Quan vaig començar a estudiar la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) com a pensador i home de lletres em va corprendre un llibre que va publicar a París l’any 1945 intitulat “La patrie latine”. Escrit originalment en francès i publicat a França en els moments del franquisme més dur, el lúcid assaig d’aquest pensador català nascut a Menorca va passar desapercebut. Només el van conèixer alguns amics de l’autor als quals Rubió suposo que els devia enviar un exemplar.
Tanmateix el llibre és molt interessant perquè a través seu l’autor ens ofereix una visió de la utopia mediterrània amb la qual cercava una sortida possibilista i intel·ligent al catalanisme que, en la seva opinió, necessitava trobar un acomodament indispensable dins l’Estat espanyol a partir d’una concepció oberta i original d’Europa.
Val a dir que el llibre em va agradar tant que em vaig decidir a fer-ne la traducció al català amb l’esperança que un dia trobaria editor. Reconec que he tingut sort ja que les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i l’Institut Menorquí d’Estudis han fet possible l’edició d’aquesta obra que acaba de publicar-se (Biblioteca Serra d’Or, núm. 357. Barcelona 2006).
L’edició de l’obra –la lectura de la qual recomano a qui tingui interès en aquestes matèries- va precedida d’una introducció meva que he intitulat “La utopia mediterrània de Nicolau M. Rubió: La Patrie Latine”, ja que la visió que expressa Rubió en el llibre no deixa de ser una bella utopia que ell concreta amb les paraules que tanquen el llibre i que suposen, a més, una clara manifestació de voluntat:
“Que nosaltres podem treballar per refer la més gran Mediterrània, fins a Amèrica, gràcies a l’ideal de la Pàtria llatina; i que aquesta pot retrobar un cel d’or sobre seu, per aixecar-hi un cop més els Quatre Pals llatins de Sicília i d’Aragó, de Mallorca i de València, de Provença i de Catalunya.”
Josep Maria Quintana 