Josep Maria Quintana

Dissabte passat em va entrevistar Pere Estelrich en el seu magazine d’IB3 Ràdio, i em demanà si no parlaria del Nadal en el meu bloc. Li vaig respondre que no, perquè no hi acostumo a parlar de coses personals, ans prefereixo contemplar des d’allí la realitat del món que m’envolta.

Potser no m’hi vaig pensar prou, perquè també el Nadal forma part d’aquest món que ens envolta, un món que estimem i odiem a l’encop, però que és tot el que nosaltres posseïm perquè, fora del món, la nostra vida no és possible.

És cert que entorn del Nadal hem construït un món tot fet d’aparences i de llocs comuns, un món que aprofita el negoci per fer més negoci i aconseguir que consumim més que mai. No ho negaré. Els homes sabem vestir tan bé les coses que, entorn del naixement en la indigència d’un “petit minyonet, ros i blanquet” (com diu la nadala), construïm la festa suprema del negoci i de la despesa sense nord. De fet, avui, abandonat el sentit religiós del Nadal, tornem als valors pagans i ens costa poc d’abandonar-nos a la disbauxa. De tota manera, el Nadal, ultra el sentit religiós que pugui continuar tenint per a la gent que creu, és un motiu impagable per reunir la família. Jo comprenc que, com escriu Pedro J. Bosch en el seu darrer article, el Nadal es pot traduir fàcilment en “una sobredosis de reuniones familiares que puede acabar en corrosivo hastío”. No dic que no, perquè aquest perill hi és, però la veritat és que jo avui només penso que tots els meus fills han tornat a casa a celebrar el Nadal, i que podré tenir en braços (“servar”, com diem a Menorca) aquest petit bé de Déu que és en Pau, un nét que encara no té cinc mesos i que em somriu quan li faig una carícia. I això és suficient per sentir-me ple de goig i creure que el Nadal continua essent un miracle.

He llegit les intervencions que, en el Congrés dels Diputats, es van fer en defensa de la proposta d’Estatut de les Illes Balears que s’havia de sotmetre a votació. Òbviament, les intervencions dels dos grans partits majoritaris (PP i PSOE) havien de ser favorables a l’aprovació, perquè hi havia unanimitat respecte del text. És ben curiós, però, que en la intervenció de la vicepresidenta del govern, senyora Fernández de la Vega, i en la de la diputada conservadora, senyora Salom, les paraules –gairebé les mateixes paraules- tinguessin un contingut semàntic força diferent.

Mentre la senyora Fernández de la Vega (PSOE) ressaltava la bondat d’un “Estatuto distinto, adaptado a los nuevos tiempos, que va a dar respuesta a las necesidades de los ciudadanos”, i assegurava que “las reformas estatutarias son necesarias y no rompen nada”, la senyora Salom (PP) ressaltava que aquest estatut implicava“consenso, sentido común e integración, con voz propia, en el modelo común de España”. Ambdues deien, doncs, el mateix, i semblava que estaven d’acord amb la bondat del nou estatut, però mentre el sentit del discurs de Fernández de la Vega conduïa a la idea que totes les reformes que s’han endegat fins ara no rompien aquesta unitat d’Espanya que tan preocupa als populars, el de Salom volia ressaltar precisament la bondat de l’Estatut de les Balears front a “la confrontacion, las imposiciones totalitarias, disgregadoras y que rozan el ridículo de otros estatutos.”

Calia, doncs, marcar el terreny i deixar l’empremta de la pròpia ideologia. És el valor de la semàntica, aquesta ciència que ens ajuda a comprendre el sentit dels mots.

Encara que ho puguem comprendre, als qui hem viscut en dictadura i en democràcia ens és difícil d’acceptar l’apatia amb què vivim la realitat política del país. I dic que ho comprenem perquè hi ha motius per al desencís, atesa la realitat de les coses, però en el fons és una mica lamentable que siguem tan insensibles a les conquestes que la vida diària ens ofereix.

Faig aquest comentari perquè dijous passat, 21 de desembre, alhora que acabava la tardor, el Congrés dels Diputats aprovava el text del nou estatut per a les Illes Balears, que ara haurà de ser discutit al Senat. Aquesta aprovació ha provocat una fotografia dels diputats que han intervingut en la seva elaboració a la porta del Congrés i alguns titulars de primera pàgina, però poca cosa més. Sembla que ens sigui igual tenir o no tenir un estatut que reguli el sistema de govern a les Balears, i tanmateix no és així, perquè –per malament que ho hagin fet els qui ens governen- l’Estatut ha significat una eina cabdal per a la nostra vida ciutadana: hem tingut institucions pròpies, hem pogut legislar, hem apropat l’administració i hem administrat una quantitat de diners que supera de molt la que, fins a la constitució de l’autonomia, havíem administrat.

Molt em temo, però, que aquesta indiferència d’avui es transformaria demà en irritació si de sobte retornéssim al statu quo ante de 1983, perquè –ho hagin fet bé o malament els qui ens governen, ens agradi més o menys l’estatut que ens hem donat- som infinitament més rics ara que fa vint-i-tres anys, i també ara tenim molta més possibilitat d’incidir en la construcció del futur de la que teníem aleshores. I tanmateix…

Sense abandonar l’esperit crític que sempre hem de tenir en analitzar la vida política, penso que, malgré tout, tenim raons objectives per estar raonablement satisfets. “Cualquier tiempo pasado no fue mejor”. D’això en podem estar segurs, per grans que hagin estat els nostres desenganys i per frustrades que siguin les nostres expectatives.

Vaig escoltar el reportatge telefònic que, dilluns passat, Ràdio nacional, va fer del míting de Jaume Matas davant dels seus seguidors a Mallorca, on parlà del cas Voramar, que ha implicat el processament i la presó preventiva per al batlle d’Andratx, un funcionari del mateix ajuntament i del que era director general d’urbanisme i ordenació del territori de la nostra Comunitat autònoma.

No podia donar crèdit al que sentia quan, seguit de grans aplaudiments, comparà el cas andritxol de presumpta corrupció urbanística amb els atemptats de l’11-M a Madrid, perquè –com assegurava Matas i tothom corroborava amb l’aplaudiment- ambdós casos són una manera indigna de pervertir el resultat electoral.

Així, doncs, segons opina el nostre president autonòmic, tot el que hem conegut fins ara d’aquest cas és un muntatge per foragitar del poder balear el PP i pervertir d’aquesta manera la lliure voluntat dels electors balears.

Que un president digui això i que els seus correligionaris li ho aplaudeixin implica que estem perdent el nord, que som incapaços d’assumir els errors propis i que no dubtem a l’hora de confondre els ciutadans, per molt que això vagi contra tota norma deontològica. I dic això de la manera més suau possible, perquè si el que insinua Matas fos cert, implicaria que el ministeri fiscal i la judicatura han comès prevaricació i que, per tant, a consciència, actuen contra la llei amb l’únic objectiu de perjudicar el Partit Popular, que ostenta el poder a les nostres illes.

Hem passat, doncs, del perdó que Matas va demanar el primer dia, un cop va destituir fulminantment el director general, a assegurar que tot el que succeeix no és, sinó, una maniobra política.

Il·lògic i, a més, immoral.

Tot i que el govern d’Espanya ens convida a no perdre les esperances en allò que fa referència a la pacificació del País Basc i a la renúncia d’ETA a practicar la violència, cada dia que passa em sento més pessimista. En primer lloc perquè ETA i els seus seguidors (Batasuna) no són demòcrates, o no ho són de la manera que ho som nosaltres, d’ací que sigui molt difícil que ens puguem entendre de cara a una normalització institucional. En segon lloc, perquè els demòcrates estem dividits. El Partit Popular s’ha enrocat en unes posicions inamovibles i es troba absolutament enfrontat amb la política del govern. I cal reconèixer que és molt difícil lluitar contra la intransigència dels abertzales radicals si els demòcrates també en som, d’intransigents, i no nom capaços de posar-nos d’acord amb els mínims necessaris per abordar els processos polítics que tota negociació implica.

Si el procés encetat fracassa definitivament i ETA romp la treva i torna a matar, el govern (ja sigui del PSOE o del PP) adoptarà novament la lluita policial com a única fórmula d’actuació, i és possible que amb aquesta aconsegueixi reduir els atemptats o, si més no, els efectes, però exclusivament amb la repressió serà difícil aconseguir la pau.

És evident que jo no tinc solucions per a resoldre aquest problema endèmic, i per tant no sóc ningú per donar consells en aquest camp. Però tinc el convenciment que, només per la via de la repressió, la pau no serà possible, perquè són centenars de milers les persones que, al País Basc, comparteixen els objectius d’ETA i Batasuna, encara que en una gran majoria no acceptin els mitjans violents que segueixen aquestes dues organitzacions il·legals.

Fa un parell de setmanes, un columnista del diari Menorca, membre de l’Opus Dei, Carlos Salord Comella, va publicar un article sobre l’homosexualitat a partir de la premissa ja coneguda que “El homosexual no nace, se hace”. El seu discurs em va fer sentir malament però vaig creure que era millor no fer-ne cas i deixar-lo sense resposta. Greu error el meu, que vaig calibrar en la seva magnitud quan, el passat dissabte, dia 16, vaig llegir l’article del meu amic Pedro J. Bosch, sobre “La cuestión homosexual”. Bosch va substituir el seu habitual article en forma de diari per una resposta contundent, respectuosa i alhora implacable des del punt de vista científic i humà.

La subscric de cap a peus i m’hi adhereixo, alhora que vull declarar, amb tot el respecte personal però també amb tota contundència, que sento vergonya de pertànyer a la mateixa Església de la qual forma part el senyor Salord.

El passat cap de setmana, l’escriptora menorquina de Ciutadella, Maite Salord, ha quedat finalista del Premi Sant Jordi amb una novel·la, “Anagnòrisi”. És una magnífica notícia per als qui estimem la literatura (i també per als qui ens estimem Menorca) veure com una escriptora jove de la casa queda finalista d’aquest guardó tan prestigiós de la literatura catalana.

Òbviament no conec l’obra, però me n’havia parlat el meu editor, Isidor Cònsul, quan ens trobàrem a Maó a principis de novembre per presentar “L’estiu de l’anglès” de Carme Riera. M’assegurà que es tractava d’un text molt reeixit i de forta intensitat dramàtica, i no hi ha dubte que deu ser així perquè no és gens fàcil arribar a la votació final d’aquest certamen.

Amb Pau Faner (qua guanyà el Sant Jordi el 1975, i que també ha guanyat tots els grans premis de la literatura catalana, a més del Nadal), Ponç Pons, Esperança Camps (recentment guanyadora del Premi Vicenç Estellés), Joan Pons, Margarida Ballester i Maite Salord, podem assegurar que les lletres de Menorca viuen un dels períodes més dolços de la seva història. D’altra banda, ben al costat d’aquests autors consagrats, hi ha gent jove que s’obre pas en aquest camp de la creació literària, ço que vol dir que el país és viu, encara que sovint ens pugui semblar el contrari, sobretot si observem el món polític on el baix nivell del llenguatge, la pobresa de les idees, l’endogàmia dels partits i el poc interès d’aquests a obrir-se a la societat no conviden precisament a l’optimisme.

Fa molts mesos vaig dedicar una de les meves lletres de batalla a un debat que reiteradament s’està plantejant en el parlament francès, sobre si aquest pot o no legislar per a fixar la “veritat” dels fets històrics. Si no ho recordo malament, jo aquell cop em referia a l’holocaust del poble jueu durant l’època nazi (la “Shoah”), sobre el qual, una llei francesa fixa què va significar, de manera que un investigador o historiador podria ser condemnat si arribés a conclusions que fossin contràries a la “veritat” declarada a la llei.

Avui, en un bloc anònim que m’he trobat, hi ha un comentari curt sobre aquesta matèria, que incideix, però, sobre el projecte de llei de la “memòria històrica” que tracta el parlament i al qual també jo em referia ahir de passada. Us el recomano vivament.

Ahir va fer 30 anys que els espanyols vam aprovar en referèndum i per una gran majoria -el 94,5% de vots positius, amb una participació del 77,72%-, la llei de Reforma Política. Una llei que posava punt final a la legalitat franquista i obria les portes a la democràcia que “en el Estado español se basa en la supremacía de la ley, expresión de la voluntad soberana del pueblo”, segons deia l’article 1, el qual afegia que “los derechos fundamentales de la persona son inviolables y vinculan a todos los órganos del Estado”.

Aquella llei sotmesa a referèndum provocà un gran desassossec entre els qui ens havíem manifestat clarament contra la dictadura i demanàvem la “ruptura democràtica” amb el règim anterior. D’una banda no podíem negar que era una proposta que obria el país a una democràcia formal que semblava autèntica, però ens costava d’acceptar que això es fes pels qui s’havien beneficiat i havien estat compromesos amb el franquisme.

Aquest desassossec va provocar que nosaltres ens abstinguéssim de votar. No podíem votar “no” perquè la llei proposava una cosa que nosaltres volíem. I no podíem votar “sí” perquè el canvi no es feia a partir d’una clara condemna del sistema anterior.

El resultat afirmatiu fou aclaparant i ens deixà tocats, alhora que donava tot el protagonisme a Adolfo Suárez i al partit que immediatament va crear, que guanyà dues eleccions seguides, per a finalment desaparèixer per sempre més. UCD fou un partit circumstancial, un partit per a fer la “reforma” contra els que volíem la ruptura, reforma que ha permès una democràcia sense demanar a ningú credencials ni patents de demòcrata.

A la vista dels anys hem de concloure que els resultats favorables superen els desfavorables, però també és cert que aquest tancament en fals del passat, sense que ningú no condemnés de manera clara el règim franquista, ha fet que arrosseguéssim alguns problemes no resolts que difícilment resoldrà ara aquesta llei de “Memòria Històrica” que proposa el PSOE, la qual, però, no agrada a la dreta, que la troba innecessària i evocadora de fets que s’haurien d’oblidar, i tampoc no agrada als situats més a l’esquerre dels socialistes, que la consideren dèbil i curta d’intencions. Molt em temo, doncs, que haurem de continuar arrossegant els pecats de la transició.