Josep Maria Quintana

En Pere m’envia un correu i em diu:

Aquests dies he conegut unes al·lotes que m’han deixat parat. Les tres britàniques. Les tres estudiants. Una d’antropologia, l’altre de bioquímica i la tercera no ho sé.

En una conversa una diu “m’agradaria anar a Dublin”. L’altra contesta, “Jo no perquè no vull que em posin una bomba” (òbviament confon Dublin i Belfast.). La tercera diu, “mmmm però els problemes són al nord, no? Però, pertany Irlanda del nord al Regne Unit?”, les altres es miren, fan un silenci i una diu “si, no?” Ràpidament hi ha un canvi de tema.

Avui he conegut un francès, company de pis de n’Agus i en Joan. Em diu, “parles francès molt bé”. Jo contesto “gràcies”. Diu “quan de temps fa que ets a França?”, contesto, “quasi un any i mig. Però abans vaig ser mig any a Suïssa”. Diu, “aaah, així és normal que parlis bé. Però a Suïssa es parla francès?”. Dic “Sí, a la Suisse Romande”, contesta “Ah”. Dic “A Ginebra i a Lausana es parla francès”. Em diu “aaaahhh és que l’altre dia, en una festa, dos suïssos em parlaven francès molt bé i no entenia perquè”…

Ara la vida se’m va obrint, ja no estic rodejat tot el dia de gent que comparteix els meus interessos. Imagino que hauré d’aprendre que el que és fonamental per a mi, potser no ho és per als altres. Perquè vull creure que tota aquesta gent és competent.

I estem parlant d’universitaris europeus!!!

No sé què heu sentit vosaltres en llegir la dolorosa i amarga notícia d’aquests tres joves de Barcelona acusats de cremar viva una indigent en el local d’un caixer automàtic. “Se nos fue la mano” és el que, entre plors (si més no sembla que han acabat veient el desastre que han fet), han dit al jutge per justificar-se. Els tres joves tenien entre 16 i 18 anys, i tret d’un, que era fill d’una família trencada, els altres formaven part del que solem denominar “una família normal”, tot i que, sota d’aquest eufemisme, s’hi amaga un currículum escolar irregular, una certa peresa intel·lectual i una desmesurada ambició per triomfar a la vida.

Tinc la impressió que cap d’aquests comportaments es pot explicar sense una deixadesa familiar i una manca d’aquesta responsabilitat que exigim als educadors i a l’escola, però del qual abdiquem massa sovint els pares.

L’educació dels fills i la seva introducció en el món de les idees (entre el qual, per als creients, hi ha la introducció a la fe) no és feina –o no ho és en un sentit bàsic- dels educadors. Ho és dels pares, en primer lloc. Però això implica un esforç constant i també un exemple, cosa que no sovint estem disposats a fer o a dar.

D’altra banda, el que també resulta dramàtic és que ningú encara no hagi reclamat el cos de la indigent assassinada. I és que sota els llums i els enramats vistosos de Nadal, sota la despesa folla en la qual ens engresquem aquests dies, la soledat, el dolor i la pobresa continuen fent estralls entre nosaltres.

Avui vespre és la nit de Nadal i aquesta notícia amarga em fer, però no puc deixar de felicitar-vos, i de desitjar que tingueu una nit de joia i de pau.

He tingut l’oportunitat d’assistir a un bellíssim concert. Fou dimecres passat, a l’Auditorium de Palma, on La Caixa havia programat “El Messies” d’Händel amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i la Coral Universitat de les Illes Balears. Però el més interessant és que s’havien ajuntat als protagonistes quatres cors més i un bon gruix de voluntaris.

Dalt l’escenari hi havia l’orquestra i el cor principal, però en els laterals de la sala s’hi asseien aquests cantaires afegits (n’hi havia uns dos-cents) als quals dirigia el mateix director de l’oratori, tot girant-se d’esquena. L’espectacularitat del concert fou gran i si a això hi afegim la grandiositat de l’oratori d’Händel, aviat comprendreu que la vetllada musical fou d’allò més emotiu i més bell.

Aquesta experiència s’està duent a terme a Barcelona de fa anys (li diuen “El Messies participatiu”) i la iniciativa balear penso que ha valgut la pena, tant per l’èxit dels participants com pel resultat obtingut. Nadal s’acosta i pocs oratoris superen el d’Händel. Escoltar-lo en aquestes dates sempre és un plaer.

Demà dijous dedicaré la meva “lletra de batalla” a parlar de la LOE i de l’actitud del PP respecte d’aquesta important llei. Avui em limitaré a fer boca amb un comentari jocós de Toni Soler publicat a La Vanguardia del passat diumenge. Diu soler que, després d’aprovar la LOE en el Congrés, “el PP se afana en demostrar que no es verdad eso de que se está quedando sólo. Por ello, un día antes, Rajoy llamó a filas a sus presidentes autonómicos y les ordenó que coordinaran los temarios de la enseñanza pública en sus respectivos territorios. Esto, en palabras de la FAES, tendría que ser considerado como un desafío al Estado central, una iniciativa que rompe la igualdad entre los españoles y atomiza el modelo educativo común. Pero como lo ha propuesto el PP, no pasa nada. Para ellos, el sentido de Estado ya no está en el Estado, terrible paradoja, sino en las comunidades autónomas que se portan bien y se dejan coordinar (por el partido, no por este Estado que dimite de su ser).”

Pot ser per això, Soler conclou que, al final, resultarà que no són nació Catalunya, ni Euskadi, ni Galícia. Tampoc Espanya. “La única nación de verdad que ronda por estos lares es el PP.”

El passat dissabte dia 17, el president Bush va reconèixer que havia encarregat a la CIA escoltar persones “conegudes notòriament pels seus lligams amb Al Qaïda”. Aquest reconeixement presidencial fou una conseqüència de les revelacions fetes un dia abans pel New York Times, diari que va revelar que centenars de persones, potser milers, eren vigilades de feia tres anys sense una ordre judicial.

Bush s’ha defensat dient que va prendre aquesta decisió per a evitar atacs contra els Estats Units, i ha assegurat que aquest programa secret era essencial per a la seguretat dels americans.

De fet és la primera vegada que Bush ha comentat públicament aquestes informacions del diari de Nova York que han provocat una reacció contrària aquesta política indiscutiblement il·legal del president.

Jo sé que no és fàcil defensar la seguretat d’un país (qualsevulla que sigui) quan està amenaçat per forces que actuen al marge de la legalitat i que utilitzen tots els mitjans que tenen a l’abast per a dur a terme els seus devastadors projectes, però en el moment que els estats perden la noció del principi de legalitat, també estan entrant en l’espiral de la violència, cosa que mai no haurien de fer.

D’ací que el descobriment d’aquesta actuació del president dels Estats Units sigui criticable i hagi de sumar-se als molts errors que aquest home ha comès d’ençà que accedí a la presidència.

Segons el diari Menorca (17.12.05), a l’acte commemoratiu dels cinquanta anys de la COPE a Ciutadella, el director general de la cadena, Jenaro González del Yerro, va dir una cosa que aclareix molt bé què pretén la cadena propietat de la Conferència episcopal.
“Sólo católicos nacionalistas o de izquierda critican a Losantos”, ço vol dir que el vociferant periodista estrella de la cadena només agrada als catòlics de dreta i no nacionalistes. En definitiva, que l’objectiu dels dirigents de la COPE (i, de retop, dels bisbes, que en són propietaris) és agradar als catòlics del PP. I si volem treure més punta a aquesta afirmació sense abandonar la coherència del nostre raonament, haurem de concloure que l’objectiu de la COPE (i, per tant, de la cúpula dirigent de l’Església espanyola) és donar suport a la dreta del PP, combatre la dreta nacionalista (CiU i PNV, bàsicament) i atacar tota l’esquerra del país: PSOE, IU i la resta de moviments o partits nacionalistes d’esquerra.

Gràcies per aclarir-nos-ho, senyor González del Hierro. Gràcies per parlar tan clar.

Dimecres passat, el president iranià féu una passa més en la seva actitud contrària a Occident quan d’una manera clara i decidida afirmà que l’holocaust jueu era un mite inventat pels europeus (cosa que també sovint deixa caure Le Pen), un mite que aquests (els europeus) han situat per damunt del mateix deu, de les religions i dels profetes.

Aquestes declaracions han estat considerades com inacceptables per tots els països de la Unió Europea i fins i tot per Rússia que les ha considerat “contràries a la Carta de les Nacions Unides”.

De la part europea ha estat el ministre alemany d’afers exteriors, Franc-Walter Steinmeier, qui s’ha apressat a condemnar aquestes declaracions indicant que la paciència occidental tenia un límit.

De totes maneres és ben curiós que des dels països àrabs s’hagi guardat un eloqüent silenci, no sols sobre aquesta manifestació, sinó també sobre aquella altra que qualificava l’Estat jueu de “càncer” i proposava a Alemanya i a Àustria o a qualsevol altre país occidental que oferissin una part del seu territori per acollir els israelians.

És evident que l’arribada d’Ahmadinejad al poder de l’Iran ha significat l’inici d’una escalada que no pot significar res de bo per a l’entesa entre Orient i Occident.

Un promotor valencià que visitava les edificacions i instal·lacions de l’agroturisme de Sant Joan de Binissaida, propietat de la meva família, em demanava per què no l’ampliava amb nou o deu habitacions més, que coadjuvarien, sens dubte, a fer-lo molt més rendible. “No ho faig perquè la llei no em permet construir noves edificacions en terreny rústic”, li vaig dir. “Aquí tenim una normativa molt estricta en allò que fa referència a la defensa del territori”. La seva resposta fou contundent: “Doncs a València fem els que ens dóna la gana en aquest sentit”.

Deu ser així perquè fins la cambra d’Estrasburg ha exigit darrerament que es frenin els desastres urbanístics al litoral valencià. El Parlament europeu ha aprovat, en efecte, un contundent, encara que no vinculant, informe que condemna sense pal·liatius la política d’ordenació del territori del Govern valencià i que exigeix que es freni l’abusiva aplicació de la llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU) de la Comunitat Valenciana, convertida en paradigma de la febre de la construcció que viu el litoral espanyol des de fa anys.

El text reclama una moratòria sobre l’execució de nous Plans d’Acció Integral (PAI) que impliquin requalificacions, si més no fins que s’aprovi la llei que aviat substituirà la LRAU.

Val a dir que el conseller de Territori i Habitatge, Rafael Blasco, en unes declaracions fetes a RNE, que vaig escoltar en directe, mostrà la seva satisfacció per la decisió del Parlament Europeu, encara que matisà el caràcter “no vinculant” de la proposta, i de fet no va aclarir poc ni gens si es respectarà la moratòria o se seguirà endavant amb l’aprovació d’uns PAI que afecten, com a mínim, a més de 200.000 vivendes noves, segons han informat fonts del sector.

¿Dubta algú quina serà la decisió de la Generalitat? S’admeten apostes.

Fa uns mesos, arran de l’aprovació de la llei que ampliava el dret a contreure matrimoni als homosexuals, els juristes de la família (a casa hi ha un magistrat, un fiscal i jo que, com sabeu, som registrador) especulàvem sobre quina seria l’actuació del Tribunal Constitucional quan un jutge promogués la “qüestió d’inconstitucionalitat” abans d’accedir a casar dues persones del mateix sexe.

Unànimement arribàrem a la conclusió que, si un dia el Tribunal Constitucional s’havia de pronunciar sobre la matèria, no ho faria a través de la “qüestió d’inconstitucionalitat”, perquè aquesta possibilitat que la llei dóna als jutges d’acudir al Tribunal Constitucional perquè decideixi si una llei que el jutge ha d’aplicar és o no ajustada a la Constitució és limita a un cas molt concret: que aquesta llei sigui decisiva per a conformar la decisió del jutge, en definitiva –i perquè tothom ho entengui- sigui decisiva per a conformar la sentència que el jutge, en aquell cas concret, ha de dictar.

I en el cas del matrimoni, l’actuació del jutge no és pròpiament jurisdiccional. Quan un jutge casa a dues persones, no pronuncia una sentència, no resol un conflicte que exigeix d’una resolució judicial, ans actua en funcions administratives, com a responsable del Registre Civil. Teníem, doncs, raó nosaltres en afirmar que el Tribunal Constitucional no admetria a tràmit la “qüestió d’inconstitucionalitat” en aquests casos. Així ho ha fet en una resolució de fa pocs dies. Ara bé, que el Tribunal Constitucional no hagi admès a tràmit la “qüestió d’inconstitucionalitat”, això no vol dir tampoc que l’alt tribunal consideri constitucional la llei. Això no ho sabrem fins que, a través del procediment adequat, hagi de pronunciar-se sobre tots o sobre alguns articles de la llei que modifica el Codi civil en matèria de matrimoni (cosa que succeirà o no succeirà, això no ho sabem). El que sí sabem és que, de moment, això no ha succeït. Per tant quedem com al principi.

Si no ha succeït un miracle, en el moment que els meus lectors es trobin amb aquest escrit, Stanley Williams haurà mort d’una injecció letal a la presó de San Quentin, al nord de la ciutat californiana de San Francisco.

Williams havia estat cofundador de la banda Los Angeles Crips i fou condemnat a mort l’any 1981 per haver assassinat a quatre persones. Ell sempre ha negat els càrrecs en contra seva al·legant que havia estat víctima d’un judici injust. Bé, sigui com vulgui, la realitat és que aquest antic delinqüent és un dels exemples més clars de rehabilitació que coneixem. De fet, aquests darrers anys (Williams ara en tenia 51) s’ha dedicat a convèncer els joves perquè s’allunyin de les bandes juvenils i ha escrit llibres contra la violència que li han meritat algunes nominacions al Premi Nobel de la Pau.

Això no obstant, i malgrat les moltes peticions de clemència que s’han fet per personalitats de tot el món, el governador de Califòrnia, l’exactor Schwarzenegger, s’ha negat a escoltar-les i Williams ha estat executat.

Ja sé que es fàcil escriure contra la pena de mort, i encara ho és més quan tens davant teu una persona que, no sols s’ha penedit dels seus actes, sinó que ha actuat de manera decidida a favor de la justícia i contra la violència, tot i haver estat ell, de jove, un violent. Però cal fer-ho, perquè si en el cas de l’avortament, la consideració del fetus com a “persona” és una decisió jurídica, que no científica, en el cas de la condemna a mort, sempre –i de manera indiscutible- s’està prenent la vida a una persona “feta a imatge de Déu”.

Cal, doncs, estar radicalment en contra la pena de mort, qualsevulla que siguin els crims que hagi comès el delinqüent. I encara que l’article 2266 del Catecisme de l’Església Catòlica, aprovat per Joan Pau II, digui que és possible aplicar-la en casos d’extrema gravetat.