Josep Maria Quintana

Mentre el país va perdent, cada dia més, la confiança en els partits que ens representen en el parlament espanyol, l’economia –magma de matèria inert la dinàmica i les regles de la qual mai no arribaré a entendre- sembla que comenci a mostrar signes d’una lenta recuperació, i els partits amb representació parlamentària, amb un ai! al cor, parlen, actuen i proclamen les seves idees mirant sempre pel retrovisor, perquè saben, són conscients, que a partir del 24 de maig d’aquest mateix anys, el mapa polític iniciarà un canvi les dimensions del qual no podem avaluar, però sí d’alguna manera preveure. De fet, per l’actuació dels mateixos protagonistes que van intervenir a la tribuna el passat dimarts i dimecres, sabem que, com expressa una dita castellana, a la carrera de San Jerónimo “son todos los que están, pero no están todos los que son”.

El debat va ser rude, carregat d’acusacions i de retrets, sobretot els que van protagonitzar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, que s’estrenava a la tribuna com a líder de l’oposició. Tot el que va fer i va dir el president era previsible: va pintar un panorama dolç per al país, ens va recordar que gràcies a ell sortíem d’una crisi enorme, va assegurar que si l’elegíem novament crearia tres milions de llocs de treball i, de cara a la seguretat pública, ens va prometre un clàssic: que deixarà elaborada una llei que serà la més dura d’Europa amb els terroristes. A més, va voler que tots ens mostréssim convençuts que fora d’ell no hi ha salvació possible. O ell o el caos. O ell o els populistes que, a imitació dels grecs, s’hauran de menjar totes les seves promeses incomplibles. Però el que Rajoy dóna per suposat –no sé si perque ho creu o perquè ens ho vol fer creure- és que Pedro Sánchez i el PSOE no són avui alternativa. “Usted es patético”, li etzibà, un desqualificatiu que no havia escoltat mai des de la tribuna, només superat per l’inefable Coscubiela, que va dir de Rajoy que era “el capo” d’una màfia organitzada, cosa que va treure de punt la presidenta en funcions, Celia Villalobos, que va interrompre el seu joc amb l’IPad (ves si en té de penques, això!) per demanar el diputat que retirés aquelles paraules.

Jo comprenc que Pedro Sánchez no ho té fàcil després d’heretar el partit de Rodríguez Zapatero, la irresistible lleugeresa del qual –quina desgràcia per al país!- li ha deixat un partit que s’assembla a un cabdell de llana embullat i ple de nusos, gairebé inservible per fer calça, però que, darrerament, ens ha sorprès amb alguns gestos d’autoritat que segurament no esperaven (menys encara que nosaltres) els seus adversaris, que són legió dins el partit, pel que podem veure. Dic això perquè a mi no em semblà gens patètic Pedro Sánchez, que jugava amb l’avantatge -per ara indiscutible- de poder assegurar que ell és un home net (per tres vegades va repetir “yo soy un político limpio”), cosa que cala a les orelles del possible votant, que té ganes –com mai!- de fer bugada.

És cert que, com sol succeir en aquests casos a la nostra trista vida parlamentària, la resposta de Rajoy no va ser per reconèixer que Sánchez tenia raó i per afirmar que, en efecte, el seu partit nedava dins el fang de les corrupteles, sinó per etzibar-li un esperat i poc convincent “i tu més”, afirmació que va sustentar amb els casos, tant certs com indiscutibles, de corrupció a Andalusia.

Més enllà de l‘opinió que ens pugui merèixer aquesta actitud de contraatac sense mai reconèixer l’arrel del mal, la desgràcia és que Rajoy té raó quan apunta a Andalusia per assenyalar un focus de podriment políticoestructural indiscutible. Fins al punt que el problema d’Espanya no és Catalunya –com declarava diumenge passat a La Vanguardia aquest conservador intel·ligent que és Lorenzo Bernaldo de Quirós–, el problema és Andalusia, on el règim políticoclientelar que va instaurar Manuel Chávez des del principi després que els andalusos van forçar (i contradir) la constitució amb els resultats del referèndum per a l’autonomia, ha esdevingut un càncer per a l’Espanya democràtica, i una bomba aferrada al cos de qualsevol secretari general que, de veritat, vulgui fer neteja dins el PSOE. Bomba que, a més, avui té un nom que tots ja ens hem après de memòria, Susana Díaz, dona de gran predicament en el partit, encara que jo no encerti a veure quines són les seves virtuts (de moment no n’ha mostrat cap, tret de trobar-se al lloc oportú en el moment precís) i que, en canvi, ha mostrat públicament molts dels seus defectes: l’oportunisme, la manca de voluntat de modificar el sistema clientelar, el populisme, la poca fidelitat a les decisions de la militància, etc. etc.

Si els partits no s’asseguren de fer net el pati de casa serà la gent que farà la neteja, i ho farà elegint partits i polítics nous que sí han promès de fer-ho, encara que alguns d’aquests no hagin començat amb molt bon peu, i més enllà de les seves promeses, més enllà de l’èxit que sembla que, facin el que facin, tenen assegurat, és segur que provocaran una gran decepció si reprodueixen els esquemes d’autodefensa i de nul·la autocrítica que sempre han mostrat els altres que hem conegut.

Estem, doncs, enfrontats a uns canvis inevitables, i d’aquí a les eleccions viurem encara molts episodis d’enfrontament, d’acusacions mútues i de desqualificacions. Per desgràcia, en veurem pocs de reflexió serena i de sincera autocrítica. Pedro Sánchez té, però, davant seu una gran oportunitat per demostrar-nos que les coses es poden fer millor, i jo m’atreviria a dir que, no sense dificultats (les més, provocades pels de casa), ha començat la seva tasca política amb bon peu.

De tota manera, els qui veiem les coses des de la perifèria, els qui haurem d’acabar votant en un dels pobles de la nostra petita illa de Menorca, agrairíem que Pedro Sánchez fes arribar a qui correspon que no és possible presentar-se a les eleccions sense que ningú dels seus –no sé qui, però algú hi ha d’haver- reconegui algun tipus de culpa (ni que sigui per negligència in eligendo o in vigilando) en el cas de Cesgarden. Aquest és un succés lamentable que ha posat una llosa de formigó (tan gran com la rotonda de Biniai) damunt l’economia del Consell. O el que és el mateix, damunt els menorquins. I no és possible, no és acceptable que ningú no hagi proclamat encara un mea culpa. I fer-ho és imprescindible si es pretén que se’ls reconegui un mínim de credibilitat.

Aquesta setmana han succeït al nostre país diverses coses francament interessants, i per damunt de tot, força il·lustratives, perquè els qui no se senten a gust amb la realitat del país puguin prendre posicions.

Del costat dels qui no qüestionen (o no qüestionen essencialment) l’estructura territorial del país, sinó –i sobretot- la forma de governar-nos, sembla clar que estan agafant forta embranzida entre el públic elector (ho dic per l’èxit que tenen les seves concentracions i per l’auge que els donen les enquestes) dues noves forces polítiques que forgen les seves propostes en el cansament que mostren els electors per allò conegut –i allò conegut és, fonamentalment, el Partit Popular i el Partit Socialista, però també Esquerra Unida-, fatiga que els provoca una necessitat de canviar de discursos, de sigles i de persones. En definitiva, de canviar radicalment el qui, el què i el com de la política que s’ha mostrat vigent i estable entre nosaltres des de la victòria socialista del 1982.

Encarnen aquesta voluntat de canvi dues formacions que, curiosament –o potser no tant- obvien definir-se com a partits, encara que ho són, perquè fins i tot sembla que desconfiïn del nom que han tingut fins avui els principals agents de la vida política en la democràcia real. Però el descrèdit que han provocat els nostres principals partits al llarg d’aquesta anys negant-se a veure la corrupció interna, negant-se a fer crítica dels propis comportaments i especialitzant-se en engegar el ventilador amb el “i tu més” -que és, pràcticament, la manera com s’han comportat-, tot mostrant, a més, una gran pobresa intel·lectual en l’elaboració del seu discurs i dels programes, ha fet que, avui, els dos col·lectius que més despunten, nascuts tots dos de bell nou –Podemos i Ciudadanos- hagin decidit entrar al mercat electoral menystenint el nom de partit i intentant demostrar a l’elector que són i volen ser una cosa diferent del que han estat els partits que hem tingut fins ara. Ells, doncs, volen alterar el qui, el què i el com de la política, que és, com he dit fa un moment, allò que la gent (si més no, una gran majoria) qüestiona.

El primer d’aquests dos col·lectius, Podemos, sembla que vulgui renovar aquests criteris des de l’esquerra, i el segon, Ciudadanos, des de la dreta, encara que ni l’un ni l’altre acceptarien probablement que se’ls encasellés en un concepte com aquest que deriva tant del passat. Però d’alguna manera ens hem d’entendre, i confio que el lector em comprendrà si li dic que difícilment pot no ser d’esquerres un partit –Podemos- que canta el tic-tac, tic-tac, a Rajoy, tot usant aquesta onomatopeia que també utilitzava en vida Hugo Chávez, i difícilment pot pretendre ser d’esquerres un partit –Ciudadanos- que acaba de presentar un programa econòmic elaborat per dos economistes de prestigi com Luis Garicano, professor de la London School of Economics, i Manuel Conthe, antic president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (ni que ho fos en època socialista), per bé que –pel que he pogut constatar- es tracta d’un programa que mai no assumiria la dreta dura (la d’Aznar, per entendre’ns), ja que conté força tonalitats liberals i algunes socialdemòcrates. La qual cosa potser ens demostra que ells tenen raó quan expliquen que no són, ni molt menys la dreta, i que tant poden mossegar vots del PSOE com del PP. De fet, l’objectiu d’aquestes dues noves forces –Podemos i Ciudadanos- és engolir aquests vells partits i alterar radicalment el sistema democràtic.

Des del punt de vista dels qui volen canviar radicalment l’esquema territorial i, per dir-ho ras i curt, volen fer-se independents d’Espanya, no hi ha dubte que també estan seguint el seu camí. Artur Mas ha anunciat que designarà dos comissionats –Núria Bassols i Carles Pi-Sunyer- per dedicar-se a organitzar les estructures d’Estat, i hem sabut també d’un document estratègic, que estarà a punt abans de les eleccions del 27 de setembre, que implementarà fins a 156 mesures dedicades a donar suport al que, en la voluntat del president (i se suposa que també d’Esquerra Republicana) configurarà l’esquema del nou Estat que ells volen assolir, sempre que les urnes els donin, és clar, una gran victòria.

Vostè, amic lector, potser se sent proper a alguna d’aquestes alternatives a l’estat actual de coses i anhela el canvi (en un sentit o en l’altre), o potser es troba a gust amb la situació actual. És clar que també es pot donar el cas que vostè sigui socialista i que, trobant-se a disgust, pensa, però, que encara hi ha possibilitats de regeneració en el PSOE amb el nou secretari general, tot i les travetes que li fan els seus cada dia i els polsos que es veu forçat a jugar en aquest difícil camí… Bé, sigui com vulgui, la realitat és que tots vostès poden tenir esperança que les coses canviïn en un futur més o menys llunyà, si les opcions a què donaran suport obtenen el recolzament electoral dels electors, però el que no sembla que pugui canviar gens ni mica, el que es mostra tan petri com immutable és l’actitud visceral del PP amb el catalanisme.

Comprenc, però, que si vostè es troba a gust en aquest partit on, a més, tot ho decideix el de dalt, quan vol i quan a ell li convé, doncs, fantàstic! No cal que es mogui i li recomano que el segueixi votant, però després no es queixi si al país li creixen independentistes arreu o si un partit modern i nou com Ciudadanos se li travessa pel camí, perquè el que acaba de fer l’inefable Carlos Floriano per desacreditar el vessant espanyol del partit d’Albert Rivera no té nom.

I dic que no té nom perquè em sembla realment inqualificable que, en plena crisi política i institucional amb Catalunya –que no és poca broma!-, davant el temor que sent el PP que el partit d’Albert Rivera li mossegui una gran part dels seus vots, no dubti d’emprar l’anticatalanisme visceral per desacreditar-lo i estigmatitzi Ciudadanos com un “partido catalàn”. En efecte, en una roda de premsa memorable (o més aviat deplorable), Floriano va dedicar tot el seu bagatge crític contra aquest partit denominant-lo sempre “Siudatans” (ni en català va saber dir bé el nom!), quan vostè i jo, amic lector, sabem perfectament que, si una virtut orna Albert Rivera, és la de ser coherent amb el seu antinacionalisme. En efecte, la versió catalana que ha liderat fins ara aquest jove polític barceloní, que s’havia mogut estrictament en el marc català, s’ha definit sempre com un projecte espanyol, netament espanyol. I amb aquest lema inequívoc havia acudit Albert Rivera a totes les manifestacions del 12 d’Octubre, organitzades a Barcelona per ell i per la senyora Sánchez-Camacho. Per tant, no deixa de ser una immoralitat –i una irresponsabilitat- utilitzar l’anticatalanisme per desacreditar aquest polític que, d’una manera força més moderna i dinàmica que el PP, vol dur a terme un projecte polític netament espanyol.

Però no va ser només Floriano, també la senyora de Cospedal ha declarat que “Ciudadanos es un partido catalán del que se desconoce su proyecto”. És a dir que qualsevol cosa és vàlida per destruir l’enemic, encara que aquest pensi com el PP en matèria territorial -que és la qüestió que marca la gran diferència amb els independentistes de Catalunya-, i a pesar que afirmacions com aquestes no fan sinó carregar de raó a Artur Mas.

De tota manera, les coses estan canviant –ho vulguin o no la senyora Cospedal i el senyor Floriano-. I bé que ho sap Pedro Sánchez, que estan canviant, la qual cosa l’obliga a prendre decisions tan forçades i discutibles des de la coherència interna com la que, també aquesta setmana, ha pres a Madrid en destituir el candidat que s’havia elegit en unes primàries. Però el PSOE viu en un ensurt constant i, per si això fos poc, veu com dos històrics com Chávez i Griñán són citats a declarar com a imputats pel Tribunal Suprem, circumstància que l’obliga també a canviar el seu discurs de sempre respecte de com s’havia d’actuar en aquests casos. És per això que dic que bé ho sap Pedro Sánchez, que les coses no són ja com eren i que estan canviant.

Ara bé, el que nosaltres, els electors, no hem d’oblidar és que un canvi d’aquesta magnitud requereix una transició i té un preu. La transició demana temps. I com ha escrit Fernando Ónega, el preu potser serà el d’una legislatura sense majories, una legislatura de pactes més complexos que mai i, per tant, de difícil governació.

Més enllà de l’opinió que em pugui merèixer el comportament del senyor Monedero (i el dels seus companys defensant-lo –tots com un sol home- després d’haver regularitzat la seva relació amb la Hisenda pública de l’Estat, el que a mi em sembla vertaderament preocupant (i extremadament perillós) és que tots els ciutadans d’aquest país ens hàgim assabentat d’aquesta regularització voluntària i, per tant, feta en el marc i dins les possibilitats que marquen les normes tributàries. Per què l’hem coneguda tots, aquesta regularització? Doncs perquè les autoritats corresponents de l’Administració d’Hisenda l’han divulgada. En definitiva, perquè han trencat el seu secret professional emprant-lo per un interès propi –en aquest cas el de perjudicar Monedero i la seva formació política. Cui prodest aquesta actuació? Qui se’n beneficia?

Durant la campanya electoral de 2012 a les eleccions de Catalunya, aquest òrgan de l’administració policial que coneixem amb les sigues UDEF (Unidad Central de Delincuencia Econòmica y Fiscal) va filtrar als mitjans unes presumptes irregularitats fiscals del president de la Generalitat, Artur Mas. Amb quina intenció? Podeu imaginar-vos-la. Però resulta que, en aquest cas, no sols no es va demostrar la veracitat dels fets divulgats, sinó que, essent falsos, ningú no es va voler fer responsable de la filtració. I el ministre de l’Interior va acabar dient que enlloc no es trobava aquest informe de la policia. Cui prodest la infàmia?

Deu fer un any, algú –qui?- filtrà també unes operacions immobiliàries irregulars de l’alcalde de Barcelona, el senyor Trias, que publicà en lletres ben grans un diari de Madrid especialitzat en la lluita anticatalana. Trias ho desmentí i, a més, interposà una querella. Cap de les acusacions s’ha acabat demostrant, però la cosa segueix com si no hagi passat res de res. Cui prodest la mentida difamatòria?

Ara es convoquen eleccions a Andalusia i, encara la convocatòria no han arribat al Butlletí Oficial, quan una macro operació policial capgira damunt davall l’administració andalusa fent algunes detencions –quan jo escric aquest article n’hi ha 16 de confirmades, mentre per la ràdio ja se’ns anuncia que n’hi pot haver fins a 90. Més enllà, doncs, que jo tengui la impressió que a Andalusia hi ha, des de fa trenta anys, una trampa institucionalitzada que ha manejat molts diners fraudulentament, no deixa de ser significatiu que sigui ara mateix que l’Administració de la Seguretat Social hagi iniciat aquesta nova campanya. Cui prodest, especialment? Doncs segur que no al PSOE ni a IU, partits als que, d’altra banda, no vull ni he de defensar en aquesta qüestió, perquè em sembla evident que tenen les mans brutes.

Dimarts passat es va fer pública la llista Falciani –la que aquest empleat va furtar il·legalment del banc on treballava-. De fet, aquestes dades les va obtenir el Govern espanyol (i l’Administració tributària) l’any 2008 i, de fet, va provocar que les autoritats d’Hisenda iniciessin un seguit d’inspeccions a persones i entitats que tenien dipositats diners a l’HSBC de Suïssa (uns legalment –perquè aquest era un banc on les coses es podien fer bé-, i d’altres il·legalment, perquè sembla que aquet banc també afavoria, si el client ho demanava, operacions il·legals). L’Administració Tributària va decidir aleshores “triar” determinats noms per fer la inspecció, mentre que va optar per “tapar-se els ulls” davant d’altres noms i va preferir organitzar des del Govern del país la possibilitat legal que es fessin regularitzacions voluntàries de diners negres pagant els defraudadors el 10 per cent del capital declarat com a impost per a aquestes regularitzacions. Un 10 per cent, quan els privats poden arribar a pagar cinc vegades més en les declaracions ordinàries! Més encara, la normativa assegurava l’anonimat dels qui regularitzessin la seva situació. Molts defraudadors les van fer, aquestes regularitzacions, i, per tant, en desconeixem els noms, tret –ai!- dels fills de Jordi Pujol que –més enllà de l’opinió que ens mereixin aquests personatges, que us asseguro que, en el meu cas, és la pitjor- van veure com els seus noms eren filtrats a la premsa. Cui prodest aquesta filtració? Més encara, per què ara –i no el primer dia que el van nomenar ministre- el senyor Montoro decideix actuar criminalment contra l’HSBC? Calia esperar que el senyor Falciani filtrés als mitjans un llistat que fa temps que ell coneixia? Cui prodest aquesta actuació de Montoro? Als espanyols o als interessos partidistes del PP?

Una segona qüestió a la qual em vull referir també avui és la cada cop més creixent immissió que el Govern popular fa a les llibertats ciutadanes, fins al punt que, ben aviat, tindrem un estat que diferirà ben poc del dit “Estat policial”. En efecte, el passat mes de desembre, el Govern aprovà i el Congrés sancionà amb el vot exclusiu del PP la que, en termes vulgars, se’n diu la “llei mordassa” (em sembla que és encara al Senat). Una llei que, segons Emilio Olabarría (PNB), limita el dret constitucional a la tutela judicial efectiva, perquè el ciutadà afectat haurà primer d’esgotar la via administrativa i després recórrer a la jurisdicció contenciosa, que està subjecta al pagament de taxes judicials. Taxes establertes per l’actual Govern, que no es donen a la via penal i, per tant, no es pagaven als judicis de faltes, que ara es converteixen en sancions administratives.

A més, inclou conductes sancionables com les manifestacions davant el Congrés o les protestes amb escalades en edificis públics, entre d’altres. I això que, des de l’anunci de l’avantprojecte de llei, el Govern va matisar algunes de les sancions administratives que poden arribar fins als 600.000 euros per als casos més extrems.

Com a mostra del rebuig de l’oposició, Uxue Barkos (Geroa Bai) va demanar al Govern que escoltés la societat i el comissari de Drets Humans de la Unió Europea, el qual va assegurar que “Espanya pretén fer legal el que és il·legal”. Joan Baldoví (Compromís) assegurava que “es pretén domesticar manifestacions amb una llei injusta”, en lloc de legislar contra la corrupció o per ajudar als necessitats, i Rosana Pérez (BNG) afirmava que amb aquesta llei “s’institucionalitza la repressió i es dóna una volta de rosca per atemorir els ciutadans en un Estat policial”.

Fa pocs dies, Rajoy i Sánchez (PP/PSOE) han signat el pacte de lluita contra el gihadisme, moguts per la febre internacional que ha provocat l’atac contra Charlie Hebdo. Una llei, per cert, que, dimarts passat, va rebre el vot favorable d’Unió Democràtica de Catalunya mentre els diputats de Convergència es van abstenir.

Curiosament, l’endemà dimecres, els diaris duien com a notícia que els grups socialista i popular al Congrés preparaven ja una esmena a la seva pròpia proposició de llei conjunta contra el gihadisme. L’objectiu era d’evitar que un dels articles del Codi Penal -el 573-, s’utilitzés per condemnar per terrorisme els responsables de qualssevol “desordres públics” tendents a “subvertir l’ordre constitucional” o “alterar greument la pau pública”, tal com, en teoria, la norma podria permetre en la seva redacció actual. Article que –de no modificar-se- podria considerar “terrorista” qualsevol manifestació (pacífica) com les que s’han produït a Catalunya els darrers 11 de setembre. Així ho van indicar, si més no, fonts socialistes poques hores abans de tancar jo aquest article. No ho sé, tot el que acabo de dir m’aboca a un cert pessimisme. Potser hauríem de dir allò que digué el doctor Marañon de la República: “No era eso, no era eso”.

L’any 1982, en plena desintegració de la UCD, amb un PP que feia més por que ganes als cercles democràtics per la llarga trajectòria de Manuel Fraga al servei de la dictadura, i un país desitjós de deixar enrere les amenaces que provenien dels sectors més retrògrades de l’estament militar, tots els astres del firmament il·luminava el PSOE, que es presentà amb dos lemes insuperables: “Cien años de honradez” i “Por el cambio”.

El primer d’aquests dos era acceptat per tothom (o gairebé tothom) perquè tret d’una molt curta experiència municipal (la indicada el 1989 amb la victòria a algunes ciutats importants com Madrid i Barcelona), el PSOE no havia tocat poder des de la Segona República, una època que tots els demòcrates miràvem amb condescendència i ben poca actitud crítica, perquè havia rebut el bateig de foc de la guerra civil que, com el martiri en el món cristià, esborra tots els pecats i neteja l’ànima. El segon lema era tan inconcret com vulgueu, però sintonitzava amb el que la gent volia sentir. És obvi que no explicava res, ni tan sols el camí per on transcorreria el canvi, però donava a entendre que volia deixar enrere el que aleshores teníem, i això era suficient per despertar la il·lusió de molts, que van apostar –ni que fos a cegues- per aquell crit d’esperança que capitanejaven uns joves que, per la seva trajectòria política (molt curta, és cert), per la seva manera de parlar i fins per la seva manera de vestir (recordeu les americanes de pana amb colzeres) es diferenciaven dels seus oponents de la dreta, que eren Ramon Calvo-Sotelo (UCD) i Manuel Fraga (PP), i no tenien alhora el passat que (per bé i per mal) arrossegava el líder del PC, Santiago Carrillo.

La victòria dels socialistes aquell 28 d’octubre de 1982 va ser aclaparadora: PSOE, 202 diputats; PP (AP), 106; CiU, 12; UCD, 12; PNV 8; PC, 4; i d’altres 6. I pocs dies després de les eleccions, Alfonso Guerra, que era sens dubte l’home més dotat per encendre les masses, va fer una afirmació que deu ressonar encara sota la volta del cel: “¡A España no la va a reconocer ni la madre que la parió!”. Bravo!

Deixant de banda si, ara, trenta-tres anys més tard, l’irreconeixible és Espanya o Alfonso Guerra, el fet és que el seu crit de 1982 ve a ser molt semblant al “tic-tac, tic-tac” de Pablo Iglesias, que, tot evocant la fi del govern de Rajoy, també aixeca passions.

Tanmateix, 1982 i 2015 presenten diferències notables. Fa trenta-tres anys havíem sortit feia poc d’una dictadura feixista i d’un govern que, durant cinc anys, sota el paraigües d’una constitució democràtica de consens, havia aglutinat entorn de la UCD les restes del franquisme reconvertit i una dreta moderada que, si bé pretenia ocupar el centre democràtic, duia, però, a la faixa una bomba d’efectes retardats, que esclatà amb l’intent de cop d’Estat de Tejero, que vacunà els espanyols per molts anys contra les provatures de governs dretans. Per això, el 1982, Felipe González va aglutinar entorn seu un gruix enorme d’espanyols que volien canviar el país. I no els aglutinava perquè estiguessin desenganyats “dels seus”, ni perquè ho haguessin perdut tot, ni perquè estiguessin mancats d’esperança. No, els qui vam votar PSOE el 1982 estàvem plens d’il·lusió, d’esperança i de fe en les possibilitats del país. Crèiem en la democràcia i en el PSOE no perquè estiguéssim desenganyats de la dreta, no; perquè nosaltres no érem la dreta. Aquesta era Manuel Fraga i el PP.

Avui, per més que PODEMOS hagi reconduït la seva campanya moderant el discurs i centrant-la contra el PP, amb això del tic-tac, tic-tac, i afirmant que “los días de Rajoy estan contatados”, ells saben que el seu principal adversari no és el PP, sinó el PSOE i els altres partits d’esquerra.

Desenganyada la gent –no il·lusionada, sinó desenganyada- de l’atzucac on els ha conduït la crisi i la corrupció organitzada, que afecta transversalment (encara que en diferent mesura) tots els partits –aquests que ells han qualificat oportunament i cridanerament com “la casta”-, PODEMOS els vol donar aixopluc. De fet, no sols vol aixoplugar els qui –segur que n’hi ha- voldrien construir una alternativa d’esquerra socialista ortodoxa (marxista?), sinó tots els decebuts –“venguin de la dreta o de l’esquerra” (són paraules seves)-, tots els marginats, tots els proscrits, tots els exclosos dels sistema que, per una raó o altra, han decidit rebel·lar-se, no contra la dictadura o contra la dreta (aquest era el cas de 1982), sinó contra “la casta”. En definitiva, contra tots els que han protagonitzat el règim constitucional i democràtic que va néixer amb la Constitució de 1978.

Encara que no ho pretenguin, el discurs de PODEMOS és, doncs, paral·lel al que, l’any 1923, va fer Primo de Rivera contra els demòcrates de la Restauració. Aquest reclamava una Espanya “sin políticos ni partidos al estilo antiguo” (per tant, sense “la casta”), i la clau perquè tothom comprengués els seu ideari radicava en l’afany que mostrava per fer “lo contrario que se ha hecho hasta ahora”. Així doncs, si els polítics professionals, antipatriotes, havien destruït Espanya, un patriota afeccionat la restauraria. Una “casta política” havia aïllat el govern del poble; ell, en canvi, podia entrar en un contacte més directe i personal amb el poble, per retornar al govern el seu esperit democràtic. “No tengo experiencia de gobierno –són paraules de Primo de Rivera-. Nuestros métodos son tan sencillos como ingenuos. Son los métodos que dicta el bien de la patria” (concepte aquest –el de pàtria- que, significativament, PODEMOS ha incorporat també al seu llenguatge.

Naturalment que hi ha grans diferències entre la UP (Unión Patriótica) de Primo de Rivera i PODEMOS de Pablo Iglesias. La fonamental i substancial –en sóc ben conscient-, que aquest no pretén derogar ni suspendre la Constitució. Iglesias és, per tant, un demòcrata i vol accedir al poder guanyant les eleccions, mentre que Primo de Rivera era un colpista; però s’hi assembla pel fet que, com aquell general, Iglesias vol fer fora del poder els polítics d’avui i muntar una administració “de hombres rectos, sabios, laboriosos y probos” –és el que proclamava Primo de Rivera-. I vol convèncer la gent d’esquerres que ell és l’alternativa a Mariano Rajoy, però desenganyeu-vos: l’adversari real de PODEMOS és el PSOE, és el PSM-Més per Menorca, és EU-Verds. No és el PP.

Aquesta setmana s’ha celebrat el 70 aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz – Birkenau per les tropes russes. En un acte emotiu, del qual he pogut veure imatges per televisió, supervivents que encara queden de la barbàrie eren testimonis vivents d’una de les majors aberracions que l’home ha comès contra l’home des que el món és món. El principals líders europeus eren allí (només Putin hi va ser absent, penso que de manera incomprensible) i es van conjurar perquè uns fets com aquells no es tornessin a repetir.

Tanmateix, i encara que tots tenim al cap els desastres que va provocar el nazisme, avui estan també renaixent, com formant part d’una resposta contra la mundialització i també contra el sistema democràtic i els principis que el sustenten, una sèrie de partits que assumeixen, en major o menor grau, màximes, sentències i ideologies clarament xenòfobes que, qualsevol que sigui la força que tinguin i l’espectre social que representin, ens ha de preocupar forçosament.

Si repassem les forces d’aquesta mena (no totes tenen el mateix grau d’extremisme) que van ocupar el Parlament europeu a les passades eleccions ens trobem les següents:

1. Front Nacional (FN).- A França, Marine Le Pen ha hagut de treballar dur per desintoxicar el seu partit d’ultradreta, incloent la censura del seu propi pare i fundador, el qual va suggerir recentment que el “senyor Ébola” podria resoldre el problema de la immigració a Europa en “tres mesos” i va considerar les cambres de gas nazis com “un petit detall”. El partit va tenir una quarta part dels vots a França, amb la seva plataforma de lluita contra la immigració.

2. Partit Nacional Democràtic Alemany (NPD): Aquests neonazis van fer la seva campanya en base a una plataforma per frenar la immigració. Defensaven eslògans com “Diners per a l’àvia en lloc de per als gitanos” o “el vaixell està ple”, i diuen d’ Europa que és “un continent de gent blanca”, alhora que han marxat amb pancartes que proclamen la ideologia nazi del “Nacional Socialisme”. El NPD va aconseguir amb un discurs antieuropeu i xenòfob reunir prop de 300.000 vots i aconseguir un diputat.- Darrerament, el partit que té força protagonisme a Alemanya és el dels Patriotes europeus contra la islamització d’Occident (Pegida), amb grans manifestacions que, alhora n’han provocat de contraries a moltes ciutats del país.

3. Alba Daurada (Grècia): Aquest partit ultranacionalista grec va canviar les botes militars pels vestits de carrer a les eleccions europees i va ser recompensats amb els seus primers escons al Parlament Europeu. El principal portaveu de l’organització té una esvàstica tatuada i una bona part dels membres del partit estan a la presó acusats de formar part d’una organització criminal. Els seus eslògans han empastifat mesquites, sinagogues i cementiris. Al maig de 2012, Alba Daurada va concórrer a les eleccions gregues sota el lema “Perquè puguem lliurar a aquest país de la immundícia”. No obstant això, el partit insisteix que no són neonazis i s’ha convertit en la quarta força política al país.

4. El Partit dels Finlandesos (Finlàndia): El partit anti europeu finlandès va aconseguir menys vots dels previstos a les europees (2 diputats). El seu líder, James Hirvisaari, va ser multat el 2011 per comentaris anti musulmans publicats al seu bloc. Un altre dels seus membres va rebutjar la invitació al ball del Dia de la Independència perquè no volia veure parelles del mateix sexe. Tot i així, el partit ha rebutjat reiteradament les acusacions de racisme i homofòbia.

5. Partit Popular Danès: A Dinamarca, l’ultradretà Partit Popular, contrari a la UE i que advoca per reduir la immigració, va guanyar els comicis amb el 26,7 per cent dels vots, tot i empatar a tres escons amb els socialdemòcrates de la primera ministra Helle Thorning-Schmidt (20,5 per cent). La fundadora del partit, Pia Kjaersgaard, sosté que Dinamarca no és un país on la immigració sigui benvinguda.

6. Partit per la Llibertat (PVV) (Països Baixos): El PVV de Geert Wilders acabà com la tercera força amb quatre escons al Parlament. Wilders és conegut per les seves crítiques a l’islam i ha fet campanya per posar fi a la immigració musulmana als Països Baixos i repatriar els musulmans que viuen actualment allà. “L’Islam és el cavall de Troia a Europa. Si no aturem la islamització ara, Euràbia i Holanrabia seran només qüestió de temps”, va afirmar un cop al Parlament holandès.

7. Moviment per a una Hongria Millor (Jobbik): El partit ultradretà Moviment per a una Hongria Millor, va quedar en segona posició al país amb un 14,29% dels vots i tres escons. Els seus membres van demanar que els habitants jueus del país signessin un registre especial. “Crec que un conflicte d’aquest tipus fa que sigui oportú fer un recompte de les persones d’ascendència jueva que viuen aquí, sobretot al Parlament d’Hongria i el Govern hongarès, ja que representen un risc per a la seguretat nacional d’Hongria”, va assegurar el líder del partit, Márton Gyöngyösi.

8. Partit de la Llibertat FPO (Àustria): A Àustria, l’euroescèptic i nacionalista FPO obtingué el 20% dels vots. El lema del seu líder Heinz-Christian Strache va ser: “Si hi ha immigrants, procedents de Turquia, que es queixen que hi ha una creu penjada a l’aula en l’escola, llavors jo els dic: ‘torneu a casa’ “. El FPO s’oposa ferotgement a la immigració musulmana, i creu que Àustria no ha d’acceptar més immigrants.

9. Lliga Nord (Itàlia): El partit d’extrema dreta va obtenir el 6% dels vots a Itàlia. “Àfrica no ha produït grans genis com qualsevol pot veure fins a l’enciclopèdia de Mickey Mouse”, va afirmar un dels seus membres.

10. Partit de la Independència (UKIP) (Regne Unit): El partit de Nigel Farage va obtenir el 27,49 per cent dels vots. Visiblement satisfet, Farage va dir que si la seva formació populista i anti immigració aconseguís “un bon nombre d’escons al Parlament” i obtingués la condició d ‘àrbitre polític, amb seguretat exigiria que se celebrés un referèndum sobre la pertinença del país al bloc comunitari.

Amb tota seguretat, el creixement d’aquesta mena de partits és força més preocupant que la victòria confirmada de Syriza i que un hipotètic èxit de Podemos en territori espanyol.

Digníssim senyor alcalde de Vila-seca, digníssimes autoritats polítiques i acadèmiques que ens acompanyeu aquest vespre, benvolguts i respectats ciutadans.

Un savi patrici, fill de Vila-seca, al qual la ciutat erigí un bust al jardí de la Biblioteca Municipal –em refereixo, com tots ja heu endevinat, a Esteve Pujals Fontrodona- va dir en un pregó de Sant Antoni pronunciat el 1986, que «una nació sense història, un poble sense tradicions és com un home sense memòria i està mancat d’identitat». Per això nosaltres reivindiquem la memòria, perquè «ser –diu el filòsof Emilio Lledó- és, essencialment, ser memòria. Més encara «la realitat no es forma sinó dins la memòria», com ens va deixar dit Marcel Proust. I no hi ha dubte que, en la mesura que recordem, no sols fem una incursió en el més profund de la nostra vida interior, sinó que també establim ordre i estructures dins aquesta. Per això la memòria és –ha dit l’antropòleg montserratí Lluís Duch-, al mateix temps, una rara i, sovint, explosiva combinació d’imatge i raó; una combinació que intenta unir en un tot, més o menys estable, temps i eternitat, passat i present, dimensió afectiva i exercici de la raó. Per això la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps, perquè repara els desperfectes produïts pel passar», que és la condició ineludible dels éssers humans.

Volia dir això, senyores i senyors, a l’inici d’aquest pregó que el vostre alcalde va tenir la gran deferència d’encarregar-me amb motiu de la Festa major de Sant Antoni, perquè res no ve més a tomb en una festa que aquesta ciutat comparteix –potser sense saber-ho- amb tota l’illa de Menorca, la meva illa, de la qual aquest sant i auster anacoreta del desert qui nunquam pedes lavabit nec vestimenta mutabit n’és el patró, pel fet que va ser un 17 de gener de 1287 quan les hosts d’Alfons III el Liberal, nét, per tant, de Jaume I, va conquerir l’illa després d’arribar-hi amb les seves naus que havien salpat de Salou, d’aquest el vostre mar, on, uns anys abans, el rei conqueridor, «entrant a Tarragona pel camí de sobre Vila-seca» va veure «molts pals de vaixells» –com diu la Crònica del rei en Jaume, un text que s’esdevé, segurament, una de les primeres i més belles descripcions que es fan d’aquesta, la vostra ciutat, que –com ha escrit Joan Maria Pujals-, en l’esclatant plana del Camp de Tarragona, s’alça com una talaia «guaita de la mar, guaita de la terra, guaita del cel».

El pregoner amb l’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet

Doncs bé, en aquest exercici de la memòria que ha de ser el meu discurs voldria parlar-vos no tant de vosaltres –perquè… què us puc dir jo d’aquesta ciutat, la vostra, que ha esdevingut el centre de gravetat de tota l’àrea geogràfica compresa entre Cambrils, Reus i Tarragona? Què us puc dir jo de vosaltres mateixos que no sapigueu?- més aviat us voldria parlar de nosaltres, els menorquins, dels balears en definitiva, que hem compartit i compartim tanta història amb vosaltres, els catalans, i que hem esdevingut deutors d’un passat –heus ací el perquè de l’exercici de la memòria- que és en gran part comú. I no ho dic només per aquesta Cal·lípolis que hauria desaparegut soterrada al fons de les aigües de què ens parla Aviè, el poeta romà, a l’Ora Maritima, el qual ens ofereix també en aquest llarg poema una descripció de les illes Balears i Pitiüses, encara que serà Plini el Vell l’historiador que, uns anys més tard, ens descriurà Sannisera, l’antiga ciutat septentrional de Menorca, que nosaltres coneixem amb el nom actual de Sa Nitja, i que, com la vostra Cal·lípolis, hauria també desaparegut –diu el mite- sota les aigües del mar. Ho dic perquè vosaltres i nosaltres vam viure el mateix procés de civilització després que Gneu Corneli Escipió desembarqués a Empúries el 218 aC i, tancada la segona guerra púnica, iniciés la romanització de la península Ibèrica. És a la segona meitat del segle I aC que Tàrraco va assolir l’estatus de colònia, segons el dret romà i és també per aquests mateixos anys quan es duu a terme la romanització de Menorca després que, el 123 aC, el cònsol Quint Cecil Metel hagués annexionat les Balears a la Hispània Citerior i Maó –l’antiga Mago cartaginesa- es convertís en municipium, abans fins i tot que Vespasià concedís el 73/74 aC. el Ius Latii a totes les ciutats hispàniques. És aleshores quan comencem la vida en comú i ens trobem amb personatges com Meci Macià, nascut a Iamo –l’antic nom de Ciutadella de Menorca- que, després d’aconseguir una posició destacable a la seva ciutat, s’establí a Mago, on ostentà algunes magistratures municipals, per traslladar-se finalment a Tàrraco, la capital de la província, on culminà el seu cursus honorum com a flamen provinciae Hispaniae Citerioris, o el que és el mateix, exercint una magistratura política dedicada a la religió romana oficial.

Serà durant aquells primers segles que anirà penetrant el Dret romà a les nostres terres, un dret que, més o menys vigent, més o menys soterrat durant el llarg període en que aquestes van quedar sota el domini de l’Islam, renaixerà com de les cendres durant la reconquesta del país que iniciarà Jaume I. I és aquí on em vull detenir perquè aquest serà el nexe que ens unirà en cos i ànima, l’inici d’una era on els monarques catalans de la Corona d’Aragó duran a terme l’expansió cap a la Mediterrània amb la conquesta de les Illes i cap al sud amb la de València. Serà, doncs, a partir d’aquells fets que es esdevindrà realitat aquest gran projecte polític expansiu que constituirà un nou univers per a tots nosaltres, aquest que jo vull definir com «la catalanitat».

És possible que, si analitzéssim la història des d’una òptica estrictament economicista, com estava en boga durant els meus anys universitaris on la dialèctica marxista ho havia envaït tot, es podria afirmar que l’expansió mediterrània dels monarques catalans no van ser sinó una acció de saqueig per imposar acords comercials a punta d’espasa. Dit en paraules més suaus: per imposar els vaixells propis com a transportistes per la Mediterrània i obtenir el control de la xarxa portuària en aquest mar en perjudici dels musulmans. Però aquesta seria una visió massa parcial i simple, i si bé no tenim per què acceptar les cròniques com a textos rigorosos de la història -recordo que el doctor Martí de Riquer ens explicava a la facultat que les nostres grans cròniques medievals no eren documents per ser llegits sinó per ser oïts; documents que no anaven destinats a un públic culte i exigent, sinó a un públic heterogeni, sensible a les gestes dels seus reis, la qual cosa feia que la crònica no fos tant el testimoni dels fets com la visió personal que tenia el rei del que va passar, del que creia que va passar i, sobretot, del que volia que creguessin respecte al que va passar- tot i així, doncs , no podem obviar aquell text preciós del relat que es fa a la Crònica que Pere Miquel Carbonell va escriure el 1547, quan ens diu que la raó que guiava el rei Alfons III el Liberal era d’impulsar la cristiandat, de la mateixa manera que també aquesta causa havia motivat el seu senyor avi, el rei en Jaume, i son pare, Pere el Gran. En aquest gran text de la nostra literatura, el cronista posa en boca del monarca aquests mots: «Egregis, nobles, magnífics e molt savis senyors e molt feels vassalls meus. Així com lo molt alt senyor rei e pare meu, de recordable memòria, ha conquistada la illa de Mallorca, e lo nom de Déu hi és invocat, lloat e beneït, jo m’he posat en lo meu cor que, per semblant, conquiste jo e conquistar faça l’illa de Menorca, perquè així mateix lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist e de la sua sacratíssima mare verge madona santa Maria e de tota la santa Trinitat e cort celestial, hi sia invocat, lloat e beneït.»

I l’aventura de conquerir Menorca comença aquí, en aquestes terres, en aquesta plana que, si la contempléssim des de la torre del campanar de Vila-seca, ens adonaríem –com ha escrit Joan Maria Pujals- de fins a quin punt és real i autèntica la metàfora de Vila-seca com a mainell de mar, entremig de la mar de la Frau i de la mar Fondal, que separa el cap de Salou. El monarca salparà, doncs, de les vostres platges el 22 de novembre de 1286, en direcció a Mallorca, on arriba dos dies més tard. Allí reavituallarà les tropes i, passat Nadal –per tant en una època normalment inhòspita per navegar-, es dirigeix cap a Menorca, en direcció a Maó, on els primers vaixells –els que la tramuntana no havia dispersat- arribaran el 5 de gener. Va trigar uns dies a reunir l’esquadra i, un cop ho va fer, s’enfrontà als musulmans menorquins el 17 de gener. No crec pas que necessités l’ajut de sant Antoni perquè l’exèrcit feudal, amb un bon nombre de cavallers, era molt superior al del moixerif que, refugiat al castell de Sent Agayz, es va retre el 21 de gener i va lliurar al monarca el castell i la totalitat de l’illa.

Quanta gent hi deuria haver del Camp de Tarragona entre les tropes d’Alfons III? No ho sabem, perquè la crònica de Ramon Muntaner, de 1325, ens diu que fou «poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans com nengun lloc pot ésser ben poblat», però és segur que n’hi havia, i que aquesta –la vostra- va ser la darrera terra i el darrer mar que van veure els catalans que –no jutgem pas l’acció amb ulls d’avui, perquè fer-ho no seria correcte- incorporen l’illa de Menorca a aquest gran projecte de la catalanitat. Un mar, he dit, sí, un mar, la Mediterrània, el Mare Nostrum dels romans, del qual aquest gran arquitecte i jardiner català nascut a Maó, de mare menorquina i pare de Reus que era Nicolau M. Rubió i Tudurí definia com a un «continent líquid», com un element, per tant, que mai no separa sinó que uneix.

Però abans d’entrar a descriure el llegat que vosaltres, els catalans, ens vau dur a Menorca, voldria recalcar diversos paral·lelismes de la festa d’avui que no podem menystenir: perquè la vostra festa major d’hivern dedicada a Sant Antoni és també la festa major de l’illa de Menorca; perquè per a vosaltres seran els cavalls els grans protagonistes del Cós, i seran també els cavalls els protagonistes de totes les festes patronals que se celebren a la nostra illa. També a la d’avui, perquè demà matí, sortint en processó de la Catedral de Menorca, un regidor de Ciutadella portarà muntat en un negre corser, l’estendard amb què, segons la tradició, entrà el monarca a l’antiga capital i rendí dota l’illa.

Però la cosa no acaba aquí. Vosaltres celebreu a Vila-seca els Tres Tombs mentre que nosaltres celebrem processionalment els Tres Tocs, encara que en aquest cas el simbolisme no és idèntic, ja que, mentre als Tres Tombs es demana la protecció de Sant Antoni i es beneeixen els animals, l’acte solemne dels Tres Tocs vol ser una reminiscència de l’entrada reial a Ciutadella acabada la conquesta de l’illa també amb la protecció del sant.

Doncs bé, aquests Tres Tocs simbolitzen per a mi els tres elements capitals de la nostra manera de ser, i són també els lligam entre vosaltres i nosaltres, són –i amb això torno al principi- la memòria viva, el testimoni autèntic de la nostra identitat.

El primer toc esdevé un senyal inequívoc de la transmissió de la cristiandat, o el que és el mateix, del signe que defineix la nova civilització a la qual s’incorpora Menorca, l’última de les Balears i Pitiüses que s’integrarà a la Corona d’Aragó, i serà Jaume II qui signarà el dit «Pariatge», que estableix a l’illa de Menorca l’organització parroquial alhora que funda també alguns monestirs. Amb aquesta nova estructura eclesiàstica, Menorca s’incorporava, doncs, el món cristià, amb tot el que això –des del punt de vista polític, institucional i espiritual- significava.

El segon toc del monarca simbolitza per a mi la configuració del Dret que regirà la vida ciutadana a Menorca, un dret que, tant Alfons III com Jaume II, que el va succeir, assentaran a l’illa respectant els antics costums jurídics, basats en el dret bizantí. Costums, però que s’aniran enriquint amb la concessió d’altres privilegis i, fonamentalment, amb la Carta-pobla menorquina de 1301, força respectuosa també amb les normes de Dret romà justinianeu que s’aplicaven sense tenir en compte textos escrits, sinó pel Dret consuetudinari, segons tradicions transmeses de generació en generació. La Carta, però, establirà –i aquí rau la novetat- que, per deficiència dels costums i llibertats de Menorca, els jutges, abans d’aplicar el Dret Comú, han de fallar els plets secundum Usaticos Barchinonae. És, doncs la consagració dels vostres Usatges.

Aquest lligam essencial implicà que els principis successoris romans, tradicionals en el Dret civil català, fossin també acceptats plenament entre nosaltres, com per exemple el de la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa dels testaments. I en el camp del sistema econòmic matrimonial s’establirà també la separació de béns com a sistema legalment aplicable en defecte de pacte, que ha fet insòlit a les Illes –i també a Catalunya- l’atorgament per part dels cònjuges de capítols matrimonials i ha permès que la dona pogués administrar el seu patrimoni amb els mateixos drets i prerrogatives que el seu marit.

Per últim, us he de parlar del tercer toc, d’aquest que comporta sens dubte un llegat del qual ens sentim orgullosos: la llengua, el català que els menorquins hem servat com un tresor, fins al punt que, si la religió és el reflex de l’ànima dels pobles en la seva relació amb Déu i el Dret plasma la moral d’un poble en un determinat moment històric, la llengua –el llenguatge- esdevé el do més perfecte i complet que els homes tenim per expressar els estats de l’ànima. Potser és, per tant, el més definitori de la nostra personalitat.

Doncs bé, la llengua catalana ha estat des d’aleshores un patrimoni de tots. Nosaltres, els illencs, donarem ben aviat a la llengua un dels seus principals configuradors en la persona del beat Ramon Llull, el creador de la prosa literària en llengua catalana, l’home que esdevindrà el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar qüestions que fins llavors eren reservades al llatí; i la llengua literària es desplegarà també a la Catalunya Vella amb l’anònim Curial e Güelfa, com ho farà més tard a València amb Joanot Martorell que, amb el Tirant lo Blanc, escriurà una de les novel·les més importants de la història de la literatura en llengües romàniques; llengua que perviurà amb la valenciana prosa de Roís de Corella i que, Ausiàs March elevarà fins al màxim amb la poesia més bella que mai s’ha escrit.

Però vosaltres i nosaltres –catalans, valencians i balears- parlem un llengua en una terra que mai no ha esdevingut Estat, en uns territoris que les vicissituds de la política malmetran de manera conscient i decisiva, en unes terres on la Nova Planta que establí Felip V després de la Guerra de Successió, farà que la llengua i la cultura entrin en una profunda decadència, de la qual, però, ens salvarem els menorquins que, subjectes al domini britànic des del 1713 pel Tractat d’Utrecht, mantindrem les institucions medievals pròpies de la Corona d’Aragó en el mateix estadi en què, al segle XV, les va configurar Alfons el Magnànim.

Mai no he dubtat, senyores i senyors, que va ser el respecte que els britànics van tenir a les institucions nostrades, que va ser la llibertat concedida als menorquins en matèria cultural i lingüística, la causa i la raó que es mantingués ben viva la flama de la llengua catalana i de la literatura culta en uns moments força tràgics per a Catalunya, que van fer que el polític, historiador i filòleg barceloní, Antoni de Capmany, afirmés, a mitjan segle XVIII, en forma d’epitafi, que la llengua catalana era un «idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras».

Però Antoni de Capmany s’equivocava. Sortosament s’equivocava, perquè mentre ell deia això, Joan Ramis i Ramis escrivia «Lucrècia» (1769), l’obra cimera del teatre neoclàssic escrit en català. I «Arminda» (1775), i la tragicomèdia «Rosaura» (1783), com també la malauradament desapareguda «Constança», en unes circumstàncies vertaderament excepcionals que han permès al filòleg Jordi Carbonell definir la segona meitat del segle XVIII com «el període menorquí de la llengua catalana».

I del mateix nivell que l’obra de Ramis serà la d’Antoni Febrer i Cardona, autor de textos cabdals per a l’estudi de la llengua catalana. Febrer, en efecte, traductor, lexicògraf, poliglota i gran lector, serà per damunt de tot un gramàtic –un dels primers gran gramàtics en llengua catalana- que té molt clara la unitat de la llengua i que iniciarà la seva obra afirmant que «Un d’els dòns més preciosos que l’homê ha rebud de son Creàdor es sens contradicció la llengua […] Puès aquell qui parla cóm un ignorant, es la burla de los altres. Aquell qui no sàb llegir, es com un cègo. Y, ¿de qu’es capás aquell qui no sáb escriurer?». Amb aquestes paraules exhortava al coneixement de la llengua, assenyalant-la com a punt de partida de qualsevol aprenentatge.

I he d’acabar, conscient que potser vosaltres, ciutadans de Vila-seca, tingueu una certa decepció perquè el vostre alcalde hagi convidat per fer aquest pregó un home que no us ha parlat pròpiament de la vostra ciutat ni exclusivament de la vostra terra. És cert que no he baixat al terreny, com diem col·loquialment i han fet ben segur molts dels meus il·lustres predecessors en l’ús de la paraula en una festa com aquesta. Però jo us asseguro que he parlat de vosaltres, perquè m’he referit al regal més bell que Catalunya ens ha fet als illencs. Vosaltres, senyores i senyors, vosaltres els catalans ens vau obsequiar amb el do més estimat que podíeu donar-nos, ens vau obsequiar amb la catalanitat, aquest atribut sublim entorn del qual jo avui he volgut fer un exercici del ser, convençut –i amb això torno a la citació de Lluís Duch– que «la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps».

Per això acabaré amb la lectura d’un poema molt curt d’un poeta maonès, Joan Timoner, que extrec d’un poemari publicat el 1977, que s’intitula «L’Illa d’argent». Aquest poema, que duu com a nom «Tríptic d’Illes», parla de nosaltres, els eivissencs, els menorquins i els menorquins, però també de vosaltres els catalans, com jo ho he fet avui, quan diu:

Eivissa, et va trobar

tan bonica el Temps un dia,

que sols per fer-te’n sa aimia

en tu el seu curs va aturar.

Menorca, bocí clar i pur

de la dolça Costa Brava

que entremig de la mar blava

la tramuntana es va endur.

Mallorca, gerda conquilla,

serves de l’edèn el baume;

per l’amor del rei En Jaume

Catalunya es va fer illa.

Gloriós Sant Antoni!

Per molts anys!

 Pregó fet a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca el 16 de gener de 2015

És molt difícil no mostrar-se crític amb l’acord a què –després de molts i massa sonors desencontres- han arribat Mas i Junqueras per convocar eleccions el 27 de setembre de 2015 quan encara manquen vuit mesos perquè arribem a la data assenyalada. Iceta, que té en la ironia una de les seves majors virtuts, ha dit que aquest pacte encara ens pot donar “motes tardes de glòria”, i és possible que sigui així. I no tant perquè aflorin novament les dificultats d’entesa, sinó perquè poden succeir moltes coses independents de la seva voluntat, que poden incidir en els desplegament dels fets.

En efecte, l’anunci de les eleccions no equival a la seva convocatòria, que, d’acord amb l’article 66 de l’Estatut de Catalunya, és competència del president, i amb la qual aquest ordena la dissolució del Parlament i convoca els ciutadans a les urnes en un termini que es mou entre els 40 i els 60 dies després de la seva publicació en el DOGC. Això significa que, per fer les eleccions a la data anunciada, el decret no podria aparèixer abans del 30 de juliol ni després del 18 d’agost.

Aquests dies, s’estan discutint els pressupostos de la Generalitat per a 2015, i sembla que ERC està posant l’estora sota els peus del conseller d’Economia, que deu observar satisfet com se li resolen els problemes de censura, per bé que haurà de fer alguns equilibris per donar satisfacció a les demandes “socials” que ERC fa, no sols perquè és i vol ser un partit d’esquerres, sinó perquè actua amb la mirada posada al retrovisor d’EU-Verds, de la CuP i del fantasma omnipresent de PODEM, però ningú no ens assegura que no pugui sorgir un entrebanc que posi a prova novament la solidesa del pacte.

També la resta de partits podrien provocar una greu dificultat si es decidissin a presentar una moció de censura al president Mas. De tota manera, aquesta possibilitat és més teòrica que real, perquè la llei de la Presidència i del Govern va elevar el llindar d’exigències i requereix que el nombre de diputats que la signin sumi almenys una cinquena part dels 135 que ocupen escó, és a dir, 27, o que la proposta vingui subscrita per dos grups parlamentaris. Això fa improbable la moció per dues raons: perquè està condemnada al fracàs (encara que podria paralitzar la dissolució del Parlament a la data prevista), i perquè l’enemic a batre a la seva guerra particular no és tant el president com els que haurien de ser els seus companys de viatge en aquesta aventura, als quals les enquestes auguren un trist futur a causa de la teòrica ascensió de PODEM.

Encara hi ha un tercer perill que no és menyspreable si tenim en compte la dinàmica judicial del país –tan lenta com inexorable-: les querelles contra Mas, Ortega i Rigau que podrien provocar la inhabilitació d’aquests per presentar-se a uns comicis que, els agradi o no, s’hauran de convocar d’acord amb la legislació espanyola (i no oblidem que, a hores d’ara, l’Estatut de Catalunya i les lleis del Parlament de Catalunya són legislació espanyola).

De tota manera, que jo albiri un camí fressat de problemes per a Mas i Junqueras fins al 27 de setembre –en política, una eternitat!- això no significa que els culpi d’aquestes dificultats, a les quals han contribuït –i hi seguiran contribuint- també tots els altres i, especialment, el PP amb la seva intransigència.

És cert el que diu Rajoy quan afirma que el nostre sistema polític no contempla això que Mas i Junqueras han definit com “eleccions plebiscitàries”. De fet, els plebiscits se solen formular mitjançant un referèndum que sotmet als ciutadans la resolució en pla de “sí o no” una qüestió fonamental, i les eleccions que s’han acordat per al 27 de setembre no seran sinó, legalment, unes eleccions autonòmiques ordinàries. Menys encara revestiran el caràcter de plebiscit pel fet que els partits hi acudiran per separat, cadascun amb els seus propis candidats i amb un programa també propi, per bé que –com se’ns ha dit- recolliran (de moment només ERC i el Partit del president –que no sabem si inclourà l’actual UDC-) un full de ruta per a la independència prèviament acordat. De tota manera, té raó Artur Mas quan afirma que a aquesta situació anòmala els ha abocat la política de Rajoy (en connivència amb el PSOE) que ha fet impossible qualsevol altra manera lògica d’afrontar el “problema català”. Més encara quan teníem davant nostre els casos del Canadà (Quebec) o del Regne Unit (Escòcia) que s’han resolt d’acord amb el que el sentit comú indica com s’han de resoldre aquests greus problemes polítics: mitjançant l’exercici lliure del vot; exercici que hauria de ser possible constitucionalment i que, si no ho és, ho hauria de ser.

No vull salvar el PSOE d’aquesta crítica, perquè aquest partit també té força responsabilitat en la deriva per la qual s’ha esllavissat la política catalana els darrers cinc anys, però no hi ha dubte que és el PP el partit que ha provocat el creixement exponencial del sobiranisme a Catalunya. Primer amb les campanyes ferotges que va dur a terme contra l’Estatut, i més tard amb les polítiques de recentralització i de menyspreu a senyals inequívocs d’identitat catalana com la llengua i la cultura.

És evident que els populars no tracten de buscar una sortida a l’actual escenari català. Simplement volen que Mas i Junqueras s’estavellin contra un mur, una solució que els permetria seguir la política de “palo y tente tieso” que estan duent contra tots els qui no se sumen a la seva manera d’actuar. Potser fins i tot ho aconseguiran, perquè no és gens segur que l’aposta de Mas i Junqueras tingui el suport que ells esperen i obtingui una super majoria absoluta que els permeti (no sé com) fer un pam de nas a Rajoy i, amb ell, a tota Espanya a l’espera que, més prest que tard, Europa els reconegui i els aculli al seu si.

En definitiva, que estem davant d’un escenari obert on la representació de l’obra no ve marcada per un guió o per un text que l’autor ha dissenyat prèviament. Estem davant d’una improvisació on els actors hauran d’actuar amb un decorat fix que dificulta –i no poc- la representació. També davant un públic desconcertat que no sap si el que ha de contemplar és l’escenificació d’un acte sagramental, d’un drama o d’una simple comèdia.

Fa només vuit dies que una qüestió aliena a la política espanyola, però que ens afecta ben directament, està marcant el pas de les hores. Sens dubte no és la festa de Sant Antoni, que vam celebrar ahir, que representa per a nosaltres l’assumpció del món –podríem dir també de la civilització- en què vivim, aquesta que avui sembla amenaçada, sinó els assassinats gihadistes comesos a París. Com es canalitzarà el missatge llançat per la mobilització civil de diumenge? “Si dreta i esquerra comprenen el que han dit els francesos, l’ascensió de Marine Le Pen serà detinguda. En cas contrari, assistirem a la ruptura total del pacte republicà i a l’arribada de Le Pen a l’Elisi”, pronostica el politòleg Dominique Reynié. I això perquè, després de la manifestació, es recullen indicis de diferent signe. Uns parlen de por, altres expressen esperança. De tota manera no ens enganyem, perquè no tots som Charlie, com podríem creure si analitzéssim les coses a la lleugera. I on menys Charlies hi ha, es vulgui o no, és entre els joves musulmans dels barris de la immigració, especialment a França. Perquè és justament d’allà -i no d’un altre costat- d’on va sortir Mohamed Merah, el terrorista que va assassinar set persones a Tolosa i Montauban el març del 2012, i d’on han sortit ara els germans Chérif i Saïd Kouachi, i Amedy Coulibaly . I és justament allà on més comprensió suscita la seva barbàrie i on el nom dels màrtirs -ja va passar amb Merah- és celebrat com si fossin herois. Així doncs, mentre arreu del món s’enarborava el lema “Je suis Charlie”, en solidaritat amb les víctimes del primer atemptat i en defensa de la llibertat d’expressió, els islamistes i els seus simpatitzants difonien per Twitter el hashtag #JeSuisKouachi, que divendres a la nit -després de la doble presa d’ostatges i la mort dels tres terroristes per la policia- es va alçar al número 5 de trendig topic mundial. Des d’un punt de vista radicalment contrari, també el vell Jean-Marie Le Pen es va desmarcar –va ser un dels primers- de de la “union sacrée” promoguda pel president François Hollande, seguida per la pràctica totalitat de les forces polítiques. “Jo no sóc Charlie”, va declarar Le Pen abans d’anunciar amb oportunisme seva candidatura a la presidència de la regió Provença-Alps-Costa Blava, a la recerca del rèdit de la por. Cal, doncs, dir ben fort que les possibles arrels religioses del mal estan lluny d’explicar completament l’arrelament de l’islamisme extremista entre els joves musulmans francesos i europeus. Més important, doncs, que les interpretacions abusives dels preceptes de l’islam ho és la realitat social que es viu en els barris pobres de les grans ciutats, en els polígons d’habitatges socials de les banlieues -fruit dels malsons arquitectòniques dels anys cinquanta a setanta-, convertits en guetos ètnic-religiosos on la majoria dels joves, amb un atur que oscil·la entre el 45% i el 50%, no tenen futur. Però també n’hi ha d’altres d’arrels, de les quals no n’és aliè l’Occident. Tomàs Alcoverro denunciava amb lletres molt clares el que ha succeït a Síria, perquè aquesta guerra –la guerra del segle, segons ell– provocarà una escalada terrorista mundial, i algun dia potser també una venjança dels seus mercenaris contra els seus propis senyors feudals, els criminals monarques de Qatar i l’Aràbia Saudita, (que sembla que, per nosaltres, no existeixin, a no ser per fer-nos amics seus). Fins ara –segueix dient Alcoverro-, gràcies als seus immensos cabals, a la seva diplomàcia del talonari de xecs i als suborns constants han pogut evitar la còlera dels corbs que han alimentat i que encara no els han menjat els ulls. Mentrestant, Occident, i ara França, són el seu objectiu més fàcil. No debades exploten els gihadistes el nostre sistema de llibertat d’expressió i les normes del nostre Estat de dret que ens distingeixen de la resta del món. Les barbaritats sagnants de l’Estat Islàmic són esbombades en els nostres mitjans de comunicació, i la seva propaganda del terror s’ajusta molt bé a la informació espectacle imposada en la nostra societat de consum. Però no voldria acabar aquest article sense citar uns paràgraf d’Antoni Puigverd, que posa també el dit a la llaga en remarcar d’altres qüestions que són, em sembla, de gran importància i que potser no les tenim en compte suficientment, per bé que dir-les no sigui fàcil si no es vol caure amb el “políticament incorrecte”. D’una banda, que si bé és cert que els gihadistes francesos volen provocar una reacció racista per tal de portar la població musulmana cap a les seves posicions, també ho és que hi ha alguna cosa en la visió dominant de la religió musulmana que afavoreix l’encapsulament dels seus membres i la tendència bel·licista. “Sé –diu Puigverd- que hi ha visions d’Al·là refinades i místiques (el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull i la mística espanyola són deutors del llegat sufí), però alguna cosa ha mutat en aquesta religió que la fa emparentar-se amb molta facilitat amb la mort: de Manila a Somàlia, de Nigèria al Pakistan, passant per París o Madrid, tenim notícia constant de matances en nom d’Al·là”. Per tant, “alguna cosa tenim dret a exigir de la majoria de musulmans que viuen entre nosaltres. Els hem de defensar i protegir, ajudar i promoure. Però els hem d’exigir també més obertura cultural i més defensa (no puntual, com passa aquests dies, sinó general i constant) de la preeminència dels valors civils democràtics per damunt dels preceptes religiosos.” Convé, però, tenir en compte que poc hi col·laborarem si –com diu Puigverd- deixem “les mesquites a l’extraradi en mans d’imams fanàtics i afavorir guetos abandonats en barriades per als musulmans. És la millor manera de treballar per al progrés del gihadisme. Hi ha encara un altre comportament nostre que tampoc no ajuda a la seva integració: la burla i el sarcasme de persones o principis que per a ells són sagrats. A nosaltres no ens fan res aquestes burles (encara que no ens agradin) i sabem que les hem d’acceptar sense replicar-hi res. Però estic lluny de creure que el que fa Charlie Hebbo sigui el més adient. “Mai no he estat partidari de provocar els musulmans amb burles sobre Al·là –escriu Puigverd-. No per por. Per sentit de la mesura. El tema del xoc de civilitzacions és massa delicat com per entrar-hi com un elefant a la cristalleria”. A més, tots ho hauríem de saber, “la defensa dels valors democràtics i el difícil treball d’integrar tants musulmans com tenim a casa no es fa amb proclames retòriques”. Demana alguna cosa més.

Pel setembre de 2005, amb motiu de la darrera modificació del Codi civil espanyol per incloure en la regulació del “matrimoni civil” la possibilitat que aquest fos contret per persones del mateix sexe, vaig publicar un article on, més enllà de reconèixer i acceptar que era correcte i desitjable que homosexuals i heterosexuals tinguessin els mateixos drets (i deures) pel que fa a les “relacions de parella”, em qüestionava tanmateix si el millor camí per igualar els uns i els altres -i evitar així les discriminacions existents- era aquest d’incloure tots els canvis que s’estaven fent al Títol IV, Llibre I del Codi civil, que s’intitula precisament “Del Matrimonio”, o bé seria més adequat modificar radicalment el Codi civil, treure d’aquest el “matrimoni” i substituir l’actual regulació de “la vida en parella” per nou títol que podria denominar-se, per exemple, “De las Uniones Civiles”, que englobés tots els casos que, pel que fa a aquest tipus d’unions, es contemplen avui no sols al Codi civil sinó també a les diverses lleis que, dins l’ample univers legislatiu espanyol, regulen les “parelles o unions de fet”.

En el fons –i voldria que no se’m mal interpretés-, el que jo no acabava de comprendre l’any 2005 era per què els homosexuals tenien tant d’interès perquè la seva relació formal i legal de parella s’inclogués en la regulació del “matrimoni civil”. Bé, la raó la sé i era de naturalesa reivindicativa. S’havien sentit (amb raó) discriminats i, per una qüestió de principis, exigien que, també ells, es poguessin casar de la mateixa manera i amb els mateixos drets i deures que, des de sempre, ho havien pogut fer les persones heterosexuals.

Aclarit aquest punt, acceptant també que ningú no pot ser discriminat per raó de sexe i que, per tant, l’Estat ha de reconèixer els mateixos drets de formar una parella estable als homosexuals i als heterosexuals, el que no veig gens clar és que el camí sigui d’incloure tots aquests canvis en el “matrimoni civil”, una institució que té una càrrega històrica molt concreta i definida, i que, després de la Revolució Francesa, les legislacions civils copien del Dret canònic tot llevant-li, però, el caràcter sagramental, per bé que revestint-la de les mateixes característiques que tenia en aquell: l’havien de contreure home i dona, només el podien contreure “un” home i “una” dona i, a més, tenia caràcter indissoluble.

Un cop aquests principis desapareixen degut als canvi sociològic que s’ha produït, i el legislador buida cada vegada més la institució matrimonial dels elements bàsics que la configuraven, tot permetent no sols la seva dissolució mitjançant el divorci, sinó també que es casin persones del mateix sexe, crec que seria més honest per part del legislador –i que ningú no vegi en aquesta proposta cap mena de raonament moral, perquè parlo estrictament com a jurista-, que cerqués una fórmula alternativa a l’actual per regular les moltes i diferents “relacions de parella”. Si més no seria més coherent que mantenir una institució matrimonial tan forçada i violentada en la seva naturalesa.

Aquesta reflexió –que al 2005 vaig fer des d’un punt de vista estrictament conceptual- avui, però, ve justificada per una sèrie de dades sociològiques força importants i significatives. Bàsicament, les que ens revela l’estudi que el diari Menorca va publicar el 4 de gener de 2015, sobre el que podríem definir com la “situació de fet en les relacions de parella a casa nostra”. El titular de la notícia –certament que no podia ser més cridaner- era aquest: “La mitad de las mujeres de la Isla tienen a sus hijos fuera del matrimonio”. Més enllà del titular, quan després llegies el desplegament de la notícia, podies confrontar aquestes dades amb xifres que, fredes i analitzades sense cap mena de connotació moral –és el que feia la periodista i el que intento fer jo també en aquest article-, i les xifres et mostraven, sens dubte, la realitat del que pensa avui la societat (i Menorca no deu ser cap excepció) respecte de la “institució matrimonial” de què he parlat a la primera part de l’article.

A partir de les dades objectives que oferia el rotatiu, tenim que, el 2013, es van produir a Menorca 755 naixements, dels quals, 406 van ser de dones formalment casades, mentre que 349 ho eren de dones no casades (fadrines, separades, divorciades o vídues), la qual cosa vol dir que –sociològicament parlant-, avui, gairebé la meitat de les dones que mantenen relacions de parella, estable o no (perquè la xifra que, a més, sorprenia és que d’aquestes 349 dones, 90 no comptaven amb una parella fixa), no creu, no necessita o, simplement prescindeix, de la institució matrimonial en la seva relació de parella.

Tenim, doncs, que, alhora que l’Estat –llegint els signes del temps- desnaturalitza cada cop més el “matrimoni civil” –el que copià del dret canònic- forçant que aquest pugui ser contret per persones del mateix sexe i pugui ser interromput o bé trencat definitivament de la manera més fàcil i senzilla, una part molt ampla de la societat –la que representen, si més no, aquestes 349 dones menorquines que han parit el 2013 fora del matrimoni (el 46%, que no és broma, això!) ens demostres amb fets que el “matrimoni institució” és per a elles –i se suposa que també per als seus companys masculins-, com a mínim, prescindible. Per què? No ho sé, les raons poden ser diverses, encara que, segurament, una de les més decisives és que, des del seu punt de vista, el “matrimoni” no els deu comportar cap avantatge ni cap benefici d’ordre econòmic, familiar o successori respecte de les unions no matrimonials o de fet.

Sigui, doncs, perquè “les parelles s’han modernitzat” –com senyala la demògrafa Lluïsa Dubon (la citació és del diari Menorca) sigui perquè la secularització de la vida ens ha conduït no sols a la “dessacralització” del matrimoni sinó també a la seva “desnaturalització” respecte del que havia estat tradicionalment –i voldria seguir recordant que les meves paraules no contenen cap mena de connotació moral-, el fet és que m’he de reafirmar en l’opinió expressada el 2005 que el legislador hauria de cercar fórmules alternatives que poguessin adaptar-se a les noves concepcions socials sense grinyolar, perquè l’actual grinyola. I això comportaria, probablement, que el “matrimoni” entès com a institució, s’hagués de retornar al lloc d’on prové: al Dret canònic, per crear tot seguit en el camp exclusiu del Dret civil, una nova figura jurídica substitutiva de l’actual que pogués englobar totes les relacions de parella possibles i el conjunt de drets i deures d’ordre familiar, patrimonial i successori que aquestes comporten.

El diari ens despertava el passat diumenge amb una enquesta electoral elaborada per Infortécnica per al Menorca, que es va realitzar el passat mes de novembre amb 552 entrevistes telefòniques a totes les poblacions de l’illa.

Encara que Mark Twain, autor de Les aventures de Huckleberry Finn (1885) i també de Les aventures de Tom Sawyer (1876), que els nord-americans van considerar com l’humorista més gran de la seva època, digués que en aquest món hi havia mentidetes, mentides, mentidasses i enquestes, no hi ha dubte que la publicada pel diari té, amb els matisos que vulgueu, cert aspecte d’acostar-se a la realitat, per més que em costa de creure (encara que no el veig impossible) el gran i prosseguit enderrossall que pot afectar al PSOE, si els vaticinis s’acompleixen.

L’estudi demoscòpic feia referència al Consell Insular, i sembla que, a cinc mesos de les eleccions locals i autonòmiques de maig de 2015, el PP està en condicions de mantenir el govern de la primera institució menorquina, encara que perd una mica de suport (54,8% i set o vuit consellers); el PSOE mostra una perillosa tendència a l’enfonsament (16,6% i dos o tres consellers); el PSM tendeix a créixer una mica (12,6% amb un o dos consellers); i Podem (amb un 10,1%) i Esquerra Unida (amb un 9,3%) tenen opcions d’aconseguir representació (oscil·len entre zero i un consellers cadascun). De tota manera, cal tenir en compte que més de la meitat dels entrevistats (un 57%) no tenien el vot decidit o preferien no respondre el qüestionari –i això podria distorsionar seriosament aquestes xifres-. També que els que ja han decidit abstenir-se i votar en blanc són pocs (només un 11,6%) en relació als nivells habituals d’abstenció.

Per bé que voldria qüestionar (o potser em costa d’acceptar) el magre resultat que es preveu del PSOE (que tanmateix no em sembla impossible per com els socialistes –a Menorca- estan actuant), el primer que l’analista observa és que la divisió de l’esquerra resulta absolutament suïcida. Això fins al punt que, amb un 40% dels vots dels electors, el PP es podria fer sense problemes amb la majoria absoluta al Consell.

Veient això, el ciutadà preocupat per la política (però no temptat de militància en un partit), té la impressió que la dreta deu passar les seves idees polítiques per un sedàs de malla amplíssima, que no cola gairebé res; mentre l’esquerra fila tan prim en la configuració del seu ideari, que difícilment sap (o vol) entendre’s amb el que té més a prop. I el resultat de tanta puresa és previsible: la dreta, a pesar dels errors i del desgast, es farà novament amb el poder, mentre l’esquerra –“que si son galgos o podencos”– s’haurà de conformar amb les reguestalles de la derrota, tot culpant-se després -els uns als altres- d’haver malmès o fet impossible uns elementals punts d’acord.

Per tant, benvolgut militant d’esquerres, si les coses no es capgiren aviat –cosa que no sembla previsible-, en el marc de la política menorquina no es farà el que tu vols, ni es defensarà tampoc el que creus (i creuen i volen els que pensen com tu), perquè el partit que votaràs mai no guanyarà; ni tampoc aquell que tens més a la vora (perquè també ha decidit suïcidar-se abans de fer de “trobar-se” amb el partit germà). Es farà, per tant, tot el contrari d’allò que tu voldries que es fes d’acord amb les teves idees progressistes, i t’hauràs de sotmetre democràticament als resultats d’una política que serà del tot contrària als teus ideals –i als del partit en què tu creus o milites-.

Però és igual, i potser fins i tot et sentiràs prou satisfet (encara que fotut), perquè el darrer que tu faries és pactar amb el que tens a la vora, o amb gent que potser pensa com tu i fins és millor que tu (perquè està més preparada per dur a terme accions de govern), però que no s’ha decidit fitxar pel teu partit perquè li costa d’acceptar les enormes servituds i –per damunt de tot- la manca de llibertat personal que –a diferència del que succeeix a la Gran Bretanya, a França o als Estatuts Units- comporta entre nosaltres la política de partit en relació als càrrecs electes.

I mentre vosaltres, bons amics de l’esquerra menorquina, aneu elaborant els vostres programes, i aneu escollint els vostres candidats –sempre d’entre els més fidels; sempre, si pot ser, d’entre els més joves-, mentre vosaltres us negueu a mirar cap a fora, a obrir-vos cada cop més a la societat i, ben al contrari, maldeu per estrènyer cada cop més el cercle dels vostres limitadíssims ghettos, el líder del gran partit Alfa, aquest que aprova lleis mordassa que restrenyen, cada dia més, els drets i les llibertats, ja ha sortit al carrer decidit a rendibilitzar la marxa positiva d’alguns paràmetres macroeconòmics i ha assegurat que la crisi és una pleonàstica “història del passat”, mentre proclama que la recuperació econòmica i social “ja es viu als taulells dels petits negocis” i “a les barres dels bars”, per bé que les xifres d’endeutament, d’atur o dels desnonaments haurien de matisar –i no poc!- el seu missatge.

Però Rajoy s’aferra a la il·lusió electoral de ser ell qui encarna l’adéu a set anys de crisi. Per això la seva proclama que “aquest pot ser el primer Nadal de la recuperació”, s’ha convertit en la falca publicitària del PP per assolir una nova victòria electoral. Però en el fons estan més dèbils que mai, i és la mateixa por que els empeny a la bravata. Ho descrivia com mai Enric Juliana en un article brillant, publicat també el passat diumenge: “O nosaltres o el caos –diu el PP-. O nosaltres, garantia de la recuperació, o les frivolitats d’un Partit Socialista dirigit per un galant inconsistent. O nosaltres, bons interlocutors del quadre de comandament europeu, o l’aventura populista-bolxevic dels joves de Podem. O nosaltres, ferms defensors de la Constitució i de la unitat d’Espanya, o la desgavellada aventura del separatisme català. O nosaltres, atrinxerats darrere la Constitució de 1978 que no estimem, o una Espanya desenquadernada. O nosaltres, encara que no us caiguem molt simpàtics, o el triomf del col·lectivisme municipal al maig.”

Bravates i més bravates! I si no ho veieu, benvolguts dirigents dels nostres partits d’esquerra, és que no ho voleu veure. I si ho veieu i no sou capaços de fer un esforç de generositat –i d’intel·ligència!- per capgirar el desastre que és a punt de caure-us damunt, penso que no tindreu perdó.