei socialista que, en entrar en vigor, permetrà als homosexuals contreure matrimoni civil i adoptar. Aquesta infanteria catòlica que comandaven per igual el cardenal Rouco Varela, arquebisbe de Madrid, i els diputats i exministres del PP, Acebes i Zaplana, oferint-nos així una versió modernitzada de la simbiosi entre l’altar i el tron (encara que avui el PP no estigui exactament en el tron, ans es trobi a l’oposició dels qui hi estan), havia fet envestir com a sapadors el “Foro Español de la Familia”, tot intentant obviar el que era obvi (dir que protestaven contra el matrimoni dels homosexuals) i adoptant com a lema un eufemisme positiu: “A favor de la família”.

Ben a la vora, a la plaça de Castilla, Carlinhos Brown arrencava una mena de festa abarrotada de joves i de progres que d’alguna manera es va convertir en una mena de contramanifestació.

Un observador poc informat potser diria que, a Madrid, en el mateix eix de la Castellana, les dues Espanyes havien novament ressorgit. Però, tot i que aquest observador té elements per a parlar així, la realitat és que en alguna cosa hem progressat –i no és poc! Fa cinquanta anys, aquestes dues Espanyes s’haurien esbatussat de manera immisericorde. Avui, en canvi, diuen el que pensen sense ni tan sols destrossar material urbà. Potser haurem d’acabar felicitant-nos-en.

Valery Giscard d’Estaing ha publicat un molt llarg article a Le Monde analitzant el fracàs del referèndum a França, article sobre el qual m’agradaria reflexionar en la meva propera lletra de batalla. Avui oferiré només al lector algunes reaccions que m’han semblat interessants referides al nou govern francès:

Segons el Frankfurter Allgemeine Zeitung (Frankfurt), “Chirac no ha donat una clara resposta al no en massa de França. La sorpresa que constitueix el tàndem dirigent Villepin-Sarkozy potser emmascararà durant un temps el fet que el titular de l’Elisi no sàpiga on va. Però els francesos –diu el diari alemany- haurien de preparar-se per a un espectacle polític que algú ha qualificat d’òpera bufa”.

Le Temps (Ginebra) diu del tàndem Villepin-Sarkozy: “Darrera aquests dos homes, Jacques Chirac desapareix usat pel poder i desacreditat pels seus eterns canvis (…) Hi ha un perfum de IV República que fa por en aquest conjunt d’homes fogosos a l’assalt de Matignon. I res no seria més perjudicial per França (i també per Europa) que haver de sofrir vint-i-dos mesos de querelles ministerials.

“Que l’esquerra hagi estat l’avantguarda del no vencedor i s’hagi autodestruït alhora –opina New Statesman (Londres)- resumeix perfectament les contradiccions polítiques dels francesos. La més gran paradoxa del salt en el buit dels electors socialistes és que aquest “no” ha posat el poder a mans d’un temible Nicolas Sarkozy.”

Tot això està d’acord amb el titular d’un article editorial de The Economist (Londres) que s’intitula així: “Senyor Chirac, hauríeu de tocar el dos”.

De cop sembla que tots ens hàgim tornat insolidaris. El fracàs dels referèndums a França i a Holanda no sols han posat en entredit el futur de la Constitució europea, sinó que ha fet entrar la UE en una mena de carreró sense sortida, fins al punt que sembla difícil que puguin formar-se els pressupostos ordinaris per al període que va de 2007 a 2013.

Chirac y Blair escenificaren fa uns dies el seu desacord, i mentre el president gal no vol baixar les subvencions a l’agricultura (que beneficien molt França), Blair argüeix que no és possible que el 40 per cent del pressupost se l’endugui un sector que ocupa un 2 per cent de la població, i es nega a renunciar al xec britànic que arrabassà a la Comunitat Europea la seva antecessora, senyora Thatcher l’any 1984.

És curiós que en plena folla carrera per veure qui de tots és el més insolidari, dimarts passat, Blair i Chirac es reunissin amb Kofi Annan a l’Elisi (París) i amb directius de 140 empreses de 33 països, davant els quals el primer ministre britànic féu una crida en favor del desenvolupament de l’Àfrica, que és el lema de la propera cita del G-8 a Gleneagles (Escòcia). I dic que és curiós perquè són precisament aquestes enormes subvencions a l’agricultura europea les que d’alguna manera bloquegen l’avenç de les agricultures de països subdesenvolupats, que es veuen impossibilitats d’exportar a Europa (i sobretot als Estats Units) a causa de les mesures proteccionistes europees i nord-americanes.

Per a reduir la pobresa en el món subdesenvolupat, no sols ens calen paraules, sinó fets. I això és ja més difícil.

Una escriptora de Maó publicava el passat diumenge un article curt en el diari Menorca on, sense amagar poc ni gens allò que creu, justifica el no francès a la Constitució europea perquè amb aquest no es barra el pas al futur ingrés de Turquia. El text, sintàcticament caòtic, conté tots els ingredients de la tòpica a l’ús i no té pèrdua. I a més, conté un atac directe als Estats Units, actitud sembla que indispensable per a proclamar-se d’esquerres amb patent. Diu:

Estic contenta amb el “no” francès, sí, perquè al contrari del que poden pensar molts de la pèrdua de mercat, de l’Europa unida, etc. etc., hi ha algú més, Constantinoble ja no existeix, ara és Istambul, l’Imperi Otomà, i aquest sí que fa por, la història potser és l’únic objecte de la raó humana que ens condemna a repetir-la si l’oblidem. Els EUA, que són molts vius, ja tenen por d’una Europa unida i forta i com si fa res ens imposen Turquia, per què? perquè ells tenen el problema de Chinatown, per exemple, i per dir algú, Turquia és un país del tercer món amb una corrupció tan gran comparable o incomparable quasi amb cap altre país, llevat de les fronteres del con sud, com per exemple Colòmbia, allà també prefereixen matar persones, tacar-se les mans de sang abans que tornar els diners o donar llocs dignes de treball a les persones. Però no oblidem que Europa està entre dos països que són diferents i això és el que volen els EUA per si algú fallés.

Tot dirigint-me al Teatre Principal per assistir a l’acte central del centenari de la fundació de l’Ateneu, vaig passar pel local de PP. Dins un gran mostrador hi havia exemplars d’una revista (o d’un muntatge, que no ho sé exactament) amb una foto del president Rodríguez Zapatero, d’aquelles que segurament t’ha fet el pitjor enemic, i uns textos plens d’escarni. Vaig trobar que allò era la mostra d’un mal gust extraordinari que, en la meva opinió, denigrava més els qui escarnien que l’escarnit.

Al descans de la celebració vaig dir el que pensava d’això al conseller de treball del Govern, el qual se’n va rentar les mans, com dient que amb allò ell no hi tenia res a veure. Més tard, vaig comunicar les meves impressions al senador per Menorca, el qual, per sorpresa meva, em va respondre que ell ho trobava d’allò més bé. “Entra dins el joc”, em va dir.

Tot reiterant-li la meva opinió, he de reconèixer que em vaig quedar de pedra en comprovar fins a quin punt la política activa embruteix els qui hi participen. Fins a quin punt aquest dia a dia, on la reflexió i la crítica es tradueix en apologia del pensament propi i befa irracional del credo de l’adversari, acaba per ofegar el sentit comú i les normes més elementals de cortesia.

González Cabezas escriu això a La Vanguardia:

Lo sucedido es una catástrofe sin precedentes que, a diferencia otras de orígenes inescrutables, aporta el peso y la legitimidad del acto de conciencia derivado del sufragio popular. La parálisis del proceso constituyente de Europa como una singular confederación de estados-nación es un hecho grave, complicado y, sin duda, decepcionante que abre una gran incertidumbre sobre el papel del continente en el nuevo siglo. Pero lo peor es el carácter imprevisible de las fuerzas negativas que el rechazo francés y holandés desencadena en todos los frentes. El más visible es el de quienes proponen abandonar el barco del euro o recuperar los viejos símbolos de la nación –fronteras incluidas-, en sintonía con quienes abogan por olvidarse de la aventura de la ampliación y la integración política para centrarse de una vez en la administración de la economía y el mercado.

Hom té l’esperança que algú reaccioni i sigui capaç de redreçar d’alguna manera el K.O. tècnic a què semblen haver sotmès la Comissió la negatives francesa i holandesa al tractat, però no serà fàcil perquè aquesta resposta ciutadana contrària a la proposta és una resposta lliure i espontània que d’alguna manera ha desqualificat, no tant el tractat, com els dirigents polítics que promovien el sí. I en el cas de França, sembla que fins hagi fet tremolar els pilars de la Cinquena República.

Ahir celebràrem el primer centenari de l’Ateneu de Maó, una institució preuada per tots i a la qual vaig dedicar uns anys de la meva vida. Com a expresident més antic, em vaig dirigir als molts centenars d’assistents que emplenaven el Teatre Principal de Maó. Aquestes foren les meves paraules:

Aquest vespre del centenari de l’Ateneu se m’ha convidat a dir unes paraules en nom dels expresidents de la institució, cosa que és per mi un honor i que faig amb el cor ple de joia.

En realitat, els tres expresidents que ens hem aplegat aquí, els senyors Tutzó Bennassar, Bosch Barber i jo mateix, més els ja desapareguts senyors Victori de Febrer i d’Olives Pons, les vídues dels quals ens acompanyen, encarnam d’alguna manera quaranta anys exactes de la vida d’aquest Ateneu centenari, és a dir que sobre les nostres espatlles ha recaigut la responsabilitat de representar i dirigir gairebé mitja vida de la nostra estimada institució de la qual hem rebut molt més del que nosaltres li hem pogut donar.

Durant aquestes jornades de celebració, els diferents oradors que s’han referit a l’Ateneu han parlat –i amb raó- del molt que aquest ha significat per la ciutat de Maó, al nom de la qual la nostra institució va lligada. I tot el que s’ha dit és cert. Però deixeu-me que jo aquesta nit converteixi metafòricament l’oració per passiva i destaqui un aspecte que, al meu entendre, s’ha ressaltat poc, i que tanmateix em sembla essencial. Perquè si bé és cert que l’Ateneu ha incidit extraordinàriament sobre la vida cultural de la ciutat, del que jo estic segur és que, sense que Maó hagués estat el que realment ha estat, l’Ateneu hauria esdevingut impossible, perquè són les peculiars característiques de la ciutat de Maó les que varen fer possible l’Ateneu.

I en dir això em vull referir a aquella vertadera aristocràcia intel·lectual de finals del segle XIX, que no s’explicaria segurament sense els antecedents d’un segle XVIII, on veiem com Maó s’obre al món i acull persones procedents dels més diversos indrets de la mediterrània, portadors de cultures, tradicions i també religions diverses i que, no sense dificultats, és cert, es veuen obligades a conviure, i van creant lentament els hàbits i les condicions que, ja dins el segle XIX, implicaran la formació de partits amb ideologies diverses i fins clarament contraposades que faran descobrir, però, als maonesos les virtuts del diàleg, de la tolerància i de la llibertat.

És doncs aquest Maó complex, ideologitzat i culturalment sòlid el que fa possible que a finals del XIX hi hagi un col·lectiu prou important de persones que, tot i estar adscrits a ideologies diverses, es veuen, però, en la necessitat de crear una institució en el si de la qual el debat de les idees sigui possible, i on es treballi per la cultura sense dogmatismes ideològics, polítics, religiosos o socials.

I jo us asseguro, senyores i senyors, que sense aquesta base social que Maó oferia a principis del ja desaparegut segle XX, el nostre Ateneu no hauria estat possible, de la mateixa manera que no serà possible d’aquí a cent anys si Maó no sap afrontar amb el mateix esperit els reptes que avui se li presenten.

El procés de globalització que ens envaeix transformarà molt aviat la nostra fisonomia, i ens aportarà més i més col·lectius de persones procedents de terres llunyanes, fins de diversos continents, amb llengües que ens són estranyes, amb religions, hàbits de vida i cultures força diferents. I apareixeran ben segur dificultats de tota casta, i sorgiran les opcions intolerants i dogmàtiques, com sempre han sorgit quan se’ns fica la por al cos de perdre allò que considerem nostre a mans del que jutgem com a llunyà i, sobretot, diferent.

Però Maó ha de ser capaç d’afrontar aquest repte, com l’afrontaren també els nostres avantpassats, i ha de saber imposar per damunt de tot els principis del lliure debat i de la crítica, del diàleg, del respecte a la diferència i, sobretot, de la tolerància, perquè només així, la ciutat posseirà aquest col·lectiu de persones doctes de què ens parlava fa cent anys el doctor Alabern, aquestes persones que persegueixen la cultura des de la crítica, i sempre des de la llibertat. I dic això, perquè d’una cosa estic segur: Que només vencent el dogmatisme i la intolerància, Maó serà capaç de mantenir viu, d’aquí a cent anys, l’esperit dels fundadors de l’Ateneu.

Aquest és el nostre compromís i aquesta és també –i en això crec que puc parlar en nom de tots- la nostra esperança.