Josep Maria Quintana

Marc Roche publicava a l’edició de Le Monde de dissabte passat una notícia de gran importància: La Cambra dels Lords, a Londres, ha declarat que “la tortura no és acceptable. Cap societat no la tolera, però vet-aquí que els comportaments no es mostren conformes amb aquesta paraules de condemna”.

Amb aquest argument definitiu, la cambra alta britànica ha anul·lat un judici en el qual s’ha demostrat que les declaracions del possible criminal s’havien aconseguit sota coerció de les forces de policia.

Es tracta, en efecte, d’una decisió capital. Els Lords han rebutjat, doncs, la creença tàcita que la tortura pot ser tolerada en certes circumstàncies. De fet, amb aquesta declaració, les autoritats hauran de deixar de defensar allò que és indefensable, d’acord amb els drets humans. Així ho creu Amnistia Internacional i així ho hem de creure també tots els demòcrates.

La setmana passada va ser ordenat diaca un jove maonès, Joan Tutzó. El fet, per extraordinari, va ser notícia, com també ho va ser l’entrevista que concedí al diari Menorca el passat dia 4 de desembre.

Juntament amb la meva admiració per la decidida voluntat de servir Déu i l’Església que el jove diaca manifesta (“qui vulgui ser deixeble meu que ho deixi tot i en segueixi” diu el Nou Testament), en aquesta entrevista Tutzó es mostra com l’exemple més genuí d’un nou tipus de clergue que a mi em resulta força preocupant: aquest nou tipus de clergue que, per a seguir la màxima de l’evangeli (“abneget se ipsum”), no sols sembla que es negui a ell mateix (cosa sens dubte admirable), sinó que també hagi abdicat de pensar per ell mateix i delegui tota aquesta funció de la intel·ligència a la jerarquia eclesiàstica.

“¿Que opines del posicionament de l’Església sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe o la limitació d’accés al ministeri sacerdotal als homosexuals?, li demana el periodista. En aquest cas la resposta del jove diaca no és “en penso això o en penso allò altre, encara que acceptaré el que decideixi l’Església”. No, és un llarg circumloqui, un cop acabat el qual no sabem què en pensa realment de la qüestió: “Porto cinc anys de teologia –diu el diaca-, hi ha moltes coses en les que encara he de fiar-me de l’Església i sempre em fiaré de l’Església en qüestions teològiques, en qüestions de com plasmar l’Evangeli, a Jesucrist en el món actual. Tenc clar que mai, mai vull pegar una peuada a cap ser humà, a cap persona, sigui allò que sigui, sigui com sigui, pensi com pensi, sempre acollir que és el que féu el Senyor. Ara, també crec que cadascú té les seves funcions aquí i sempre. Hi ha algú encarregat de dir, de guiar, quines funcions té cadascú i ajudar-nos a descobrir quina funció tinc jo. Jo sóc encara un teologuillo i se m’escapen moltes coses…”

Més endavant se li demana sobre si l’aparició de l’Església als mitjans de comunicació està contribuint a transmetre aquest missatge o més aviat està perjudicant-li. Òbviament el periodista està pensant en el paper de la COPE, que ha merescut opinions diverses i contradictòries de molts creients i fins de sacerdots i de bisbes, com el de Girona, per exemple. Doncs bé, la resposta del jove Tutzó torna ser un prodigi de diplomàcia vaticana: “Em pareix que a l’Església ni la perjudica ni la beneficia en res. L’Església ha de predicar l’Evangeli perquè és el que el Senyor li ha dit que ha de fer i ha de procurar la salvació de totes les persones. Per tant estaríem pecant d’omissió i estaríem deixant de ser Església si ens quedarem la salvació per nosaltres mateixos. Nosaltres creiem que la salvació està en nosaltres, per tant, no ens la podem quedar, hem d’oferir-la, però oferir-la, mai imposar-la, valent-nos de tots els mitjans que puguem, perquè estem jugant amb la persona i si no li oferim el que nosaltres creiem que és el millor, deixem de ser Església.” ¿Ho entén, vostè, això, estimat lector?

Segueix el diàleg i el peridodista li demana si veurem desaparèixer el celibat. La resposta del jove diàleg no té pèrdua: “El que el Senyor vulgui. Ell decidirà, Ell veurà què és el millor. Perquè jo, darrere de tot el que hi ha armat, de tot el tinglado que hi ha armat veig l’Esperit i el Senyor.” La resposta és molt més llarga i continua immersa en el circumloqui. Només al final sembla que el jove diaca acabarà pronunciant-se, però ho fa de tal manera que no podem albirar què en pensa realment. Diu: “El celibat no està passat de moda, el celibat pel Regne de Déu.” A la fi trobem una resposta!. em dic. Però quan jo pensava que remataria aquest plantejament i es pronunciaria a favor del celibat obligatori, el jove novament em desconcerta i diu: “Per jo, un rector que no tingués la il·lusió de formar una família, de tenir fills, em sembla que no seria un bon rector.” Amb la qual cosa ens deixa absolutament en blanc.

Naturalment el periodista també li demana si, en la seva opinió, les dones acabaran accedint al sacerdoci. Aleshores la resposta del jove diaca és la següent: “En aquest assumpte ens fiquem en Teologia profunda i és el que els teòlegs interpreten i puguin interpretar del que diu el Senyor. Què passarà? Doncs estic convençut que passarà el que el Senyor vulgui, més tard o més prest.”

Davant aquestes respostes que he transportat aquí, i contràriament al que algú puguin pensar, vull dir clarament que a mi no em molesta, ans m’admira, que un jove estigui dispost a acceptar la voluntat de Déu, sigui la que sigui, fins i tot quan la voluntat de Déu li demana actuar de manera contrària a allò que creu i a prendre actituds que ell no acaba d’entendre. Això, dic, ho comprenc i ho admiro. El que no puc entendre, però, és que un jove com aquest, de vint-i-quatre anys, que acaba d’accedir al diaconat després d’haver cursat cinc anys de teologia, no tingui opinió pròpia de cap d’aquestes qüestions que, seran més o menys importants, però que preocupen a la gent d’Església i a la societat.

Acceptar la voluntat de Déu, acceptar la voluntat del Sant Pare i la dels bisbes quan actuen col·legiadamenti fins individualment, pot implicar una actitud de servei (i fins de sacrifici personal) molt lloable, però el que em sembla trist i decebedor és abdicar de pensar.

Segons Mariano Rajoy, Espanya està com fa dos-cents anys, amb Felip V. I posat a dir coses serioses, ha assegurat també des de les Illes Canàries que el president Rodríguez Zapatero és “una bendición para los radicales y una cruz para las personas normales”. Bon rodolí, m’he dit. I no sols l’ha acusat “de poner todo patas arriba”, sinó també de ser “una máquina de generar desconfianza, incertidumbre y dudas”.

Temo que tantes coses alhora no ho sigui Rodríguez Zapatero, i que Rajoy hagi entrat en una via on l’exageració li impedeix de veure la realitat. De tota manera, i posats a criticar el govern socialista, jo penso que hi ha un punt que, o el president actua, o aviat s’obrirà una via d’aigua difícil de tancar. Em refereixo a l’enfrontament, anava a dir larvat, però tal cosa seria una equivocació, ja que el conflicte és obert i ben obert entre dos dels seus ministre: l’inefable Moratinos i l’inenarrable Bono (al qual, per cert, tot i tenir la meva edat, no li surt un sol cabell blanc –estranya cosa!)

Primer va ser Filipines. En aquest cas Bono anuncia que la presidenta filipina no executarà durant el seu mandat a l’espanyol condemnat a mort. Aleshores Moratinos recorda que la gestió ja estava feta per la diplomàcia espanyola i que el compromís de la presidenta és de sobres conegut.

Després ens trobem amb el tema de la Cooperació. En aquest cas, Bono es queixa per carta a Moratinos que la cooperació espanyola no es posi en marxa a l’Afganistan. Des d’aleshores Moratinos vol visitar aquest país i sembla ser que encara no ho ha aconseguit.

Entrem més endavant en el cas de Veneçuela i la venda de material de guerra “per a fins pacífics”. En aquest cas Defensa anuncia la venda de material militar quan l’Executiu encara estava negociant l’operació.

I no parlem de com entenen ambdós ministres la relació amb els Estats Units. Si l’un hi veu blanc, l’altre hi veu negre.

Però l’últim enfrontament és de fa tres dies: En una nota oficial, el ministeri que dirigeix Bono desmentia que el seu ministre hagués de viatjar a Angola per a vendre-hi avions, tal com Moratinos ho havia anunciat. La nota era contundent i no admetia rèplica, com per a deixar clar que, en la ment de Bono, Moratinos és un autèntic cafre.

Bé, això un primer ministre no ho pot permetre. A més és un clar motiu de crítica i dóna lloc a un gran desprestigi del govern. ¿Per què Rodríguez Zapatero no dóna vacances d’una vegada a l’inefable i a l’inenarrable? Potser tots hi sortiríem guanyant.

En el bloc de Pere Gomila, el poeta alaiorenc publica un bon article sobre les incògnites que la proposta que els “savis” han fe sobre la reforma de l’estatut en matèria de llengua. No les reiteraré perquè penso que és millor que acudiu a l’original.

El problema no és nou. Ja el vèiem venir. Fa uns mesos, també jo vaig dedicar una lletra de batalla a aquesta mateixa qüestió recomanant que no toquessin l’estatut en aquest punt perquè, qualsevol canvi en aquest sentit seria, ben segur, per a empitjorar la regulació que tenim ara de la matèria.

Sembla que en això estem d’acord pràcticament tots els qui utilitzem el català, no sols com a llengua pròpia, sinó com a llengua de cultura. En canvi, no hi estan els qui, tot i que l’empren per comunicar-se amb el seu entorn (amb excepcions, és clar) han preferit, però, de passar-se al castellà com a llengua franca i com a llengua d’intercanvi cultural.

Veig que també Pons Ponç diu quelcom semblant sobre les pàgines del diari Menorca d’ahir, quan reividica el diccionari Alcover-Moll “abans –diu- que ens aniquilin definitivament com acultura o ens reduesquin a un simple element folklòric amb aquest 30% de castellà, 30% d’anglès i 30% de català que alguns proposen implantar a l’escola.”

El que més em dol, però, és que des del Consell Insular ningú en digui res, ningú no denunciï al parlament aquest atemptat contra la nostra llengua pròpia. Jo confiava que trobaríem un clar recolzament institucional i que el Consell de Menorca es convertiria en la nostra esperança. Però el seu silenci em dol, potser hauria de dir que em desespera. De veritat que n’esperava més.

En Pere em diu que llegeixi el bloc de José Andrés Torres Mora que, segons algú li ha explicat, és un dels redactors dels discursos de Rodríguez Zapatero. No sé si deu ser o no veritat, això. De totes maneres he cercat el seu bloc i m’he trobat amb un article publicat el passat 15 de novembre. Francament interessant. Diu entre altres coses:

Resulta paradójico y previsible. El PP, tan combativo contra los nacionalismos, es un partido nacionalista. Toda su historia es coherente con esa ideología: su oposición al Título VIII de la Constitución, a la España de las Autonomías; la apropiación que hacen sus seguidores de los símbolos nacionales; la tendencia de sus líderes a monopolizar la interpretación y la defensa de los intereses últimos del Estado; o esa extraña confianza de amo con la que pactan y acuerdan con los nacionalistas periféricos las mismas cosas que denuncian como traición en los socialistas. Se han recordado estos días los pactos de Aznar con CiU y el PNV en la VI legislatura, y también las alabanzas de Arzallus y Pujol a la extraordinaria flexibilidad del PP.

La vocación de los partidos nacionalistas es ser partidos del Todo. Probablemente como una reacción a la propia incompletitud de su ideal nacional. La España del catalán, del vascuence, del gallego, no cabe en el proyecto nacionalista español que representa el PP. Quizá por eso la derecha española no ha conseguido ser una verdadera derecha nacional, la derecha política catalana y vasca son la prueba de su fracaso. El grito de Pujol enano habla castellano no es más que la expresión grosera de una frustración amarga. De igual modo que las exageraciones retóricas de algunos representantes del nacionalismo periférico, cuando dicen que las Cortes tienen que limitarse a aprobar, sin enmienda, sus Estatutos, no son más que la expresión de una frustración similar. La expresión del fracaso de ambos, de los nacionales y de los nacionalistas, en su objetivo de conseguir un Estado independiente y nacionalmente homogéneo.

Llegir això, que va publicar-se en un diari de Màlaga, no deixa de ser reconfortant.

Henri Tincq ens informava fa uns dies a Le Monde que jueus i catòlics obren conjuntament una era de lluita contra l’antisemitisme. La reunió entre representants d’ambdues confessions van fer-se el passat diumenge, dia 4, a l’Ajuntament de París, a iniciativa del Congrés jueu europeu (CJE).

Després d’haver escoltat Pierrer Besnainou, president del CJE, i també Israel Singer, president del Congrés jueu mundial, que lloaren els esforços de l’Església catòlica per “estimar els jueus” i aprofundir en el coneixement de les arrels jueves del cristianisme, el cardenal Lustiger va afirmar que la història canviava de sentit.

És cert que entre aquella pregària “pro perfidis judeis” que fèiem els catòlics a l’antic ofici del Divendres Sant i l’actual posició de diàleg interconfessional, fruit del Concili Vaticà II, hi ha un abisme. Com hi ha també un abisme entre aquesta actitud d’ara i el silenci i la complicitat que servaren molts cristians davant la persecució nazi dels jueus durant la Segona guerra mundial.

“És la revelació bíblica que ha sembrat al cor de la civilització la idea que cada ésser humà té dret a una dignitat igual”, afirmà Monsenyor Lustiger, per al qual “la línia que separa el judaisme del cristianisme és força més estreta de la que els separa de l’islam”. Tanmateix, tots els oradors conveniren que calia esforçar-se perquè també l’islam s’associés a aquests esforços comuns en favor de la dignitat de l’home.

Una bona notícia, evidentment.

A la darrera pàgina d’El País de fa pocs dies hi trobàvem una entrevista amb l’ambaixador dels Estats Units a Espanya. Era la foto d’un home admirat per dues dones: la seva mare i la seva esposa, que somriuen orgulloses una a cada costat seu.

L’ambaixador, que parla un bon espanyol amb accent cubà –és d’ascendència cubana- assegura que és fumador de “puros”, però confessa que mai no els fuma cubans. Vaja!, m’he dit, un altre que fa boicot.

Certament cal ser masoquista per a –essent bon fumador de cigars- prescindir dels cubans, sens dubte els millors del mercat. I m’he dit: Això és com ser bevedor de cava i prescindir del cava català. I penso que la decisió del diplomàtic és encara més absurda, o com a mínim ho és tant com els que, per a no beure cava català, el beuen de Burgos, o de Múrcia, que, segons diuen els entesos, està a anys llum del fet al Penedès o a l’Anoia. Altra cosa seria que el substituïssin pel xampany francès. Això encara podria entendre’s, però autoflagelar-se per a ser fidel a aquesta mena de boicots em sembla una solemne bestiesa.

És clar que no es consola qui no vol perquè, com diu el meu fill, en Pere, si bé els madrilenys no compraran cava català aquest Nadal, ara resulta que els canadencs compraran oli de Catalunya. És a dir que el forat d’un clau el tapa un altre, com diuen sempre els qui es consolen tot sols. De tota manera, això de l’oli ho voldria aclarir, no sia cosa que només en comprin els de Quebec.

Després de la gran metàfora de dissabte una cosa ha quedat clara: El PP, la COPE i, per tant, la Conferència Episcopal (encara que aquesta indirectament) juguen en el mateix equip. Això de fet ja ho intuíem, però ara ho hem vist com sol dir-se “amb els nostres propis ulls”.

Després d’aquesta gran manifestació (els populars ens sorprenen cada dia més en això de sortir al carrer, aquesta és la sisena vegada amb pocs mesos) els seguidors de Blas Piñar ja poden plegar veles i unir-se al PP. S’hi trobaran d’allò més còmode. A la manifestació només hi mancava el cardenal Rouco Varela amb l’hisop repartint aigua beneïda i demanant la protecció de Déu per als “bons” espanyols, aquests que van omplir la Puerta del Sol i que, com els bons espanyols de tota la vida, prefereixen “una España roja a una España rota” i que, sense adonar-se’n, estan fent néixer nacionalistes perifèrics arreu. De fet, algú ha dit que el proveïdor oficial dels nacionalistes catalans i bascos és Jiménez Losantos que, per cert, ha estat un dels herois més corejats a la manifestació de dissabte.

Després de dir això que he dit, potser hauria d’acabar demanant seny, però em sembla innecessari. L’estratègia dels populars està ben traçada i ningú la podrà tòrcer encara que això no vol dir necessàriament que acabi essent una estratègia triomfant. Si més no jo hi estic en contra. I penso que com jo, molta altra gent.

El pasta dia 28 de novembre, els Estats Units refusaren un cop més de ratificar el protocol de Kioto invocant que aquest acord que preveu la reducció del 6 per cent de les emissions de gas amb efecte hivernacle, en referència al nivell de 1990, comprenia mesures restrictives per als països industrialitzats, sense contrapartida per part dels països en desenvolupament.

Responsables del 25 per cent de les emissions amb efecte hivernacle amb menys del 5 per cent de la població mundial, els Estats Units aposten per acords més restringits i bilaterals abans que no pas per un quadre internacional que resolgui l’espinosa qüestió del canvi climàtic.

“Es tracta d’una posició irresponsable que és errònia des d’un punt de vista científic”, ha dit Bill Hare, director de les polítiques sobre el canvi climàtic de Greenpeace. “Després de les discussions de la conferència celebrada a Canadà, els delegats diuen que hi ha apostes més important en el programa, però subratllen que es troben amb un problema real: el govern dels Estats Units”, l’actitud del qual ha qualificat de “políticament irresponsable”.

Segons adduïa el corresponsal de Le Monde al Canadà, després del seu discurs d’obertura de la conferència, el ministre canadenc Stéphan Dion, que n’era president, va declarar: “Fixem-nos com a objectiu una apropament al canvi climàtic, internacional, eficaç, a llarg termini i més ample.” Amb aquestes paraules feia al·lusió a la necessitat d’associar els Estats Units i els països emergents a un nou acord. Però el representant de Greenpeace al Canadà, Steven Guilbeault, va convidar el president de la conferencia a “deixar de costat els americans” per assegurar “l’èxit de la trobada de Montreal.”

El problema segueix, doncs, sense resoldre’s.

L’encastellament del PP en la no discussió, en el no debat de la LOE, és un símptoma més d’aquesta carrera en solitari –o tot o res- que està duent el partit conservador. I dic això perquè el passat dimarts, després d’un diàleg difícil i llarg amb les plataformes anti-LOE, alguns dels seus membres, com per exemple la FERE, que va sumar-se a la protesta del 12-N uns dies abans de la convocatòria però que, un cop va obrir-se el diàleg amb els socialistes, va preferir d’unir-se a les posicions de FSIE i va qualificar de “raonablement acceptables” els acords assolits amb el PSOE, tot i reclamar que continuessin les negociacions per a resoldre alguns “desencontres”, la FERE, dic, ha admès que en totes les seves negociacions davant el president Rodríguez Zapatero s’han produït “avenços notables”.

La llei que ha proposat el govern té segurament molts punts millorables i val la pena de discutir-los per tal d’arribar a l’acord més ampli possible. Però això no pot fer-se des de posicions d’absolut refús com les que adopta el PP. En aquest sentit és força il·lustratiu que, des de CiU –que dimarts passat va reunir-se amb alguns col·lectius anti-LOE- s’insisteixi en la necessitat que el PP se sumi al consens.

Un home tan de dretes i tan catòlic com Josep Antoni Durant Lleida apel·lava a la responsabilitat dels populars perquè entressin en el debat. “Estic convençut –afirmava Duran- que si el PP entrés en el joc de la negociació i del debat de la llei, podríem tenir un projecte de llei que realment fos producte d’un pacte educatiu.”

Per què això no és possible?