Josep Maria Quintana

Els qui ahir, diumenge, llegíreu El País, suposo que vau veure els dos articles que el diari publicava a la pàgina 2. “George W. Bush se derrumba en caída libre” era el titular del que signava José Manuel Calvo des de Washington. “Blair atraviesa su peor momento”, ho era del que, des de Londres, signava W.O.

Contundents els dos, vaig trobar a faltar un tercer article que podia haver-se intitulat així: “José María Aznar hace ya dos años que cayó”. Aleshores la informació sobre l’ocàs del trio de les Azores, sobre la caiguda dels déus, hauria estat completa.

Fixeu-vos que és ben curiós aquest fenomen que ha afectat per igual els tres líders que tingueren més protagonisme en la guerra de l’Iraq, perquè Bush havia aconseguit una reelecció amb un rècord de vots; Blair fou el primer laborista anglès que havia sortit guanyador a tres eleccions consecutives; i Aznar havia decidit retirar-se amb una aurèola de glòria després d’haver obtingut la majoria absoluta en el Parlament espanyol i amb el convenciment incòlume que el seu successor guanyaria novament les eleccions.

Ningú no dubta, doncs, que estem davant de tres persones importants, davant de tres homes que, en un moment donat, havien obtingut el màxim suport dels ciutadans dels seus països respectius. I tanmateix, tots tres acaben (o han ja acabat) els seus mandats amb una popularitat i una estima arran de terra. La guerra de l’Iraq, fonamentada sobre una gran mentida, els haurà devorat a tots. I això em sembla extraordinàriament positiu. No tant perquè haurà acabat amb la carrera de tres estadistes (jo mai no he amagat un alt grau d’admiració per Blair) sinó perquè demostra que la democràcia continua essent un bon sistema de govern: un sistema en el qual no necessàriament el poble està condemnat a combregar amb les rodes de molí amb les quals algun cop volen engalipar-lo els polítics. I aquest esperit de revolta (o si voleu de reacció) em sembla d’allò més saludable. Ens permet de seguir-hi confiant.

————

N.B. Als meus lectors que estan preocupats o interessats en sociologia de la llengua (això que en diem sociolingüística), els recomano que llegeixen dos articles del bloc de Pere Quintana que, tot i que conviden a una bona discussió i possiblement a alguna discrepància, penso que tenenforça interès. Són: “Comptant el nombre de parlants d’una llengua” i “Quan els forts esdevenen dèbils. O com el castellà no és gaire útil”.

Els diaris n’han anat tan plens que no penso fer un comentari propi sobre la fi del tripartit català, tot i que jo sóc dels qui, atès el resultat de les eleccions catalanes de fa dos anys, vaig lloar l’intent pel fet que em semblava potencialment més ric que no pas una coalició estrictament nacionalista (CiU-ERC), que era l’altra alternativa possible.

De tota manera, reconec que el resultat d’aquests dos anys de govern ha estat frustrant i decebedor, i ha comportat una experiència força més trista encara que la protagonitzada pel “pacte de progrés” que, a les Illes Balears, aglutinà cinc partits (diversos i distants) en el poder la passada legislatura autonòmica. I dic això perquè, en el cas balear, el pentapartit resistí els quatre anys de govern, mentre que a Catalunya, el tripartit no ha pogut passar de mitja legislatura.

De tots els comentaris que he llegit avaluant la crisi catalana, un dels més durs, però també més lúcids, és el de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia (12.05.05), que parla de la fi del “postpujolisme”. Us el deixo aquí perquè pugueu llegir-lo tranquil·lament:

“El pospujolismo se acabó ayer mediante una gran explosión de efectos impredecibles. El pospujolismo ha durado sólo 29 intensos meses, desgraciados y dignos de un episodio televisivo de Mr. Bean, ese tipo gafe que lo hace todo siempre rematadamente mal. El pospujolismo trató de crear un artefacto al que bautizaron como “Govern catalanista i d´esquerres” y que todos llamamos tripartito. Un artefacto que nunca funcionó y que, desde primera hora, fue un Dragon Khan y un Túrmix, por emplear bonitas metáforas creadas por dos consellers. Pero este artefacto defectuoso era sólo una forma de prolongar de manera artificial la vida política de Pasqual Maragall, derrotado en las urnas y resucitado por Carod-Rovira llave en mano. El pospujolismo fue un intento desesperado de prolongar el viejo maragallismo en la UVI, gracias a una bombona de oxígeno prestada por un independentismo que quería ocupar el espacio central de CiU aunque afirmaba querer crecer entre el electorado del PSC.

Los dramas del Govern tripartito no nacen, como podría parecer, de una cadena infernal de errores, frivolidades y despropósitos. Se trata, en realidad, de un problema de concepto, de diseño y de estructura fundacional. Dos proyectos mutuamente excluyentes como el del PSC y el de ERC pactaron un Gabinete y una reforma estatutaria que ambos sabían que no podría llevarse a efecto, porque Zapatero no salía ganador en ninguna encuesta seria. Lo más importante del acuerdo del Tinell era un brindis al sol efectuado por Maragall y Carod-Rovira, ambos sin mando efectivo sobre sus respectivas siglas. La excursión a Perpiñán fue la primera carga autodestructiva y la inesperada victoria de Zapatero (con su oferta de negociar un nuevo Estatut) les hizo aterrizar en el mundo real, que diría un ex directivo del Barça.

La explosión final del tripartito quema completamente a Maragall y lanza a Carod-Rovira al ciberespacio tras ensayar una temporada en la política normal. El líder republicano tratará de convertir la campaña del referéndum en un indescifrable plebiscito populista, lo cual quizás vaya bien a quienes, en su partido, esperan que se la pegue para sustituirle. La paradoja es que la decisión del president de expulsar a los consellers de ERC para asegurar el éxito del referéndum es un lógico acto de autoridad y, a la vez, el canto del cisne de su carrera política. Si no hay sorpresas, Maragall podrá acabar su biografía como “el president del nuevo Estatut”, tapando así su nefasto papel como jefe de gobierno. Por eso cuesta verle otra vez como candidato del PSC en las próximas elecciones, aunque los socialistas no andan sobrados de tiempo para elegir un recambio. No se han acabado las sorpresas, pero ayer se cerró un triste interregno que Catalunya deberá superar pronto para volver a respetarse a sí misma.”

De veritat que no ho puc entendre. M’explicaré: Estant assegut davant la televisió, contemplo la compareixença en un canal de notícies del president de la Junta d’Andalusia, senyor Chávez, el qual diu que el Govern de la Comunitat Autònoma que presideix comprarà l’hotel aquell de vint-i-dos pisos construït –diuen que il·legalment- a la platja de Carboneras (Almeria) per tal d’enderrocar-lo i de deixar la platja com estava anteriorment.

Dit això, visques i aplaudiments per part dels ecologistes i del públic en general. Tanmateix, la meva mentalitat jurídica no és capaç d’entendre les coses perquè, si l’hotel s’ha construït il·legalment, aleshores cal demanar-se per què la Junta d’Andalusia ha de comprar-lo, amb un greu dispendi de diners públics, per després fer-lo enderrocar. En efecte, si la construcció del mamotreto és il·legal, el més lògic és que l’Administració sancionés els promotors de l’edificació i els obligués a enderrocar l’edifici i restituir la platja en el seu estat primigeni.

Per què, doncs, no es fa això sinó que l’Administració pública andalusa compra l’edifici? L’única explicació sensata que se m’acut és que la construcció feta gaudeix de totes les llicències i autoritzacions administratives pertinents, perquè ningú que sigui mínimament sensat pot creure que l’Administració contraurà una despesa tan multimilionària per aconseguir allò que podria aconseguir per via coercitiva a través dels mecanismes legals.

El que sembla, doncs, és que la construcció consta de totes les llicències i autoritzacions, les quals molt possiblement s’han donat en algun cas contravenint normes superiors (com, per exemple, la de respectar la zona marítimo-terrestre). A qui, doncs hem d’exigir responsabilitats? Als promotors o a l’Ajuntament i a la Junta d’Andalusia? Sembla que, amb bona llei, s’haurien d’exigir als qui han donat les llicències impròpiament, no sabem si per ignorància inexcusable o per negligència punible.

Això és el primer que s’hauria d’esbrinar.

Quan vaig començar a estudiar la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) com a pensador i home de lletres em va corprendre un llibre que va publicar a París l’any 1945 intitulat “La patrie latine”. Escrit originalment en francès i publicat a França en els moments del franquisme més dur, el lúcid assaig d’aquest pensador català nascut a Menorca va passar desapercebut. Només el van conèixer alguns amics de l’autor als quals Rubió suposo que els devia enviar un exemplar.

Tanmateix el llibre és molt interessant perquè a través seu l’autor ens ofereix una visió de la utopia mediterrània amb la qual cercava una sortida possibilista i intel·ligent al catalanisme que, en la seva opinió, necessitava trobar un acomodament indispensable dins l’Estat espanyol a partir d’una concepció oberta i original d’Europa.

Val a dir que el llibre em va agradar tant que em vaig decidir a fer-ne la traducció al català amb l’esperança que un dia trobaria editor. Reconec que he tingut sort ja que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i l’Institut Menorquí d’Estudis han fet possible l’edició d’aquesta obra que acaba de publicar-se (Biblioteca Serra d’Or, núm. 357. Barcelona 2006).

L’edició de l’obra –la lectura de la qual recomano a qui tingui interès en aquestes matèries- va precedida d’una introducció meva que he intitulat “La utopia mediterrània de Nicolau M. Rubió: La Patrie Latine”, ja que la visió que expressa Rubió en el llibre no deixa de ser una bella utopia que ell concreta amb les paraules que tanquen el llibre i que suposen, a més, una clara manifestació de voluntat:

“Que nosaltres podem treballar per refer la més gran Mediterrània, fins a Amèrica, gràcies a l’ideal de la Pàtria llatina; i que aquesta pot retrobar un cel d’or sobre seu, per aixecar-hi un cop més els Quatre Pals llatins de Sicília i d’Aragó, de Mallorca i de València, de Provença i de Catalunya.”

En unes declaracions fetes al diari AVUI de Barcelona, el líder de Batasuna, Arnaldo Otegui, ha dit que ha estat un error de l’esquerra abertzale no haver-se solidaritzat amb el dolor dels altres, ço vol dir de les víctimes d’ETA, durant tots aquests anys. I la majoria de comentaristes han considerat que aquestes declaracions eren francament positives, ja que implicaven (i confirmaven) un canvi d’actitud per part del líder radical basc.

Jo no negaré l’evidència i, com tots aquests comentaristes, diré que, en efecte, les declaracions dient “que ha estat un error no haver-se solidaritzat amb el dolor de les víctimes” comporten un canvi d’actitud i han de donar-se per ben vingudes. Ara bé, la bona voluntat de tots no ens hauria de fer perdre el sentit de la realitat, ja que no solidaritzar-se amb el dolor de les víctimes del terrorisme no és només “un error”, és una immoralitat. I més quan els qui causen el dolor són els qui defensen les teves idees.

Així doncs, i de la mateixa manera que sempre m’he mostrat contrari a la il·legalització de Batasuna i, més concretament, a la dita “llei de partits”, perquè em sembla una llei profundament antidemocràtica, això no implica que recolzi el que ha fet Batasuna tots els anys en què ha actuat com a partit polític. D’ací que, en la meva opinió, no basti reconèixer l’error de no haver-se solidaritzat amb el dolor de les víctimes. Cal anar molt més enllà i reconèixer que és el fet de causar aquest dolor allò que hem de conceptuar com a absolutament immoral.

He de reconèixer la meva admiració durant molts anys pel primer ministre anglès Tony Blair tot i que no he compartit algunes importants decisions seves, com, per exemple, la de donar suport absolut als nord-americans en la invasió de l’Iraq. Tot i així, Blair m’ha semblat un líder intel•ligent, capaç i segur en la seva manera d’actuar. De fet, alguna cosa bona devia tenir un líder que ha guanyat tres eleccions seguides, cosa que mai no havia passat en el Laborisme anglès.

Això no obstant, molt em temo que el seu entercament pot acabar no sols amb la seva estrella, ans també pot dur el seu partit a l’oposició. De fet, la reacció que ha tingut després de perdre 319 regidors a les passades eleccions locals, així ho deixa entreveure. Blair, en lloc d’assumir el fracàs i deixar el camí lliure a Gordon Brawn, ha estructurat el govern de tal manera que tots els comentaristes entenen que ha posat Brawn en una mala posició. L’actitud cesarista que ha pres Blair no sembla, doncs, el millor camí per a sortir de la crisi, ans al contrari, sembla que el primer ministre prefereix més aviat morir matant que cercar una solució favorable als laboristes.

D’entrada, els signes de divisió interna són clars i als diputats rebels s’hi han afegit personatges com l’exministre Andrew Smith, que durant cinc anys va dirigir el ministeri de Treball i de Pensions.

No m’estranyaria, doncs, que dins el Labour es congriés un cop d’estat intern com el que va destronar Margaret Tatcher deu fer ja una vintena d’anys. Només així tal vegada podria estalviar-se una desfeta que, de mantenir-se l’actual estat de coses, amenaça de ser descomunal.

Quan vaig obrir Le Figaro el passat dissabte el cor em va fer un salt. A la pàgina setze, i com a culminació d’una sèrie d’articles publicats sobre “el coratge en política”, sèrie en la què havien participat Laurent Wolf, Pierre Milza, Alastair Campbell, Jean-Pierre Raffarin i Chantal Delsol, n’apareixia un de signat per José María Aznar. I dic que el cor em va fer un salt perquè l’article del nostre expresident tractava (com el meu comentari de fa uns dies) de la figura de Jean-François Revel. Concretament, el títol de l’article d’Aznar era el següent: “Mon courage politique, je l’ai puisé dans la lecture de Jean-François Revel” (Jo he extret el meu coratge polític de la lectura de Jean-François Revel).

Val a dir que jo no arribava a tant en el meu comentari, i a més reconeixia que el pensador francès els darrers anys de la seva vida activa havia evolucionat cap a posicions cada cop més neoliberals, per mi inacceptables, la qual cosa, però, no li treu una trajectòria intel•lectual brillant. Deia, a més, que s’havia equivocat (potser ens havíem equivocat gairebé tots) pel que fa a la durada del comunisme que, a diferència del que ell pronosticava en els seus darrers llibres, no va acabar engolint la democràcia tal com nosaltres l’entenem i la practiquem.

De tota manera, i després de llegir l’article d’Aznar, cal reconèixer que, tret d’algunes referències als seus èxits personals com a estadista (que no els discuteixo però que no tinc per què avaluar ni subscriure) la tesi que exposa és del tot assumible. Fa una defensa ferrenya del sistema democràtic i dels valors de la sobirania popular, així com també del valor que, en democràcia, implica saber defensar les pròpies idees tot fugint de les pressions de molt diferent procedència que sovint assetgen el polític. Ens movem, doncs, a nivell d’idees generals, la qual cosa m’empeny a dir que, si més no en el fons d’aquest article, entre el que Aznar pugui pensar i el que jo penso en aquest camp no hi ha manca de sintonia.

Dijous passat fou investit com a primer ministre d’Israel Ehoud Olmert i serà avui, diumenge, que farà el gest que no ha volgut fer fins ara d’asseure’s a la poltrona que en els darrers temps havia ocupat Ariel Sharon. És evident que serà a partir d’avui mateix que Olmert podrà exercir amb plenitud el càrrec, ja que fins ara l’exercia provisionalment.

Penso que val la pena que ens fixem en el seu discurs de presa de possessió, en el qual Olmert ha establert els objectius del seu mandat, que no és sinó el de determinar definitivament les fronteres d’Israel, evacuant les colònies de Cisjordània, la qual cosa pensa fer amb o sense la col•laboració dels palestins, abans de concloure el seu mandat l’any 2010.

El propòsit d’Olmert implica el desmantellament de desenes de colònies situades a l’est de la barrera de separació amb els palestins, tot preservant els principals grups de colònies i el control de Jerusalem-est, així com la vall del Jordà, transformada en frontera de seguretat.

Olmert ha afirmat estar dispost a renunciar al “somni” del Gran Israel “amb llàgrimes als ulls” per a “salvar l’essencial i mantenir una majoria jueva estable a Israel”. Olmert ha recordat que aquest camí l’havia traçat Sharon amb la retirada del costat de Gaza, el qual també havia assenyalat el mètode que calia seguir: l’unilateralisme. En aquest sentit, Olmert afirmà el següent: “Un cop arribem a la conclusió que l’autoritat palestina accepta dur a terme negociacions serioses, actuarem d’una altra manera. Si l’autoritat palestina no coopera, nosaltres actuarem d’acord amb el nostre propi criteri i fixarem les fronteres que considerem pertinents per assegurar la nostra defensa.”

El camí no serà planer, i menys si tenim en compte que avui és Hamas qui controla el govern de l’autoritat palestina, però amb el nou govern d’Israel sembla que s’obrin vies per al diàleg i per a l’esperança a l’Orient Mitjà. El que no podem, però, preveure és com respondrà el govern actual de Hamas.

La decisió d’Evo Morales de nacionalitzar els hidrocarburs de Bolívia no ha estat una sorpresa, encara que sí que ho ha estat la manera com ho ha fet. I quan dic la manera em refereixo a la utilització de l’exèrcit per a prendre posició dels llocs clau i, per tant, de les empreses estrangeres que operaven en el seu país, Repsol entre d’altres. Però em refereixo sobre tot al rol que en aquesta decisió ha representat el president de Veneçuela, Hugo Chávez, que és el qui ha telefonat a les autoritats espanyoles dient que no es preocupessin i també el que ha propiciat una reunió regional amb Lula (Brasil) i Kirchner (Argentina).

D’altra banda, tot i que les autoritats espanyoles s’han mostrat prudents (no així el cap de l’oposició que, com sempre, ha aprofitat l’avinentesa per atacar el Govern espanyol (“piove? Porco governo!”), tot i això, doncs, tinc la impressió que la decisió de Morales podria d’alguna manera perjudicar l’ajut que Espanya està fent a Bolívia. De fet, la companyia espanyola Repsol i la brasilera Petrobras són les més afectades per la decisió d’Evo Morales, d’ací que el govern de Rodríguez Zapatero hagi decidit d’enviar una delegació per conèixer de prop el marge real de negociació en dels propers 180 dies.

Des de Bolívia, però, no semblen massa preocupats per les reaccions que pugui provocar aquesta nacionalització. Ho dic perquè Daniel Sodano, que és l’editor d’una revista influent, “Mercados de América Latina”, ha escrit que Evo Morales no ha fet sinó el que havia promès, i que, de tota manera, cal tenir en compte que ja fa dos anys que Repsol, com les altres companyies, no inverteixen res.

Sigui com vulgui, el problema que genera aquesta decisió nacionalitzadora no és menor, i més si tenim en compte que Espanya s’havia compromès el passat mes de gener a eliminar una gran part del deute públic de Bolívia, concretament 120 milions d’euros. Ara, doncs, la pregunta que sorgeix és aquesta: Mantindrà Espanya la seva promesa? No ho sé. Caldrà estar atents al que digui aquesta delegació que, en els propers dies, visitarà Bolívia.

En plena tormenta per l’afer Clearstream, Nicolas Sarkozy (que possiblement en sortirà reforçat, mentre que el primer ministre Villepin sembla que tingui totes les de perdre) acaba de defensar un força discutit projecte de llei sobre la immigració que ha estat immediatament contestat per l’oposició socialista i per molts sectors socials.

Sarkozy, que mai no amaga les seves conviccions, vol promoure el que ell en diu la “immigration chosie” (potser hauríem de traduir “choisie” per selecta o escollida) en detriment del que ell denomina la “immigration subie” (la immigració soferta o suportada). I diu coses com aquesta: “Si a algú el molesta el fet de ser a França, que no el molesti gens la decisió d’abandonar el país on no es troba a gust”. El text de la llei Sarkozy preveu endurir les condicions de reagrupament familiar en funció de les possibilitats econòmiques i de les possibilitats d’allotjament.

Convençut de fer el que convé al seu país, Sarkozy afirma que el text que ha presentat és equilibrat: Segur per als qui volen respectar les regles del joc i just des del punt de vista de les persones que volen anar a França respectant les regles d’admissió que fixin els francesos.

Allò que vol realment Sarkozy és que els qui optin per anar a viure a França s’integrin dins el sistema de valors del país i no es converteixin en un càncer per a l’estabilitat social de la República, d’ací que, en opinar sobre els motins provocats fa uns mesos a les ciutats dormitori que envolten París foren, afirmi que aquests foren “el producte directe del fracàs del nostre sistema d’integració.”

Tanmateix no tothom veu amb bons ulls el projecte de llei presentat pel ministre de l’interior. Els socialistes (i també molts responsables d’Esglésies cristianes) creuen que aquest projecte de llei farà encara més precària la situació dels immigrants. De fet, l’oposició parlamentària ha presentat més de quatre-centes esmenes al projecte i el debat promet ser interessant.

El cert és que no tinc una opinió clara respecte del que cal fer amb la immigració, ni sé tampoc si la solució als problemes que crea és aconseguir d’integrar-los en el nostre sistema de valors. Això és bonic i sona bé, però em temo que no és gaire fàcil, d’ací que intentaré seguir el debat que ha de concloure amb la votació final que del text es farà el proper dimarts, dia 9, a l’Assemblea Nacional.