La Malscène

by

El passat 24 de desembre, Renaud Machart publicava a Le Monde un excel·lent article sobre una matèria que, com alguns dels meus lectors saben (encara que en aquest bloc de notes no n’acostumo a parlar), m’apassiona: em refereixo a l’òpera.

L’article venia arran de la publicació d’un llibre, “La Malscène” (La Mala escena) (Fayard, 2005), del que n’és autor un novel·lista i musicòleg força conegut a França: Philippe Beaussant. Machart en destaca una frase cridanera: “Ens fan malbé el teatre, ens fan malbé l’òpera. La posada en escena ha esdevingut totalitària i l’escenògraf un dictador (…) Sovint xiulem els malfactors que pul·lulen a l’escenari a cop de milions d’euros. ¿Ens arribaran a comprendre? No n’estic segur. Aleshores cal que els escridassem encara més fort. El públic sempre té raó.”

És evident que el debat està servit. Beaussant parla, sense nomenar-les, de dues mise en scène d’Aix-en-Provence del passat estiu que foren molt contestades pel públic: la de Cosi fan tutte, de Mozart, que duia la signatura de Patrice Chéreau, i la de L’incoronazione di Popea, de Monteverdi, signada per Klaus Michael Grüber.

Machart, si bé comparteix una crítica genèrica a certes posades en escena extravagants (“és difícil –diu- acceptar unes joves pelant patates en un primer pla mentre s’explica la terrible història de Medea i de Jason, el sofriment i la mort”), ens alerta, però, davant la crítica sistemàtica a les innovacions i ens recomana de no caure en una contestació anecdòtica basada en plantejaments arquetípics.

Val a dir que la seva recomanació em sembla sensata. De tota manera, i sigui com vulgui, tot i la importància que cal donar a l’escenografia (que en té), l’argument que em sembla definitiu per a criticar una òpera és el musical, perquè a l’òpera hi ha una regla immutable: la pitjor de les escenografies s’oblida quan el cant és bo, però la més subtil mise en scène mai no salvarà una òpera que fracassi en la qüestió que afecta a la música i al cant.


%d bloggers like this: