Josep Maria Quintana

Ahir ens despertàrem amb la notícia que el ministre de Defensa, senyor Alonso, havia ordenat treure l’estàtua eqüestre del General Franco del pati d’armes de l’Acadèmia Militar de Saragossa, i ha decidit obrir un concurs d’idees per a fer un monument que representi la democràcia.

Fixeu-vos, doncs, que durant gairebé trenta anys després d’aprovada la Constitució que demolia tot el sistema jurídico-polític de la dictadura, l’estàtua del dictador continuava encara presidint tots els exercicis “de orden cerrado” que feien els nostres aspirants a militars. Això, que pot semblar esperpèntic (i que potser ho és) ens demostra com n’era de difícil modificar l’estructura de poder del nostre país després de quaranta anys d’un règim on tot el poder real estava sotmès a l’ordre militar.

La dificultat d’entrar en el sistema i de despullar del poder els militars per a convertir-los en servidors (diguem-ne funcionaris) del país, ha estat enorme. Ja ho constatàrem durant la transició i, més concretament, arran del frustrat cop d’estat de Milans del Bosch i Armada. I encara que amb menys intensitat, ho em pogut també constatar arran de la sortida de to del general Mena Aguado, el qual, amb motiu de la Pasqua Militar de 2006, va fer unes afirmacions que clarament se situaven en un sistema com l’anterior on els militars eren un poder autònom capaç de doblegar el civil.

Mena fou destituït immediatament pel ministre Bono, i fa vint-i-quatre hores, el seu successor, el ministre Alonso, ordenava treure l’estàtua eqüestre del General Franco (potser el símbol més preuat de la dictadura) del pati d’armes de l’Acadèmia Militar.

La democràcia està d’enhorabona, i també els militars, perquè ara podran formar-se sense contradiccions visibles i tenint només com a nord la Constitució que ens donàrem voluntàriament tots els espanyols.

Mentre la no victòria d’Israel contra Hezbollah sona a derrota i un parell de centenars de reservistes es manifestaven davant la porta del primer ministre, Ehud Olmert, que en la meva opinió té els dies comptats, Beniamin Netanyahu, líder del Likud, i Avigdor Liberman, el populista d’ultradreta que encapçala “Israel la nostra casa”, el partit dels jueus russos, guarden silenci. El primer d’aquests, però, crea desconfiances perquè ja fou primer ministre i del seu mandat no se’n serva bon record, mentre que Liberman no té una història passada i és l’únic que assegurà que ell podria vèncer Hezbollah.

I mentre la situació al Líban es troba, doncs, en un compàs d’espera, la de Teheran crema per tots costats perquè el dia 31 d’agost acaba el termini fixat pel Consell de Seguretat de l’ONU perquè paralitzi el seu pla d’enriquiment d’urani i Teheran no ha respost a l’ultimàtum sinó amb una resposta ambigua en la qual demana diàleg però sense moure’s del lloc.

El pla impulsat pels cinc estat membres permanents del Consell de Seguretat més Alemanya, oferia als iranians tecnologia nuclear avançada per a ús civil i avantatges econòmiques si abandonava l‘enriquiment d’urani. Com he dit, però, el document iranià no satisfà aquesta demanda encara que es mostra obert a dialogar. Segons conta La Vanguardia del passa dimecres, “La respuesta de la Unión Europea al nuevo documento iraní fue ayer muy europea: Javier Solana se limitó a decir que la nueva postura iraní necesita ser ‘analizada con detalles y cuidadosamente’.”

Menys ambigua fou la del diplomàtic dels Estats Units que reiterà la retòrica de sempre: “Estamos preparados para actuar rápido y someter elementos para una resolución en el Consejo. Es una prueba para el Consejo de Seguridad, y vamos a ver cómo responde” , digué John Bolton.

La visió de l’editorialista del diari català era clara. Deia: “Realidad o farol, lo cierto es que la posición de Teherán pone contra las cuerdas la autoridad del Organismo Internacional de la Energía Atómica, del Consejo de Seguridad y de las Naciones Unidas. Pero también pone en una situación difícil a los tres países europeos (Gran Bretaña, Francia y Alemania) que apostaron por la vía diplomática y que, junto con la Unión Europea y Estados Unidos, ofrecieron en junio un paquete de incentivos nucleares y comerciales a cambio de la suspensión. Pero no hay que olvidar que en la posición de fuerza del régimen iraní pesa sin duda el sentimiento en el mundo islamista de la victoria de las milicias de Hezbollah, el Partido de Dios de inspiración y apoyo iraní, frente al poderoso ejército de Israel en el sur de Líbano.”

El meu comentari sobre Günter Grass va motivar el següent correu que publico íntegrament, no sols perquè es mostra favorable a la meva opinió, en línies generals, sinó perquè afegeix alguns precisions més sobre la matèria que em semblen interessants de fer conèixer als meus lectors. Diu:

Hola,

Només volia dir-li que estic d’acord amb bona part del que diu al seu post sobre Günter Grass, sobretot amb la darrera, en què explícitament diu que no fa costat a tots aquells que ara semblen aprofitar l’avinentesa per fer llenya de l’arbre caigut. Les crítiques li han vingut fins i tot de part de l’electricista – president polonès Walesa, qui li demana que torni els premis rebuts.

Es poden llegir a la xarxa alguns dels articles que, dins l’àmbit nacional, han publicat alguns pensadors (no estic molt segur que entrin en la categoria d’intel·lectuals a la que vostè feia referència fa un parell de mesos). Entre d’ells a mi m’ha cridat l’atenció un text de José Manuel de Prada a ABC del qual em sobta la sentència final, ben plena de llocs comuns:

“Grass viajó al corazón de las tinieblas; y durante sesenta años nos lo ha ocultado. La impostura siempre ha sido el género literario predilecto de ciertos santones de la izquierda”

Ara sembla que la cosa important en relació a un escriptor com Grass no és què escriu, ni com, sinó la seva filiació política ( la d’abans i la del moment actual, si és que són distintes). Sembla, ara per ara, que en aquest país i en aquest temps arribam a la crispació i a les maneres estretes tan bon punt com algú pipelleja…

Tornant a la qüestió de què parlava ahir (que no pot haver-hi compartiments estancs que se sostreguin a l’acció política, per exemple la política hidràulica) us diré que fa molts anys, als inicis de la meva actuació com a registrador de la propietat, vaig tenir una discussió amable amb un company notari, que negava a les corporacions municipals capacitat per a decidir sobre les segregacions urbanístiques.

Jo li observava que, sense la llicència municipal de segregació, no era possible la inscripció d’aquesta en el registre de la propietat, i que, per tant, jo la suspendria fins que la llicència s’hagués obtingut. La resposta del notari amic va ser contundent: “A sant de què m’he d’atendre jo a les decisions d’un alcalde ignorant com el de…? Jo, que estava bastant d’acord amb ell sobre la qualificació de l’alcalde de… com un ignorant, vaig, però, haver de discrepar del meu amic notari: “Serà tan ignorant com vulguem, i ho lamento per als ciutadans que l’han votat, però és a la corporació municipal que presideix a qui la llei dóna la facultat d’atorgar o no llicències de segregació, i nosaltres, servidors de la llei, hem d’acatar la norma.”

No cal que us digui que no el vaig convèncer, però la segregació no es va inscriure al registre del què jo era titular. I estic molt content de no haver donat el meu braç a tòrcer.

El diari Menorca d’ahir diumenge duia la ressenya d’una conferència del periodista José Luis Gallego a la seu del GOB on deia coses molt sensates i raonables sobre el problema de l’aigua, com a recurs humà de primera necessitat. Entre d’altres, que se n’ha fet un gra massa dels camps de golf, “quan aquest sector està fent els deures, perquè fa recs amb “aigües residuals o aprofita les depuradores”. Només una frase seva m’ha semblat desafortunada: “L’aigua és massa important per estar en mans dels polítics”. I no és que ho sigui perquè jo tingui una fe cega en els polítics, que no la tinc, sinó perquè, en un sistema democràtic, no hi pot haver compartiments estancs que se sostreguin de l’acció política. Qui, doncs, hauria de decidir la política hidràulica dels estats, de les regions o dels municipis? El GOB? L’UGT? La patronal? No, la política hidràulica, com la social, com la urbanística, s’ha de dirigir des de les institucions democràticament elegides. Una altra cosa és que els polítics, en l’exercici de la seva funció, es deixin ben assessorar, però la responsabilitat és seva. L’època del despotisme il·lustrat, per pràctic que fos, ha passat ja a la història.

Fa uns anys, el més gran dels escriptors alemanys vius, Günter Grass, va dir d’ell mateix que pertanyia a una generació que definí com “nascuda una mica massa prest per a escapar del nazisme i una mica massa tard per haver-hi caigut del tot”. És probable que, en dir això, l’escriptor tingués molt present la seva pertinença a les Waffen SS a les acaballes de la segona guerra mundial, quan tenia uns 17 anys.

Penso que pertànyer a un escamot nazi als 17 anys deu haver estat força corrent en els homes de l’edat de l’escriptor alemany, i que no se li hauria dat més importància si no fos per aquestes tres circumstàncies: que Grass no ho hagi confessat fins avui; que Grass sigui premi Nobel de Literatura; i que Grass hagi fet del seu compromís intel·lectual contra el nazisme una bandera.

Grass, admirador públic de Willy Bradt (que preferí l’exili a comprometre’s amb els nazis), defensà ardidament una Alemanya que s’allunyés del petit-aburgesament de l’època Adenauer, una Alemanya que no s’edifiqués sobre l’oblit i la mentida. D’ací que avui, en el gran terratrèmol que s’ha produït en aquest país arran de la confessió d’aquest intel·lectual, no se’l recrimini exactament per haver parlat massa tard, sinó per haver parlat massa al llarg de la seva vida.

Dit això, vull afegir tot seguit que no penso alinear-me amb els seus detractors. Entre altres coses perquè, al meu entendre, tot allò que ha dit Grass al llarg de la seva vida crec que és cert i que és moralment irreprotxable. Que ell ha tingut la debilitat de no confessar el seu pecat serà tan recriminable com vulgueu, però això no desvirtua la bondat del missatge, ni tampoc la grandesa de la seva obra com a escriptor i pensador.

A més, quan arribem a un punt com aquest de Grass, sempre em semblen brillants aquelles paraules que Jesús digué als qui volien lapidar Maria Magdalena: “Qui estigui lliure de pecat…”

Des de 1954 fins a 1989, el general i líder del Partido Colorado, Alfredo Stroessner, va mantenir el Paraguai sota un despòtic règim de terror i corrupció, que va desmantellar i pauperitzà materialment i espiritualment la societat paraguaiana. Qualsevol vestigi d’oposició va ser escombrat sense contemplacions, incloent en aquesta actuació severes purgues en la pròpia organització política que li donava suport. Un seguit d’eleccions sempre fraudulentes prestava al règim una ridícula imatge democràtica, que Stroessner va alimentar per a presentar-se internacionalment com un governant a qui periòdicament homologaven les urnes. El general paraguaià va instrumentar el seu anticomunisme fins a convertir-lo en un rendible i sucós negoci, via préstecs internacionals, que li van permetre emprendre faraòniques obres públiques, com la presa hidroelèctrica de Itaipú. Mentrestant, l’oligarquia i les corporacions internacionals, així com també els traficants de drogues i d’armes eren generosament alimentats, a canvi d’un complagut suport polític.

L’estiu del 1973, uns mesos abans que el general Pinochet donés el cop d’estat a Xile que costà la vida al president Salvador Allende, el general Stroessner va visitar Espanya i es va trobar amb el seu col·lega, el general Franco, que el va convidar a sopar. Per aquells dies jo complia el servei militar a l’Acadèmia Militar d’Infanteria, a Toledo, i recordo que un diumenge penso que de juliol, el dictador paraguaià ens va obligar a restar a la caserna (maleïda la gràcia que ens féu!) perquè, entre el programa d’actes, hi havia la visita a l’Acadèmia. Recordo encara que ens feren formar dues hores abans en una esplanada on el sol hi queia de ple. El dictador va visitar-nos, se li rendiren honors i apa! a dinar!

Jo, que era poc amic de dictadors i militava a l’oposició antifranquista, vaig haver-me d’aguantar (com tots els meus companys soldats), però en el meu interior mai no li vaig perdonar aquella suada. De tota manera, és ben segur que el que nosaltres patirem aquell matí de diumenge, ara fa 33 anys, res no s’assembla al que van patir els paraguaians dissidents al llarg dels 35 anys de mandat d’aquest sàtrapa llefiscós i corrupte.

En el precís moment en què el Govern libanès de Fuad Siniora s’enfrontava amb la gran dificultat de decidir com i quan es desarmaria Hezbollah, el president siri, El Assad, ha acusat els correligionaris de Siniora -el corrent polític dit “14 de Març”, format com reacció patriòtica després de l’atemptat contra Rafiq el Hariri- de fomentar la sedició nacional. “Després del fracàs militar israelià -ha dit- aquests tracten que la resistència deposi les seves armes abans que s’hagi assecat la sang de les víctimes de la guerra”. I ha afegit: “La veritable batalla ja ha començat, i ho ha fet des del Líban. Hem de convertir la victòria militar (de Hezbollah) en una conquesta política. El nostre suport a la resistència farà que els altres països prenguin en compte la nostra postura”, ja que “la resistència i la pau són un mateix camí”. Després, el president siri s’ha dirigit als israelians per a advertir-los que “després d’haver provat la humiliació en les últimes batalles, les vostres armes no us protegiran, tampoc els vostres plans, o míssils o fins i tot les vostres armes nuclears (…) Les generacions futures en el món àrab trobaran la manera de derrotar a Israel”.

I mentrestant, Teheran -el principal valedor i armador de Hezbollah, juntament amb Damasc, que estaria en un segon lloc- també va cantar ahir la victòria de la milícia xiïta libanesa. El president iranià, Mahmud Ahmadineyad, va declarar que Hezbollah “ha hissat la bandera de la victòria” sobre Israel i ha frustrat les intencions nord-americanes a l’Orient Mitjà. “Les promeses de Déu s’han complert”, va manifestar Ahmadineyad.

Totes aquestes manifestacions, a part de deixar l’acció mediadora del ministre d’afers exteriors d’Espanya, senyor Moratinos, feta un nyap, demostren quin és l’autèntica realitat d’aquesta guerra. I la realitat és que, al Líban, el president del país no pinta res, i que és Hezbollah qui, amb el suport d’una dictadura hereditària –Síria- que (per a més inri) ha ocupat anys infinits el Líban, i d’una democràcia (?) teocràtica com la de l’Iran, que és la proveïdora d’armament i diners, continua en el seu propòsit de destruir l’estat d’Israel. I qui ho dubti, que interpreti el discurs d’El Assad en què afirmà que l’Estat israelià és “l’enemic”, i quan proclamava que, d’ençà la seva creació l’any 1948, “cada nova generació (àrab) l’odia més que l’anterior”, i que “algun dia sorgirà la generació que venjarà les matances comeses contra el poble libanès i palestí”.

Israel podrà haver comès molts errors, però aquests no es traduiran en una acció més pacífica sinó, en tot cas, en un enduriment de la seves posicions, com s’ha vist després de les crítiques que ha rebut Ehud Olbmert després de la seva intervenció al parlament israelià. D’ací que jo sigui absolutament pessimista. Temo molt que aquest tímid alto al foc no sigui, sinó, el preludi d’un enfrontament força més radical i terrible.

Aquesta notícia apareguda a La Vanguardia del 14 d’agost signada per Anxo Lugilde:

Un hombre de 38 años compró una lata de gasolina en una estación de servicio de la periferia de Ourense el viernes por la noche y se fue al monte. Un grupo de vecinos lo siguió y avisó a la policía local, que encontró en su vehículo un garrafón de disolvente y trece mecheros. Para completar el cuadro surrealista, el hombre, vecino de Vigo, trabaja en las brigadas forestales. Su detención, la segunda de un miembro de los servicios de extinción, es “paradigmática”, en opinión del ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, pues refleja el carácter profesional de quienes prenden fuego con “muy mala intención”. Ya hay 27 de detenidos, de los que seis han ingresado en prisión, según el fiscal general del Estado.

El que sembla evident és que, un cop tot aquest moviment delictiu acabi, la policia tindrà una feina immensa d’investigació. A Galícia no son malalts els qui calen foc al bosc, són delinqüents, com deia ja l’altre dia. D’ací que la justícia haurà d’investigar (i haurà d’investigar-ho a fons) les vertaderes causes de tots aquests comportaments. I després haurà d’actuar en conseqüència.

Castro ha aparegut vestit amb xandall i amb el Gramma del dia a la mà, com sol fer-se amb els segrestats perquè no hi hagi dubtes sobre l’autenticitat de la fotografia. La seva salut millora i els quaranta-set anys de govern no semblen suficients per a jubilar-lo definitivament. De tota manera, Castro, com un pare prudent del seu poble, adverteix als cubans dient-los que han d’estar preparats “para cualquier noticia adversa”.

Aquesta frase faria les delícies dels estudiosos de la llengua perquè, construïda, no sé si com a eufemisme o com a metàfora, no diu el que vol dir però pressuposa que tothom l’entén en el sentit vertader (el que és a la ment de Castro). També jo tinc la impressió que l’he entesa, la frase, però… seria realment una notícia adversa la desaparició de el Comandante? Si ens referim al fet de la mort d’un ésser humà (perquè a la mort fa referència la “noticia adversa”) probablement haurem de convenir que efectivament ho és. La fi d’una vida sempre és penosa i lamentable, encara que els benaurats desitgin la mort per a passar a millor vida, i que alguns militars cantessin pomposament que eren “novios de la muerte”. De fet, un prototipus d’aquests, el recordat (no per bé, certament) Millan Astray, proclamà “Viva la muerte” fins i tot davant les barbes venerables d’Unamuno, de qui es va riure a la cara, encara que tanta burla fatxenda no li va estalviar haver d’escoltar del rector aquell “Ganaréis pero no convenceréis” que ha perdurat possiblement més que la riota del general feixista.

Però tornem a la frase, perquè una cosa du l’altra i m’he desviat de la qüestió. Fent a banda l’element personal, creieu vosaltres que la desaparició de Castro seria una notícia adversa per a Cuba i per als cubans? Jo no n’estic tan segur. I encara us diré alguna cosa més: jo penso tot el contrari, conscient tanmateix que interpretar el futur és una facultat reservada només als déus.