Josep Maria Quintana

En el camp de l’administració de justícia, l’Estat s’atribueix el dret i el deure de prevenir i reprimir les conductes delictives per mantenir la pau social i la seguretat pública, que articula mitjançant la Llei, que no sols regula els drets i els deures dels ciutadans, sinó que defineix també els il·lícits penals i, des del punt de vista processal, estableix una sèrie de processos jurisdiccionals que serveixin d’instrument per imposar les corresponents sancions quan la Llei es violenta.

Ara bé, la seguretat jurídica fa que el dret a perseguir i a castigar els delictes no pugui ser perenne, d’aquí que l’Estat s’imposi una autolimitació o renúncia a la potestat de castigar, que es concreta en l’institut de la “prescripció”, que no és sinó, i en definitiva, una causa d’extinció de la responsabilitat criminal fundada en l’acció del temps sobre els esdeveniments humans. El seu fonament, repeteixo, rau en raons de seguretat jurídica i el seu efecte principal és d’impedir l’exercici del poder punitiu un cop que han transcorregut determinats terminis a partir de la comissió del delicte (prescripció del delicte), o del pronunciament de la condemna, sense haver complert la sanció (prescripció de la pena). Diguem també que la prescripció s’aplica, com és lògic, a la responsabilitat civil derivada d’una infracció penal.

Aquest institut –el de la prescripció- és al què s’ha referit la Sala Civil del Tribunal Suprem quan, el passat dimecres, ha acordat rebutjar el recurs de l’Associació de Víctimes de la Talidomida a Espanya (AVITE), en entendre que la indemnització que reclamaven a Grünenthal (laboratori que va fabricar el medicament danyí), estava prescrita.

El Suprem ha confirmat, doncs, la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid que va desestimar aquesta demanda de responsabilitat civil per la mateixa raó. I ha fonamentat l’argument en el fet que la ingesta que les dones van fer del fàrmac es produí a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, tot i que els afectats al·leguen que no hi va haver reconeixement oficial de les seves lesions fins al 2010, per la qual cosa no van poder emprendre accions abans.

Els magistrats de l’alt tribunal consideren, “indubtable” que els danys que pateixen els afectats es deuen a la Talidomida (reconeixen, doncs, el mal causat i admeten, per tant, que aquest es deu a l’acció de Grünenthal), però creuen que el termini per iniciar la reclamació no es podia marcar en relació al reial decret de 2010, que regula la concessió d’indemnitzacions, sinó que s’havia de situar en “períodes molt anteriors” en què -asseguren els jutges-, els afectats ja van poder demandar l’empresa farmacèutica. El Suprem deixa, però, oberta la porta, com ja va fer l’Audiència provincial, a futures reclamacions civils i per al cas que apareguin danys no coneguts fins ara o que s’agreguin als actuals.

Més enllà de dir si els camins dels reclamants s’han tancat o no del tot (probablement aquests ara iniciaran un període de lluita davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg), el que jo voldria remarcar aquí és que, de vegades, per la raó que sigui (en aquest cas a causa de la “prescripció”), la Llei no és útil, ni suficient, per provocar la “justícia”. De fet, si és que la decisió del Tribunal Suprem és correcta –i hem de pressuposar que ho és- no hi ha dubte que, en aquest cas, els mecanismes derivats de la Llei no han servit per fer justícia, ja que no s’ha pogut indemnitzar un col·lectiu de persones que, injustament –i amb mala fe per part dels laboratoris que van crear la Talidomida- han sofert danys irreparables.

I si la Llei de vegades no ho pot resoldre tot –que no sempre ho pot resoldre tot-, ¿quin camí ens queda als ciutadans per arbitrar una solució a problemes reals o per reparar situacions injustes, com, per exemple, aquesta dels afectats per la Talidomida? Com a resposta a la pregunta jo diria que allà on no arriba la Llei, sempre pot arribar-hi la Política. Vull dir amb això que, en el cas de la Talidomida, bo i acceptant que el dany no s’ha reparat, el Govern (si cal amb l’ajut del Parlament), té la possibilitat d’arbitrar actuacions per assumir el deure d’indemnitzar –ajudar, subvencionar o digueu-li com vulgueu- els afectats i resoldre el problema que la Llei –la que han hagut d’aplicar els Tribunals de Justícia- no ha pogut resoldre.

Recordo –per esmentar ara a un altre exemple- que, quan jo era membre del Consell Consultiu de la CAIB, aquest va haver de dictaminar respecte d’un cas molt desgraciat: un jove, que col·laborava gratuïtament amb la Direcció General d’Esports fent de monitor en uns campaments, va ser condemnat per un jutge a indemnitzar els danys que va sofrir un dels al·lots que eren al campament en caure d’una “tirolina”. Ferma la sentència, el pobre monitor, al qual el jutge va fer responsable del dany per no haver tingut prou cura del fillet en virtut de la responsabilitat objectiva que havia adquirit en acceptar el càrrec (gratuït) al servei de la Direcció General d’Esports, va intentar que fos aquesta (per tant la CAIB) que assumís la responsabilitat i es fes càrrec de la indemnització.

El Consell Consultiu, tot i que era conscient que, probablement, estava cometent el que, a nivell humà, hauríem de qualificar com una injustícia, no va tenir més remei que dictaminar contràriament a la indemnització, perquè la Llei no li permetia actuar d’altra manera. ¿Què va fer, però, el Govern del president Cañellas? Doncs va dictar una resolució en la qual “oït el Consell Consultiu” -que desestimava la responsabilitat de l’Administració-, acceptava “políticament” assumir la dita responsabilitat. I així va refer una situació que, per l’aplicació estricta de la Llei, hauria esdevingut clarament injusta.

En el fons, aquests dos casos –el de la Talidomida i el del jove monitor que va ser condemnat- són metàfores del que està succeint a Catalunya i que, davant la rigidesa actual de la Llei, no ha trobat cap mena de solució dialogada –, per tant, política- per resoldre el que, en opinió dels catalans és “una injustícia”, i en opinió de molts espanyols (no sé si del govern), és –o hauria de ser- com a mínim, “un gravíssim problema real”. Però davant la incapacitat per dialogar –és a dir, davant la impossibilitat de fer política-, els primers han decidit anar fins al límit (no d’altra manera poden definir-se unes eleccions amb les quals pretenen rompre el sistema constitucional), mentre que el govern, aferrant-se al mantra de la Llei, la Llei i res més que la Llei, ha oblidat que, quan aquesta no condueix a trobar solucions per a resoldre els problemes (o les injustícies), l’únic camí possible és el de la Política.

No ens hauríem de sorprendre, per tant, si demà, comptats els vots a Catalaunya, els uns o els altres ploren desconsoladament la seva dissort. Això si és que no som tots els qui ens hàgim de lamentar de no haver acudit a la Política per evitar un xoc de trens que produirà, en el millor dels casos, gravíssims desperfectes.

Quan Mariano Rajoy i jo vam ingressar al cos jurídic dels registradors de la propietat –fa ja més de 25 anys- entre els cinc-cents i escaig de temes que vam estudiar no n’hi havia cap dedicat al Tribunal Constitucional, per la senzilla raó que, si bé s’acabava d’aprovar la Constitució Espanyola, que era l’origen d’aquest òrgan, amb prou feines s’havia desplegat la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, que regulava aquesta nova i desconeguda institució, que es va consolidar amb diverses lleis de 1984, 1999, 2000, 2007 i 2010 (aquesta darrera feta amb nocturnitat per Rodríguez Zapatero amb l’acord, precisament, de Mariano Rajoy, que era aleshores el cap de l’oposició).

A diferència de nosaltres dos, Soraya Sáez de Santamaría va ingressar al cos jurídic d’advocats de l’Estat l’any 1998, i és segur que, al seu programa, hi havia ja un o més temes dedicats a l’estudi del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent dels altres òrgans constitucionals de l’Estat i està sotmès només a la Constitució i a la seva Llei Orgànica. Ella, doncs, més que Rajoy i que jo (que som força més vells i més antics en l’accés a un dels cossos que, divertidament, Juliana designa com “la brigada Aranzadi”), ha de saber perfectament una qüestió que, al meu entendre, és l’abc de l’essència del Tribunal Constitucional: que no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127) i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica de 1985.

La diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) és que, mentre el primer té com a única característica la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).

Tanmateix, aquest esquema constitucional serà modificat –i per via d’urgència!- si, com tot ho fa preveure, el Partit Popular usa la seva majoria absoluta per dur a terme la reforma del Tribunal Constitucional que ha preparat la senyora Sáenz de Santamaría amb els seus assessors –aquests sí vertaders sapadors i pontoners de la brigada Aranzadi-. Ho dic perquè, segons el text de la proposició de llei que es va discutir al Congrés dels Diputats el passat dimecres, la reforma atribueix “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i estableix, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podran “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podrà “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, es demanarà un informe abans de decidir si se li imposa una multa o una altra sanció.

I per al cas que concorrin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal pensar, hem de fer esment a la improbable (però possible) declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podrà adoptar les sancions que estimi adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les escoltarà i el fiscal confirmarà o modificarà les mesures prèviament adoptades.

Aquesta reforma, que els populars tramiten pel procediment d’urgència perquè pugui accedir al BOE a mitjan octubre, preveu que l’alt tribunal pugui “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigui en funcions, l’execució de la sentència”.

Per què aquesta reforma ens sembla innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè si es confirma, el Tribunal Constitucional ja no serà únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que trencaran el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiran d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.

Jo no puc afirmar si la reforma prevista és o no inconstitucional (cosa que haurà d’avaluar el mateix Tribunal quan s’interposi –si s’interposa- el corresponent recurs, però crec que la reforma posa el Tribunal Constitucional en una posició administrativa que no li es pròpia.

Diguem que la reforma ha tingut d’entrada les crítiques del Consell General del Poder Judicial, que ha manifestat el seu desacord tant amb l’esperit com amb el contingut de la proposició de llei; i també pel fet que aquesta es tramiti d’urgència.

I per què s’ha tramitat d’urgència? Doncs diguem-ho clarament: per evitar l’informe del mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i també –i això és encara més important- per evitar el preceptiu –encara que no vinculant- informe del Consell d’Estat (els de la brigada Aranzadi no són beneits!), dictàmens que molt bé haurien pogut mostrar-se contraris a la reforma.

D’altra banda, i per acabar, diré que aquesta proposició de llei té, al meu entendre, una altra característica que, en el marc legislatiu, no és acceptable. Perquè si les lleis, per definició, es dicten amb caràcter general, aquesta, tot i que, formalment, també s’aprovarà amb l’esmentat caràcter, fa la impressió que s’ha dictat preveient un cas molt concret: la possibilitat que, després de les eleccions del 27S, a Catalunya, el parlament català aprovi una DUI, si és que “Junts per sí” més la “CUP” obtenen una majoria absoluta que els permeti declarar la independència.

Amb la reforma aprovada, si això darrer es produís, el Tribunal Constitucional, transformat en òrgan judicial i executiu, podria demanar que qualsevol institució de l’Estat –fins i tot l’Exèrcit!- intervingués contra el Parlament de Catalunya i contra el president Mas, al qual es podria cessar com a president de la Generalitat, i aquest no podria tan sols recórrer la decisió davant ningú, atès que el Tribunal podrà adoptar las mesures d’execució necessàries sense necessitat d’escoltar-lo.

Temo molt que, davant una qüestió tan important i transcendent com aquesta, podríem dir que “los atajos no siempre son sostenibles”.

El diari El País, que durant molts anys (quan el sobiranisme no representava un perill real i proper), s’havia mostrat condescendent i comprensiu amb les posicions nacionalistes, ha virat en rodó aquests darrers temps perquè, “no és el mateix veure la mort de lluny que de prop” com va dir un republicà del meu poble per justificar davant els seus d’haver-se confessat i rebut el viàtic en perill d’una mort que, finalment, no es va produir.

En aquest viratge que ha dut a terme sense concessions ni commiseracions, ha publicat a primera pàgina (cosa que només fa en editorials propis de gran importància) una carta de Felipe González dirigida als catalans. S’han fet molts comentaris d’aquesta. Jo em quedo, però, amb el del periodista Xavier Antich publicat a La Vanguardia del passat 2 de setembre, és a dir amb l’opinió d’un català nascut a la Seu d’Urgell que mai no s’ha declarat independentista. Doncs bé, diu Antich: “Cal prendre seriosament la seva desqualificació de les eleccions (“la falseada contienda electoral”), el seu anatema apocalíptic (“¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?”), el seu paternalisme (“me dirijo a los ciudadanos de Cataluña para que no se dejen arrastrar a una aventura ilegal e irresponsable”), el seu menyspreu partidista i banal de l’adversari (“esa extraña coalición unida solo por el rechazo a España”). I, sobretot, cal prendre seriosament la seva indecent falsedat respecte a la situació a Catalunya: “Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”, en una inequívoca referència al nazisme i al feixisme. I cal prendre seriosament, molt de debò, una mentida repugnant de proporcions escandaloses: “se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen pedigrí catalán”. Per tot això, però sobretot per aquesta falsedat i per aquesta mentida, i perquè sóc un dels destinataris d’aquesta carta “a los catalanes”, aquest text, independentment d’altres consideracions, em mereix el més profund dels menyspreus.”

Uns dies més tard, després del desgraciat incident del ministre Morenés, que va parlar més del compte (per dir exactament el que pensava), El País ha publicat també en portada tot un allau de notícies sobre la possible corrupció de CDC: “Decenas de empresas pagaron a la fundación de Convergència. Las principales adjudicatarias de la Generalitat y de Ayuntamientos del partido de Mas donaron a CatDem tres millones de euros entre 2008 y 2013.” La notícia no diu que CDC sigui corrupta (que potser ho és), però ho insinua clarament amb la intenció primordial de desacreditar el president Mas i tota la llista de “Catalunya pel sí”. Però bel al costat d’això publica un manifest editorial en favor de la famosa “Tercera via”, que és la que jo, com a menorquí (per tant, espanyol no català, però de cultura catalana) defensaria si no fos perquè, presentada “tarde y mal” per aquest diari, no crec que la declaració sigui honesta.

I tanmateix em sembla molt bé el que diu en afirmar que “Este periódico apoya cuantas iniciativas contribuyan al diálogo, como la representada por la asociación La Tercera Vía, frente a la emocionalidad excitada por el secesionismo y por los partidarios de no tocar el statu quo. Apostar por el independentismo conduce a una situación irreversible: si las cosas salen mal —y hay muchas posibilidades de que así sea—, ya no hay vuelta atrás. Por eso hay que mantener espacios abiertos al diálogo y al entendimiento. Dispararse desde las trincheras de la secesión y del continuismo, aunque lo primero sea una grave violación de la legalidad y lo segundo un grave error político, no aporta más resultado a los catalanes y al resto de los españoles que la prolongación de la crisis.”

Ara bé, per què El País no es planteja –ni analitza tan sols- les causes que han dut els catalans a aquesta situació revolucionària de voler trencar amb Espanya i amb el nostre sistema constitucional? És cert que en les paraules de l’editorial hi ha també una crítica a l’immovilisme de Rajoy i del seu govern, però potser hauria estat interessant que, des del diari, s’hagués criticat netament Rajoy quan aquest va tancar les portes a Mas l’any 2012 davant la proposta d’una reforma del sistema de finançament, o quan els catalans plantejaven un blindatge de les seves competències en matèria de llengua i de cultura. On era El País aleshores? On es posicionava?

Quan un Estat es nega a contemplar els problemes reals del seu poble, o bé els minimitza dient com a tot argument que les peticions que fa, de manera insistent, una determinada comunitat amb gran suport de la ciutadania són “una sinrazón” o bé “una burla al sentido común”, al final produeix la radicalització dels posicionaments i empeny els descontents a rompre amb la legalitat. Però no per crear una dictadura –com afirmava (irresponsablement) fa poc a Lloret de Mar la reapareguda María Dolores de Cospedal-, sinó per crear una nova democràcia en un nou Estat que vol separar-se del que estava unit de feia segles.

I quan aquesta “sinrazón”, aquesta “burla al sentido común” comença a agafar cos, aleshores venen totes les pors, fins al punt que el que està passat aquests dies (Cospedal, Felipe González, El País, etc. etc., per no parlar de la premsa reaccionària madrilenya) no és sinó una demostració del gran temor amb què el govern d’Espanya i molts espanyols afronten ara la realitat –és a dir les eleccions del 27S- després que s’han mostrat absolutament intolerants i s’han negat a contemplar el problema real que l’Estat tenia a Catalunya quan era el moment d’afrontar-lo. I és en aquest context que apareixen ara les “terceres vies”, quan les forces de xoc han assolit ja una dinàmica que no apunta al diàleg sinó a la ruptura, amb totes les conseqüències que aquesta implica (que ara per ara desconeixem), però que seran tan lesives per als catalans (si la cosa no surt com pensen) com per a Espanya (en tots els supòsits).

Per això citava jo a Kérenski en un article anterior, l’exemple més clar d’una tercera via entre la dictadura del Tzar i la dictadura del proletariat, que va fracassar estrepitosament, a pesar de la bona voluntat –que no nego- d’aquell polític rus.

I perquè no se m’interpreti malament, aprofitant que aquest és un article amb amples citacions de l’opinió dels altres, diré finalment que, davant el “problema català”, jo assumeixo el posicionament que Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia el passat dia 2 de setembre:

“La crítica al tot o res de Mas no es pot dissociar del mantra de Rajoy i Sáenz de Santamaría a la societat catalana: llei, llei i només llei. La tàctica del sobiranisme ha afavorit un plantejament binari que comprimeix Catalunya i la redueix a blanc o negre, bo o dolent. Però també la tàctica de Rajoy contribueix al bo o dolent, legal o il·legal, submissió o ruptura. La societat catalana moderada no li demanava a Rajoy que donés la raó a Mas. Li demanava que ajudés Catalunya a sortir del cul-de-sac: una responsabilitat que el PP tenia atès que aquest partit va ser part molt implicada en el desafortunat periple de l’estatut. Negant una resposta a la Catalunya moderada el PP feia el joc a l’independentisme, una retroalimentació que ve de lluny (vasos comunicants Aznar-Carod). Potser la societat catalana afavorirà més del previst els partits pont. O potser no. El que és clar és que les dues forces binàries tenen menys múscul del que exhibeixen. Després de les dues etapes electorals que ens portaran a Nadal, tornarà la política. Mentrestant, si amb til·la no en fem prou: taps a les orelles i el cor al ­congelador.”

Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen haver legislat amb matisos, regulant el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.

De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP, que va encarregar el recurs d’inconstitucionalitat a la qui era aleshores la seva millor cara antiavortista: el diputat José María Ruiz Gallardón. Aquest no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, i el PP d’aquells anys va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.

Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça, ja que permetia l’avortament per malformació (és a dir que, d’alguna manera, deien el mateix que diu ara Felipe González dels separatistes catalans. Tot un clàssic!).

Rajoy, que és un polític fred, sense la passió ideològica que tenen els polítics del PP influïts especialment per l’Opus Dei i per la Conferència episcopal, i que, per tant, en matèria moral pot defensar una cosa i la contraria, a la campanya electoral de 2011 va veure que atacar el PSOE amb la bandera antiavortista podia ser útil al seu partit (com un dia enarborà també la bandera anticatalana amb la recollida de signatures contra l’Estatut de 2010), i això va fer que incorporés al seu programa electoral la derogació de la llei proavortista de Zapatero, per tal de substituir-la per una de radicalment antiavortista, val a dir que amb el suport del cardenal de Madrid.

No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament al seu company de partit (i etern aspirant a la presidència) José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón, que deixà l’alcaldia de Madrid per assumir el càrrec de ministre de justícia, es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i va elaborar un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.

Ben prest van aparèixer els problemes, quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar. Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.

Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en l’opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz- Gallardón del mapa i se situava més al centre de l’espectre polític. Alhora demostrava d’una manera clara i llampant que, com he dit al principi, era un polític fred, sense passió ideològica i –afegeixo ara- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, han maquillat una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys puguin avortar sense el consentiment dels pares.

Bé, m’adono ara que estic ja molt endavant del meu article i només he parlat de l’avortament quan, en el fons, volia parlar d’una altra cosa, encara que hi està relacionada. Em refereixo a la notícia que ha aparegut recentment als diaris, segons la qual, el Bisbat de Mallorca ha demanat quatre anys de presó per a cada un dels sis joves que, al febrer de 2014, van irrompre durant una missa a la parròquia de Sant Miquel de Palma, per mostrar el seu rebuig a la política de l’Església catòlica sobre l’avortament. De fet, l’Església de Mallorca, que exerceix l’acusació particular en aquest cas, demana quatre anys de presó per als activistes, als quals acusa de diversos delictes d’ofensa contra els sentiments religiosos.

Realment m’ha sorprès l’actitud del bisbat, no tant perquè jo aprovi l’acció dels joves que van entrar a l’església de Sant Miquel i –diguem-ho clarament- van profanar una celebració tan important per als cristians com és la missa, al·legant que aquella actitud estava emparada per la llibertat d’expressió. No, l’acció d’aquells joves no estava emparada pel dret a expressar-se lliurement i mereix, per tant, el meu rebuig. I el més probable és que, d’acord amb les lleis espanyoles, mereixi també una condemna penal. El que a mi se’m fa estrany és que l’Església hagi actuat com a acusació particular i demani quatre anys de presó als agressors. Més encara sabent que la fiscalia –que va actuar d’ofici- en demana nou per a cadascun dels encausats. No hauria estat millor –més cristià- seguir la pràctica del perdó que diem al parenostre i que tants cops recomanada l’evangeli?

El Genocidi armeni va ser planejat i administrat centralment per l’Estat de Turquia contra tota la població armènia de l’Imperi Otomà. Es va dur a terme durant la Primera Guerra Mundial entre els anys 1915 i 1918. El poble armeni va ser subjecte a deportacions, expropiacions, segrestos, tortures, massacres i inanició. La gran majoria de la població armènia va ser forçosament remoguda des d’Armènia i Anatòlia a Síria, on una gran part de la població va ser enviada al desert per a morir de fam i set. Molts armenis van ser massacrats metòdicament a l’ample i llarg de l’Imperi Otomà. Dones i fillets van ser raptats i brutalment abusats. Tota la riquesa del poble armeni va ser expropiada. Després de menys d’un any de calma al final de la Primera Guerra Mundial, les atrocitats contra el poble armeni van ser represes entre 1920 i 1923, amb més víctimes, més matances i expulsions. La comunitat internacional va parlar ja del genocidi armeni el 1915, trenta anys abans que l’Organització de les Nacions Unides adoptés la Convenció sobre la Prevenció i Càstig dels Crims de Genocidi, però de poc va servir.

El Genocidi arameu és un altre (dels molts que ha sofert la humanitat). Es refereix a l’assassinat massiu de la població assíria de l’Imperi otomà durant els anys 1890, la Primera Guerra Mundial i el període de 1922-1925. La població assíria d’Alta Mesopotàmia (que avui pertany en part a Turquia i en part a l’Iran) va ser reubicada a la força i massacrada per les forces otomanes i paramilitars kurdes entre 1914 i 1920. L’avaluació de la matança no és uniforme. Estudis contemporanis han establert la xifra en 250.000 persones, nombre que és acceptat per diversos acadèmics i periodistes. Algunes fonts, però, sostenen que les morts van arribar a 750.000.

El fet és que el genocidi assiri va tenir lloc en el mateix context que el genocidi armeni, fets execrables de la humanitat que, en aquest cas, van afectar bàsicament a persones cristianes de denominació siríaca i armènia, que van ser assassinats pel règim dels Joves Turcs.

És en aquest context que m’ha semblat molt interessant el fet que, per primer cop des que es van produir els genocidis a què acabo de fer referència, s’hagi encarregat al jove arquitecte menorquí, Lucas García de Oteyza (Maó, 1980) la construcció d’una església, de la qual en serà beneficiària la comunitat siríaca ortodoxa d’Istambul que, segons remarcava la notícia que donava el diari ABC, compta amb uns 25.000 membres a Turquia, la major part dels quals resideixen a la Istambul. És, certament, una bona notícia per als cristians i, més encara, perquè per mitjà de Lucas García de Oteyza es pot relacionar amb Menorca.

Vaig conèixer en Lucas de fillet, quan era company del meu fill Pere en un dels institus de Maó, abans d’anar a la universitat, i m’hi vaig relacionar anys més tard, quan escrivia “Els herois de la nit” (Proa, 2010). En efecte, l’ historiador ciutadellenc, Josep Pallisser, havia trobat l’interessantíssim “vocabulari turc-menorquí” que, durant l’exili a Turquia havia escrit Joan Seguí Alzina, aquell jove ciutadellenc que havia estat fet esclau pels turcs a l’assalt de Pialí Paixà el 1558, però que tornà a Menorca i, anys més tard, intentà dedicar-se a la redempció d’esclaus, va acabar sent espia de Felip II i morí sembla que a Constantinoble.

Aquest personatge és el que inspirà el d’Arnau a la meva novel·la, un jove que, com Joan Seguí, havia après el turc durant el seu esclavatge i –també a la novel·la- havia elaborat un diccionari “turc-menorquí” tot escrivint els mots turcs amb caràcters llatins i, lògicament, a partir d’una transcripció fonètica. Seguí, doncs, s’havia avançat quatre-cents anys a Kemal Atatürk, que va ser qui va fer que aquest idioma s’escrivís amb grafia llatina i no àrab, i basant-me en l’experiència real de Seguí, jo volia introduir a la novel·la expressions escrites en turc, però, com que (teòricament) jo les treia del diccionari “turc-menorquí” d’Arnau (és a dir de Joan Seguí), les havia de transcriure fonèticament amb la grafia llatina.

Va ser aleshores quan em vaig posar en contacte amb García de Oteyza, que vivia a Istambul, la parella del qual era una al·lota turca. Li vaig explicar què pretenia i tot seguit vaig enviar-li una sèrie d’expressions escrites en català que volia que fossin traduïdes al turc, però li demanava alhora que em passés la versió turca correcta i també la versió fonètica (que seria la que –sempre teòricament- hauria escrit Joan Seguí al seu vocabulari). Pocs dies més tard, ell i la seva al·lota em van tornar les dues versions de les expressions que li havia enviat, i així jo les vaig poder introduir a la novel·la.

Va ser una magnífica col·laboració, la del jove García de Oteyza, i potser per això ara em satisfà encara més que ara hagi rebut aquest encàrrec, no sols pel que pot significar per a ell com a arquitecte, sinó també perquè la construcció d’una església cristiana havia estat impossible des de 1923, la qual cosa significa que, durant el règim vigent, a Turquia la llibertat de cultes era molt inferior a la que hi havia en temps de Solimà el Magnific.

Seus dubte, el segle XVI és un dels de major esplendor de l’imperi otomà (paral·lel a l’Espanya de Felip II), i si bé la religió oficial era la musulmana, els soldans permetien l’existència d’altres confessions. Certament que tenien restriccions, però a la Constantinoble d’aquells anys trobem cristians de tota mena. De fet, a la novel·la, jo faig que Arnau vagi a missa a l’església de Sant Francesc (a Gàlata), que regien els franciscans, prenent aquest fet de la història real.

Gàlata (amb Pera i Istambul) formaven el que coneixem com Constantinoble, que era, de fet, una ciutat on hi havia esglésies cristianes, amb zones (especialment Gàlata) on, durant el segle XVI, se sentia l’italià més que cap altra llengua. Era, certament, un italià importat feia anys per genovesos que habitaven a Constantinoble durant la conquesta de Mehmet II (1444), els quals, a canvi de la submissió i del pagament d’un impost, havien esdevingut ciutadans protegits de l’imperi, podien tenir propietats i vivien d’acord amb els seus costums (res d’això era possible a l’Espanya de la Inquisició). Se’ls prohibia només fer repicar campanes i proferir crits. Tanmateix, la llengua comercial que més s’havia estès per aquella zona era una mena d’italià xampurrejat que incloïa paraules franceses, gregues, espanyoles, àrabs i turques, que la gent emprava com a lingua franca, una parla que Arnau –segurament també Joan Seguí- deuria aprendre per poder comerciar.

Molt més restrictiva ha estat, doncs, la llibertat de pensament i de cultes al llarg del segle XX. En realitat, fins al 2003, només es permetia la construcció de mesquites a Turquia, i, com ha remarcat el mateix García de Oteyza, tot i l’obertura política que s’ha produït més recentment, cada tràmit amb l’Administració costa mesos d’espera. Però el més important a remarcar és que els cristians siríacs de Turquia tindran la seva església, i a mi m’alegra que l’arquitecte que l’hagi concebuda sigui un menorquí.

Després de la mort de Franco, el panorama polític espanyol es presentava força obscur perquè els sectors immobilistes del règim –que eren gairebé tots- tenien decidit que aquest no es podia transformar en una democràcia formal com la que els països d’occident practicaven de feia segles. L’oposició al règim –que era un magma difícil de destriar- perseguia el contrari i, alhora, des d’alguns territoris, es volia aprofitar la crisi del sistema per aconseguir una estructura territorial de l’Estat força diferent a la unitària que –diguem-ho clarament- sempre havia presidit Espaya des de la Nova Planta del segle XVIII, si menystenim (i hem de fer-ho) el parèntesi de la Primera República i la tímida regionalització que va permetre la Segona República amb els estatuts de Catalunya, del País Basc i de Galícia, que no arribà a ser vigent.

L’oposició estava dividida entre els qui volien rompre amb el règim i els qui propugnaven una reforma d’aquest, postura que semblava minoritària però que s’imposà al final gràcies al joc de complicitats que van forjar el rei Joan Carles I, el president Adolfo Suárez i uns partits democràtics que van prendre consciència de la seva debilitat i preferiren finalment el diàleg i el pacte a l’enfrontament, és possible que davant l’amenaça –que va estar vigent fins al fallit cop d’Estat de 1981- d’un exèrcit que estava molt lluny d’entendre què volia dir viure en democràcia.

Dret o tort, el pacte de no agressió entre els qui venien del franquisme i els qui volien dinamitar-lo es va fer possible, i el fruit d’aquest va ser una constitució –la de 1978- que van acceptar, no sense reticències, Aliança Popular, el PSOE, el Partit Comunista i les forces autonomistes que –encara que molt dèbils- tenien un pes més que notable a Catalunya i al País Basc.

Així, doncs, allò que semblava impossible es va produir: els franquistes es van fer l’harakiri, els autonomistes van acceptar de participar en el joc, els comunistes (que eren els qui havien protagonitzat la lluita més dura contra el règim) s’empassaren totes les reticències i el PSOE, després de vacil·lacions perquè havia de demostrar més força de la que en realitat tenia, va plegar-se a la monarquia, va acabar sent el factòtum de la governabilitat, ens va entrar a l’OTAN, també a la Unió Europea i va fer possible que, amb la força que li van donar els ciutadans amb vàries majories absolutes seguides, ajudés a consolidar un sistema que ha estat vigent fins que, avui, tot sembla haver entrat en crisi.

Suposo que, objectivament, les coses no tenen per què ser més difícils ara que l’any 1975, i tanmateix em fa l’efecte que ho són, perquè hem trigat massa a reflexionar sobre la realitat del país, ens hem negat a veure les diferències que s’anaven forjant entre els uns i els altres, i emparats en les majories absolutes del PP a la segona etapa d’Aznar i a l’actual de Rajoy, amb un PSOE molt desnornat durant el mandat de Zapatero, i més confós encara després de perdre el poder fins que ha agafat el timó del partit Pedro Sánchez, hem trencat tots els ponts de diàleg i ens trobem amb un país que, fustigat per una crisi econòmica que ha destapat molts dels problemes reals que restaven solapats i encoberts, i també per la corrupció (mai prou reconeguda) dels grans partits, ha despertat la consciència dels descontents i configurat nous col·lectius polítics que opten a ser els protagonistes del canvi. Ens trobem, doncs, en un moment en què tot sembla que trontolli i on el diàleg –tan necessari en moments de crisi- es fa impossible.

Val a dir que ha col·laborat –i no poc- a aquest desencontre un Rajoy fred i distant que s’ha negat, no sols a moure una lletra del text constitucional, sinó a intentar comprendre mínimament el perquè del camí de ruptura que anaven fent els catalans, també desenganyats amb el sistema. Hem vist alhora com un PSOE dèbil i força inconsistent –el de Zapatero- passava del suport inequívoc al catalanisme –“Haré lo que decida el Parlamento de Cataluña”- a barrar decididament el pas a les forcen catalanes, ajudat, és cert, per la irresponsable acció d’un Partit Popular que va iniciar (en benefici propi) una guerra “espanyola” contra l’Estatut, i per un Tribunal Constitucional que no dubtà de retallar-lo després que el Parlament espanyol l’hagués aprovat i els catalans li haguessin donat suport en un referèndum.

No hi ha dubte que, també a Catalunya, els ciutadans estan dividits i que, empesos per les circumstàncies, s’han llençat a una aventura que ningú –tampoc ells- saben com pot acabar, encara que no té aspecte d’acabar gaire bé, si ens atenem a les grans dificultats que tots tenim per interpretar el sentit i la composició de les dues grans coalicions que es disputen els vots de l’electorat, després que el PSOE –via PSC- hagi fet un gir de gairebé 180 graus deixant enrere qualsevol mostra de catalanisme, Convergència s’hagi divorciat d’Unió, i una esquerra plural i penso que difícilment harmònica s’hagi aplegat en una candidatura que és gairebé tan estranya com la que enclou Artur Mas i Oriol Junqueras en els números quatre i cinc.

Però els partits espanyols també estan dividits. Els uneix –així sí i no és poc- el posicionament contra el separatisme català; però ja sigui perquè Pedro Sánchez ha pres el pols del seu partit en consolidar el seu lideratge, o perquè Pablo Iglesias no fa ja la mateixa por que feia mig any endarrere o perquè l’ascens de Ciutadans posa no pocs entrebancs a l’èxit electoral del PP, el fet és que tampoc ells conflueixen en una proposta de reforma constitucional que sigui vàlida per afrontar el futur.

Si llegim els diaris aquests dies i seguim les notícies polítiques del país, veurem que la tímida reforma que preposa ara el PP no sembla que vulgui ser tan sols contemplada per un PSOE que assegura que aquesta arriba tard, ja que –cito textualment- “s’ha esgotat el temps de Mariano Rajoy”. Per la seva banda, aquest, que no accepta donar-se per periclitat, no veu acceptable que el nou text constitucional reconegui que Catalunya és una nació, ni està dispost a contemplar tan sols la proposta d’un PSOE que vol recuperar el protagonisme perdut i defensa una reforma federal de l’Estat que, per dur-se a terme, exigiria la complicitat, no sols del PP, sinó també dels partits catalans –que no estan disposats a donar-la-. Convergència (o el que hi queda) diu que només acceptaria una Constitució espanyola que inclogués l’autodeterminació, i Duran (que en aquest futur incert sembla que s’hagi reservat el trist paper de Kérenski) no reclama una nova constitució però exigeix que s’aprovi una disposició específica per a Catalunya en el text vigent. Tot això davant el silenci de bascos i navarresos que, emparats en el règim especial que gaudeixen constitucionalment, callen, molestos amb els catalans que han fet patent les grans diferències que, en favor d’Euskadi i Navarra, consagra l’actual carta magna.

Dels nous partits observem que Ciudadanos és qui es mostra més insensible a qualsevol reforma constitucional que reconegui drets (privilegis, dirien ells) als catalans (tot i que, en altres aspectes, propugna una profunda reforma que val la pena contemplar), mentre Podemos –l’objectiu del qual és substituir el PSOE en el paper hegemònic de l’esquerra espanyola-, neda i guarda la roba a l’espera de veure si les eleccions del proper desembre el situen on ell desitjaria i assoleix el poder que aspira obtenir, o s’ha d’acontentar essent la crossa del PSOE.

El panorama polític no pot ser, doncs, més complex ni més ple d’incògnites. D’altra banda, si observem la radicalització dels uns i dels altres a mesura que s’acosta la tardor electoral, hem de dir que les possibilitats d’acord semblen impossibles, per bé que, a pesar de tot, tinim l’esperança que, en ple segle XXI, en el marc d’una Europa que no troba el seu lloc però que defensa els principis democràtics i no contempla la possibilitat d’enfrontaments armats, hem de creure (desitjar si més no) que, un dia o altre, i a partir d’uns resultats electorals que ara no podem tan sols albirar, no tindrem més remei que parlar, parlar i parlar, si no volem veure com Espanya, que no ha superat –ni de prop- la fragilitat econòmica en què ha viscut els darrers anys per mor de la crisi econòmica, s’erosiona i es retreu (a pesar que ara tenim índexs evidents de recuperació), la qual cosa ens abocaria en un marasme econòmic i en una crisi política de difícil sortida.

La designació de García Albiol com a cap de llista del Partit Popular per Barcelona després d’assumir, de fet, el lideratge polític d’aquest partit a Catalunya en substitució de Sánchez Camacho, està tenint, al meu parer, dues conseqüències, una de les quals és probable que el PP no hagués previst. La primera, molt evident, és la revitalització del missatge que el PP vol emetre contrari als plantejaments independentistes de la candidatura de Junts pel sí. Però l’altra conseqüència a què acabo de fer referència és tant o més transcendent: em refereixo al fet que la intrusió de García Albiol a la campanya (un polític fort, sòlid, bregat i més consistent que Sánchez Camacho), amb un discurs de dreta clar i radicalment contrari al que ells en diuen la “deriva soberanista que nos lleva a ninguna parte”, en lloc de polaritzar la campanya en els pols “dreta-esquerra”, l’ha polaritzada entorn de dues opcions antagòniques –“independentisme-unionisme”-, la qual cosa, si bé reforça (i segurament anima) els partidaris de mantenir l’statu quo, també aglutina la llista del “sí”, i en desactivar d’alguna manera el pol “esquerra-dreta” (que és el que dóna força a la candidatura d’esquerres, Catalunya sí que es pot) i reforça, sense voler-ho, el caràcter plebiscitari d’una votació que, de lege data, no és sinó ordinària per formar el Parlament de Catalunya.

Dit això, un altre element sorgit alhora del Partit Popular, que també afectarà a la campanya de les autonòmiques catalanes i tindrà transcendència per a les eleccions generals que tenim guaitant a la cantonada, és el fet que Mariano Rojoy s’hagi tret del seu copalta la possible reforma de la Constitució. En efecte, després de quatre anys de negar-se sistemàticament a obrir el que ells en diuen el “meló constitucional”, el president acaba de dir gairebé en el temps de descompte d’aquesta legislatura que estaria d’acord a propiciar una reforma que posés al dia un text que fa aigües per molts costats (no només en allò que es refereix a la successió reial i al fixament del marc autonòmic), però assegura també alhora que la reforma que proposa mai no podrà satisfer els independentistes catalans.

Amb això, Rajoy és conscient que no desactiva poc ni gens el moviment independentista, però descol·loca bastant el PSOE, que fa anys predica un federalisme (simètric, diem-ho clar), que tampoc no satisfà els catalans partidaris de la segregació. De fet, l’afirmació recent d’Antonio Hernando Vera, diputat i portaveu del PSOE, que la independència de Catalunya no es pot aconseguir ni amb el 51 per cent ni amb el 80 per cert del vots dels catalans (frase que s’ajusta a la Constitució però que és un disbarat des del punt de vista democràtic), ens demostra que les propostes del PP i del PSOE –siguin les que siguin- ja arriben tard, i que més enllà de coincidir en el manteniment integral de l’Estat, són difícilment conciliables. M’explicaré.

Si partim d’un fet en el qual tots podem estar d’acord –que el calador principal de vots del PSOE és Andalusia i Extremadura (també ho ha estat Catalunya, però ara sembla que aquest calador s’hagi exhaurit)-, observarem, bo i acceptant que aquestes dues regions són deficitàries i, per tant, receptores anualment de molts diners procedents del fons de solidaritat que alimenten considerablement Madrid, Catalunya, València i Balears, és evident que els líders d’aquelles dues regions –la senyora Díaz i el senyor Fernández Vara (o els qui els substitueixin)- mai no permetran que el PSOE modifiqui un sistema que els afavoreix i que ha estat fins ara la seva font principal d’ingressos; font que no sols empobreix les comunitats donants més enllà del que seria acceptableble, sinó que els ha permès a ells crear un sistema de clientelisme que ha estat fonamental per mantenir-se en el poder d’aquelles dues regions.

El PP en canvi, per molt que Rajoy i els seus antecessors sempre s’hagin mostrat contraris a modificar el sistema de solidaritat interterritorial fins ara vigent, és probable que, mantenint el principi d’unitat inviolable d’Espanya (del qual ells se senten garants) pogués acceptar (potser no Montoro però sí d’altres que el substitueixin) una modificació substancial del repartiment dels diners que provenen dels impostos, ja que el PP no té res a guanyar a Andalusia, molt poc a Extremadura, i en canvi té interessos clars i directes a comunitats tan importants com Madrid, València i les Balears, que es troben clarament perjudicades (tant o més que Catalunya) per un sistema que les empobreix desproporcionadament i injustament.

Tenim, doncs, que allí on el PP podria fer concessions (repeteixo que tard, però no oblidem que als catalans independentistes tal vegada no els surtin els nombres i hagin de fer anques enrere), el PSOE no podrà mai cedir, perquè la baronessa andalusa s’oposarà radicalment a perdre tan substancioses prebendes emparant-se –això sí!- en aquella frase tan discutible (si l’analitzem a fons), però tan clara superficialment –sobretot per als unionistes- amb la qual es diu que mai no permetrà que hi hagi diferències de tracte entre els ciutadans espanyols per raons territorials –que és el que hi hauria, segons la senyora Díaz, si es construís un federalisme asimètric-, oblidant, però, que les desigualtats són ara clamoroses en benefici seu, perquè uns ciutadans hem de donar “per solidaritat” quantitats ingents de diners que ens empobreixen per dessota de la mitjana, mentre que d’altres –ells, sense anar més lluny- els reben, enriquint-se per sobre d’aquest marcador.

Per tant, mala peça al taler!, perquè em temo molt que PSOE i PP mai no podran formular una proposta conjunta que satisfaci els independentistes catalans (o els deixi prou conformats, si no obtenen les majories que preveuen), perquè la força d’aquest col·lectiu radica en la seva transversalitat, que engloba gent de dreta i gent d’esquerra, perquè l’independentisme és a Catalunya interclassista, mentre que, a les Balears i a València, els moviments defensors de l’autonomisme més radical (que no goso qualificar d’independentistes, encara que alguns elements aïllats puguin ser-ho), estan pràcticament ancorats a l’esquerra, i això fa, sens dubte, que aquest moviment sigui força menys efectiu que l’independentisme català, que engloba tangencialment radicals d’esquerra (com David Fernández de la CUP o bé Raül Romeva que ve del comunisme), socialistes escindits del PSC, com Ernest Maragall, tota l’Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras al capdavant, liberals com Artur Mas o cristianodemòcrates conservadors com Núria de Gispert i Joan Rigol.

De tota manera, no hi ha dubte que les eleccions autonòmiques (tenyides, però de plebiscitàries) i les generals que s’esdevindran tot seguit, modificaran el mapa polític d’Espanya i aquests canvis donaran lloc a escenaris que avui són difícils d’imaginar.

La signatura per part d’Artur Mas del decret que dissol el Parlament de Catalunya i convoca eleccions autonòmiques per al dia 27 de setembre és, sens dubte, el fet polític més rellevant de la setmana, perquè divideix l’opinió pública del país d’una manera clara i absoluta. Tot l’Estat espanyol està en contra de la proposta que amaga aquesta convocatòria -la secessió de Catalunya-, i també l’opinió catalana es mostra dividida en dues meitats, encara que no podrem avaluar fins el dia de la votació quin és el muntant de cadascuna d’aquestes.

Hi ha a Catalunya dues propostes radicalment favorables a la secessió: són la de “Junts pel sí”, que engloba Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i algunes associacions com ÒMNIUM o l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i la llista de la “Candidatura d’Unitat Popular” (CUP). N’hi ha dues més que són radicalment contràries a la secessió i mantenen que Catalunya és una comunitat més de l’Estat espanyol que no s’ha de diferenciar de les altres (encara que accepten la situació constitucional –i excepcional- del País Basc i Navarra): són Ciutadans (C’s) i Partit Popular (PP). Tenim després dos partits que es mouen entre el dubte i l’error (amb perdó): són el PSC, que juntament amb el PSOE ha abandonat la defensa del “dret a decidir” i aposta per un “estat federal” (que no ha explicat mai prou bé, on Catalunya serà un Estat més, però com els altres), i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), definitivament escindida de CIU, que creu que Catalunya és una nació –això com els de “Junts pel sí”, però que no vol trencar el marc constitucional vigent i pugna per modificar-lo.

Diguem que tot aquest poti-poti s’emmarca en una Constitució vigent –l’espanyola de 1978- que proclama la unitat del poble espanyol i la indissolubilitat de la pàtria, de tal manera que no accepta una modificació unilateral del statu quo. Per això situa aquestes eleccions en el marc de les autonòmiques ordinàries amb el suport i la garantia d’un Tribunal Constitucional que no podrà admetre cap mena de vel·leïtat secessionista o contrària a la Carta Magna, d’on emanen –ara per ara- tots els poders de l’Estat.

Què pot succeir? Doncs no ho sabem, perquè desconeixem avui els vots –i per tant la força- que obtindran els independentistes, i per al cas hipotètic que aquests treguin una sòlida majoria, no sabem tampoc quins seran els mecanismes que emprarà l’Estat (dirigit per Rajoy o pel qui el substitueixi) per aturar la segregació, ja que se suposa que, sense l’ús de la força (que no sembla que es pugui adoptar avui dia) els mecanismes jurídics (article 155 de la Constitució, les sentències del Tribunal Constitucional, etc. etc.) deixarien de tenir efecte si el Parlament de Catalunya decidís (és clar que il·legalment des del punt de vista espanyol) no reconèixer aquestes normes per emanar d’un govern, d’un parlament o d’un tribunal que no accepten ja com a propis.

Tot això ens du a unes situacions de ficció que podrien servir com a un argument d’una novel·la si no fos perquè les podem trobar com a elements clau d’una propera i crua realitat, i ens mostren fins a quin punt ha estat insuficient la política endegada pel govern espanyol per afrontar aquest gravíssim problema, per més que tingui el suport de pràcticament tots els espanyols no catalans, i d’una part important d’aquests (no sabem si minoritària o també majoritària).

Comprendreu, doncs, que se’m faci difícil a mi –ciutadà espanyol amb veïnatge civil i administratiu a les Illes Balears- intentar (contra la opinió de tothom) comprendre (i fins i tot defensar) els catalans que lluiten per la independència, i tanmateix els comprenc, o més aviat hauria de dir que veig amb nitidesa que si no som capaços de considerar que, en el marc legal espanyol vigent, no es poden aportar solucions viables a un problema real, aquest s’acabarà enquistant i produint un càncer per a la sana convivència democràtica.

I tanmateix costaria ben poc fer un esforç per copiar, si més no, el que d’altres països han fet per resoldre aquest mateix problema. Sense anar més lluny tenim el cas d’Escòcia, a la qual el Regne Unit va reconèixer el dret a decidir per ella mateixa (sense el vot d’anglesos ni gal·lesos) una possible secessió, i va permetre que tots els partits expliquessin lliurement el seu punt de vista i que cada escocès decidís en una urna el seu vot, que expressà en un referèndum acordat, el resultat del qual va decidir que els escocesos volien mantenir la unió.

Tenim també un altre cas tant o més interessant: el de Quebec, dins el vast territori del Canadà, on el secessionisme quedà derrotat el 1995 i només tornarà a tenir rellevància si aconsegueix una majoria clara a les eleccions del Quebec previstes per al 2018. Aleshores –si la qüestió es torna a presentar- tots els ciutadans hauran de tenir en compte la “Llei de la Claredat”, aprovada pel Parlament canadenc l’any 2000, la qual permet que es facin referèndums secessionistes (un dret que la Constitució espanyola nega, però que jo entenc que és inherent als els drets humans), però exigeix també alhora que, en el cas d’un referèndum secessionista, s’ha de formular una pregunta clara i s’ha d’establir una majoria qualificada per a admetre’n la validesa. La llei canadenca no és especifica per cap territori canadenc –qualsevol, per tant, podria plantejar la secessió- però és evident que es va pensar bàsicament (sinó exclusivament) per a Quebec.

Diguem, però –si més no perquè els unionistes espanyols puguin veure-hi més clar- que en el vastíssim territori canadenc, tot ell de parla anglesa menys la província de Quebec, els funcionaris canadencs tenen el “deure” constitucional d’atendre en francès a qualsevol ciutadà que ho demani. Canadà és, doncs, un país oficialment bilingüe, excepte Quebec que, també oficialment, és exclusivament francòfon.

Això significa que, allí, el Govern federal ha estat molt sensible a les peticions dels quebequesos, i com ens recordava fa poc Lluís Foix parlant d’aquest tema, no es pot dir el mateix de Madrid respecte a Catalunya (València o les Illes Balears) on el govern del PP –no el de Madrid, sinó (per a més inri) el nostre-, en un consell de govern celebrat a Alaior (també per a vergonya nostra), va fer que els funcionaris de la comunitat autònoma poguessin prescindir de la llengua pròpia –que és també oficial- a la nostra comunitat, i va permetre que els guàrdies, els jutges, els fiscals, els notaris, els registradors i els funcionaris de menor rang puguin prescindir del català i t’obliguin a girar la llengua en haver de parlar amb ells, la qual cosa no és només inacceptable sinó també –al meu entendre- inconstitucional.

És probable que si haguessin mostrat un grau de sensibilitat més gran en aquest punt, si haguessin fet un esforç per comprendre la diferència i per entendre que Espanya no és un estat monolític sinó divers, no ens trobaríem en la situació a què ara ens hem d’enfrontar, una situació preocupant que  ens ha dut a la confrontació radical i a un atzucac (carreró sense sortida) de no diàleg que no augura res de bo per al futur d’Espanya. No sols de Catalunya, com alguns equivocadament estan pensant.

La Comissió Estatal contra la Violència ha proposat multes de 123.000 euros a la Federació Espanyola de Futbol ​​com a organitzadora de la final de la Copa del Rei entre el Barcelona i l’Atlètic de Bilbao, pels xiulets produïts contra l’himne espanyol. Així mateix, la Comissió proposa multes de 66.000 euros al Barcelona, ​​18.000 a l’Atlètic, 100.000 a Catalunya Acció, com a instigadora de la xiulada, i 70.000 a cadascuna de la resta de les organitzacions que la van convocar.

El secretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez, i el president del Consell Superior d’Esports (CSD), Miguel Cardenal, van anunciar aquesta decisió dilluns passat a la seu del CSD, en una roda de premsa realitzada després d’una reunió d’una hora de la Comissió i van assegurar que són sancions que no pretenen ser exemplaritzants. “No estem davant una cosa extraordinària ni davant alguna cosa que vulgui ser exemplaritzant”, va expressar Martínez a la roda de premsa, a la qual va insistir que la tramitació d’aquestes sancions seguirà pel procediment administratiu i tindrà “totes les garanties” per a les organitzacions objecte de sanció .

El secretari d’Estat de Seguretat ha explicat també que el procés d’aquestes sancions és totalment independent de les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat per la via penal. “La Comissió Estatal contra la Violència no persegueix delictes –ha assegurat-. El que fa és proposar sancions en l’àmbit administratiu, d’acord amb el dret esportiu i amb la Llei 19 de 2007 (contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport). I és aquesta la que posa en marxa un procediment sancionador, que té totes les garanties”, ha afegit Martínez.

Per la seva banda, el president del CSD va explicar que les sancions a la Federació i al Barcelona tenen a veure amb “incidències ordinàries de qualsevol partit” relatives a la seguretat, mentre que les sancions a les organitzacions promotores de la xiulada tenen a veure amb la “inqüestionable imprudència” de la convocatòria. Cardenal també va explicar que la possibilitat del tancament del Camp Nou està prevista per la llei, però que ningú no l’ha sol·licitada al sí de la Comissió Antiviolència.

Bé, fins aquí la notícia del que, al meu entendre, no és sinó un colossal despropòsit que no farà, sinó, créixer l’esperit antimonàrquic que ha anat augmentant a Espanya al llarg dels darrers anys del regnat de Joan Carles I, i que ara es veu obligat a suportar el seu fill, Felip VI, que, a més, s’ha d’enfrontar –i de fet s’enfronta cada dia- al greu problema de segregació que està en marxa a Catalunya, una qüestió que ve de lluny i que el govern del PP no ha sabut afrontar ni del dret ni del revés, ja que ha perdut –tancant-se al diàleg- l’oportunitat de resoldre-la amb solucions polítiques que, cada dia que passa, són més inviables.

Siular massivament al rei i treure banderes independentistes en un camp de futbol és, potser, “pixar fora de test”, com diem vulgarment, i fins podria ser un acte de mala educació, però és molt dubtós que sigui un acte de violència. Jo he viscut sonores pitades al Liceu de Barcelona quan un tenor no ha donat de sí el que s’esperava d’ell o quan ha fet inesperadament un gall. He vist esbroncades que et fan sentir llàstima per aquell home que, sol dalt l’escenari, malda per saludar un públic que l’escridassa i mostra el seu descontentament. Però és això un acte de violència o és, simplement, una sonora manifestació de disconformitat?

Som molts els espanyols que, davant el televisor, vam poder comprovar la pitada que, aquell dia, ensordí els sons de l’himne nacional; som molts els qui vam veure el somriure còmplice del president Mas amb aquella gent que siulava i ensordia el camp, però ningú de nosaltres va observar cap acte de violència, perquè allí ningú no agradí ningú, cap dels espectadors que omplien el camp va ferir, atacar o assaltar físicament les autoritats que presidien l’acte, i em sembla inacceptable que una comissió que es diu pomposament “d’Antiviolència”, pugui dir que al camp del Barça es van cometre actes delictius.

Aplaudir sorollosament el rei és mostrar l’agraïment que senten els qui aplaudeixen per la institució que aquell home representa. I siular-lo –i siular alhora l’himne nacional- és, simplement, una mostra de disconformitat amb el càrrec que ell encarna (o per com l’encarna) i amb les connotacions que -ens agradi o no, hi estiguem o no d’acord- du com a inherents aquest himne. Més encara, no sols no estem davant actes de violència, sinó que estem davant uns actes pacífics que, en tot cas, haurien d’estar emparats per la llibertat d’expressió. Per tant, em sembla absurd que s’estigui parlant de violència i d’actes que poden ser sancionats per la via administrativa o per la via penal.

El cert és que hem entrat en un bucle que no es pot resoldre tan sols amb les declaracions setmanals de la vicepresidenta contràries al que està passant, quan ens assegura que els poders de l’estat garanteixen –i garantiran- el compliment de les lleis. Tots ho sabem, això, però els poders de l’Estat no tenen tan sols la missió de garantir el compliment de la llei, sinó també de resoldre els problemes polítics, enfrontant-s’hi degudament i de cara.

Aquests dies, hi ha unanimitat a la política i a la premsa espanyola respecte del “camino hacia ninguna parte” a què, segons ells, el president Mas està duent els catalans. De la mateixa manera que també creuen unànimement que la llista de “Junts pel Sí” (CDC i ERC) i la CUP no poden pretendre declarar la independència de Catalunya amb una majoria absoluta del 51 per cent (si és que l’aconsegueixen a les eleccions del 27S). Certament que es poden argüir moltes raons de pes per qüestionar aquesta “regla” que, en tot cas, avalaran o no els electors catalans. Però si el Govern espanyol, avalat per una majoria absoluta de diputats del PP amb el 44,6% dels vots, hagués acceptat la consulta no vinculant que li va proposar per àmplia majoria el Parlament de Catalunya, i que, davant la negativa, el president Mas va substituir pel “procés participatiu” del 9-N impugnat pel mateix Executiu central, no hi hauria lloc a tanta inquietud procedimental: s’haurien comptat vots a favor o en contra de la independència sense efectes juridicopolítics­ i hauria guanyat el millor (o el pitjor). L’exemple, recent, és el referèndum d’Escòcia, pactat pel govern “secessionista” de Salmond i el govern “unionista” de Cameron –aquest amb plens efectes juridicopolítics-, que van perdre els independentistes.

Això és governar. Això és afrontar els problemes reals per intentar resoldre’ls mitjançant el diàleg i la democràcia. En canvi, el que fa el govern espanyol és el contrari: s’absté de parlar amb els interessats, els amenaça amb les penes de l’infern i sanciona per “violentes” totes les manifestacions (pacífiques) de disconformitat. Ni que siguin tan sonores com les que es van fer el dia de la final de Copa al Nou Camp.

El tractat de Versalles, signat per França i Alemanya el 1919, declarava que aquesta era la responsable de la guerra que havia enfrontat els europeus de 1914 a 1918, i que per això mateix estava obligada a pagar, en concepte de reparacions, 132.000 milions de dòlars. A més, Alemanya va haver de cedir Alsàcia i Lorena a la República Francesa. Paral·lelament, els francesos reivindicaren el Sarre, adduint que fins el 1815 aquest territori havia format part de França. La Societat de Nacions decidí aleshores governar el Sarre durant 15 anys per mitjà d’una comissió. En aquest període s’establia la unió duanera amb França i, a més, aquesta es convertia en la propietària de totes les mines de la regió.

Val a dir que els alemanys (incloent-hi els socialdemòcrates) no van acceptar mai el tractat de Versalles, que tots definien com un “Diktat” dels aliats (allò que els espanyols en deien un “Trágala”. Els britànics i nord-americans eren favorables a una política de conciliació, conscient que Alemanya seria incapaç de pagar les reparacions. Però els francesos es mostraren inflexibles i no acceptaren la declaració d’insolvència que el govern alemany presentà el juliol de 1922. La voluntat de cobrar les reparacions va dur els francesos a ocupar militarment el Ruhr pel gener de 1923. La població alemanya d’aquest territori va respondre amb la resistència passiva i mitjançant vagues, amb el suport del govern del país. França va respondre amb l’acomiadament de 145.000 obrers alemanys i la contractació de treballadors belgues i francesos. La inflació, però col·lapsà la República alemanya de Weimar i comprometé la seva política de suport al Ruhr.

L’any 1924, el pla Dawes comportà l’evacuació francesa del Ruhr i una política de préstecs a Alemanya per pagar les reparacions compromeses, però Alemanya seguia mantenint el seu deute exterior i el seu desmembrament territorial. Què va succeir aleshores? Doncs que el nazisme captà hàbilment l’orgull nacional ferit, i el seu ascens demostrà la fragilitat de la pau i va posar de manifest tot el que, en aquesta, era fictici.

Winston Churchill, a les seves “Memòries” va escriure que “les clàusules econòmiques del tractat eren malignes i absurdes fins al punt que les convertia en inútils”. En definitiva, que l’intent d’escanyar Alemanya va fer que la pau d’entreguerres (1918-1940) no fos sinó una falsa pau, que Alemanya no complís amb els seus compromisos, que s’exalcés la ideologia nazi per mor de l’orgull nacional ferit i que Europa es veiés abocada a una nova guerra que, aquest cop, es va estendre a tot el món.

Quan dilluns passat a Brussel·les la cancellera alemanya, Angela Merkel, desgranava davant la premsa les línies del costós acord a què es va arribar amb el primer ministre hel·lè, Alexis Tsipras, per negociar un tercer rescat financer a Grècia, els periodistes li van plantejar si l’acord tenia reminiscències amb el tractat de Versalles del 1919, pel qual els aliats vencedors van imposar, com hem vist, el pagament de duríssimes reparacions a l’Alemanya, derrotada a la Primera Guerra Mundial. Aleshores, la cancellera va sortir d’estudi dient: “No participo en comparacions històriques”, però la comparació ja estava feta. I ben feta.

En realitat, són molts els intel·lectuals europeus que han criticat la posició alemanya en aquesta negociació. La corresponsal de La Vanguardia a Berlín transcrivia diumenge passat les declaracions que el filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas, un dels intel·lectuals més rellevants en qüestions d’integració europea, va fer des de les pàgines del diari britànic The Guardian. “Em temo que el Govern alemany, inclòs el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit tot el capital polític que una millor Alemanya havia acumulat en mig segle”. A parer, doncs, de l’octogenari Habermas, els anteriors executius germànics haurien demostrat “més sensibilitat política i una mentalitat postnacional”.

Jean-Christophe Cambadélis, secretari del Partit Socialista francès i estret col·laborador del president Hollande, va escriure també aquesta setmana una carta oberta als alemanys, en què els cridava a repensar el lloc d’Alemanya a Europa. Encapçalada amb un mein lieber Freund (benvolgut amic meu), Cambadélis no evocava el tractat de Versalles de 1919 sinó moments històrics posteriors a la Segona Guerra Mundial, com el suport que el govern francès va donar a la reconstrucció d’Alemanya, el pla Marshall dels Estats Units del 1947, l’acord de Londres del 1953, que va retallar (per impagable) el deute germànic, i el suport a la reunificació després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. I acabava argumentant que “Berlín hauria de recordar aquesta lliçó d’història, de la mateixa manera que està donant a Atenes una lliçó de com s’ha de tenir la casa en ordre”.

Del mateix tenor són les declaracions que ha fet l’historiador, antropòleg i demògraf francès Emmanuel Todd al diari Le Soir, el qual ens parla d’una Europa controlada per Alemanya i pels seus satèl·lits (els països bàltics, Polònia…), que ha esdevingut un sistema jeràrquic, autoritari i “austericida”. Todd creu que Europa va camí d’escindir-se per la meitat, perquè més enllà del que diuen els governs, creu que els italians, els espanyols, els portuguesos… i potser fins i tot els anglesos senten una gran simpatia per Tsipras. S’està produint, doncs, una rasa que més aviat separa el nord del sud que l’esquerra de la dreta.

En opinió de Todd, sembla que novament estiguin a punt d’aparèixer els límits de l’Imperi romà. Els països vertaderament influenciats per l’universalisme romà (el meu Nicolau Maria Rubió diria “llatí”) estan a favor d’una Europa raonable, és a dir, d’una Europa on la sensibilitat no és autoritària ni masoquista, i ha comprès que els plans d’austeritat són autodestructors i suïcides. I enfrontada a aquesta Europa llatina tenim una altra Europa centrada en el món luterà –comú a dos terços d’Alemanya, a dos països bàltics, als països escandinaus i també a una Polònia catòlica, però que mai no va pertànyer a l’Imperi romà.

Naturalment que Todd –sempre provocador- es demana pel paper de França en aquest repartiment, i observa que també al seu país s’ha produït una divisió. Hi ha, diu, la vella França “maurrasiana” (es refereix a la marcada per l’escriptor i polític ultradretà i antisemita Charles Maurras), reconvertida en una França socialista, descentralitzadora, europeista i germanòfila, que bloqueja el sistema. Però hi ha també una França profunda que és al costat de l’Europa del sud. D’alguna manera, doncs, França no juga el seu paper, i fins ara, el president Hollande es limita a fer de “poli bo” quan la Merkel fa de “poli dolent”. Arribarà, però, el moment de la veritat per a Hollande, perquè si ell deixa caure els grecs, se situarà dins la Història al costat dels socialistes que van votar els plens poders en favor del mariscal Pétain. Per tant, si França permet que els grecs siguin massacrats d’una manera o altra amb la seva complicitat o la seva col·laboració, aleshores sabrem que és la França de Pétain la que és al poder.

Duríssimes paraules –les dels intel·lectuals citats- que demostren la crisi profunda en què es troba Europa. En definitiva, que Grècia pot ser el nostre taló d’Aquil·les si no som capaços de rellegir la història i actuem en conseqüència.