Josep Maria Quintana

Una mica aclaparat (suposo que com la majoria d’espanyols) per la crisi i per les erràtiques polítiques econòmiques del govern que, d’avui per demà, pot dir el mateix i tot el contrari, penso que algú hauria de fer una mica d’autocrítica.

Fa anys que critico Zapatero per inconsistent i demagog. I temo molt que serà ell qui dugui finalment el socialisme democràtic espanyol a les penyes, frustrant la il·lusió i les esperances de molts ciutadans.

Al Regne Unit faria temps que els seus mateixos correligionaris l’haurien substituït, però amb el viciat sistema de partits espanyols això és impensable. Només una derrota electoral el farà fora de la política. Després li abordaran els cans, però ja serà tard per resoldre els problemes.

I la solució no vindrà pas de la dreta, d’una dreta que ha criticat durament la política del govern i que, quan aquest ha canviat radicalment i ha decidit que s’havia de fer el que ells -vull dir la dreta- sempre havia defensat, aleshores diu que no, que ja és tard i que s’ha de fet tot el contrari.

I si ens girem cap a la judicatura -que hauria de ser un pilar sòlid de l’Estat- veiem que està regida per un niu d’escurçons que, els uns contra els altres, utilitzen la institució que representen per anar més enllà del que són estrictes interessos judicials. Tant Garzón i els seus sequaços, com els antigarzón i els seus, han perdut els papers, mentre els ciutadans, perplexos, no tenim més remei que desconfiar plenament del sistema que ens hem donat. Un sistema que ha permès que el Tribunal Constitucional sigui incapaç de prendre decisions que li són degudes, i que acaba sent una titella en mas dels partits.

Què ens queda doncs de segur? Només el treball i l’esforç en nosaltres mateixos. En una societat civil que és infinitament superior a la política, i que potser d’alguna manera (no sé com) s’hauria de rebel·lar.

—–

Us recomano la lectura de l’article de Joan Aymerich que publicava ahir La Vanguardia. És una prova clara que hem estat i estem en mans d’uns irresponsables i del tot incompetents.

La economía española adelgaza para sobrevivir
Los recortes anunciados el miércoles por Zapatero cierran simbólicamente una década

RAMON AYMERICH | Barcelona | 16/05/2010

Fue el 30 de mayo del 2009. El secretario de Estado de Transportes de Estados Unidos, Ray LaHood, había sido invitado por su homólogo español, José Blanco, a recorrer el trayecto Madrid- Zaragoza en AVE. Horas después, apabullado por las colosales inversiones que exhibía el ministro, el americano soltó a los periodistas: “¡Ustedes son muy ricos!”. Lo decía el responsable de la primera economía del planeta, con unas infraestructuras de transporte envejecidas y en peor estado que las españolas.
En aquellos días la crisis ya golpeaba a España en toda su intensidad. Pero la alta velocidad española (AVE) impresionaba a norteamericanos y franceses. José Luis Rodríguez Zapatero ya no hablaba de superar en renta per cápita a Francia, pero sacaba músculo en energía solar. España todavía daba lecciones al exterior como la gran potencia económica que quería ser. Menos de un año después de aquella escena, el 12 de mayo del 2010, el presidente del Gobierno anunciaba el mayor ajuste de la economía española desde los pactos de la Moncloa de 1977, con rebaja de salarios en el sector público y congelación de las pensiones. El “¡Ustedes son muy ricos!” de LaHood sonaba en un tono mucho menos amable y más sarcástico del que fue formulado. O no.

España se enfrenta hoy a una década de austeridad a la que debe adaptarse con rapidez si no quiere que sea una década perdida. Debe poner en revisión mucho de lo levantado en esa larguísima década prodigiosa que va de 1996 al 2008, ya sean grandes infraestructuras viarias, inversiones en energías renovables, leyes sociales que nacieron sin financiación, como la de la Dependencia, o un sector público (universidades, hospitales) poco eficiente. Hoy el mundo apunta con el dedo a España porque gasta más que lo que ingresa. Y eso se cura adelgazando.

“Se hicieron inversiones sin tener en cuenta su rentabilidad. Se les fue la bola”, sentencia el economista Germà Bel. “Ahí está la terminal T4 de Barajas, que es hoy la mitad del déficit de Aena; o ese objetivo de llevar el AVE a cada capital de provincia; o ese corredor de mercancías que sigue la línea Algeciras-Madrid-Zaragoza, que debe de ser el único corredor de mercancías del mundo que está lo más alejado posible del mar”.

¿Por qué tanta ceguera? ¿Cómo se llegó a todo eso? Los economistas coinciden. Hablan de un shock de liquidez, de la entrada de dinero barato procedente del exterior. Y, en efecto, sólo cinco años después de la entrada de España en el euro, en 1999, los tipos de interés habían caído del 18% al 2,5%. La competencia financiera hizo el resto. “Durante años hemos sido una economía dopada con crédito barato. Una economía en la que el crédito al sector privado subía a ritmos del 25% (!), algo inaudito”. afirma el también economista, Josep Oliver.

Aquel dato era tan descomunal que a Oliver, cuando daba clase en la Autònoma de Bellaterra, le gustaba decir a sus alumnos: “Mirad por la ventana. Estáis viviendo un momento histórico. En los próximos años se hablará del 2000 como de la década prodigiosa”. Oliver sonríe. “En cierta manera los alemanes hicieron con nosotros lo que los chinos han hecho con Estados Unidos. Nos inundaron con dinero barato para que pudiéramos comprar sus productos. Mientras gastábamos, atendimos poco a la productividad. Entonces no importaba”.

“Hemos sido un país de nuevos ricos. Un país en el que para hacer dinero bastaba con tener suelo, por las expectativas que eso comportaba. Era como tener minas de oro”, tercia Xavier Vives, economista por el Iese. “Durante todos estos años en este país se ha invertido mucho en obra y muy poco en capital humano. Pero bueno, exagerando un poco, podemos decir que nuestra gran diferencia con Grecia es que allí no han hecho ni las obras”, añade con ironía.

El maná de los fondos europeos y el crédito barato, más la recaudación de impuestos procedente del sector inmobiliario explican aquella orgía de inversiones. ¿Cómo se sostiene hoy un proyecto como el del AVE entre Madrid y Ávila? ¿Qué sentido productivo tiene?

“Con el AVE se ha invertido sin tener en cuenta ni los costes ni la productividad. España tendrá más kilómetros de AVE que Francia. ¡Pero Francia tiene ya 10 veces más pasajeros que España! Los políticos españoles deberían explicar por qué planifican tantos AVE. ¿Son más listos que noteamericanos y franceses? Hay un problema de fondo en todo eso. El colmo del paroxismo ha sido el Plan E del 2009, que ha llenado el país de aceras y que costó 9.000 millones, casi los mismos que ahora se quieren recortar”.

Para Guillem López-Casasnovas, “durante todos estos años hemos vivido como nuevos ricos y esto también ha afectado a todos aquellos que han hecho política”. Para este economista experto en sanidad y finanzas, uno de los ejemplos más claros de este proceder ha sido la ley de la Dependencia. “Se promulga en el 2006, cuando el ciclo económico se encontraba en un pico de crecimiento del 3,6%, y como si ese ritmo fuera a durar siempre. En lugar de hacer proyecciones medias a 20 o 25 años, como correspondía. E incluso se depositaron en esa ley expectativas que estaban fuera de lugar, como pensar que la dependencia iba a ser un filón de empleo. Así ha ido después”.

El PP, a través de la senyora Cospedal, ha dit finalment que no al pacte sobre l’ensenyament. Així i tot, és molt probable que el signin la major part de les forces polítiques d’aquest país, i sembla que, fins els representants de l’Església, sempre tan suspicaços en aquest camp, hi estan d’acord. Però el PP ha dit que no a seguir recolzant un model que –asseguren- ha fracassat. No!, han dit. Coarta la llibertat!

És que algú creia que, en matèria d’ensenyament, era possible un pacte amb el PP? Dubto que ho cregués el ministre Gabilondo, que tanmateix ha fet tots els esforços possibles en aquest sentit. Però l’acord era impensable si és que no ho subordinaven tot a cedir a aquelles premisses que ells –vull dir els populars- disfressen sempre sota la bandera de la llibertat.

Llibertat d’ensenyament! Llibertat per escollir la llengua que vulguin els pares! I és que ells, en efecte, no demanen res més. Quina cosa més noble! Quina meravella, la llibertat!

Però en el fons, el que vol la senyora Cospedal, el que vol el PP, és que ells puguin seguir parlant en castellà i estudiant en castellà visquin on visquin. Per quin set sous algú els ha de coartar aquesta -la seva- llibertat? Que som a Espanya, senyors! I a Espanya la llibertat exigeix que es parli l’espanyol!

Sí, en efecte, ells volen viure en espanyol, sigui on sigui, perquè això forma part del nucli dur de la seva llibertat. A més, qui és l’insensat que s’atreveix a dir que aquest dret –el de parlar sempre i per sempre l’espanyol, que la Constitució empara– pot coartar la llibertat dels altres? D’això res de res, perquè la llibertat dels altres (dels qui no parlen com ells) no és llibertat. És com a molt un caprici (provincià i estúpid, és clar), quan no creuen que és simplement un senyal de mala educació.

Ells, doncs, en nom de la seva llibertat reclamen el dret a no conèixer cap altra llengua de les que es parlen a Espanya que no sigui la seva. I els és ben igual que, a les reunions de pares que tinguin lloc, per exemple, a Menorca, això obligui els menorquins a haver de renunciar a la seva pròpia llengua i a haver de parlar en castellà. Perquè ells són lliures –que ho diu la Constitució!- de viure en castellà on els doni la gana de viure. I quan un parlament autonòmic –en exercici de les seves competències i en ús de la seva llibertat- obliga els seus fills, no ja a renunciar a la seva llengua d’origen, no a no estudiar el castellà, sinó, simplement, a aprendre també –i a més a més- la llengua autòctona d’aquella comunitat, entre altres raons perquè ningú no pugui obligar a ningú a haver de girar necessàriament de llengua per entendre’s, aleshores sorgeix el vade retro! Ens coarten la nostra llibertat!

Fins tenim avui a Espanya un partit que, si el despulles de la faramalla ideològica amb què disfressa el seu programa, de seguida t’adones que l’únic que realment pretén, l’únic que realment cerca, és que, d’aquí a un temps, tots –i quan dit tots vull dir tots- parlem només en espanyol. Aleshores ja no tindrem l’estúpid problema de les llengües. Aleshores tots viurem en llibertat.

I si el ministre Gabilondo no accedia a aquestes exigències, si no es plegava a la seva set de ser lliures, si no els donava tot allò que ells entenen com la “seva” llibertat, com voleu que signessin un pacte per l’ensenyament?

La deriva que està duent el que podríem denominar com a “cas Garzón” pot conduir a una crisi del nostre sistema democràtic de conseqüències imprevisibles. Perquè, ens agradi o no, i en siguem o no conscients, posant Garzón en el punt de mira dels seus atacs, una extrema dreta que pensàvem que ja no existia ha decidit utilitzar el jutge per contraatacar la política revisionista d’un govern, com el de Zapatero, que ha decidit disfressar la seva incompetència amb actituds populistes, com per exemple les derivades de la Llei de Memòria Històrica. Fet que ha provocat que una esquerra profundament desorientada, en veure’s sorpresa per aquests atacs, hagi decidit situar Garzón per damunt de la Llei, impedint que se’l pugui jutjar, com si d’un monarca qualsevol es tractés. Actitud que, des del meu punt de vista, és tan greu com l’anterior.

Dit això, sé d’entrada que l’esquerra d’aquest país em descriurà com a filofeixista, pel fet de desqualificar la Llei de Memòria Històrica, una llei que no tinc cap inconvenient d’acceptar des del punt de vista intel·lectual i ideològic. El problema és que, basant-nos en aquesta norma –que, repeteixo, qualsevol demòcrata pot acceptar (i jo entre ells)- hem trencat el pacte no escrit (però real) en què es va fonamentar la reforma política duta a terme per Adolfo Suárez: la que va permetre el pas del franquisme a la democràcia sense ruptures i per un ampli consens.

Com la majoria de demòcrates antifeixistes, jo estava aleshores per la “ruptura” contra el règim de Franco, però aquesta postura no va ser la posició triomfant, entre altres coses perquè els demòcrates antifranquistes érem una minoria i no vam poder imposar la nostra manera de pensar.

Suárez, amb la seva proverbial habilitat, ens va dur a la música, com diem vulgarment, però ho va fer a canvi que els franquistes amb càrrecs institucionals se suïcidessin. Això ens pot semblar avui una metàfora, i segurament ho és, però que algú m’expliqui, sinó, com hem de definir la decisió dels “procuradors a Corts” franquistes de votar “sí” a la Llei de Reforma Política, una llei que reconeixia els partits i destrossava tot l’entramat “immutable” de les dites Lleis Fonamentals (de fet, n’hi va haver dinou que van votar-hi en contra, però no van ser suficients per paralitzar aquell harakiri col·lectiu).

L’harakiri tenia, però, contrapartida: que nosaltres, els demòcrates, renunciéssim a la idea de ruptura i acceptéssim els principis de la reforma proposta per Suárez, que –no ho oblidem- implicava una amnistia que emparava, no sols els criminals d’ETA (que ja existien aleshores), sinó també tots els crims que havien comès els feixistes durant la dictadura.

“Borrón y cuenta nueva”, era la proposta de Suárez, i això és el que vam decidir fer. I aquest pacte no escrit, però real, barrava als demòcrates la possibilitat de “mirar cap endarrere”, fet que permetia que la gent compromesa amb la dictadura pogués optar per la democràcia sense que ningú no li hagués de demanar raons del seu passat.

Em direu que això no és tolerable, i potser tindreu raó, però és el que vam fer aleshores, i, gràcies a haver-ho fet, hem tingut trenta anys de convivència democràtica presidida per l’Estat de Dret que comporta la Constitució pactada del 1978.

Ara, però, emparant-nos en una llei de Memòria Històrica que als demòcrates ens sembla l’abecé de la democràcia (i que probablement ho és), hem trencat –i Garzón ha estat (com sempre) el jutge més decidit a situar-se al davant de la manifestació- l’equilibri pactat aleshores, i amb la “revisió dels crims del franquisme” de què parlava ahir Pedro Almodóvar, hem trepitjat l’ull de poll de milers de persones (moltes de les quals militen avui en el Partit Popular) que no accepten que es revisi un passat que els compromet.

I aquesta lluita és la que hem catalitzat entorn del jutge Garzón (els uns a favor i els altres en contra), cosa que fem sense adonar-nos que, actuant així, estem atacant el cor mateix de la independència judicial, doncs qüestionem un poder que és cabdal per a l’equilibri del sistema democràtic, per més que el seu prestigi –vull dir el del Poder Judicial- estigui ja sota mínims, segurament per culpa de tots.

Allò que no pot aconseguir mitjançant una victòria a les urnes, el PP ho vol aconseguir impedint la renovació obligatòria dels membres del Tribunal Constitucional.

És simplement això: el PP s’empara en la Constitució i s’envolta amb la bandera nacional per exigir que la legalitat s’acompleixi, o el que és el mateix, que l’Estatut de Catalunya s’adapti a la Constitució. Però ens amaga la carta que té a la màniga: aquella que impedeix la renovació dels membres del Tribunal amb el mandat caducat. De fet, el nou ponent de l’Estatut havia de ser renovat el 2007. Fa tres anys!

Això no significa, com diuen els nacionalistes catalans, que l’actuació del Tribunal sigui il·legítima. Aquesta afirmació és, simplement, un gran disbarat, perquè l’article 17.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional diu que “los magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles”. Per tant, d’il·legítim res, senyors d’Esquerra Republicana i de Convergència Democràtica de Catalunya. Les decisions del Tribunal Constitucional són legítimes i emparades per l’Estat de Dret.

Els “dolents” –dient-ho així per entendre’ns- no són els magistrats, que actuen d’acord amb els seus principis. Els dolents de la pel·lícula són els qui, tenint la obligació de complir els preceptes constitucionals de renovar els magistrats que tenen el mandat caducat, els incompleixen a consciència, perquè saben que, atesa la composició del Parlament, perdrien influència en el nomenaments.

Amic Rajoy: no siguis ja més hipòcrita i assumeix la teva responsabilitat. Acorda amb Zapatero una nova composició del TC, com t’exigeix la llei, i evita amb això que segueixi aquesta sagnia de declaracions irresponsables que, des de Catalunya, emboliquen i compliquen cada dia més la preocupant situació política del nostre país.

Altre cop anava a escriure sobre l’absurda i perillosa pendent per la qual ens estem precipitant els espanyols. Una pendent que no ens pot conduir a altre lloc que al fracàs de l’estat de dret, que, per cert, no és una bagatel·la, sinó el més gran que hem aconseguit mai com a poble (per defectes que tingui el nostre estat de dret). En fer-ho, em trobo amb un article de Fernando Onega a La Vanguardia que m’evita d’escriure’l jo, perquè el subscric de cap a peus.

VENA ANARQUIZANTE

Fernando Ónega

Las querencias personales, ideológicas o de partido se quieren imponer a las decisiones institucionales
Hombre, señor Rajoy, antidemocrático, lo que se dice antidemocrático no ha sido. Creo que la democracia consiste precisamente en eso: en que un montón de gente se pueda reunir a escuchar exabruptos, bajo la disculpa de que van a socorrer, salvar o ensalzar a un ilustre juez que creen cercado por el fascismo. También es democrático que el señor Jiménez Villarejo pueda decir esas frases tremebundas sobre el Tribunal Supremo y hoy disfrute leyendo lo que se escribe de él, sin miedo a que un guardia llame a su puerta. Y tan democrático es ponerlo a escurrir en los papeles como defenderlo por decir las verdades del barquero a tan reverenciados magistrados.

Lo que entristece es otra cosa: ver cómo los amigos más ruidosos de Garzón se equivocan en su estrategia de salvamento. En vez de usar argumentos jurídicos para sostener que el magistrado no es un prevaricador, se dedican a provocar al león llamándole corrupto, cómplice de torturas, o instrumento del fascismo. En vez de ensalzar al mito que veneran, se dedican a insultar al juzgador. ¿Qué piensan? ¿Que el Supremo se va a acongojar ante los improperios? Hay que ser un poco tonto del ala para pensar que así se salva al justiciable. O al revés: hay que ser muy hábil para hacernos creer a los demás que van a salvar a Garzón de la justicia, cuando en realidad lo quieren proclamar líder de las ideologías a las que une la sola mención del nombre de Franco.

Y lo que inquieta es el eco; esa corriente que va por debajo de las palabras y hace que Villarejo sea aplaudido por unos y llamado golpista por otros, o que se vea en esos actos el reflejo de dos Españas irreconciliables, con una novedad que hace saltar las alarmas: se empieza a pedir revancha donde hace 35 años hemos escrito reconciliación. Y, paralelamente, esa tendencia reciente a descalificar a cualquier institución, si sus acciones o dictámenes contradicen nuestros gustos. Ayer mismo, el responsable del PP en Baleares volvía a hablar de “cacería” porque habían descubierto las corrupciones de un compañero. Un poco antes, destacados conmilitantes suyos acusaban a la policía judicial de falsificar pruebas contra ellos. Y también ayer mi admirado Joan Ridao le decía al Constitucional que no aceptará el cambio “ni de una coma” en el Estatut. Las querencias personales, ideológicas o de partido se quieren imponer a las decisiones institucionales.

Eso, en su conjunto, es lo más delicado de este tiempo. Yno es defendible. Si miramos a lo que se teje en torno a Garzón, suena a desafío al Estado de derecho, porque se socava su principal instrumento, que es el Supremo. Si se mira a las reacciones ante las corrupciones, no hay empacho en embarrar el sistema con el barato fin de limpiar algunos nombres. Y, si se observa el panorama general, hay un tono de rebeldía, de imposición o de negación de toda autoridad. Yo creo que nos está saliendo una vena anarquizante.

No és que el país en què vivim –que certament no és el d’Alícia- hagi canviat molt en aquests dies que he estat fora, sense cap connexió amb el correu ni tampoc amb internet, en un lloc on només m’han arribat els ecos de les dues grans victòries del Barça, de les quals se’n feien eco les televisions amb llengua anglesa, les quals, però, ni un dia van emetre cap notícia que fes referència a Zapatero, ni a Rajoy, ni a Garzón ni –quina raresa!- a Leire Pajín o a Dolores de Cospedal, per parlar de les dues actrius avui per avui més televisives.

I dic que no ha canviat molt perquè m’he trobat novament amb el mateix món crispat i acrític que vaig deixar, un món que sembla que pugni des del poder (i des de l’oposició) perquè la gent abdiqui de la ciutadania.

Tenc la impressió que estem avançant a cap a una cada vegada més propera italianització de la política, concepte aquest que només ha estat superat per un altre de més recent, la berlusconització, que significa el mateix, però en el seu punt més àlgid. Perquè avui sembla que tots ens hàgim begut el seny. I si el Tribunal Constitucional està ja sota mínims de credibilitat (d’altra manera hauria dictat ja sentència en el cas de l’Estatut de Catalunya), avui també ho està el Tribunal Suprem, que s’ha ficat en aquest camp de mines que ha esdevingut el jutge Garzón, que ens pot esclatar davant el nas de i deixar-nos a tots –als uns i als altres- sense referències. Que els falangistes acusen el jutge per remenar la memòria històrica, doncs els defensors de les associacions que n’han fet d’aquesta un estendard acusen també (i tu més!) els magistrats del Suprem que han de jutjar aquest assot de criminals i de dictadors de tota mena. Això, mentre el cas d’aquest megajutge ens confirma encara més en el que ja sabíem: que el Consell General del Poder Judicial (el garant de l’Administració de Justícia en aquest país!) és una simple corretja de transmissió dels interessos polítics dels partits. I si Antonio Iturmendi representava individualment els interessos del franquisme en l’Administració de Justícia d’aquest país, ara és el CGPR el qui representa corporativament els interessos dels partits que ens representem. Com que aquests són democràtics, segurament que hi hem guanyat. Però no era això el que la Constitució cercava quan va transvasar el govern dels jutges des del Ministeri de Justícia al CGPJ.

I mentre Zapatero continua essent incapaç de reconèixer que no va veure-les venir quan la crisi econòmica ens assetjava, i segueix anant sempre a remolc dels esdeveniments, Rajoy s’embranca en la seva demagògia, es mostra incapaç d’arribar a cap acord en benefici de l’Estat i permet que, des del seu partit, s’ataqui institucions com la policia o el ministeri fiscal amb acusacions que no poden provar ni demostrar, mentre esquiva com la pesta el deure polític que té d’agafar el brau de la corrupció per les banyes i dir que aquell exemple de govern que ens fregava pels nassos –el de Jaume Matas- no era sinó un niu de rates que vivia de la rapinya que exercia a costa dels ciutadans.

I tant surrealista és aquest país que, com apuntava Morán fa un parell de dies a la seva dura sabatina contra Antoni Alemany, “podria suceder que ganara el PP cuando la mierda le llega ya hasta las orejas. Algo tan berlusconiano como que a los ciudadanos les diera ya lo mismo quién abre la pinyata del poder, que incluso les otorgue más confianza cuanto más evidente es la garrapiña”. Quin consol!

El tren de vida sense fre que ha dut Espanya els darrers deu anys, un tren que s’inicia els darrers temps del govern de Felipe González i es consolida (i multiplica per cent) durant el mandat d’Aznar, no és, però, un fet original, doncs també d’altres societats han viscut experiències que se li assemblen. Són el resultat d’un creixement econòmic fàcil, que no hem fonamentat sòlidament i que ha acabat ensorrant-se com s’ensorraren els pobres edificis d’Haití amb un terratrèmol, a diferència dels forts edificis del Japó, que els suporten amb força més dignitat.

Aquest enriquiment sense causa, aquesta facilitat per fer negocis, nets o bruts, perquè hi ha un moment en què la frontera entre els uns i els altres es desdibuixa en la ment de l’ encegat en el guanys, aviat fa oblidar al triomfador que ho és sovint per circumstàncies alienes, més que per mèrits propis. Tot i així, es creu l’amo de l’univers (encara que aquest univers sigui tan sols una fàbrica, una ciutat o una comunitat autònoma). I en assolir aquest estat oníric, perd la noció del que és real i del que no ho és, i confon sovint els somnis amb la realitat. A més, convençut que ell es troba enllà del bé i del mal i que ha ingressat en el gremi dels intocables, creu que fins seria capaç de volar, si s’ho proposava, perquè tot li és possible, tot li és permès.

El triomfador, doncs, concep aleshores per a la fàbrica, per al poble o per a la comunitat autònoma que presideix, projectes fantàstics, que es duran a terme simplement perquè ell els ha imaginat, i perquè, tocat de la mà de Déu o de la deessa Fortuna, no pot afigurar-se res que no pugui finalment realitzar-se. A partir d’aleshores deixa d’haver-hi límits o fronteres per al desenvolupament de la fàbrica, del poble o de la comunitat autònoma que presideix, que creixeran per damunt de les seves possibilitats: adquiriran maquinària inútil o impagable; construiran aeroports fantasmes on els avions mai no voldran aterrar per manca de passatgers; bastiran caixes d’estalvi amb pressupostos inflats que assumiran projectes inassolibles i que acabaran intervingudes inexorablement; construiran ciutats enmig del desert, els pisos de les quals ningú no adquirirà i esdevindran finalment una ruïna, perquè no s’hauran pogut asfaltar els carrers, els serveis municipals seran inassolibles i planarà la bancarrota sobre els seus constructors que, o bé hauran abandonat el país, o seran ja entre barrots, acompanyats d’alcaldes, secretaris o assessors municipals corruptes. I fins planificaran fastuosos palaus d’òpera que, d’haver-se pogut construir, haurien deixat el de Sydney com un petit i ridícul teatre de poble.

Arribats a aquest punt de somieig, on tot esdevé possible, l’amo de la fàbrica, el batlle del poble o el president de la comunitat autònoma, creurà també que tanta dignitat, tanta majestat i tanta omnipotència li exigeix, també a ell, de millorar la seva posició personal, de revestir-se amb oripells, de cobrir-se d’or com ho faria un monarca de l’absolutisme, i de viure en palaus amb armaris capaços per a centenars de vestits i dotzenes de parells de sabates. Amb calaixos on hi càpiguen dotzenes de joies i de rellotges d’or.

Però finalment la realitat acaba sempre imposant-se al somni, i tot el castell de cartes s’esberla en un no-res. Aleshores tot desapareix amb una rapidesa inusitada: la fàbrica ha de tancar per fallida, el poble queda endeutat per a dècades, la comunitat autònoma s’ha de fer càrrec d’aeroports on mai no hi volarà ningú, de projectes inútils o inassumibles, o simplement de maquetes que caldrà pagar, encara que els projectes que representen no podran construir-se. I el que és encara pitjor: a nivell personal, els amics que encensaven cada dia el fabricant, el batlle de la ciutat o el president de la comunitat autònoma, ofegaran de sobte els encensers, diran que ells ja ho intuïen, que el personatge era una mica fantasma, o que era corrupte o incompetent, i que res no hi tenen res a veure. Més encara, diran que s’avergonyeixen d’ell.

I aleshores cauran els oripells, i les mansions es tancaran, o es vendran en subhastes ruïnoses; i els fills del fabricant, els vilatans o els ciutadans de la comunitat autònoma hauran d’assumir que també ells havien viscut en un somni, i que són en realitat més pobres del que sempre havien cregut. I sabran que caldrà treballar de valent si és que volen sortir de la crisi en què els han fet caure uns personatges que –ves per on!- abans eren uns déus i ara són matèria d’enderroc. Uns personatges amb els quals –i això que quedi clar- “ningú de nosaltres no hi tenia res a veure”.

L’espectacle que podem contemplar aquests dies els ciutadans de les Illes Balears (sortosament, des de Menorca, el mar primer i les muntanyes mallorquines després, ens amaguen una mica el trist panorama) és lamentable i amarg. La dimitida presidenta del Parlament encausada per un magistrat, ha pogut eludir la presó amb una fiança de 350.000 euros, i amb un aval per respondre d’eventuals responsabilitats civils de 2.500.000 euros; i l’expresident Matas entrant i sortint dels jutjats amb nou causes sobre les espatlles que, si es demostressin, podrien comportar fins a 30 anys de presó.

Abans, com fent de teloners, tres o quatre consellers del govern (tots d’Unió Mallorquina) han estat processats i han eludit de moment la presó amb quantioses fiances. I això, en un any on la crisi econòmica pesa damunt els famílies i les empreses, amb un atur del 20 per cent que està colpint com mai la societat illenca.

Certament no ens correspon a nosaltres condemnar ningú. Seran els Tribunals qui decidiran el grau d’innocència o de culpabilitat d’aquestes persones, però ningú no ens traurà tampoc de damunt el gran pessimisme que s’ha anat estenent entre els ciutadans de les nostres illes a causa d’aquests casos de corrupció que afecten a persones que han ocupat els principals càrrecs representatius de la nostra comunitat autònoma.

I això, perquè la democràcia no cau només quan els dictadors la coarten amb la força dels exèrcits. També es pot enfonsar pel mal ús que els ciutadans en fem. I especialment quan contribuïm a difondre la creença que la política no és un servei, sinó un coartada per enriquir-se. No es estrany, doncs, que la gent seriosa, preparada i honesta no s’hi acosti, i en fugi com en fuig d’un perill.

Tots sabem que, en política, no són corruptes els partits sinó les persones, però es fa difícil avui mirar partits com Unió Mallorquina sense sentir angúnia, o potser vergonya, davant l’allau de polítics corruptes que ha produït, i sense que hàgim pogut veure o escoltar una penedida autocrítica.

I pel que fa al Partit Popular, no deixa de ser un espectacle el deseiximent que mostren aquests dies els seus principals dirigents davant el calvari de Matas. D’un expresident. D’un exministre. De l’home –no ho oblidem- a qui Rajoy considerava un exemple de bon governant, com també considerava un gran exemple per a tota Espanya el govern que presidia a la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Avui en canvi, mentre Matas entra i surt dels jutjats, el nou president regional, José Ramón Bauzá, ha preferit posar aigua pel mig, i s’ha desentès de l’assumpte dient, des d’Argentina, que “Matas es el pasado, ché!”. I també se’n desentén Mariano Rajoy, i Maria Dolores de Cospedal, i Ruiz Gallardón i la sempre punyent Sáez de Santamaría que, ahir, quan li van demanar per Matas va venir a dir que era de noche, sin embargo llovía. O el que és el mateix, no va voler dir-ne res.

Ben mirat em fa pena Matas, quan el veig sol, sense cap dels seus a la vora, després d’haver fet tants i tan grans “favors” a molts dels qui ara, no sols en fugen, sinó que (per ventura sóc el guardià del meu germà?) el tracten com un empestat, com un ésser indigne. I possiblement ho és –o ho serà si es demostren totes o algunes de les acusacions de què és objecte-. Però… l’abandonarien a la seva sort si estigués encara en el poder? I si no digueu-me: per què el president Rajoy protegeix Luis Bárcenas, que ha estat acusat també com Matas? Per què protegeix Francisco Camps sobre el qual planegen grans sospites de corrupció i, com a mínim, d’haver-nos mentit a la cara?

La recent primera volta de les eleccions franceses suggereixen explicacions diverses. La primera, el gran deseiximent de la política que mostra un electorat que, si bé va votar en massa a les presidencials del 2007, ara s’ha abstingut en un 53 per cent.

Què vol dir això? Que la política no interessa als francesos? No ho crec que sigui exactament això, però sí que demostra un gran cansament i una absoluta desconfiança en els partits. És com si diguéssim que als francesos tant els fa que governin les regions els uns com els altres. Cosa que no es va produir quan l’electorat es va mobilitzar en massa per elegir Sarkozy front a Royal.

Però no volia parlar d’això, sinó dels pactes que ara fan els partits francesos abans de la segona volta (a la primera només van sortir elegits els candidats qui obtenien majoria absoluta de vots, és a dir molts pocs).

De fet, l’esquerra s’ha unit a quasi totes les regions. Ço vol dir que es demanarà als electors del Partit Socialista i dels Verds que votin al candidat d’aquests partits que estigui més ben situat a cada districte.

Doncs bé, aquest tipus d’acords podran agradar o no als electors, però són acords fets a la llum del dia, acords que permeten que sigui cada elector el qui decideixi si a la segona volta els voldrà o no donar el vot al candidat que designin les cúpules, cosa que no passa al nostre país, on els acords sempre són postelectorals, de manera que l’elector no hi té res a dir, doncs es couen a les cuines dels partits entre els dirigents d’aquests.

És clar que això ho permet el sistema electoral (majoritari, de petits districtes i a dues voltes), molt diferent del nostre (només el del senat per Menorca i per Eivissa se li assembla, pel fet que provoca de fet pactes preelectorals entre els partits).

Partint del principi que cap sistema és neutral, i que cap no és tampoc perfecte, crec que aquesta possibilitat que permet el francès dona a l’elector un protagonisme que no té l’elector espanyol, encara que, com veiem, no resol per ell mateix el problema principal: la gran abstenció.

És certament dur per a una persona que creu que la política democràtica és l’únic sistema a què s’han d’atendre les societats, arribar a la conclusió que no pot tornar votar “els seus”, estant, però, convençut que la raó no és de part “dels altres”.