Josep Maria Quintana

És ben curiós que les tècniques del capitalisme hagin estat absorbides per una gent com Al-Qaida que renega de la modernitat. De sobte, Al-Qaida ha esdevingut una marca que admet que sorgeixin “franquícies” arreu del món, les quals s’encarreguen de “vendre” la ideologia de terror i d’expandir “comercialment” el producte de mort que ha creat Ben Laden.

De fet, quan una multinacional –i Al-Qaida és això, una multinacional- canvia de nom, immediatament ha de llançar una campanya de comunicació. I un cop el Grup salafista per a la predicació i el combat (GSPC) d’Algèria anuncià oficialment fa uns mesos que esdevindria “Al-Qaida per al Magrib islàmic” (AQMI), els especialistes de l’antiterrorisme havien de témer el pitjor, tant a Algèria com també a Europa, que és la seva veïna.

Recordeu, a més, que Ben Laden ha dit que calia reconquerir tot el territori de l’Islam, que ell defineix com les terres que es troben entre Jerusalem i l’Al-Andalus”, i valga’m Déu que ha començat la seva tasca!

Els qui segueixen de prop la realitat magrebina, reconeixen que l’activitat islamista ha estat molt intensa aquests darrers mesos, com ho demostren els suïcidis dels tres kamikazes que, fa pocs dies, perseguia la policia marroquí. En aquest sentit, Le Monde ens ofereix les declaracions de l’investigador Olivier Roy, el qual afirma que “ens trobem davant la tercera generació d’activistes, després del FIS (Front Islàmic de Salvació), després del GIA (Grups islàmics armats) i ara el GSPC.” Olivier Roy afegeix: “El model GIA, en reposar damunt la lluita en el camp i la voluntat de constituir un Estat islàmic, no funciona. La nova generació no té cap estratègia d’adhesió de masses, ans s’inscriu en un projecte global, supranacional. Ells són força més ‘moderns’ pel fet que tenen un projecte molt més elaborat. Volen només ferir, per tal d’obtenir el major impacte mediàtic possible.”

Un dels objectius escollits, el setge al govern [d’Algèria], vol constituir un veritable desafiament i una demostració de força. De fet, vol ser també una resposta a la gran demostració militar que està duent a terme al govern algerià des de fa dues setmanes a la regió de Bejaia, a Kabilia. Segons ha declarat un alt responsable dels serveis francesos d’informació, “AQMI correspon a un vertader projecte coherent. Ells volen sobrepassar la dimensió estrictament algeriana de la lluita i prosseguir també una agenda djihadista”.

Certament, Casablanca, Madrid, altre cop Casablanca i finalment Alger són les baules més recents d’una cadena d’atemptats en sèrie que han de ser presos molt seriosament per les autoritats europees (i naturalment espanyoles), perquè no hi ha dubte que l’amenaça existeix. I al món sempre l’han amenaçat els fanàtics i els il·luminats, els qui es creuen cridats per Déu per dur a terme una missió redemptora o salvífica utilitzant la força. Aquest és el cas dels islamistes radicals que atemptaren fa dos dies a Algèria.

Aquest perill –absolutament real- és, ara per ara, força més temible que l’amenaça d’ETA. El terrorisme basc és més conegut de la policia i es troba més controlat. Pot fer mal, no hi ha dubte, però com a mínim, l’exerceixen uns il·luminats a qui morir els fa por. Saben matar per una Euskadi sobirana, però temen morir per la causa basca. Els islamistes no. Aquests no temen la mort, perquè saben que –en morir matant- al cel trobaran la més gran recompensa.

Força sorprès, llegeixo a “elplural.com” les declaracions d’un diputat del PP per València, Joaquín Calomarde, que em deixen bocabadat. Mai fins avui havia llegit unes declaracions tan autocrítiques, d’ací que la notícia em sembli prou remarcable per abstenir-me de dir res i convidar-vos a llegir aquesta anàlisi de la realitat política actual.

El error de la desmesura

Naturalmente, yo quiero hablar principalmente de mi partido, el Partido Popular, y de cómo ha encarado este tramo, tan complejo y apasionante, que va desde la pérdida de las elecciones generales en marzo de 2004 hasta el momento presente. Quiero afirmar, de entrada, que la oposición parlamentaria en un régimen democrático como el nuestro es, antes que otra cosa, un poder del Estado. Lógico si tenemos en cuenta que la oposición mayoritaria del Parlamento forma parte del Poder Legislativo, y, por lo tanto, nada cabe esperar de ella como contrapoder fáctico del Estado. Forma parte del Estado mismo, es Estado.

Muy dignos propósitos
Al comienzo de la presente legislatura el presidente del Partido Popular, Sr. Rajoy, pidió de forma expresa, cosa que le honra, que deseaba una oposición serena, moderada y educada. Eran muy dignos propósitos. El ejercicio de la oposición parlamentaria es complejo. Veamos: por un lado debe controlar la acción del Gobierno (no torpedearla, que eso es otra cosa); es decir, pedir cuentas y razones de los actos del Ejecutivo, y además, presentar iniciativas propias que traten de ir seduciendo a los ciudadanos hacia la opción política que la oposición mayoritaria debe representar: el centro reformista y liberal.

No ha sido bueno
Las cosas, lamentablemente, no han ido por el camino deseado en todo el tiempo transcurrido, y ello no ha sido bueno, ni para nuestro país, ni para el Parlamento, ni para el Gobierno, ni para el principal partido de la oposición. Trataré de explicarme con claridad. En muchos de sus actos, en bastantes de sus pronunciamientos y comportamientos, especialmente en los últimos tiempos, el Partido Popular ha caído en el enorme error del cultivo de la desmesura.

Mala consejera
La desmesura, en política y en la vida, es mala consejera, pues tiende a confundir los deseos con la realidad y ensombrece el discurso propio de la racionalidad por la víscera y el sudor del púgil, convirtiendo, por ejemplo, las sesiones de control al Gobierno, en algaradas más propias de película del oeste, que de la Cámara de los Comunes. Sin duda, que los constantes dimes y diretes, indecisiones, y errores del Gobierno del Sr. Zapatero han contribuido, lógicamente, a propiciar también este clima político. Y su escaso diálogo con la oposición mayoritaria que, en un error sin precedentes en nuestra democracia, se pretendió silenciar desde comienzos de la legislatura.

En alguna medida, predemocrática
Una vez dicho esto, es evidente que el Partido Popular ha ido empleando, cada vez con más fuerza, argumentos que por excesivos y desmesurados dejaban de serlo para convertirse en algarada dialéctica y sembrando de negros presagios las constantes vitales, tanto de la sociedad española, como de las propias instancias del Estado. Hay que decir, como he hecho hace poco , y aquí reitero hoy, que la sociedad española de comienzos de nuestro siglo XXI es pragmática, prudente, sensata, moderada y europea; es decir, casa mal con la idea de una sociedad crispada, solariega, poco desarrollada y, en alguna medida, predemocrática.

Hermosa tarea
Éste es el gran error de la oposición practicada mayormente por el Partido Popular: su desmesura, su exceso, su falta de rigor y su escasa capacidad para presentar iniciativas y políticas alternativas al Gobierno socialista que hiciesen aumentar su capacidad de influencia, tanto en el propio Gobierno (que es una hermosa tarea de la oposición leal) y en la sociedad española, que ve, con asombro, cómo la crispación sustituye al diálogo y a la polémica parlamentaria y cómo los valores de la concordia y de la convivencia se ponen en solfa, dígase de ello lo que se desee predicar.

Mal gestionado por el Gobierno
El Estatuto de Cataluña, que fue mal gestionado por el Gobierno socialista, es evidente, no rompía la unidad de España, claro que no. El matrimonio homosexual (que el Partido Popular podía haber legislado estando en el Gobierno a través de la Ley de Uniones civiles) no terminaba con la familia en España, ni ahora ni nunca. Los constantes encuentros y desencuentros (con independencia de la responsabilidad de cada cual, que según mi parecer y entender, es siempre mayor en el caso del Gobierno) en el asunto más importante que tiene todavía que resolver la democracia española, el fin del terrorismo de ETA, ha condicionado todo este tramo último de legislatura.

Puedo dar testimonio
Sin duda, Zapatero tendría que haber hecho esfuerzos mucho mayores de encuentro con Rajoy en materia tan delicada y sensible; y también es evidente que el principal partido de la oposición no puede seguir utilizando electoralmente el terrorismo como si él no hubiese sido Gobierno y , en esa posición, hubiese sido torpedeado por el Partido Socialista. No lo fue. Yo era diputado en el Congreso en la séptima legislatura y, por lo tanto, asistí a la oposición, en esta materia, que hizo en su momento el Sr. Zapatero.
Puedo dar testimonio, y así lo hago, de lo que vi.

Tras la bomba de la T-4
Zapatero propuso el Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo, que una vez aceptado por el PP, ha funcionado perfectamente hasta que el Gobierno inició el llamado “proceso de paz”. Al que tiene legítimo derecho pues es el Gobierno el que dirige la política antiterrorista. Tras la bomba en la T-4, el presidente del Gobierno aseguró que el proceso estaba roto, terminado y que , en este momento, se estaba dentro de la legalidad impuesta por la ley de partidos ( en su día votada conjuntamente por el PP y el PSOE en el Parlamento).

Pésimo ejemplo
Nunca en treinta años de democracia , la oposición parlamentaria ha utilizado contra el Gobierno la política y la lucha contra el terrorismo. Esa actitud, desgraciadamente, empaña la credibilidad liberal, centrista y moderada de la oposición conservadora y es un pésimo ejemplo para la estabilidad del país y del Estado. Por muy legales, que lo son, las manifestaciones habidas, tanto por colectivos de víctimas, como del propio Partido Popular.

Capaces de pactar
Hemos sido capaces de pactar (PSOE-PP) los estatutos de Aragón, de la Comunidad Valenciana, de Baleares, de Andalucía. Y España sigue, como es natural, sin romperse. Magnífico ejemplo, diga lo que diga el Tribunal Constitucional, sobre aspectos puntuales del Estatuto catalán, actualmente legalmente en vigor al tratarse de una Ley Orgánica aprobada por las Cortes Generales, tampoco ese dictamen ( que esperemos se produzca con tranquilo sosiego y ecuanimidad jurídicas) romperá España.

Una oposición leal
En conclusión: olvidemos la exasperación de la sociedad española, los gritos, las algaradas, las broncas, y ejerzamos una oposición leal con el Gobierno legítimo de España; dura, cuando sea preciso, pero nunca antipoder, y jamás rozando laminar los valores máximos de concordia, libertad y convivencia plena de la democracia española. Los españoles, todos, sabrán valorarlo y, sin duda, agradecerlo.

Joaquín Calomarde (Diputado del PP al Congreso por Valencia)

Hauria de començar el meu comentari amb aquella frase tòpica que tan ens agrada dir als qui ja tenim un llarg passat a les espatlles: “És com si fos ahir”, però en realitat no ho és. Han passat ja molts anys, trenta exactament, d’aquell dissabte de glòria en què Adolfo Suárez va legalitzar per sorpresa el Partit Comunista, el partit que més protagonista havia tingut durant la clandestinitat i també durant aquells anys de transició política de la dictadura a la democràcia.

Legalitzar els comunistes era indispensable per construir una democràcia espanyola de nou encuny, una democràcia sense exclusions, en la qual tots hi tinguéssim un lloc. I durant aquells anys d’eurocomunisme, amb homes con Enrico Berlinguer (Itàlia), George Marchais (França) i Santiago Carrillo (Espanya), el PCE, un partit que havia renunciat a imposar la dictatura i que acceptava les regles de la democràcia formal, de la democràcia burgesa en definitiva, no podia quedar exclòs del sistema.

Suárez va ser valent i va aprofitar les minivacances de Setmana Santa per agafar tothom en offside. També Santiago Carrillo, que passava uns dies al sud de França amb la seva família. També els franquistes, que no s’esperaven això.

Trenta anys després veiem que el PCE no té, ni molt menys, la importància que tenia aleshores. Avui ni tan sols es presenta amb les seves sigles, ans ho fa immers en una coalició -Esquerra Unida/Izquierda Unida- que és una amalgama de comunistes, verds, radicals d’esquerre, etc. Tanmateix, els comunistes (tot i que sense cap empara internacional després de la desfeta del comunisme a l’URSS) són una força real, no molt gran, però que obté reprsentativitat en tots els parlaments i en la majoria d’ajuntaments espanyols. Esquerra Unida vol ésser una esquerra real davant un PSOE necessàriament abocat al centre per poder governar el país. No és la meva opció, però és una opció vàlida i perfectament democràtica, una formació necessària perquè tothom pugui sentir-se representat a les institucions.

Ahir, doncs, va fer trenta anys d’aquell dissabte de glòria. Avui, els demòcrates -que devem molt a la resistència que el PCE va oposar a la dictadura franquista- els hem de felicitar i els hem de mostrar el nostre més sincer agraïment.

Pasqua de Resurrecció. El dia de la Pàtria Basca. Ens aixequem amb la lectura de les declaracions d’ETA al diari Gara, una ETA que es mostra generosa i condescendent com s’hi mostren els dictadors que en el món hi ha hagut. Paternalista. Ens diu que està disposada a concedir-nos la pau si cessen les agressions contra Euskadi, que té la voluntat de mantenir la treva si respectem els principis que ella defensa i, en concret, la participació de tots en el procés electoral.

D’altra banda, ens explica que amb “l’acció de Barajas” –bella metáfora d’un atemptat que destruí dues vides i la terminal aeroportuaria més gran d’Espanya-, ETA intentava només “reconducir el proceso y enviar un mensaje claro al Gobierno español para que reflexione: que es necesario respetar los compromisos para que pueda desarrollarse un proceso de resolución del conflicto”.

“Quien avisa no es traidor”, diuen en castellà. I potser és veritat, però jo diria que no pel fet d’avisar, ja s’és demòcrata. Val a dir que som bastants en aquest país els qui creiem que no es pot construir una democràcia sense la participació de tots i que la dita “llei de partits” no és la solució més adequada. Però també tenim dret a esperar una certa correspondència dels qui pretenen participar en el joc polític. Jugar amb una organització terrorista que no respon més que davant ella mateixa, que no se sotmet a cap regla més que a la del més fort, que no accepta discutir res amb ningú i que només aspira a imposar els seus criteris (i, a més, ho fa sota amenaça), no és certament allò a què hem d’aspirar. Tenim dret a reclamar alguna cosa més, algun compromís més per part seva. I és precisament això que reclamem, això que nosaltres demanem i penso que tenim dret a exigir.

El problema més greu del terrorisme no és, només, que mata i s’alimenta del dolor aliè. És que acaba per dividir els que el sofreixen, per enfrontar entre si els condemnats a sofrir-lo.

Ho podem veure cada dia al parlament, i ho veiem aquests dies a la població basca d’Ermua, on els del “Foro” s’esbatussen amb l’Ajuntament, que els recrimina que utilitzin el nom de la ciutat amb una idea marcadament partidista i sectària.

Recordo que quan assassinaren a Miguel Ángel Blanco, el batlle d’Ermua, Carlos Totorika, va tenir una actuació tan digne, tan brillant, tan a l’alçada d’allò que hom espera davant un acte de barbàrie, que vaig escriure un article que s’intitulava així: “Vull que a Espanya comandi Totorika”. I vaig escriure això perquè ell, com ningú, va encarnar per aquells dies l’esperit del demòcrata, el de l’home que no s’arruga, que no s’aprofita de la desgràcia, que sap ensenderar les emocions de la gent, en definitiva, del polític que governa amb justícia.

Amb els dies, però, tot s’ha anat podrint en aquell poble, i el “Foro d’Ermua” ja no ens uneix a tots contra el terrorisme, ans ens divideix, fins al punt que Totorika demana que no usin el nom de la ciutat per dur a terme la seva acció reivindicativa. La resposta de Mikel Buesa (germà de Fernando Buesa, el socialista assassinat per ETA) no s’ha fet esperar: ha acusat Totorika de passar-se al costat dels terroristes i d’excloure’ls a ells, als del “Foro” del club dels demòcrates.

Tot, doncs, ha esdevingut, un nonsense. Probablement no hem de culpar ni als uns ni als altres. És el terrorisme que ho ha fet malbé tot. I tanmateix hauríem de saber trobar un camí d’unitat. Ho repeteixo: el pitjor mal del terrorisme és que aconsegueix d’enfrontar-nos, de dividir-nos a tots. I dividits i enfrontats és segur que no podem albirar cap mena de solució a aquest gravíssim problema.

El que sovint enyoren els polítics és construir frases curtes però consistents que cridin l’atenció de la premsa. Aznar n’és un expert, sobretot des que, hors-jeu, es dedica a dictar conferències i a passejar-se pel món. Una de les més recordades és aquella que feia referència a la invasió pels àrabs de la península Ibèrica. “Que yo sepa –va dir Aznar- los àrabes todavía no han pedido perdón por haber invadido España”.

No fa gaire, l’historiador marroquí Mohamed ben Azouz Hakim ha respost aquesta frase de l’expresident en una conferència pronunciada a Chefchaouen (Marroc) sobre la “contribució d’Andalusia a l’aliança de civilitzacions”. Segons ens conta el diari Asharq Al-Awsat, Mohamed ben Azouz Hakim ha dit que “abans de parlar amb menyspreu dels Àrabs [José María Aznar] faria bé de mirar-se a l’espill”. És molt probable que una mirada lleugera fos suficient “per recordar-li els seus orígens àrabs”.

Dit això, l’historiador afegeix que el nom “Aznar” és una abreviació de “Hosn An-Nar”, que vol dir “ciutadella de foc”. És probable que aquest significat expliqui una mica la dificultat que demostra Aznar per assimilar les coses que venen de l’exterior i ens expliqui per què tot en ell esdevé impenetrable.

Dimecres passat feia un comentari pessimista sobre el futur de la llengua catalana. Al mateix temps, el meu fill, Pere Quintana, publicava un comentari en el seu bloc sobre la mateixa qüestió. El feia a partir d’un article del catedràtic Ramon Tamames intitulat “El idioma español en Venecia” La reflexió que fa en Pere em sembla tan interessant, que us la transcric aquí, sens perjudici que pugueu consultar-la directament en el seu bloc, on, a més, us trobareu amb els comentaris que ha rebut respecte de la mateixa qüestió.

El panorama lingüístic futur
«La profecía es la siguiente: hoy por hoy, por lo absoluto de los números, cabe pensar que sólo tres idiomas (y su escritura) sobrevivirán en los próximos 300 años, chino mandarín, español e inglés. De tal modo que sociedades actualmente muy representativas (como las de Japón, Alemania, Francia, Italia y otras) sólo podrán retener sus propias lenguas como vestigios locales. En tanto que el latín, el árabe y el hebreo, continuarán siendo hablados y escritos por razones fundamentalmente religiosas.» (Ramón Tamames.- El idioma español en Venecia)

Aquest paràgraf –escriu en Pere– amaga una total incomprensió del món actual.

1. Estic d’acord en que molt poques llengües esdevindran lingua franca global. Un nombre petit de llengües seran parlades a nivell molt rudimentari per molta gent.

2. Però res serà homogeni, ja que el món esdevé fractal: A cada ciutat s’hi parlaran més o menys les mateixes llengües, però seran milers les llengües de cada ciutat.

3. El «vestigios locales» només es trobaran a les tendes de souvenirs. Prest el català es parlarà més a qualsevol macro-ciutat asiàtica que a Barcelona.

4. En el futur, llengua i territori estaran cada cop més deslligats. Les llengües definiran cultures, no pobles. I quan dic cultura, no parlo d’allò que s’ha anat passant de pares a fills fins ara, parlo d’allò que la gent aprèn lliurement: la cultura tech, pop, manga, jueva, wahabi, … L’esperanto té un futur esplendorós, però no com a llengua universal, serà la llengua d’una subcultura més. Una de tantes. Cada cop hi haurà més nens que no parlaran la llengua dels seus pares, parlaran les llengües del seu barri o de les seves tribus (el plural és ben intencionat).

5. El lligam de la llengua amb el territori vindrà donat per dos factors principals:

5.1. Hi haurà llengües oficials a la gran majoria d’entitats territorials. D’aquí a 50 anys, la llengua de Londres continuarà essent l’anglès, però només s’emprarà per a omplir formularis, passar certs exàmens i comunicar amb les masses. L’anglès serà la llengua auxiliar de la megalòpoli anglesa. I això és el que preocupa als britànics avui, quan imposen exàmens d’anglès als estrangers. La llengua que triomfarà no és la de Shakespeare, és la que et parlen els venedors del basar d’Istambul. Al castellà li passarà quelcom semblant. El que es parla a les barriades de L.A. no té gaire a veure amb el que es parla a la Meseta. Així, el territori de cada llengua serà el que formaran els diferents barris de diferents megalòpolis on s’empra majoritàriament una llengua. Així, A L.A., a Londres i a Shanghai hi haurà barris de Bahais esperantòfons, de punkis japonesos, de libanesos i d’evangèlics sud-americans.

5.2. Certament, en un món que cada cop tindrà més zones estables en la inestabilitat, com els actuals Somàlia, Afganistan o Iraq, les zones autònomes temporals (TAZ) seran governades per grups que imposaran la seva llengua al seu territori. Però aquests lligams són sempre provisionals.

6. Res d’això serà sense dolor. Evidentment, hi haurà tensions entre comunitats i les llengües segur que hi jugaran el seu paper. Al cap i a la fi, la llengua serà un dels pocs elements identificadors clars i objectius de les comunitats.

Fa uns dies, La Vanguardia duia aquesta notícia:

Miquel de Palol: “Lo catalán en general está peor que bajo la bota franquista”

JOAQUIM IBARZ / MAGÍ CAMPS – Enviados especiales CARTAGENA DE INDIAS – – Presidido de manera generosa por Víctor García de la Concha, director de la Real Academia Española, se celebró en el marco del IV Congreso Internacional de la Lengua Española, clausurado ayer, el debate sobre la situación del vasco, catalán y gallego en el Estado español. Bernardo Atxaga y Miquel de Palol defendieron la necesidad de que los poderes públicos protejan el catalán, el gallego y el euskera para garantizar la supervivencia de estas lenguas.

“Si una lengua no cuenta con apoyo directo, no puede sobrevivir; no basta con el voluntarismo”, dijo Atxaga. Palol estuvo muy duro. Dijo: “La situación actual de lo catalán en general, y del idioma en particular, en términos de equivalencias razonables, es en más de un aspecto peor ahora de lo que era hace cuarenta años bajo la bota franquista. El paso de la cultura de la resistencia a la incultura de las leyes del mercado le ha sentado fatal a la difusión y presencia de la literatura catalana. En los años sesenta y setenta, la catalanidad era una marca de modernidad, de progreso, de cosmopolitismo, y la progresía de orientación democrática así lo reconocía en Madrid y el resto de España. La homogeneización del llamado Estado de las autonomías, unido a la mala gestión de los propios recursos desde Catalunya, ha aniquilado el prestigio de lo catalán. La situación actual es de una pugna perpetua por la presencia pública, con apreciaciones opuestas desde las diferentes orillas”.

“Los niños y los jóvenes aprenden en catalán en las escuelas, pero juegan en castellano en el patio y en sus comunicaciones en la línea informática; y el idioma de los bares, de los autobuses, de los taxis, de los comercios, en la prensa escrita, en la radio y la televisión es el castellano con una mayoría aplastante”, dijo Miquel de Palol.

“Decir que el castellano está en peligro en Catalunya es una falacia”. Así de contundente se mostró a su vez Joan Veny i Clar, del Institut d´Estudis Catalans. En cuanto al gallego, Ramón Villares, del Consello da Cultura Galega, se confesó maravillado de su supervivencia, al no haber tenido apoyo institucional ni haber sido objeto de tantos trabajos académicos como el catalán.

Em temo molt que, tant l’escriptor Miquel de Palol com el lingüista i especialista en dialectologia Joan Veny Clar (de qui vaig tenir l’honor de ser alumne –devia ser l’any 1971- a la Universitat de Barcelona) tenen raó. De fet, i per a desgràcia nostra, el procés de la globalització actua d’una manera brutal en favor de la llengua castellana, de l’espanyol, que és la llengua forta, la qui té un estat darrera i quatre-cents milions de parlants en tot el món (l’any 2050 en tindrà mil milions). De fet no cal que “Ciudadanos de Mahón” s’esforcin a fer el seu partit. Tenen (a més curt o més llarg termini) la batalla guanyada sense necessitat de presentar-se a les eleccions.

No vull dir amb això que hàgim de rendir-nos, però l’evidència en aquest camp esdevé categoria. És trist, però crec que irremeiable.