Garzón o la ruptura del pacte constitucional

by

La deriva que està duent el que podríem denominar com a “cas Garzón” pot conduir a una crisi del nostre sistema democràtic de conseqüències imprevisibles. Perquè, ens agradi o no, i en siguem o no conscients, posant Garzón en el punt de mira dels seus atacs, una extrema dreta que pensàvem que ja no existia ha decidit utilitzar el jutge per contraatacar la política revisionista d’un govern, com el de Zapatero, que ha decidit disfressar la seva incompetència amb actituds populistes, com per exemple les derivades de la Llei de Memòria Històrica. Fet que ha provocat que una esquerra profundament desorientada, en veure’s sorpresa per aquests atacs, hagi decidit situar Garzón per damunt de la Llei, impedint que se’l pugui jutjar, com si d’un monarca qualsevol es tractés. Actitud que, des del meu punt de vista, és tan greu com l’anterior.

Dit això, sé d’entrada que l’esquerra d’aquest país em descriurà com a filofeixista, pel fet de desqualificar la Llei de Memòria Històrica, una llei que no tinc cap inconvenient d’acceptar des del punt de vista intel·lectual i ideològic. El problema és que, basant-nos en aquesta norma –que, repeteixo, qualsevol demòcrata pot acceptar (i jo entre ells)- hem trencat el pacte no escrit (però real) en què es va fonamentar la reforma política duta a terme per Adolfo Suárez: la que va permetre el pas del franquisme a la democràcia sense ruptures i per un ampli consens.

Com la majoria de demòcrates antifeixistes, jo estava aleshores per la “ruptura” contra el règim de Franco, però aquesta postura no va ser la posició triomfant, entre altres coses perquè els demòcrates antifranquistes érem una minoria i no vam poder imposar la nostra manera de pensar.

Suárez, amb la seva proverbial habilitat, ens va dur a la música, com diem vulgarment, però ho va fer a canvi que els franquistes amb càrrecs institucionals se suïcidessin. Això ens pot semblar avui una metàfora, i segurament ho és, però que algú m’expliqui, sinó, com hem de definir la decisió dels “procuradors a Corts” franquistes de votar “sí” a la Llei de Reforma Política, una llei que reconeixia els partits i destrossava tot l’entramat “immutable” de les dites Lleis Fonamentals (de fet, n’hi va haver dinou que van votar-hi en contra, però no van ser suficients per paralitzar aquell harakiri col·lectiu).

L’harakiri tenia, però, contrapartida: que nosaltres, els demòcrates, renunciéssim a la idea de ruptura i acceptéssim els principis de la reforma proposta per Suárez, que –no ho oblidem- implicava una amnistia que emparava, no sols els criminals d’ETA (que ja existien aleshores), sinó també tots els crims que havien comès els feixistes durant la dictadura.

“Borrón y cuenta nueva”, era la proposta de Suárez, i això és el que vam decidir fer. I aquest pacte no escrit, però real, barrava als demòcrates la possibilitat de “mirar cap endarrere”, fet que permetia que la gent compromesa amb la dictadura pogués optar per la democràcia sense que ningú no li hagués de demanar raons del seu passat.

Em direu que això no és tolerable, i potser tindreu raó, però és el que vam fer aleshores, i, gràcies a haver-ho fet, hem tingut trenta anys de convivència democràtica presidida per l’Estat de Dret que comporta la Constitució pactada del 1978.

Ara, però, emparant-nos en una llei de Memòria Històrica que als demòcrates ens sembla l’abecé de la democràcia (i que probablement ho és), hem trencat –i Garzón ha estat (com sempre) el jutge més decidit a situar-se al davant de la manifestació- l’equilibri pactat aleshores, i amb la “revisió dels crims del franquisme” de què parlava ahir Pedro Almodóvar, hem trepitjat l’ull de poll de milers de persones (moltes de les quals militen avui en el Partit Popular) que no accepten que es revisi un passat que els compromet.

I aquesta lluita és la que hem catalitzat entorn del jutge Garzón (els uns a favor i els altres en contra), cosa que fem sense adonar-nos que, actuant així, estem atacant el cor mateix de la independència judicial, doncs qüestionem un poder que és cabdal per a l’equilibri del sistema democràtic, per més que el seu prestigi –vull dir el del Poder Judicial- estigui ja sota mínims, segurament per culpa de tots.

Advertisements

%d bloggers like this: