Josep Maria Quintana

“Per què a Europa estan contra nosaltres i donen suport al Líban? –es demanava fa uns dies un soldat israelià. I afegia-: Encara que potser no tantes, aquí també en moren, de persones”. I el primer ministre Ehud Olmert, en una entrevista al setmanari alemany Welt am Sonntag -segons la recollia Al-Yazira-, així mateix es preguntava: “Amb quin dret ens prediquen? Els països europeus van atacar Kosovo i van matar deu mil civils, deu mil! I cap d’aquests països va haver de sofrir abans l’atac d’un sol coet. No dic que fos un error intervenir a Kosovo, però, per favor, que no prediquin”.

És clar que l’argument del primer ministre israelià no és acceptable, perquè si dolent era allò, dolent és això, però no deixa d’apuntar en una bona direcció la pregunta, perquè és evident –i mai no en sabré la causa- que els morts dels uns sovint no pesen el mateix que els morts dels altres. I al final, tot prescindint d’una anàlisi dels fets en profunditat, ens és més fàcil apuntar-nos als arguments pacifistes (em refereixo, és clar, als de “versió dolça, simplista, intemporal i beata d’espelma, levitació ètica i pregària” (són paraules –justes paraules- d’Ignasi Mascaró), que no condueixen sinó a la més absoluta inanitat des del punt de vista intel·lectual.

Ha passat un mes de guerra, des del 12 de juliol. I tot apunta que Hezbollah s’erigeix victoriós sobre les ruïnes del Líban. I segons apunta el corresponsal de La Vanguardia, tret que el martelleig incessant dels caçabombarders sobre el Líban hagi assolit acabar amb els míssils de llarg abast que, pel que sembla, amenaçaven Tel Aviv, la qual cosa seria un èxit, el fracàs políticomilitar israelià té dimensions espantoses.

Certament que no tenim encara el besllum de la fi d’aquest conflicte armat, i qualsevol profecia de futur és possiblement irresponsable. Però tinc clara una cosa: no vull tan sols imaginar-me un Líban dominat per Hezbollah, amb la connivència de Síria i l’aplaudiment (i més cosa) de l’Iran; una Palestina definitivament en mans de Hamas, i un Israel vençut i als peus de Hassan Nasrallah. Si això succeís, us asseguro que als pacifistes occidentals d’espelmeta (perquè aquests ho són tots, occidentals), no tindrien temps d’entonar el kumbaià i ja els hauria caigut l’enderrossall a sobre.

No és certament el mateix un piròman (la persona que té tendència a provocar incendis obtenint-ne un gaudi morbós) que un incendiari, que és aquell que provoca maliciosament un incendi, pels motius que siguin, però sense que el fenomen del foc li causi cap plaer especial. El primer podríem dir que és un malalt; el segon és un delinqüent.

Tot sembla apuntar que a Galícia no són piròmans els causants dels molts centenars d’incendis que aquest any (com cada any) la deixen calcinada, sinó incendiaris. El difícil, però, és endevinar-ne el perquè.

Ahir nit vaig escoltar un sociòleg que intentava explicar el fenomen. Deia que el bosc havia estat a Galícia una mena de guardiola on acudia el propietari quan necessitava diners, això en les èpoques en què l’economia rural i forestal era la prioritària. Això, però, ha canviat i avui el propietari no en treu res, del bosc. Galícia viu, com gairebé tota Espanya, del formigó i del totxo, i el bosc a molts els comença a importar ben poc. A més, sovint la fusta cremada (per tant sense resina) es paga més cara que la d’un arbre acabat de tallar, cosa que no incita certament a mantenir el bosc dempeus.

El sociòleg apuntava també d’altres motius. Deia: mentre tota Galícia crema i atrau la major part d’efectius (bombers, soldats, guàrdia civil, etc., els desembarcaments de droga són més fàcils, i això els resulta especialment rendible als narcotraficants.

Bé, no ho sé, però tinc la impressió que una societat que no reacciona davant aquests inferns que anualment calcinen els boscos, ha de ser una societat malalta, i no precisament de salut.

Tot i que sovint acceptem les notícies, per greus que siguin, com aquell qui contempla una pel·lícula, per tant sense immutar-nos, la d’ahir –que l’aeroport de Heathrow s’hagués tancat per mor d’una acció policial que sembla que ha avortat una catàstrofe-, ens ha tornat posar l’ai al cor i ens deixa la impressió que vivim en un món on cada dia es fa més difícil saber on agafar-se. (Où sont-elles, nos repères?) I dic això perquè avui, no només és la guerra (tan vella com l’home) la que amenaça per ací i per allà la humanitat, sinó que també hem d’enfrontar-nos a fórmules més sofisticades de difícil detecció i que poden provocar grans mortaldats.

Ens van educar per a la vida i en uns valors humans que permetien als més grans d’entre nosaltres de donar-la per una causa superior: la fe, l’honor, l’amor a la pàtria, la plena donació al proïsme… Però en tots aquests casos la mort no era cercada –o no ho era directament-, sinó que es produïa com la conseqüència indirecta d’una actuació principal.

Ara, amb la proliferació dels terroristes suïcides en el món islàmic, perdem el sentit de l’orientació moral, perquè no sols causen uns danys de difícil prevenció, i a més enormes, ans també ens deixen l’esperit en absoluta desempara. Educats per a la tolerància després de segles de lluites civils i de voler-nos imposar la veritat pròpia els uns als altres, això no ho podem entendre. I fem bé de no entendre-ho, perquè només un déu absurd pot demanar que l’home mati (i es mati!) per a propagar la fe. I tanmateix veiem que és el pa de cada dia. Sortosament per a tots nosaltres, sembla que ahir, a Heathrow, l’àngel de Déu estigué de la nostra part.

Em diu un amic que em llegeix que la lletra de batalla d’ahir no està feta per a ser llegida l’agost. I jo li observo que precisament ahir feia una tramuntana deliciosa, de les que jo enyorava no fa gaire setmanes, aclaparat per la xafogor estival del passat mes de juliol. A més resulta que l’esperit bufa quan li dóna la gana i tu no tens més remei que caçar-lo al vol, com les perdius, durant l’hivern de Menorca. I quan dic l’esperit no em refereixo a la inspiració, fal·laç companya dels escriptors, perquè la inspiració (aquesta de què parlen els profans) mai no t’agafa si no et troba assegut, l’ordinador encès, i la ment força aclarida. Cal també tenir en compte –com jo li dic al meu amic- que un no té néts quan vol, i en això no valen calors ni d’altres excuses. D’altra banda, li observo que el nét aquest, no sols ha arribat amb un pa sota el braç, ans també ha vingut acompanyat d’un vent sec que no té preu. D’ací que no et queixis, li dic, ans afanya’t tu a la tasca.

La continuació de la guerra, la rastellera de morts que, dia rere dia, reguen amb sang innocent el terra del Líban i també d’Israel, l’envergadura dels atacs i la força i l’ímpetu que, tant els uns com els altres, posen en la batalla, acaba fent-nos perdre el sentit de les coses i ens dificulten la capacitat de raonar. Qui té la raó? És que la raó pot justificar tot aquest cúmul de morts i de barbàrie?

Però el que succeeix a l’Orient Mitjà no és un joc en el qual poden donar suport a la política dels uns o a la els altres. Penso que el grau de dolor i de mort que provoca la guerra ens hauria d’estalviar de parlar-ne com si allí no es jugués sinó un trofeu. No amagaré que jo m’he posat en aquest cas al costat dels israelians, no sols perquè penso que la seva causa és justa, o és més justa (encara que puguem discrepar dels mètodes i de l’abast del seu atac), i sobretot perquè penso que els objectius de Hezbollah i de Hamas (fer desaparèixer l’Estat d’Israel del mapa) no són tan sols dignes de consideració, com no ho és tampoc la seva manera d’actuar (Hezbollah és simplement una facció terrorista que no respecta cap norma internacional ni tampoc democràtica, que li importa un borrall si la seva actuació provocarà morts entre el personal civil (directament o indirecta), i que, per si això fos poc, participa de la idea d’Al-Qaeda d’estendre l’ordre islàmic arreu del món).

Tot i que el nivell de la pugna és, com he dit, tan cruel, i això pot desconcertar-nos, penso que no hauríem d’oblidar allò que es juga en aquesta batalla que, per a bé de tots, hauria d’aturar-se davant una mediació internacional. De tota manera, i atès el cúmul de manifestacions pacifistes dirigides totes contra Israel, no voldria deixar passar per alt el per a mi magnífic article que Joaquín Luna publicà a La Vanguardia d’ahir. És aquest:

El triunfo de Hezbollah

Gracias a una capacidad militar muy superior a la anticipable, Hezbollah está ganando la guerra que desencadenó. Premio al agresor. Cuando los civiles libaneses – que tan poco han importado a Hezbollah- mueren despedazados por las bombas israelíes, gana el Partido de Dios. Cuando sus cohetes – y van 3.000- matan a inocentes en Israel, Hezbollah también gana: infunde inquietud en las capitales occidentales y es jaleado por “las masas árabes”, una ciudadanía proclive a imputar sus frustraciones a Israel o EE. UU. en vez de pedir cuentas a los dictadores que les gobiernan (¿si desapareciese Israel habría democracia y progreso en Siria, Arabia Saudí o Egipto?). La victoria psicológica de Hezbollah en Oriente Medio es un gran éxito para sus patrocinadores: Teherán gana espacio de cara a negociar su programa nuclear y Siria vuelve a “influir” en Líbano cuyas tropas salieron por presión popular en abril del 2005 tras el asesinato de Rafiq Hariri. Todo a precio de ganga: los muertos son libaneses e israelíes.

Si bé durant la campanya electoral de Mèxic vaig creure que el candidat de l’esquerra, López Obrador, era l’home més indicat per a guanyar-les i per a dirigir el país, la seva actuació posterior, el populisme inacceptable que ha adoptat com a manera d’encarrilar una protesta que, cada dia que passa, es revela més inconsistent i encaminada, no a trobar la veritat, sinó a malmetre la victòria electoral del candidat conservador del PAN, Felipe Calderón, em demostra que aquell home no era el que jo em pensava, ans molt al contrari, amagava la personalitat d’un polític extravagant i ambiciós, d’aquells que es consideren tocats de la mà de Déu per a redreçar els interessos d’un poble.

Ahir, amb la decisió del Tribunal Suprem de revisar només el 10 per cent de les paperetes emeses i no la seva totalitat (com demanava López Obrador), les possibilitats del candidat esquerrà pràcticament esvaneixen, la qual cosa em satisfà, i penso que hauria també de satisfer els mexicans que no poden acceptar que els governi un home que ha demostrat de sobres que, per a aconseguir la victòria, és capaç de posar en perill les institucions del seu país i el sistema electoral que els mexicans s’han donat democràticament.

Mentre Israel aïllava Beirut i provocava una altra matança de civils, mentre les bombes destruïen els principals ponts i carreteres del Líban, mentre els míssils de Hezbollah assolien els voltants de Tel Aviv i el president del país del Cedre, Emile Lahud, assegurava que una força internacional sense consens significaria la guerra, mentre tot aquest nonsense de dolor i de barbàrie assotava persones i hisendes i propagava el dolor i la mort, a l’habitació d’un hospital de Gandia, la terra dels Borja, bressol irrepetible de sants i de pecadors, del geni del Tirant i del poteta valencià més sublim, de papes i de guerrers que expandiren per Europa els nous valors del Renaixement que sebollien per sempre la foscor d’una Edat Mitja incapaç de destriar entre Déu i Cèsar, que enaltien l’art com un bé valuós per ell mateix i concebien l’home com un ésser destinat a assolir la glòria i no necessàriament abocat a la mort, en un hospital, dic, silenciós i net, situat en el cor del País Valencià, succeïa el miracle més gran de la vida: el naixement d’un infant petit i rosat, bell con un estel, fill de l’amor de dues persones joves que es volen i es respecten, la meva filla Elisabet i el meu gendre Pablo. Quina joia, Déu meu! Quin goig més gran per a tota la família! És el món que segueix, la vida que continua, el començament d’un nou projecte personal i intransferible que s’obre vers el desconegut, però que el nadó iniciarà acompanyat, bressolat i aconsellat per uns pares que tindran la possibilitat i el deure d’actuar vora seu, per a transmetre-li, sàvia i amorosament, els valors que han marcat les seves vides. Després, ell, en Pau, decidirà amb plena autonomia el seu camí.

Seria divertit si no fos patètic jugar al joc aquell de taula que es diu, em sembla, “On és Willy? damunt el mapa de Cuba. Resulta que Fidel està malalt, que ha delegat tots els poders en el seu germà (d’això es diu, en dret, una successió troncal) i que ara el bo de Raúl es troba desaparegut. Diuen que amb una depressió de cavall perquè no sap què ha de fer amb aquest poder absolut que el seu germà ha exercit des de fa més de quaranta anys.

Aquella frase que marca les monarquies –“A rey muerto, rey puesto”– no pot aplicar-se a les dictadures, perquè res no hi ha de lligat en aquestes per molt lligat que creuen que estiguin les coses. La dictadura és una excepcionalitat, i com a tal règim d’excepció, no es regeix per normes clares i objectives. A més, sol anar unida a una personalitat forta, acompanyada d’un sistema repressiu que actua amb efectivitat. Això darrer és possible que ho tingui Raúl Castro (em refereixo al poder repressiu), però no sembla que hagi heretat el caràcter del líder carismàtic.

A Cuba es diu que la malaltia del “comandante” és un secret d’Estat. Jo hi afegiria encara més coses, perquè no només la malaltia és un secret, tot ho és, de secret, al si de les dictadures, perquè aquestes es basen en el domini de tots els ressorts del poder, i això no és possible fer-ho de manera diàfana.

Veure o escoltar el debat que tingueren els polítics catalans sobre les conseqüències de la vaga-sabotatge dels empleats d’Iberia fou decebedor. I escoltar els representants sindicals ho fou més encara, perquè ningú no es capaç d’assumir les responsabilitats.

La veritat és que, en el cas de la Generalitat, poca cosa més podia fer que prestar ajut i assistència als retinguts il·legalment a l’aeroport de Barcelona i oferir la col·laboració dels mossos d’esquadra (cosa que sembla que va fer, tot i que l’ajut no fou acceptat).

Qui realment quedà amb evidència fou el Govern de l’estat i, per damunt de tot, el delegat d’aquest govern a Catalunya, senyor Rangel, perquè un estat de dret no pot permetre que uns obrers prenguin les pistes i sabotegin la vida ordinària de l’aeroport de manera il·legal. A les dues hores d’iniciada l’acció, la Guàrdia civil havia d’haver restablert l’ordre i detingut els manifestants. En això té raó Piqué i el Partit Popular. El Govern va estar absent. I abdicar d’exercir la pròpia responsabilitat és inacceptable.

I dit això del govern, quin pot ser el crèdit d’uns sindicats que ara defensen els treballadors d’una actuació respecte de la qual no és possible tenir cap mena de benvolença? Si un sindicat vol carregar-se de raó, ha de ser a canvi de fer complir la llei als seus afiliats. Perquè mai no serà creïble la defensa basada en uns suposats drets que els treballadors no tenien, perquè ocupar les pistes i impedir el tràfec aeri és (o hauria de ser) una acció delictiva.

Avui, però, ja han començat les cessions que gens no m’estranyaria que deixessin la sanció en un no-res si no fos perquè als empleats d’Iberia se’ls pot complicar la vida per l’acció penal que algunes persones i associacions afectades han emprès contra ells. I m’agradaria que l’acció prosperés, perquè si un país deixa impune una acció com la de divendres passat, abdica dels seus compromisos i entra en un camí d’absolut desgavell.

Actuar contra els sabotejadors no és un problema d’ordre, és una acció de justícia per a reparar el dany (il·lícit) que aquestes persones han causa.

Tot i que l’estiu és molt sec a Menorca, d’un temps ençà no havíem patit grans incendis forestals. Una vigilància estricta des de l’atalaia d’El Toro, el mont més alt de la nostra plana illa, ha permès detectar els focs iniciats en un primer moment, tot provocant-ne l’extinció immediata.

No ha estat possible aquest cop perquè, a la costa nord, justament en una zona destinada a ser Parc Nacional, han cremat 149 hectàrees de bosc de pins, alzines i de màquia diversa. En una illa tan petita com Menorca, 149 hectàrees són moltes hectàrees i, si bé no hi ha hagut desgràcies personals, ha provocat pèrdues d’espècies protegides i d’una vegetació que costarà anys de refer. El panorama, vistes les fotografies que publiquen els diaris locals, és desolador, fet de cendres i arbres que resten dempeus absolutament calcinats. Dantesc sol ésser l’adjectiu que s’aplica en aquest casos, pensant en l’Infern del poeta italià. Lamentable, trist, luctuós, són d’altres adjectius que hi podríem aplicar nosaltres.

El problema és que no hem pres consciència del que aquestes catàstrofes ecològiques signifiquen. I no només per als propietaris de les terres cremades, sinó per a tots. Ara, quan novament s’obri el debat sobre el Parc Nacional, amb la plena oposició de l’associació de propietaris, “Meloussa”, i també d’algun partit esotèric com el del peculiar Llorenç Casasnovas, de Ciutadella, els polítics podran carregar-se de raó per a decidir la protecció de la zona. Ara més que mai cal protegir aquests territoris d’alt valor ecològic per a Menorca, una illa extraordinària l’equilibri de la qual sempre es troba en perill de ser trencat.