L’Ateneu

by

Ahir celebràrem el primer centenari de l’Ateneu de Maó, una institució preuada per tots i a la qual vaig dedicar uns anys de la meva vida. Com a expresident més antic, em vaig dirigir als molts centenars d’assistents que emplenaven el Teatre Principal de Maó. Aquestes foren les meves paraules:

Aquest vespre del centenari de l’Ateneu se m’ha convidat a dir unes paraules en nom dels expresidents de la institució, cosa que és per mi un honor i que faig amb el cor ple de joia.

En realitat, els tres expresidents que ens hem aplegat aquí, els senyors Tutzó Bennassar, Bosch Barber i jo mateix, més els ja desapareguts senyors Victori de Febrer i d’Olives Pons, les vídues dels quals ens acompanyen, encarnam d’alguna manera quaranta anys exactes de la vida d’aquest Ateneu centenari, és a dir que sobre les nostres espatlles ha recaigut la responsabilitat de representar i dirigir gairebé mitja vida de la nostra estimada institució de la qual hem rebut molt més del que nosaltres li hem pogut donar.

Durant aquestes jornades de celebració, els diferents oradors que s’han referit a l’Ateneu han parlat –i amb raó- del molt que aquest ha significat per la ciutat de Maó, al nom de la qual la nostra institució va lligada. I tot el que s’ha dit és cert. Però deixeu-me que jo aquesta nit converteixi metafòricament l’oració per passiva i destaqui un aspecte que, al meu entendre, s’ha ressaltat poc, i que tanmateix em sembla essencial. Perquè si bé és cert que l’Ateneu ha incidit extraordinàriament sobre la vida cultural de la ciutat, del que jo estic segur és que, sense que Maó hagués estat el que realment ha estat, l’Ateneu hauria esdevingut impossible, perquè són les peculiars característiques de la ciutat de Maó les que varen fer possible l’Ateneu.

I en dir això em vull referir a aquella vertadera aristocràcia intel·lectual de finals del segle XIX, que no s’explicaria segurament sense els antecedents d’un segle XVIII, on veiem com Maó s’obre al món i acull persones procedents dels més diversos indrets de la mediterrània, portadors de cultures, tradicions i també religions diverses i que, no sense dificultats, és cert, es veuen obligades a conviure, i van creant lentament els hàbits i les condicions que, ja dins el segle XIX, implicaran la formació de partits amb ideologies diverses i fins clarament contraposades que faran descobrir, però, als maonesos les virtuts del diàleg, de la tolerància i de la llibertat.

És doncs aquest Maó complex, ideologitzat i culturalment sòlid el que fa possible que a finals del XIX hi hagi un col·lectiu prou important de persones que, tot i estar adscrits a ideologies diverses, es veuen, però, en la necessitat de crear una institució en el si de la qual el debat de les idees sigui possible, i on es treballi per la cultura sense dogmatismes ideològics, polítics, religiosos o socials.

I jo us asseguro, senyores i senyors, que sense aquesta base social que Maó oferia a principis del ja desaparegut segle XX, el nostre Ateneu no hauria estat possible, de la mateixa manera que no serà possible d’aquí a cent anys si Maó no sap afrontar amb el mateix esperit els reptes que avui se li presenten.

El procés de globalització que ens envaeix transformarà molt aviat la nostra fisonomia, i ens aportarà més i més col·lectius de persones procedents de terres llunyanes, fins de diversos continents, amb llengües que ens són estranyes, amb religions, hàbits de vida i cultures força diferents. I apareixeran ben segur dificultats de tota casta, i sorgiran les opcions intolerants i dogmàtiques, com sempre han sorgit quan se’ns fica la por al cos de perdre allò que considerem nostre a mans del que jutgem com a llunyà i, sobretot, diferent.

Però Maó ha de ser capaç d’afrontar aquest repte, com l’afrontaren també els nostres avantpassats, i ha de saber imposar per damunt de tot els principis del lliure debat i de la crítica, del diàleg, del respecte a la diferència i, sobretot, de la tolerància, perquè només així, la ciutat posseirà aquest col·lectiu de persones doctes de què ens parlava fa cent anys el doctor Alabern, aquestes persones que persegueixen la cultura des de la crítica, i sempre des de la llibertat. I dic això, perquè d’una cosa estic segur: Que només vencent el dogmatisme i la intolerància, Maó serà capaç de mantenir viu, d’aquí a cent anys, l’esperit dels fundadors de l’Ateneu.

Aquest és el nostre compromís i aquesta és també –i en això crec que puc parlar en nom de tots- la nostra esperança.


%d bloggers like this: