L’ocàs dels déus

by

El tren de vida sense fre que ha dut Espanya els darrers deu anys, un tren que s’inicia els darrers temps del govern de Felipe González i es consolida (i multiplica per cent) durant el mandat d’Aznar, no és, però, un fet original, doncs també d’altres societats han viscut experiències que se li assemblen. Són el resultat d’un creixement econòmic fàcil, que no hem fonamentat sòlidament i que ha acabat ensorrant-se com s’ensorraren els pobres edificis d’Haití amb un terratrèmol, a diferència dels forts edificis del Japó, que els suporten amb força més dignitat.

Aquest enriquiment sense causa, aquesta facilitat per fer negocis, nets o bruts, perquè hi ha un moment en què la frontera entre els uns i els altres es desdibuixa en la ment de l’ encegat en el guanys, aviat fa oblidar al triomfador que ho és sovint per circumstàncies alienes, més que per mèrits propis. Tot i així, es creu l’amo de l’univers (encara que aquest univers sigui tan sols una fàbrica, una ciutat o una comunitat autònoma). I en assolir aquest estat oníric, perd la noció del que és real i del que no ho és, i confon sovint els somnis amb la realitat. A més, convençut que ell es troba enllà del bé i del mal i que ha ingressat en el gremi dels intocables, creu que fins seria capaç de volar, si s’ho proposava, perquè tot li és possible, tot li és permès.

El triomfador, doncs, concep aleshores per a la fàbrica, per al poble o per a la comunitat autònoma que presideix, projectes fantàstics, que es duran a terme simplement perquè ell els ha imaginat, i perquè, tocat de la mà de Déu o de la deessa Fortuna, no pot afigurar-se res que no pugui finalment realitzar-se. A partir d’aleshores deixa d’haver-hi límits o fronteres per al desenvolupament de la fàbrica, del poble o de la comunitat autònoma que presideix, que creixeran per damunt de les seves possibilitats: adquiriran maquinària inútil o impagable; construiran aeroports fantasmes on els avions mai no voldran aterrar per manca de passatgers; bastiran caixes d’estalvi amb pressupostos inflats que assumiran projectes inassolibles i que acabaran intervingudes inexorablement; construiran ciutats enmig del desert, els pisos de les quals ningú no adquirirà i esdevindran finalment una ruïna, perquè no s’hauran pogut asfaltar els carrers, els serveis municipals seran inassolibles i planarà la bancarrota sobre els seus constructors que, o bé hauran abandonat el país, o seran ja entre barrots, acompanyats d’alcaldes, secretaris o assessors municipals corruptes. I fins planificaran fastuosos palaus d’òpera que, d’haver-se pogut construir, haurien deixat el de Sydney com un petit i ridícul teatre de poble.

Arribats a aquest punt de somieig, on tot esdevé possible, l’amo de la fàbrica, el batlle del poble o el president de la comunitat autònoma, creurà també que tanta dignitat, tanta majestat i tanta omnipotència li exigeix, també a ell, de millorar la seva posició personal, de revestir-se amb oripells, de cobrir-se d’or com ho faria un monarca de l’absolutisme, i de viure en palaus amb armaris capaços per a centenars de vestits i dotzenes de parells de sabates. Amb calaixos on hi càpiguen dotzenes de joies i de rellotges d’or.

Però finalment la realitat acaba sempre imposant-se al somni, i tot el castell de cartes s’esberla en un no-res. Aleshores tot desapareix amb una rapidesa inusitada: la fàbrica ha de tancar per fallida, el poble queda endeutat per a dècades, la comunitat autònoma s’ha de fer càrrec d’aeroports on mai no hi volarà ningú, de projectes inútils o inassumibles, o simplement de maquetes que caldrà pagar, encara que els projectes que representen no podran construir-se. I el que és encara pitjor: a nivell personal, els amics que encensaven cada dia el fabricant, el batlle de la ciutat o el president de la comunitat autònoma, ofegaran de sobte els encensers, diran que ells ja ho intuïen, que el personatge era una mica fantasma, o que era corrupte o incompetent, i que res no hi tenen res a veure. Més encara, diran que s’avergonyeixen d’ell.

I aleshores cauran els oripells, i les mansions es tancaran, o es vendran en subhastes ruïnoses; i els fills del fabricant, els vilatans o els ciutadans de la comunitat autònoma hauran d’assumir que també ells havien viscut en un somni, i que són en realitat més pobres del que sempre havien cregut. I sabran que caldrà treballar de valent si és que volen sortir de la crisi en què els han fet caure uns personatges que –ves per on!- abans eren uns déus i ara són matèria d’enderroc. Uns personatges amb els quals –i això que quedi clar- “ningú de nosaltres no hi tenia res a veure”.

Anuncis

%d bloggers like this: