Josep Maria Quintana

Després d’una discussió teòrica amb l’amic Josep M. Puig Martín, a la qual ell defensava una àmplia prerrogativa del Rei en la iniciativa constitucional per designar un candidat a la presidència del Govern -posició que jo matisava i que no compartia del tot, atès l’esquema adoptat per la Constitució del 78 en aqueta matèria-, ell m’envia un article signat per Álvaro Redondo Hermida, fiscal del Tribunal Suprem, on aquest, seguint les tesis de Puig Martín, remarca aquestes prerrogatives, tot afirmant que a monarquies com les escandinaves, la belga o la dels Països Baixos, els reis no assoleixen “ni de lejos, las altas cotes de presencia que nuestros Constituyentes han querido reservar a nuestro monarca”.

D’acord amb això, el fiscal Redondo, convençut que no es bo que torni a haver-hi eleccions (opinió que puc compartir), entén que la Corona no està limitada a haver de dur una actuació reactiva i, per tant, a respondre tan sols l’atent oferiment dels líders polítics en ordre a la proposició d’un candidat a la presidència del Govern, sinó que, d’acord amb l’article 59.2 de la Constitució, entén que té facultats per formular una proposta alternativa, “aunque la misma no derive stricto sensu de las audiencias concedidas.”

Certament que la Constitució ofereix al Rei algunes prerrogatives i que, fins i tot, pot designar, per formar govern, una persona que no sigui membre del Congrés dels Diputats, però això no significa, al meu entendre, que pugui fer-ho d’una manera fàcil i autònoma i, menys encara, que ho faci –o que ho pugui fer- prescindint dels líders polítics consultats. Menys encara, contra el parer d’aquests.

D’entrada, l’article 99.1 ordena que el Rei ha de dur a terme el procediment per designar la persona a qui s’encarrega de formar Govern “prèvia consulta amb els representants designats pels Grups polítics amb representació parlamentària”, consulta que esdevé tant o més important quan, com en el cas actual, la configuració de la majoria no és clara i, lluny de poder ser absoluta, ofereix marges molt estrets a les forces polítiques presents. Circumstància que fa dubtosa la possibilitat d’èxit de qualsevol de les propostes de candidat que el Rei pugui fer.

Tenim, doncs, que, d’acord amb aquest precepte, si bé és cert que la Constitució no exclou cap font d’informació a què el Rei pugui acudir per formar el seu criteri en aquesta fase de consultes prèvies, el que sí fixa és la necessitat que siguin consultats els grups polítics amb representació al Congrés, i exigeix a més que siguin aquests qui elegeixin la persona o persones que han d’acudir a l’audiència real en representació seva. Amb això, la Constitució va intentar que les “crisis” governamentals es mantinguessin dins els límits de les forces intra-sistema, eludint la interferència de factors estranys al propi sistema polític, i evitant que es poguessin ignorar els vertaders subjectes actius d’aquest procés, que són, constitucionalment, les forces polítiques i els partits polítics amb presència al Congrés dels Diputats.

En fer això, els constituents van tenir molt en compte els “errors” de la Segona República, règim que oferia al President (en tant que cap d’Estat) tanta llibertat per designar el President del Govern que, en molts casos, Alcalá Zamora va estendre les consultes a personalitats amb una mínima o nul·la representació i escassa representació parlamentària, tot ignorant els equilibris de les forces presents a la Cambra, i assumint un protagonisme polític que acabà trencant la neutralitat del cap d’Estat, que és una de les virtuts que se li exigeixen.

En el sistema espanyol actual, la formació dels governs és responsabilitat exclusiva del president que ha obtingut prèviament la investidura de la Cambra, i això implica, de fet, una gran limitació de l’autonomia reial, ja que el Rei veu limitada la seva intervenció a la selecció del candidat a la presidència, és a dir a proposar la persona que, només amb l’aprovació prèvia del Congrés dels Diputats –en això consisteix la investidura- passa tot seguit, i sota la seva exclusiva responsabilitat, a formar el Govern.

El Rei, doncs, si bé té la possibilitat de triar la persona que s’haurà de sotmetre a la investidura (i pot elegir fins i tot un no diputat), no podrà evitar les consultes amb els representants designats pels partits que han obtingut diputats al Parlament. I per damunt de tot, ha de designar una persona que, objectivament, tingui un mínim de possibilitats d’esser investida, tot evitant la designació d’un candidat la investidura del qual sigui pràcticament impossible.

Amb els textos constitucionals a la mà, i tenint en compte les condicions polítiques en què s’ha de produir la proposta (art. 93.3) -condicions a les quals s’han d’afegir els requisits de majoria absoluta, en una primera votació, i relativa en una segona-, tenim que, de fet, la Constitució redueix al Rei –i ho fa dràsticament- la seva teòrica llibertat d’elecció.

En efecte, encara que al Rei li desagradi profundament el candidat que li presenti el partit (o la conjunció de partits) que han obtingut majoria absoluta, no podrà sinó designar la persona que li indiqui aquest o aquests (estem, per tant, davant d’un cas de nul·la autonomia règia), i haurà d’anar molt en compte quan la formació de majories sigui equilibrada o, com succeeix actualment, fins la majoria simple és força difícil d’aconseguir. En aquests darrers supòsits, certament que el Rei tindrà una major llibertat d’actuació, però no en el sentit de poder proposar qui vulgui per a la presidència del Govern, sinó en el sentit d’exercir un paper més actiu com a intermediari o negociador entre les diferents forces polítiques presents a la Cambra, a fi de fer possible la realització d’una proposta que obtingui el suport indispensable (majoria simple en una segona votació) perquè el candidat que proposa sigui investit.

Sense negar, per tant, les tesis de Redondo i de l’amic Puig Martín, entenc que l’exigència constitucional d’obtenir determinades majories perquè tingui èxit qualsevol de les propostes que realitzi el monarca -absoluta en una primera votació o relativa a la segona- comporta una limitació òbvia a tota possible discrecionalitat règia en aquest terreny. D’altra banda, la clàusula especial de dissolució automàtica prevista a l’article 99.5 opera, entesa correctament, com un mecanisme adequat per resoldre en via electoral-parlamentària una situació que, d’altra manera, quedaria sotmesa tan sols a la discrecionalitat del Rei.

Entenc, per tant, que si el Rei actués contràriament a aquestes limitacions i proposés candidats que, versemblantment, no poguessin obtenir cap d’aquelles majories, actuaria extralimitant-se, i el comportament del Monarca significaria una clara invasió de competències que no s’avenen amb la seva neutralitat política. Aleshores, el Rei es comprometria amb un determinat comportament polític, tot conculcant la neutralitat i l’equilibri que, forçosament, ha de guardar. Neutralitat i equilibri que, per cert, no va saber mantenir el besavi de Felip VI, el Rei Alfons XIII, que, compromès amb la política partidista, acabà arrossegat per la crisi que afectà el sistema polític de la Restauració.

Encara no fa dues setmanes, moria a la seva residència de Wachtberg-Pech, als idíl·lics turons al sud de Bonn, a prop del Rin, Hans-Dietrich Genscher, un polític clau per a la governabilitat d’Alemanya al darrer quart de segle XX, per a la definitiva unificació del país en un sol estat, i també, i en general, per a la política europea d’aquell temps. L’home que durant divuit anys (1974-1992) va ser ministre d’Afers Exteriors de la República Federal d’Alemanya.

Omnipresent a la política europea des que jo em vaig començar a interessat per aquest art, Genscher, que va tenir la clau de molts governs alemanys, va ser un home de conviccions arrelades però que, alhora, va saber fer del pragmatisme (entès aquest en el més bon sentit del terme) una virtut que propicià el diàleg i l’enteniment, no sols entre els alemanys, sinó també entre els europeus i els seus aliats de l’OTAN, ja que va contribuir decididament a posar fi a la guerra freda, juntament amb Ronald Reagan, George Bush pare, Mikhaïl Gorbatxov i Helmut Kohl.

Genscher va ser el líder d’un partit més aviat petit, el Partit Liberaldemòcrata (FDP), que sota la seva direcció es va convertir en una frontissa imprescindible i molt poderosa. Amb Genscher, els liberals van governar primer sota els cancellers socialdemòcrates Willy Brandt i Helmut Schmidt, i després, a partir del 1982, van canviar de coalició i ho van fer sota el democristià Helmut Kohl. Genscher va ocupar la cartera d’Interior entre el 1969 i el 1974 (època en què va haver d’afrontar els atemptats que els palestins van dur a terme contra els israelians durant els Jocs Olímpics de Munic, el 1972). Després, seria el cap de la diplomàcia i vicecanceller, lloc des des qual oferí al món una garantia de continuïtat, solidesa i confiança que van ser decisius a l’hora de negociar la unificació alemanya (1990).

Genscher, per tant, va saber governar amb partits molt més grans que el seu, partits que estaven a la seva dreta i a la seva esquerra, i mai no va ser un problema per als cancellers, ja fossin aquests socialdemòcrates (Brandt i Schmidt) o cristianodemòcrates (Kohl), sinó que va ser per a aquests un aliat fidel, l’home capaç d’ampliar ideològicament l’aliança entorn del poder i, per tant, l’home que temperava i alhora donava solidesa, seguretat i força al projecte polític que dirigia el país.

Hans-Dietrich Genscher ha deixat, doncs, aquest món amb una estela d’elogis provocats per dirigents de totes les ideologies, per haver estat capaç de dur a terme una política que va crear escola al país, ja que han fet de seguir-la tots els qui han estat els seus successors al front de la cancelleria d’Afers Exteriors alemanya (Klaus Kinkel, Joschka Fischer, Guido Westerwelle y Frank-Walter Steinmeier), els quals, tot i que pertanyien a partits diferents, han intentant sempre cercar la solució dels conflictes per la via diplomàtica.

Curiosament, pels mateixos dies que moria aquest gegant europeu de la política i de la diplomàcia, el govern de les Illes Balears, presidit per la socialista Francina Armengol, -govern que formen una coalició entre PSOE i MÉS (que és alhora una coalició de partits mallorquins, menorquins i d’altres d’ideologia diversa, encara que propera), amb el suport extern de PODEMOS-, vivia la seva primera crisi amb la dimissió sonora de la consellera de cultura, l’escriptora independent Esperança Camps.

Curiosament, i contra el que els analistes podrien haver previst com a més probable, la crisi no ha esclatat perquè PODEMOS deixés plantat el govern en una votació, sinó perquè es produí una batalla campal dins la conselleria de Camps, enfrontada amb alguns dels seus directors generals i amb els líders de MÉS que no li feren suport, tot deixant el govern d’Armengol al peus dels cavalls (entengui’s la metàfora) i amb cara de pòquer, ja que la presidenta va haver de limitar-se a contemplar de lluny la baralla interna dels eco-nacionalistes. Encara que, per cara de pòquer, la del portaveu Marc Pons, a qui la consellera dimissionària va deixar sol davant els periodistes en una roda de premsa a la qual s’havia previst que assistís.

La crisi, que, a pesar de tot, la presidenta Armengol ha resolt prou bé, en assumir el comandament indispensable que ha de tenir tot president de govern –la veritat és que no li havien posat la cosa gens fàcil-, ha posat de relleu la fragilitat del pacte de govern,  pacte l’únic objectiu del qual -objectiu no menor i fins a cert punt comprensible- era foragitar el PP del govern, partit aquest que, gràcies a la intransigència, la prepotència, el sectarisme i la xuleria de l’anterior president, José Ramón Bauzá, es va fer odiós en un ample sector de la Comunitat autònoma.

Però no sols ha posat de relleu la fragilitat de la coalició, sinó –i per damunt de tot- ens ha fet veure als ciutadans que als partits situats a l’esquerra del PP els costa d’entendre què significa un govern de coalició, això que tan bé va comprendre al llarg de gairebé vint anys Hans-Dietrich Genscher.

Aquesta dificultat d’entesa ja es va veure al llarg dels dos governs anteriors del pacte d’esquerres presidits per Francesc Antich, on el govern, en lloc de ser un òrgan col·legiat, com ha de ser per naturalesa, era un mosaic de forces que es toleraven, però geloses cadascuna de governar la seva parcel·la de poder.

Ara, amb motiu de la crisi a què m’estic referint, hem vist que les dificultats per entendre’s –i per sotmetre’s a la indispensable autoritat del president (presidenta en aquet cas)- són encara més notables, ja que es pot produir una fricció de poder que abans no es donava entre dos col·lectius germans: MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca, ja que, a Menorca, el PSM (força preponderant dins la coalició) ha crescut exponencialment gràcies a la política que, al llarg d’aquests darrers anys, ha dut a terme Maite Salord (primer a l’Ajuntament de Ciutadella, on ja governa, i, després, al Consell de Menorca, on també governa en coalició), i ha donat al col·lectiu tres diputats (de 13) que li permeten tractar de tu a tu MÉS per Mallorca, que en té sis (de 33).

Tots hem pogut veure aquests dies que, d’alguna manera, MÉS per Menorca se sentia una mica com a propietària de la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports, i com a responsable última d’haver elegit per al càrrec Esperança Camps. Per això ha pretès també resoldre ell sol la crisi, la qual cosa ha evidenciat aquest vici dels “compartiments estancs” a què m’he referit abans, vici que sostreu l’indispensable poder d’elecció i de coordinació dels membres del govern que correspon (o hauria de correspondre sempre) al president de l’executiu.

Penso que, tant l’actuació dels principals dirigents de MÉS per Menorca com també de la consellera Camps, han estat un exemple del que mai no s’hauria de fer en política. Els dirigents de MÉS, perquè han demostrat que no entenen prou què és un govern de coalició i han fet patent la fragilitat en què es troba la presidenta Armengol (que, per cert –repeteixo-, ha resolt prou bé la crisi tot recuperant una autoritat que no havia d’haver mai perdut); i la consellera, perquè la manera com ha procedit, despatxant-se a gust contra tot i contra tots, per molt que el seu hagi estat un exercici de sinceritat indubtable (segurament deu haver quedat descansada), ha estat també un comportament que la deontologia política no pot tolerar, ja que ha acabat fent mal al projecte polític en què devia creure en acceptar el càrrec, un projecte que està –hauria d’estar- per damunt de les persones que en cada moment l’encarnen.

És evident que hem de judicar la literatura d’un escriptor per les seves obres i no per la seva vida ni per les opinions polítiques que defensa. Vull dir amb això que no podem denigrar l’obra d’un poeta i assagista com, per exemple, Félix de Azúa, per les desnortades afirmacions i els comentaris masclistes a què ens sotmet darrerament, incomprensibles en un catedràtic d’estètica, al qual estaria bé recordar aquella anècdota (que potser hauríem de definir més aviat com a categoria) que protagonitzà el recordat José María Valverde (també, com ell, catedràtic d’estètica) quan, davant la separació de la càtedra de què fou objecte José María López Aranguren (catedràtic aquest d’ètica de la Complutense) per decisió de les autoritats franquistes, es vestí amb una toga acadèmica per retratar-se davant una pissarra on havia escrit prèviament: Nulla aesthetica sine ethica, ergo: apaga y vámonos. Un gest amb el qual renunciava a la seva càtedra i, amb un gran sacrifici personal, feia una sonora i digna botifarra al règim del dictador.

Curiosament, quan he començat a escriure aquest article no tenia al cap només Félix de Azúa, sinó també Mario Vargas Llosa, aquest enorme escriptor que, tristament,  avui trobem constantment a les pàgines de la premsa rosa. Per ser, però, fidel a mi mateix, he de reconèixer que, ni això, ni la seva militància en el nacionalisme espanyol més ranci, ni tampoc el seu reiterat menyspreu per les llengües que ell considera regionals, haurien d’influir en l’admiració que em desperta la seva literatura, una obra ingent i d’un valor indiscutible, ja que, pensi el que pensi, faci el que faci amb la seva vida, l’autor de La Ciudad y los perros, de Conversaciones en la Catedral i de tantes obres immortals (tant les de creació com algunes assagístiques) seguirà essent un geni.

Però això no treu que avaluï desigualment algunes de les seves obres. I he de dir tot seguit que la darrera que acaba de publicar, Cinco esquinas, encara que hàbil i fàcil de llegir, em sembla que, tot i el seu valor –Vargas Llosa mai no escriu res que no valgui la pena llegir-, no mereix, però, les lloances que li ha dedicat la premsa.

A Cinco esquinas  Vargas Llosa ha tornat a la novel·la històrica i a l’anàlisi de les perversitats de les dictadures, com ja va fer en la seva magnífica Conversaciones en la Catedral (1969), i més recentment, amb una altra obra que a mi em va captivar especialment: La fiesta del chivo (2000) una novel·la esplèndida, que ha de situar-se entre el millor que ha donat el seu innegable talent.

En aquesta, i malgrat que l’aparent protagonista és la figura del dictador dominicà, el general Leónidas Trujillo, el Generalísimo, el Jefe, el Chivo (com també se’l va conèixer) i el seu entorn, Vargas Llosa mostra una atenció preferent cap a un altre prohom, que havia romàs al costat del dictador més de trenta anys, i que, després del seu assassinat, amb extrema habilitat i recolzant-se en l’Església Catòlica i els Estats Units, va aconseguir desmuntar el sistema polític familiar fins aconseguir el poder: Joaquín Balaguer. Tres vectors avancen en aquell relat: el primer és el retorn d’un personatge femení, Urania, al seu país després de la seva llarga permanència als Estats Units, per visitar al seu pare, polític que havia caigut en desgràcia a finals del trujillismo, físicament invàlid i incapaç de parlar, al qual manifesta un odi que arribarem a entendre al final de la novel·la. El segon és el mateix general en cap a qui, en alguns instants del relat, Vargas Llosa mostra un deix d’admiració per la fortalesa del seu caràcter, per la seva rabiosa individualitat, la manca d’escrúpols, la seva extremada crueltat, els seus dots d’observació i la seva natural concepció del poder omnímode. I ocupa el tercer vector l’anàlisi del comportament dels conspiradors, entre els quals cal destacar el del general José René Román, les vacil·lacions del qual duran al fracàs un pretès cop d’estat que serà l’inici d’una atroç repressió.

A Cinco esquinas Vargas Llosa torna al seu Perú, al país on va néixer i que va tenir l’ambició de presidir; país, però, que (sortosament per a la literatura) preferí donar el poder a un enginyer agrícola i matemàtic d’origen japonès, que va presidir l’Estat des de 1990 a 2000 i va exercir un control ferri dels mitjans de comunicació, cometent tota mena d’extorsions i pillatges, de la mà d’un personatge sinistre, Vladimiro Montesinos, un exmilitar peruà que va ser expulsat de l’exèrcit quan es descobrí que era un agent de la CIA. Avui, tant l’un com l’altre són a la presó condemnats per la Cort Suprema del Perú per corrupció, suborn i espionatge.

Vargas Llosa aborda l’època de Fujimori i, especialment, la política de la seva mà dreta, el Doctor –com nomena sempre Montesinos-, l’home que, sense cap escrúpol, ho domina tot, controla la premsa groga, posa i treu directors i, si n’és el cas, els fa matar quan aquests no l’obeeixen o no s’ajusten als seus designis.

Sota la política d’aquest personatge que Vargas Llosa tracta molt unívocament –és el prototipus de la maldat absoluta-, la novel·la, no vol ser només una denúncia clara i dura del règim que governà Perú a la dècada dels noranta, sinó que ho és també del paper de la premsa groga, representada  en aquest cas pel periodista Rolando Garro i, després, per la periodista Julieta Leguizamón, La Retaquita (ambdós personatges de ficció), que des de la revista Destapes, finançada secretament per el Doctor i, per tant, convertida en arma del poder, s’ocupen no tant d’encimbellar els amics com de fer descendir fins els inferns els adversaris.

Ricard Baixeras va escriure a El Periódico que, en aquesta novel·la, Vargas Llosa ha seguit confiant els seus dimonis literaris a la discontinuïtat i a la simultaneïtat, perquè el que s’hi s’explica és una història fragmentària, partida en un conjunt de situacions diverses que configuren, però, una sola realitat. Tenim, en efecte, la narració policial, referida a la figura de Rolando Garro, el director de la revista Destapes, que posarà en marxa una història sòrdida i comprometedora per a l’honor d’un enginyer de l’alta societat, Enrique Cárdenas, història que la reportera Julieta Leguizamón, culminarà; tenim també el relat de violència i mort que pertanyen del tot a el Doctor i als seus esbirros, capaços de provocar “els vòmits, la diarrea del govern, el seu femer”; i tenim per últim la història eròtica (de lesbianisme, més concretament), protagonitzada per Marisa i Chabela, amigues i dones respectivament de l’empresari Enrique Cárdenas i de l’advocat Luciano Casasbellas.

Com succeeix a les darreres novel·les de Vargas Llosa, la tècnica narrativa és clàssica i Cinco esquinas es llegeix amb una gran facilitat (només el capítol XX, Un remolino, configura un món de ficció imbricat per unes veus que a l’uníson expliquen històries i temps dissemblants), i utilitza com a contrapès a la trama periodística i política, la tòrrida relació sexual entre Marisa i Chabela que, li agradi o no a Vargas Llosa, és el que més ha destacat la premsa espanyola, encara que l’autor hagi declarat a El País que la diferència entre pornografia i erotisme radica exclusivament en la qualitat: “pornografia –ha dit- es un erotismo mal escrito”- . De fet, el relat s’obre amb una escena de lesbianisme que es repeteix més d’un cop (i fins s’amplia a un tercet), i, a pesar de la facilitat que té l’autor per escriure bé, em fa l’efecte que, més d’un cop, la pulsió eròtica es desplega en uns personatges que gairebé semblen de fotonovel·la, per l’inabastable interès que mostren per  assolir noves i cada cop més atrevides pràctiques sexuals; personatges que conviuran dins la novel·la amb els periodistes sensacionalistes –els dolents del relat que, això no obstant, en el cas de La Retaquita, acabaran per tenir una reacció moral i cívica, ja que serà qui, finalment, acabarà amb la sòrdida figura d’el Doctor.

“A mi m’és igual que la gent llegeixi o no llegeixi, i si no ho han fet fins ara no començaran perquè jo els ho recomani. A més, la majoria dels llibres que ens envolten no serveixen per a res. Són una porqueria”. Aquesta és la frase que, la setmana passada, va pronunciar l’escriptor barceloní Eduardo Mendoza al Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat a Puerto Rico. Mendoza té raó?

Más enllà, però, de dir si té raó o no en té, em sembla que l’expressió podria ser el que els que els francesos en diuen una boutade (conjunt de paraules dites per a una diversión). El problema és que aquest joc de paraules pot ferir molta gent i, a més, esdevenir una afirmació clarament injusta.

De fet, el crític i també escriptor J.A. Masoliver Ródenas ha sortit al pas d’aquesta asseveració: “Mendoza -ha dit- ja va anunciar el 1998 que la novel·la s’havia acabat, cosa que va provocar un gran enrenou. Ara continua amb aquestes idees… Jo li tinc el màxim respecte, perquè ell fa una literatura amb talent, encara que cada vegada amb més concessions.” Més endavant afegeix: “La novel·la està tan bé o tan malament com en qualsevol altre moment. Quan una persona fa una declaració així caldria preguntar-li: quantes novel·les llegeix a l’any? És una mica ofensiu per a molta gent que escriu.”

Sí, en efecte, és ofensiu i també innecessari, més encara quan qui fa l’afirmació és escriptor –i un escriptor reconegut- que ha tingut grans èxits editorials i que, com tots els escriptors, té coses sublims i coses més aviat pobres. Com la mateixa vida, que ens regala estones esplèndides i estones de dolor, soledat i desassossec.

Més interès té, en canvi, la reflexió que fa Milan Kundera sobre la novel·la moderna. Diu que la novel·la havia arribat a ser un instrument de coneixement, però reconeix que la que es fa avui, majoritàriament ho ha deixat de ser. És només (jo diria: és sovint) un instrument d’entreteniment. Hi ha autors que encara la utilitzen perquè creixem com a individus o ciutadans, però això ja no és la branca dominant del gènere. Hi ha una uniformització dels formats i un efecte secundari, que és la banalitat. El món digital fa que la informació sigui la mateixa per a tothom, es recorre a la documentació per internet i no a les experiències personals (…) Quan llegim ens hauríem de preguntar: els personatges estan perfilats com si l’hi anés la vida a l’autor o són arquetips? Les obres no neixen com a catarsi, sinó per captar unes vetes de mercat…”

Tanmateix, ben al costat de llibres que aviat ens cauen de les mans, n’hi ha d’altres que ens fan sentir la joia de trobar-nos amb una literatura viva, vibrant, que sense defugir les experiències personals, són alhora grans instruments de coneixement. Un dels darrers que he llegit que reuneix aquesta condició és la novel·la d’Emmanuel Carrère, “El regne” (Le Royaume), pubicat a Paris el 2014, de la qual tenim a Espanya versions en castellà i català (les dues d’Anagrama 2015).

Tot adoptant un enfocament d’investigació, Emmanuel Carrère conta els orígens del cristianisme i el context en què s’ha desenvolupat la religió. No creient avui dia i declarant-se agnòstic, l’autor es basa en tres anys de fervor cristià que va viure a la dècada de 1990, durant la qual va comentar en un quadern privat els Evangelis; quadern que havia mantingut en secret. Ara, a la novel·la, a partir d’aquells treballs intenta rastrejar en un relat profund i vibrant les rutes de l’apòstol Pau i les de l’evangelista Lluc.

Després d’un pròleg que ens posa en situació, ve la primera part, que titula “Una crisi (París 1990 – 1993)”, on l’autor narra un període de la seva vida en què ell se sentia profundament cristià, anava a missa tots els dies i llegia i comentava els Evangelis. A la segona part, “Pau (Grècia, 50 – 55)”, relata el ministeri de l’apòstol a l’Àsia Menor i Grècia. A la tercera, “La Investigació (Judea, 58 – 60)”, relata la seva vinguda a Jerusalem i les dificultats de tota mena amb què es troba quan Pau es reuneix amb el cap de l’Església de Jerusalem, l’apòstol Jaume, germà de Jesús. La quarta part, titulada “Lluc (Roma, 60 – 90)”, evoca la personalitat de l’evangelista, autor de l’Evangeli que duu el seu nom i també dels Fets dels Apòstols. I finalment, el llibre conclou amb un text titulat “Epíleg (Roma, 90 – París, 2014), les últimes línies del qual estan dedicades a una pregunta que l’autor es formula sobre la seva lleialtat que, de jove creient, va tenir al Senyor en qui havia cregut, i la resposta és un torbador “no ho sé” (Je ne sais pas).

Premi literari del diari Le Monde, elegit com el millor llibre de l’any per la revista Lire, i nomenat als Globes de Cristal l’any 2015 en la categoria de “Millor novel·la – assaig”, el llibre ha tingut els seus crítics. Alguns especialistes sobre la matèria de què tracta han assenyalat força errors comesos per l’autor, tot i que es mostren impressionats –aquest seria el cas del pare Pierrer Debergé- pel treball de recerca que Carrère ha dut a terme.

Un altre pensador catòlic, Benoît Lobet ha escrit que “deixant de banda algunes imprecisions o error menors, es tracta d’un llibre impressionant d’exactitud, de clarividència i finalment d’empatia pels personatges que han format la nostra fe, encara que el mateix autor conti també la seva pròpia història i, per tant, la seva pròpia relació amb aquesta fe de la qual es troba avui molt més distant que ahir, per més que, llegint l’obra, se’l nota ple de la nostàlgia de creure.

Una novel·la, per tant, molt densa, profunda i erudita, de les que ens reconcilien amb la literatura i fan que menyspreem la boutade d’Eduardo Mendoza que, per genèrica, esdevé no sols inexacta, sinó profundament injusta.

No voldria acabar aquesta reflexió d’avui –que va de llibres i literatura- sense referir-me també a un altre text que he llegit durant la Setmana Santa. Aquest cop, el llibre al qual em refereixo no és de ficció ni és tampoc, pròpiament, un assaig. Més encara, és un llibre que cap dels actors que han escrit els textos ho va fer pensant que un dia sortirien a la llum. Parlo del llibre intitulat “Correspondència Setembre 2012 – Agost 2014” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016), que duu com a subtítol “Descobrint la pregària dels salmistes”. Aquest recull la correspondència (cartes, e-mails, WhatsApps…) que van mantenir la doctora Magda Heras (una cardiòloga eminent) i el pare Ignasi Fossas (prior de Montserrat i metge), des que a la doctora Heras se li va diagnosticar un càncer que, dos anys més tard, la va dur a la mort.

Amb un pròleg potent de Gabriel Magalhães, la frescor i sinceritat de les converses que mantenen la doctora i el monjo, així com la complexitat que els dos van adquirint mentre ella descobreix el sentit profund de la pregària a través, especialment, del llibre dels Salms, esdevé un testimoni impressionant per a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat, visqui atent als signes del temps i no s’hagi tancat al misteri de la transcendència.

No sé si són els anys que fan créixer en mi el pessimisme davant la realitat del món que puc contemplar, o bé és aquesta realitat que, cada cop més degradada, fa que difícilment puguem mirar-la amb ulls complaents. De fet, qualsevol que sigui el lloc on ens girem, veiem com les fronteres ideològiques, polítiques i socials fan cada cop més difícil el diàleg, sembla que es trenquin els ponts, que els homes visquin una mena d’aïllament tribal, es mostrin bel·ligerants amb l’adversari, es neguin a veure què pot tenir aquest de bo i, per tant, es disposin a viure la pròpia existència des de la negació de l’altre i l’enfrontament amb aquest.

Contemplar avui la política europea és un exercici d’impietat, si més no per a les generacions que vam néixer poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial i vam créixer amb la il·lusió de construir un món que superés per sempre més els desastres de l’enfrontament al sí d’una Europa que havia viscut en una constant guerra civil.

Havia estat tan gran el cataclisme que provocà al món l’enfrontament bèl·lic que Europa inicià pels anys trenta del segle XX, després d’haver tancat en fals el conflicte de 1914-1918, que els polítics europeus de postguerra van creure que tenien el deure de no repetir mai més la barbàrie a què ens havia conduït la conducta dels seus antecessors. Ells (Monnet, Schuman, Adenauer, de Gasperi, Spaak…) no es van proposar l’ideal utòpic de construir l’Europa de les nacions o dels drets humans. Van ser més humils i cregueren que calia iniciar la construcció d’aquest espai comú creant un lliure mercat que fes possible la convivència i els intercanvis comercials. Els passos s’han anat dant posteriorment. Del mercat comú hem passat a l’euro i, més tard, a una política que pretén ésser comunitària fins que la crisis econòmica, les desigualtats i la globalització dels problemes han fet saltar per l’aire tots els mecanismes de salvaguarda col·lectiva i de solidaritat internacional, així com també les garanties preses de comú acord per a la convivència.

Els desastres que viu avui Euràsia, engrandits per la crisi afgana, per la desfeta de l’Iraq i, darrerament, per la guerra a Síria (sense menystenir els relatius fracassos –alguns absoluts- dels moviments d’alliberament i democratització nord-africans de les dites “primaveres àrabs” a Tunísia, Algèria, Líbia i Egipte), han capgirat la nostra manera de pensar, han desvetllat el nostres sentiment més primitius i egoistes d’autodefensa, i estan fent saltar pels aires tots els ideals més nobles que els europeus havíem començat a construir. No sols podem observar com a tots els països rics del continent estan agafant força els partits xenòfobs i racistes, sinó que la mateixa Europa –les institucions europees- aclaparades per la por i llençades de ple a l’egoisme del cargol que, davant l’adversitat, es reclou en la pròpia closca, no sols tolera la suspensió parcial de l’espai Schengen (de lliure circulació i sense fronteres), sinó que decideix vendre’s a Turquia davant el pànic que li representa l’acull de refugiats.

La por i la reacció primitives, el retorn a la defensa de la tribu, fan que societats tan obertes i generoses com l’austríaca o la danesa prenguin decisions que mai no hauríem pogut imaginar. Observem també com el Regne Unit amenaça amb tocar el dos si no se li deixen adoptar polítiques exclusives, contràries als immigrants; com França veu créixer el partit de la senyora Le Pen fins a límits perillosos, i com la mateixa Alemanya acaba de donar un cop de vara a la senyora Merkel tot fent entrar a tres parlaments regionals les forces de l’extrema dreta.

La utopia, doncs, ha cedit, l’egoisme s’està apoderant de les institucions europees i la insensibilitat davant el dolor de l’altre ens blinda tot fent impossible la solidaritat, la misericòrdia i fins i tot la compassió.

Deixem, però, Europa i guaitem, ni que sigui per sobre, al pati de casa. Mirem sense anar més lluny què està succeint aquests dies al Congrés dels Diputats. O el que no està succeint, perquè, de fet, ningú no sembla adonar-se que cal fer alguna cosa, que als diputats els cal parlar, que els cal cedir, que els cal escoltar l’adversari. Però no, no-res d’això succeeix. Ben al contrari, els diputats es mouen en un clima no sé si d’odi, però sí de menyspreu absolut de les idees de l’altre, fins al punt que s’està fent impossible d’asseure’s tan sols a parlar.

Una periodista catalana escrivia fa poc aquest comentari: “La falta d’entesa per governar es gesticula [al Parlament] amb brusquedat i deixant plantat l’altre, elevant el volum de l’insult, enfrontant germans polítics però també famílies biològiques. És el resultat d’una radicalització de posicions, de bàndols territorials i ideològics desproveïts de voluntat de sutura, que desconsola aquells que pretenem que la vida sigui més fàcil perquè al cap i a la fi tots morirem.” Què esperen, doncs, els polítics per construir alguna cosa en comú? Per què només són capaços d’actuar pensant en els propis interessos?

Tot això és francament dolorós, però encara podem descendir més en l’escala dels despropòsits. I així observem fins a quin punt s’ha agreujat a Catalunya la discrepància que ha sorgit entre els partidaris de seguir integrats dins l’Estat espanyol i els qui reclamen la independència –desencontre que, a pesar de tot, no trenca allí la possibilitat de convivència per més que Pedro Sánchez va definir el procés independentista com un “conflicte de convivència”. Però qui conegui la realitat catalana sap que això no és veritat. Com remarca Puigverd, hi ha discussió i tensió política a Catalunya (també entre amics i familiars). Però aquesta tensió no pot ser descrita com a conflicte de convivència. Ara mateix, hi ha més evidència d’odi polític entre les dues Espanyes que entre les dues Catalunyes.

I és lamentable que aquesta conflicte s’intenti agreujar artificialment fins al punt de fer saltar pels aires tota la capacitat de raciocini en persones cultes, com per exemple el senyor Félix de Azúa, escriptor, assagista, poeta i catedràtic d’Estètica de l’Escola d’Arquitectura, el qual, des d’una suposada serenitat racional (però que no ho és), el dia abans d’ingressar a la Real Academia Española de la Lengua, ha despotricat no sols contra aquests independentistes amb els quals no combrega, sinó contra tot allò que té aroma català, sempre -i aìxò és el pitjor- des d’una pretesa superioritat moral que, quan es fonamenta tan sols en la desqualificació de tots els altres, no és sinó el símptoma evident d’una gran mancança.

Félix de Azúa ha assegurat en unes declaracions a l’Agència EFE que “la educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español”, i ha insistit que a Catalunya, “la educación está en manos de talibanes”.

Sé que també pensen com ell personatges de casa nostra que, curiosament, es mostren incapaços de respectar la discrepància ideològica o intel·lectual quan es tracta de persones que defensen una llengua que no sigui l’espanyola, perquè ells -ells sí!- es creuen en el dret d’imposar a tothom aquesta llengua perquè ve a ser, per a ells, una qüestió de “dret natural”, i es revolten immediatament quan d’altres intenten defensar la seva, qualificant-los tot seguit de ser propagadors de l’odi i, per això, els titllen de talibans.

Félix de Azúa encara va més lluny, i després de dir que “es muy difícil vivir [en Cataluña] si tienes una cierta ética, una cierta dignidad, porque estás rodeado o bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas” -poca broma, doncs!- assegura novament amb un aire immens de superioritat que ell “hubiera podido resistir tranquilamente en Barcelona, porque en cierto modo me crece ver que mis enemigos son tan extraordinariamente mediocres, ignorantes, como son las autoridades catalanas”.

I no sols els catalans són objecte del seu menyspreu. També ho són els partits espanyols -“la oposición que pueda hacer el PSOE al PP –diu- es una oposición de barra de bar: hoy pago yo, mañana pagas tú. Y eso ha conducido al país a una situación lamentable”-. I no s’està de dir que Pablo Iglesias és “un tipo que en mi época no hubiera superado los exámenes de profesor de Universidad por ignorancia.” Potser, doncs, només el jacobí Albert Rivera es salva de la cremà general a què sotmet el món que l’envolta.

Sovint em demano quin sentit té –si és que en té, de sentit- escriure aquesta columna setmanal. O quina utilitat té l’esforç de fer-ho, donant al connecte d’utilitat el valor que li donaven els il·lustrats del segle XVIII, i no sempre me’n surto a l’hora de trobar una resposta. I tanmateix ho segueixo fent perquè, en el fons, penso que, qualsevol que sigui l’efecte que els meus articles poden provocar en el lector que s’hi interessi, són, bàsicament, necessaris per a mi.

Això significa que no pretenc amb l’escriptura dir el que penso per obtenir amb la meva opinió una certa influència dins la societat. No, ho faig bàsicament perquè tinc la convicció que és escrivint com jo vaig clarificant les meves idees, com vaig construint raonablement el meu criteri personal.

Escriure m’obliga a llegir, i es llegint els altres que anem assimilant les coses, que anem aprenent i descobrint la realitat, i si ho fem amb ganes de rebre, d’escoltar i d’assimilar críticament les reflexions que els altres fan, és aleshores quan podem elaborar el nostre propi criteri i prendre un posicionament que es concreta sovint en un nou text, en un article, que malda per posar al servei del lector –potser d’aquí podríem extreure el concepte d’utilitat a què abans feia referència- les conclusions a què has arribat tu mateix.

Tot aquest circumloqui ve a tomb quan m’adono que, en qüestió de poques hores, he matisat –dir capgirat seria, potser, excessiu- la meva opinió sobre Arnaldo Otegi, aquest líder basc de l’esquerra abertzale que no fa gaire més d’una setmana va ser posat en llibertat després de complir sis anys llargs de presó, condemnat pels tribunals per voler reconstruir Batasuna, un col·lectiu polític que havia estat definit per la justícia com a grup terrorista.

La sortida d’Otegi, les declaracions que gran part de l’esquerra espanyola i catalana van fer en defensa seva tot manifestant que el basc havia estat condemnat per les seves idees polítiques, la gran parafernàlia que, voltat de folkloristes bascs, va ser l’homenatge que se li organitzà al velòdrom d’Anoeta a Sant Sebastià amb assistència de milers de persones, i les paraules que ell va adreçar als catalans lloant la seva actitud de lluita contra el centralisme de l’Estat espanyol, em van provocar envers seu una indubtable simpatia, i fins i tot la convicció que aquella condemna a sis anys havia estat tan gratuïta com inútil. A mi, doncs, com al mateix Pablo Iglesias, com a demòcrata, no m’agradava que “por hacer un partido, Otegi esté en la cárcel”. A més, que Otegi sortís de la presó amb un pin de l’estelada i un altre de Nelson Mandela era tan cridaner com atractiu, ja que semblava enviar al món un missatge en favor de la llibertat, tant dels pobres com de les persones, que és el que Mandela va significar per a Sudàfrica i per a tot el món sencer.

Confesso, per tant, que la meva comprensió i simpatia pel catalanisme, que la meva absoluta devoció al coratge i a la valentia moral de Mandela i que el convenciment que jo tenia (i tinc encara) respecte de la condemna de sis anys llargs de presó a què va ser castigat Otegi van fer que adoptés una actitud favorable envers aquest home que ara ha decidit defensar les seves idees per mitjà de la política i se suposa que per una via pacífica que ja no té retorn.

No penso que hagi de canviar substancialment de criteri en allò que fa referència a la condemna que se li va imposar, però la lectura de diversos articles que després s’han publicat, de reflexions escrites per altres escriptors que m’agrada llegir, m’han fet veure ben aviat que el meu posicionament sobre Otegi havia estat poc reflexiu, pot judiciós, i massa influït per la força mediàtica de les imatges. De fet, que enganyoses poden ser les imatges! Que fàcil és deixar-se seduir per unes paraules dolces, per unes referències que t’agraden i s’acosten a la teva manera de pensar!

Cal, però, anar més enllà d’aquests sentiments a flor de pell. Superficials. Epidèrmics. I seria injust no anar més lluny deixant de costat la memòria i oblidant que va ser gent com Arnaldo Otegi la que va fer que Euskadi fos, durant dècades, el més proper a una dictadura totalitària en plena Europa: una terra –són paraules de Joaquín Luna- on hi havia la por d’expressar-se, on uns pinxos tenien un muntatge repugnant en el qual uns disparaven i d’altres llançaven merda sobre la víctima, fos cuiner d’una caserna militar o cobrador de peatges. I no hi ha dubte que aquesta era la mentalitat predominant al món etarra.

Certament que hem de mirar cap endavant, però per poc que siguem crítics i no superficials davant els fets que ens envolten, haurem de concloure que cap demòcrata no hauria de donar tractament d’heroi a Otegi. No basta, doncs, que ara es declari “amic dels catalans” perquè nosaltres oblidem que va ser gent com ell que va fabricar a Euskadi una societat irrespirable.

Antoni Puigverd tampoc no ho oblida. Sap, en efecte, que la memòria no ens ha de dur necessàriament a la revenja, però sí que pot i ha d’ajudar-nos a fixar la realitat. Perquè Arnaldo Otegi era diputat quan, aquell 12 de juliol de 1997, ETA assassinava vilment el regidor popular Miguel Ángel Blanco i tota –bé, tota no, però sí un gruix molt important- de la societat basca es revoltava contra aquell crim que marcà un punt d’inflexió que, quinze anys més tard, ha acabat amb ETA, arraconant-la i fent-la inoperant, encara que aquesta mai no hagi reconegut els seus errors ni s’hagi penedit públicament de cap de les seves barbaritats. Dic, per tant, que Otegi era diputat i mesos després va accedir al lideratge de Batasuna, però mai –ni aleshores ni ara- va demanar clemència als jerarques etarres ni tampoc va condemnar l’assassinat.

Té, doncs, les mans netes? És suficient que nosaltres creguem que la sentència que el va condemnar va ser innecesaria perquè posem ara Otegi en el pedestal arraconant el sempre necessari exercici de memòria?

Puigverd entra a fons en el quid de la qüestió, que ell duu més enllà per reflexionar finalment sobre la fragilitat del castell democràtic que hem construït sobre arena pel fet de no haver assumit mai el passat coratjosament i, sobretot, perquè ningú mai no ha estat capaç de, assumint-lo, demanar perdó.

Fins que no va veure clar que l’Estat guanyava –escriu Puigverd-, Otegi no va fer el pas. No és, doncs, un pacifista. Només que va ser el més intel·ligent d’entre els seus: el primer que es va adonar que ETA, vençuda, es convertia en un pes mort per als abertzales. Otegi és, doncs, siplement, un pragmàtic enmig d’una legió de fanàtics.

La seva actitud moral s’assembla per tant a la dels pròcers franquistes que, en la transició, van avalar el canvi de la dictadura a la democràcia. Ells tampoc no van demanar perdó. També van pujar-se al carro de les llibertats democràtiques per pragmatisme.

Escriu Puigverd: “A finals dels setanta, al País Basc i a la resta d’Espanya, les víctimes del franquisme (milions de famílies) van haver d’acceptar la mutació democràtica dels seus torturadors i de tants alts càrrecs del dictador. Tampoc aleshores, en la transició, els franquistes van demanar perdó (i tampoc en van demanar les esquerres per les barbaritats del 1936). La nostra democràcia no es va construir sobre la reconciliació, sinó sobre l’oblit.” Vet-ací que es demani qui serà el primer que, atrevint-se a desafiar els seus, regalarà concòrdia als adversaris.

Escric aquest article de diumenge quan encara no sé què succeirà amb la investidura de Pedro Sánchez a pesar que no és difícil predir que, si no canvien substancialment i inesperadament les circumstàncies que avui contemplem, després del “no” a la primera votació, el més probable és que seguim sense president de govern i, per tant, amb una situació d’interinitat que amenaça perllongar-se.

No és, però, la meva voluntat predir què passarà i sí, en canvi, m’importa ressaltar un aspecte sorprenent del pacte de governabilitat que, en un acte extremadament solemne (com si això fos suficient per fer-lo operatiu), van signar Sánchez i Rivera al Congrés dels Diputats.

S’hi diuen moltes coses, al pacte, però com en aquell agre debat que van mantenir Rajoy i Sánchez durant la campanya electoral, sorprèn ara que un dels principals problemes que té el país -em refereixo al desafiament a l’estat de Dret que protagonitza Catalunya-, amb prou feines s’hi remarqui.

A aquell debat, Rajoy i Sánchez també hi passaren de puntetes a pesar de la insistència del moderador Campo Vidal. Només hi van dedicar dues o tres frases, com si aquella qüestió, que teòricament podia unir-los, els cremés els dits. Quelcom semblant succeeix ara en aquest acord de mínims que han signat Sánchez i Rivera. Tots dos s’omplen la boca dient que el pacte és una garantia contra la ruptura d’Espanya (a pesar que la senyora de Cospedal segueixi atiant el fantasma de la por i asseguri que el pacte PSOE-C’s no garanteix aquesta unitat), però el cert és que, si bé l’acord la vol blindar, no aborda el problema real en el sentit d’arbitrar una resposta constitucional que doni una sortida adequada al descontentament força generalitzat que hi ha a Catalunya. O el que és el mateix, per tendir ponts entre les actuals posicions irreconciliables i cosir l’esbrell que s’ha fet en el teixit de la pell de brau.

Sánchez i Rivera (com també Rajoy) han sortit indefectiblement en defensa de la legalitat. ¡Constitución, Constitución, Constitución! Cosa lògica, però sembla que a hores d’ara ja haurien de saber que els problemes no es resolen només amb la defensa numantina del statu quo, sinó maldant per trobar solucions imaginatives. I res d’això s’observa al pacte per a la governabilitat, la qual cosa significa que, de fer-se efectiu aquest hipotètic govern de Sánchez amb el suport de Rivera, el greu problema que representa Catalunya per al conjunt de l’Estat espanyol seguiria essent el mateix i, per tant, un problema sense resoldre.

És possible que algú em digui que l’afirmació que es fa a la pàgina 65 del document que recull l’acord, on es parla d’ “oposar-se a tot intent de convocar un referèndum amb l’objectiu d’impulsar l’autodeterminació de qualsevol territori d’ Espanya” és el camí que ofereixen Sánchez i Rivera, però aquesta formulació negativa no representa cap solució, ja que no enclou cap intent de trobar una resposta i una sortida a la situació actual d’enrocament.

D’altra banda, cada dia que passa, els intents de solució seran més difícils pel fet que Rajoy ha afrontat sempre aquest problema des de la més absoluta passivitat i ha preferit traspassar-lo al Tribunal Constitucional que, com a intèrpret que és de la Constitució, no té cap marge de maniobra, ja que, en democràcia, les maniobres polítiques són competència exclusiva del Parlament.

És cert que, a la sentència de 13/2008, aquest Tribunal Constitucional es pronuncià contràriament la formulació de referèndums consultius sobre determinades qüestions com, per exemple, la independència de Catalunya. Però som molts els juristes que no compartim aquest plantejament i que, com molt bé raonava el catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós, pensem que en aquesta sentència el Tribunal Constitucional es va inventar uns límits que no marca el text de la Constitució. I entenem, per tant, que en algun moment els representants del poble sobirà haurien de recordar als magistrats que és als legisladors a qui es deu deferència en la presumpció de constitucionalitat de les seves decisions normatives.

Llàstima que la covardia dels polítics espanyols per afrontar aquest problema real els impedís de donar veu als catalans quan un 80 per cent dels parlamentaris autonòmics reclamaven el dret a decidir, i haurien acceptat de dur a terme un referèndum consultiu, legal i acordat. (Recordeu que al Regne Unit i al Canadà van anar encara més lluny acceptant un referèndum vinculant).

Jo puc comprendre el posicionament de Rivera contrari al referèndum perquè -no ho oblidin- el seu partit va néixer a Catalunya fa 10 anys amb l’únic objecte d’enfrontar-se radicalment al nacionalisme, molt abans que aquest nacionalisme hagués donat el pas al sobiranisme i a l’independentisme. Vull dir amb això que Rivera du el jacobinisme centralista a l’ADN. Però no hauria de ser així en els socialistes. Menys encara en els socialistes del PSC que, amb Iceta van cometre l’error (mortal per a ells) de renunciar al dret a decidir i, per tant, al referèndum que havien assumit com una qüestió essencial i pròpia.

Avui, però, mentre Podemos (i en Comú Podem) consideren que un referèndum sobre Catalunya no seria una tragèdia sinó una oportunitat per reformular el projecte d’Espanya, el socialisme oficial és incapaç d’intentar una operació que s’arrisqui a convèncer els catalans perquè no marxin. I que no s’enganyi ningú: no hi haurà un veritable “govern del canvi” a Espanya que no inclogui també un canvi de perspectiva sobre el procés català.

Curiosament, una de les veus que amb més encert i independència de criteri va demanar aquest referèndum va ser el catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, de gran predicament en el partit de Rivera, però a qui ningú no va fer cas. “El més factible que se m’acut -deia en un article de 2012- és activar el tipus de referèndum previst a l’article 92 de la Constitució, segons el qual “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans”. Ell, per tant, també es mostrava en desacord amb la sentència esmentada del Tribunal Constitucional.

De Carreras parlava aleshores d’un referèndum consultiu, per tant, jurídicament no vinculant per als poders públics, que havia de ser autoritzat pel Congrés, proposat pel president del Govern central i convocat pel Rei. Però ni això va ser possible, perquè els polítics espanyols seguiren pensant que el més rendible per a ells era de seguir tancats en banda i deixar que la qüestió catalana -que alguns, despectivament, denominaven el suflé català– es desinflés.

Però no s’ha desinflat. I avui, crescut el sobiranisme, temo molt que aquest referèndum consultiu ja no serà acceptat pels partits nacionalistes. Cada dia que passa tot serà, per tant, més difícil i això fa que no s’arbitrin solucions. Però el silenci, o si tant voleu, l’escassa referència que trobem als programes de govern en relació al procés que ha endegat Catalunya per la independència és un mal símptoma, perquè demostra que cap dels qui intenten fer-se amb el poder és capaç d’afrontar la realitat. I mentrestant, el problema segueix i la qüestió degenera.

Com ha dit irònicament Enric Juliana, Catalunya s’està convertint en el gran implícit de la política espanyola. Ho condiciona gairebé tot, però en els moments més delicats esdevé innominable.

Una de les grans atraccions polítiques del passat cap de setmana ha estat, sens dubte, la visita a Madrid de l’exministre d’economia grec, Iannis Varufakis, amb míting inclòs, sempre vorejat per joves polítics de Podemos o d’Esquerra Unida que voldrien emular-lo, encara que això no sigui fàcil de fer.

Varufakis té tot el que es demana a un líder polític: és atractiu, intel·ligent, educat, parla l’anglès gairebé com un nadiu, atreu les multituds amb la paraula (fins i tot els qui no entenen l’idioma que parla –que a Espanya són molts-), està convençut de posseir gran part de la veritat i, més encara, creu (i assegura) que tots els altres són incompetents, mentiders i falsos.

No és una exageració per part meva, això que dic, perquè el grec ha carregat contra les institucions europees i, sense embuts, les ha acusat de mentir i d’ “amenaçar els països més febles” amb treure’ls de la Unió. Segons ell, la Troika ha infós “la por a Espanya i Portugal”, i nosaltres -portuguesos i espanyols- hem donat massa credibilitat a aquesta gent tan poderosa. Segons ell, nosaltres pensem que els polítics de Brussel·les són competents quan aquests, assegura, “no tenen ni idea [se suposa que d’economia], i estan actuant de manera incompetent”. Paraules que, dites en to de míting, van provocar el deliri del públic madrileny que l’escoltava.

Varufakis raona aquesta incompetència afirmant que Europa no va predir mai el col·lapse financer a què es va veure abocada, i explica que, quan aquest arribà, aleshores els polítics europeus es “van morir de por” i descarregaren la seva ràbia contra els països més febles. És a dir sobre nosaltres.

No són paraules menors ni de baix to, les de l’exministre grec, el qual pronosticà que “Europa s’està desintegrant, s’està morint”, i potser per això va fer una crida als partits europeus –a la gent d’aquesta Eurozona que “s’ha convertit en una comèdia”- per “crear unes brigades internacionals solidàries” que estiguin en condicions d’actuar. I com que l’home estava llençat i tenia un públic fidel que demanava joc dur, no s’estigué de llençar una consigna amb una gran càrrega de profunditat, i  evocà aquell eslògan comunista que es va fer famós a la defensa de Madrid el 1936: ¡No pasarán!, frase que va ser corejada amb entusiasme per tots els qui l’escoltaven, enardits i convençuts que estaven davant d’un nou líder, potser del gran líder europeu de la contra, un home que deixa petit Pablo Iglesias, tot i que aquest l’iguala en autoestima i fatxenderia, ja que no perd l’ocasió de perdonar-nos la vida i dir-nos als pobres mortals què hem (i hauríem) de fer.

No hi ha dubte que la dictadura dels mercats –d’aquest nou déu sense entranyes que avui adorem mansament i obstinada- explica que una gran part de la gent –la que ha sofert de manera més dura i directa les conseqüències de la injustícia social- intenti rebel·lar-se contra uns partits que, majoritaris a Europa, dirigeixen la política econòmica com si no hi hagués alternativa possible als seus plantejaments. En aquest sentit, doncs, es comprèn que sorgeixin partits i posicionaments polítics que vulguin construir el món a partir d’una nova manera d’entendre l’economia. De fet, Iglesias i Varufakis són fills d’aquesta manera de concebre la realitat. Però també hi ha altre gent compromesa amb la justícia social que no combrega exactament amb aquestes consignes, com per exemple el primer ministre de Grècia i líder de Syriza, Alexis Txipras, que es va veure forçat a treure del poder Varufakis, o com el primer ministre de Portugal, António Costa, que ha foragitat la dreta del poder sense optar, però, per aquesta mena de llenguatge. Potser són més humils, potser són més respectuosos amb el pensament dels altres, potser toquen més de peus a terra, no ho sé. Però tinc la impressió que aquestes persones serien incapaces de dir que els espanyols “vivim terroritzats” per la Troika, tot i ser conscients de la necessitat peremptòria d’un canvi. I confio que també serien incapaces de promoure l’organització d’unes noves “brigades internacionals per poder dur la democràcia a Europa”. Però… què entén aquesta gent per democràcia? Només la que els situï a ells en el govern?

Deu ser això, segurament, perquè no és fàcil interpretar d’altra manera l’afirmació de Varufakis quan assegura que “el fonamental és que hi hagi un Govern democràtic i que hi hagi democràcia”, frase que podríem acceptar fins i tot els qui no compartim la seva manera de veure les coses, però que ràpidament adquireix un altre interpretació semàntica quan, interpretant l’exministre grec, l’eurodiputat de Podemos, Miguel Urbán, crida –i ho fa al costat de Varufakis- a desobeir la Unió Europea i ens anima a construir una “nova Europa a través de la desobediència civil.”

Per poc que escoltem Iglesias i la gent de Podemos (una gent decidida a foragitar de les més altres magistratures de l’Estat les persones que no comparteixin la seva visió progressista del món), sembla que la democràcia només serà respectada quan tots ens pleguem als seus plantejaments, convençuts que “extra Ecclesiam nulla salus”, o el que és el mateix: que fora de la seva política no hi ha salvació.

¿No és això que ha volgut dir a Pedro Sánchez l’eurodiputada d’Esquerra Unida, Marina Albiol, quan ha advertit el presidenciable de la impossibilitat de pactar a Europa les polítiques d’austeritat amb la dreta (entenent, és clar, per dreta no sols la senyora Merkel, i la Troika, sinó també polítics com Hollande, Renzi i tants altres socialdemòcrates que, allunyats dels postulats conservators o neoliberals, no contemplen, però, la possibilitat d’imposar una política com la que volen Podemos, Varufakis i Esquerra Unida? Que pretenen exactament exigint al PSOE que sigui capaç de “replantejar la democràcia” per treure Europa d’una via que –¡no pasarán!- durà, segons ells, el continent al col·lapse i beneficiarà exclusivament “l’extrema dreta, els anarquistes (sic) i els partidaris de Le Pen”?

Segurament té raó Alberto Garzón quan assegura que el propòsit del diàleg entre els partits d’esquerra que intenten construir un nou govern ha de ser d’ “avançar en acords que permetin una alternativa clara al Partit Popular i a les seves polítiques regressives i corruptes”. Però és realment acceptable aquesta alternativa que proposa “replantejar la democràcia” en els termes que ells ho fan?

Què cerquen amb aquest plantejament? ¿Cerquen –com deia el programa de “Govern del Canvi” elaborat per Podemos (que a darrera hora ha estat lleugerament modificat)- que els alts càrrecs del poder judicial hagin d’estar “compromesos amb el seu programa de govern? ¿Pretenen que els principals càrrecs de les institucions econòmiques i fiscals, de justícia, de seguretat, d’educació i cultura, del cos diplomàtic o de ràdio i televisió els siguin fidels i obtinguin el seu vistiplau ideològic?

Quina diferència hi ha entre aquest tipus de propostes i aquell “centralisme democràtic” que defensava el PCUS soviètic i imposava després als partits satèl·lits del Comintern als anys trenta del segle XX? ¿Pot el PSOE de Pedro Sánchez acceptar aquesta mena d’imposicions només per foragitar del govern Mariano Rajoy i construir una alternativa política a l’actual?

Elias Canetti deia que la humanitat només està indefensa quan no té experiència ni memòria. I és, precisament, aquesta anàlisi del passat, del record conscient, l’únic mètode que ens pot garantir que no repetim en el futur els mateixos errors en què van caure generacions anteriors a la nostra.

La Il·lusió de crear un món nou, la creença que, a la fi, algú ha trobat la pedra filosofal per treure el món (l’Estat, el país, la regió, el municipi) del marasme on ens han dut els altres, de ser la solució a tots els mals no és nou (i amb això no cregueu que vull fer una definició de la gent que dirigeix Podemos, encara que no s’allunyaria gaire de la realitat).

D’aquesta manera de pensar, al llarg de la història n’han estat protagonistes persones i partits que, emmirallats en la pròpia imatge, convençuts de trobar-se entre els elegits per la fortuna, han dut la humanitat a situacions més que problemàtiques, fins i tot a experiències de naturalesa totalitària (penseu, per exemple, en els feixistes o bolxevics), perquè només ens pot salvar d’aquest perill el fet que –torno a Canetti- ens parapetem en l’experiència i aprofundim en la memòria, que ben aviat ens duran a una conclusió, que ja apuntava diumenge passat en referir-me al pensament de Gabriel Magalhães: el món que vivim és un món complex, és un món que no té res d’unívoc, és un món que ve marcat profundament per la diversitat. I això significa que, només si som capaços de copsar aquesta diversitat –i de respectar els drets i els deures dels homes i dels col·lectius- que se’n deriva, podrem trobar solucions viables. No miraculoses. No excepcionals. Només viables.

El filòsof Josep Ramoneda, parlant de l’esperit d’Europa (Qüestions de vida cristiana, 253), ens remarca la volatilitat que sempre ha mostrat el mapa europeu –basta que penseu en el segle XX-, la indefinició d’aquest a mesura que ens apropem a l’est, i la petitesa dels seus encontorns, per més que nosaltres sempre hàgim cregut que Europa és el centre de l’univers. I per damunt de tot, ens remarca la complexitat d’aquesta terra. “Terra gastada, escriu, una vertadera trama de nacions i estats-nació, amb un seguit de fronteres carregades de memòria i de conflictivitat. Trama que es complica amb dos factors que traspassen les fronteres que dibuixen els mapes i que estan en ple apogeu: el factor religiós i el factor migratori.”

Avui, en efecte, i a pesar que cada dia s’eixamplen entre nosaltres els col·lectius que voldrien fer de l’integrisme religiós, cultural i racial una frontera que barrés el pas a l’altre, és a dir del que no pensa, ni sent, ni vol el mateix que volen aquests col·lectius, a pesar, doncs, d’aquest sentiment cada cop més estès, Europa –el nostre món- és i serà (i ho serà cada dia més) un món complex i fonamentalment divers. “A Europa, escriu Ramoneda, la diversitat li és estructural”. Més encara, contràriament al que molts pensen o han pensat (i voldrien que fos), avui no trobem a Europa un sol principi fundador i unificador. “Ni Gràcia, ni Roma, ni el cristianisme, ni la Il·lustració [ho son. Europa] , assegura Ramoneda, és un precipitat de capes històriques.”

Certament que el cristianisme (amb totes les seves divisions internes) va tenir un paper clau en la configuració i desplegament d’aquest continent, però també la Il·lustració que, nascuda al sí d’una societat netament cristiana, va contradir aspectes que fins aleshores eren clau en el pensament cristià europeu, ja que fou, precisament, la Il·lustració que substituí Déu per la raó com a eix del coneixement humà. En efecte, foren els il·lustrats –molts dels quals mai no van deixar de ser cristians, els primers que van reconèixer que els homes disposem d’un instrument adequat per al coneixement, que permet la democratització de la veritat, fins aleshores revelada i, per tant, absoluta, objectiva i administrada exclusivament per l’Església. La veritat no és ja –des de la Il·lustració- un privilegi dels dipositaris de l’oracle o de la revelació, sinó que està a disposició d’aquell que, en l’ús correcte de la seva raó, utilitzi els mitjans necessaris per trobar-la.

Aquest canvi és fonamental, radical en la configuració de l’Europa moderna, ja que sotmetia totes les creences i conviccions al sedàs de la crítica. I això era nou. Nou del tot.

Doncs bé, Ramoneda desplega aquest pensament fonamental per entendre el món d’avui i observa que Europa és el resultat d’un procés de desmitificació d’aquest món. És el pas que va d’un univers màgic a un univers racional. Un procés, diu, que es tradueix en l’acceptació de la possibilitat del coneixement sobre base estrictament humana (ciència i filosofia), i l’afirmació de la capacitat de l’home de transformar el món per l’acció: pel treball, la tècnica i la política.

Curiosament, aquest pas no està, però, exempt de problemes, i més d’un cop l’home ha volgut substituir aquell Déu revelador i font del coneixement per altres déus teòricament fonamentats en la raó, però que no ho són. Sense anar més lluny, el supòsit que els agents econòmics actuen racionalment i tracten de maximitzar els seus objectius a través del mercat, escriu Ramoneda, deriva amb summa facilitat en ideologia dominant, i aquest eufemisme anomenat mercats (sempre en plural) esdevé un déu tan inefable com els altres, que, sense rostre, té capacitat normativa sobre les institucions i sobre les persones, substituint les antigues ideologies i creences.

El futur d’Europa exigeix, per tant, alguna cosa més que la dictadura dels mercats. Exigeix a ulls clucs la política, una política que, fonamentada en l’experiència i en la memòria, sigui capaç de pensar en les persones, en els col·lectius humans que configuren la societat europea actual; persones i societats que –mai no ho oblidem- mostren com a distintiu bàsic la diferència. Només, doncs, si, des de la política, som capaços d’articular la diferència, es podrà albirar un món més habitable.

Suposem, doncs, que acceptem que no són tan sols els mercats que marquen el futur de les nostres vides, de la mateixa manera que vam acceptar que fos la raó que regís les nostres conductes. Suposem, doncs, que hem decidit que sigui la política exercida en un marc democràtic i respectuós (el que sap cultivar la diversitat i es mostra, per tant, obert al pensament racional i a la crítica) la que configuri la nostra manera d’actuar. Sens dubte que això ens ajudarà molt. Però si ho fem, per poc que intentem desxifrar el món en què vivim –i ara baixo a la realitat actual espanyola-, per poc que analitzem dels polítics que han d’administrar la indiscutible diversitat que presenta avui el Parlament espanyol, fracturat com mai des de 1978, ens adonarem de seguida de la gran irracionalitat en què sembla que s’hagin instal·lat una gran majoria dels polítics que ens representen.

Puigvert ho raonava fa pocs dies des de les pàgines de La Vanguardia. Encarem, deia el pensador gironí, els nostres afers col·lectius pendents de l’arbre de la política polititzada, que no ens deixa veure l’amenaça del tsunami que es projecta sobre tot el bosc mundial. Dos fets més o menys anecdòtics de Madrid –la llista dels carrers suposadament franquistes i la detenció dels titellaires– demostra que les dues Espanyes continuen vivament enfrontades en un plet fratricida que fa més d’un segle que dura. Per si fos poc, la situació econòmica ha fragmentat generacionalment aquestes dues Espanyes en quatre: partits nous i vells. Finalment, la tercera Espanya, que representa Catalunya, és expressió d’un plet irresolt des del segle XIX. Mentrestant, ens barallem per abatre l’altre cadascú a la seva manera, incapaços de trobar una solució integradora, que hauria de passar pel reconeixement d’aquest altre i per l’assumpció de la nostra complexitat. O el que és el mateix, de la nostra diversitat.

La Fundació Joan Maragall ha dedicat a Europa el seu darrer número de “Qüestions de vida cristiana” (253) sota un títol ben suggerent: “Europa: trobar l’ànima”, que recull el text d’una conferència que l’escriptor i professor de la Universitat de Beira Interior, a Portugal, Gabriel Magalhães, va fer a Montserrat sota el títol “L’Espiral espiritual. Assaig sobre el sentit de la fe cristiana en la història d’Occident”.

Recordo que em vaig referir a aquest pensador catòlic en un article publicat fa gairebé un any (22.03.15), perquè sempre m’han semblat riques i suggerents les idees d’aquest professor de literatura que coneix molt bé la realitat espanyola –ha viscut a Euskadi, Galícia i Salamanca-, que acaba de publicar un llibre titulat, precisament, “Los españoles” (Elba Editorial) en el qual filtra, des d’una prudent distància, el que observa del nostre país.

Gabriel Magalhães diu que Espanya és un sistema de tensions, cosa que reafirma el que deia en aquell text que jo vaig comentar l’any passat quan assegurava que Espanya tenia un problema pendent amb la Veritat a causa d’haver fet la seva transició ajornant problemes de fons. “La transició –escrivia aleshores Magalhães- va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència.”

“Renovar el seu pacte de convivència” era, doncs, allò que ens suggeria per abraçar –cercar, si més no- la veritat; o si ho volem dir d’una altra manera, per copsar la realitat del nostre país, que –assegura Magalhães- només podrem besllumar si som capaços d’albirar les diferències.

A “Los españoles”, Magalhães exposa una d’aquestes diferències que Espanya no sembla capaç d’advertir (o que si l’adverteix, no vol assumir ni acceptar): la que afecta a les diferents llengües que es parlen al llarg del seu territori. “És un drama –escriu- que el català no sigui sentit per tothom com una llengua de tothom. A Catalunya (i el mateix podríem dir de les Illes Balears i València) hi ha una enorme generositat amb el castellà que no és recíproca i que seria enormement útil. No hi ha espanyol que no senti la Sagrada Família o Gaudí com a propis, per què no la llengua?”.

Magalhães suggereix que les escoles espanyoles haurien d’afegir al seu cos acadèmic l’ensenyament de català, eusquera o gallec (s’imaginen?). “És important que tot espanyol sàpiga que pau significa paz”, diu. Per tant, lingüística i intenció. “Seria senzill perquè Espanya és un país molt reglamentari. Quan s’entengui que les llengües són de tothom –augura– el problema s’acaba”.

És més: “La solució al problema espanyol són les paraules, les llengües. Qui ho comenci haurà començat la solució”. L’ús partidista de la llengua ha estat, assegura Magalhães, un “error tràgic” de la política espanyola, però l’error “més gros” va ser “pensar que l’espanyol seria el gran idioma” del món, cosa que va dur a menysprear –menystenir, no reconèixer, insultar– les seves llengües minoritàries.

Ell detecta aquí la punta de l’iceberg d’una incomprensió desigual, a partir de la qual s’estableix una creixent divergència que s’ha traduït en aquest 48% dels vots que a les últimes eleccions van optar a Catalunya per la independència. “Les coses canviarien si a Catalunya la pertinença a Espanya no es veiés com una limitació sinó com una possibilitat”.

Abans d’exposar el pensament de l’escriptor portuguès sobre el gravíssim problema que per a Espanya representa el fet que molts espanyols siguin incapaços de copsar –i valorar degudament- la diversitat lingüística, m’he referit a la conferència dictada a Montserrat perquè és en aquesta on, després d’estudiar els valors cristians que ell detecta a la cultura occidental (la llibertat, la dignitat humana, la convivència, etcètera) fa una pausada reflexió que m’ha sobtat i que, certament agosarada i amb un remarcable perill de no ser interpretada bé, explica per què ens costa tant d’entendre la “diferència”, aquesta que, per posar un exemple recent, nega el senyor Albert Rivera quan reclama –i amb ell el seu partit- una igualtat absoluta de drets i deures, de règim jurídic i d’organització territorial per a tots els espanyols sense distinció.

Magalhães es refereix a la igualtat i, conscient que trepitja un camp de mines, assegura sense embuts, que aquesta no és un valor cristià. “Ho diem i nosaltres mateixos sentim angúnia del que hem dit –reconeix-. Però, en realitat, la mentalitat cristiana s’articula amb el respecte infinit, l’estima per la diversitat humana. En la paràbola dels talents, tots són milionaris, però cadascun ho és a la seva manera. La diferència és per al cristià el veritable rostre de la riquesa humana”.

Magalhães és conscient del que diu i de com fàcilment el poden posar als peus dels elefants per aquesta afirmació, més encara quan, des de Plató i Aristòtil, hem assumit que el tracte just dels homes implica la igualtat d’aquests davant la llei. Més encara, quan hem assumit que l’essencial en l’exigència d’igualtat és que els homes siguin tractats de manera igual encara que tots ells siguin diferents.

Tanmateix, Magalhães insisteix: “Si reflexionem una mica, ens adonem que el valor de la igualtat ha creat problemes immensos a Occident. Per exemple, en la nostra Península aquest imperatiu igualitari bloqueja la convivència perquè, a Ibèria, tots som diferents, i la manera de relacionar-nos s’ha de basar en el reconeixement d’aquestes diferències. Però, com reconèixer-les, com construir un cos de dret que reconegui i refermi aquestes diferències si, oficialment, tots som iguals?”

Probablement, aquest és el repte que hauríem d’afrontar: saber construir la diferència sense trencar el principi d’igualtat que –no ho oblidem- no significa uniformitat i, per tant, comporta la possibilitat de contemplar les diferències.

Aquesta és la causa que la jurisprudència (aplicació de la llei als casos concrets) hagi introduït una interpretació del principi d’igualtat en el sentit que, si vol mantenir el principi superior de la justícia, ha de tractar igual als iguals però desigual als desiguals. Certament que la Declaració Universal de Drets Humans i, sens dubte, la Constitució, contemplen el dret de tots els homes a néixer lliures i iguals davant la llei, però són precisament les diferències entre els homes que exigeixen sovint un tractament desigual d’aquests.

Això resulta fàcil d’entendre –fins els neoliberals sembla que ho entenguin (encara que els costi)- quan es tracta d’imposar una càrrega fiscal més gran als rics que als pobres, ja que aquesta desigualtat de tracte davant la llei es justifica per un interès superior: la justícia social. Però, curiosament, als neoliberals i als campions de la igualtat a què m’he referit abans, els costa –i com!- reconèixer el valor igual de les llengües d’un país i, per tant, la necessitat d’un tractament jurídic desigual en favor de les més dèbils per tal de reequilibrar (com en el cas dels impostos) els drets dels ciutadans que les parlen.

Sap Magalhães –i jo també en sóc conscient- que aquest és un tema escabrós que, en tractar-lo, per més que ho fem amb dignitat i respecte, sempre tenim la impressió de caminar sobre les brases. Però jo ho volia intentar, si més no per convidar-vos a repensar la problemàtica que genera el binomi igualtat/diferència. I si ho feu, observeu una cosa curiosa: ben sovint, sempre que es proclama axiomàticament la igualtat com a principi absolut i immutable, hi ha algú (o alguna cosa essencial) que sol deixar de tenir dret a l’existència.