Josep Maria Quintana

Si les coses són com semblen, em vaig equivocar. I no només jo, ans vam equivocar-nos la majoria d’analistes que parlàvem de les eleccions marroquines, ja que, inesperadament, segons anunciava el ministre de l’interior, Chakib Benmusa, d’acord amb els resultats provisionals, no van ser els home del PJD els més votats (aquest partit ocupà el segon lloc), sinó els nacionalistes conservadors de l’Istiqlal, que van assolir 52 escons (quatre més que en el 2002) i passen a ser la força més votada de l’Hemicicle, per davant dels seus socis de govern, els socialistes de la USFP, que cauen de 50 a 36 diputats, del primer al cinquè lloc. Els berbers del Moviment Popular (MP) han estat l’altra gran sorpresa d’aquests comicis: passen de 27 a 43 diputats, i es converteixen en la tercera força més votada de la Cambra baixa. I el partit Unió Constitucional, pròxim al règim alauí, va obtenir onze escons més que en les últimes legislatives (27 escons). En canvi, els conservadors d’Agrupament Nacional dels Independents (RNI) van perdre tres diputats a causa de l’elevada abstenció registrada.

Dit això, la resposta dels musulmans moderats va ser clara: “Si quan s’anunciïn els resultats definitius el PJD no és el partit més votat, significarà que vivim en el món al revés”, declarava Lahcen Daudi, nombre dos del PJD, dissabte vespre, després d’informar de les greus irregularitats protagonitzades per alguns candidats durant la jornada electoral. “Els diners han corregut a doll”, va aclarir en referir-se a la desorganització de l’accés als col·legis i en el còmput dels vots.

Jo no era allí per donar-ne testimoni, i no ho sé, però tot fa olor de podrit en el règim alauita, d’ací que no estic gens segur de la nitidesa dels comicis, que finalment sembla que han tingut una participació del 37 per cent.

El rei Mohamet VI del Marroc dedicà el discurs oficial del passat 20 d’agost a assegurar als seus súbdits (allí podem parlar de súbdits més que de ciutadans) que els comicis es desplegarien sota estricta vigilància perquè no es reprodueixin els casos de corrupció d’altres citacions electorals. Els demanà que exercissin el dret que tenen d’elegir representants, però guardà un silenci estricte respecte dels drets que ostenta a l’hora de decidir la composició del govern i en l’elecció del primer ministre.

Divendres passat, dia festiu dels musulmans, els marroquins van ser convocats a les urnes. 33 partits participaven en aquesta elecció que, amb prou feines ha atret el 40 per cert dels electors amb dret a vot. Algú li estranya aquesta abstenció en massa?

En un sistema absolutament corrupte, només el partit islamista moderat de Justícia i Desenvolupament (PJD) sembla que atregui els electors, els quals, ja d’entrada saben que l’elecció democràtica del parlament no significa gran cosa, perquè el rei continua usufructuant tots els poders i és ell qui decideix la persona que governarà el país, prescindint dels resultats electorals.

Hassan II va ser un gran dictador, i el seu fill i hereu, Mohamet VI, sembla que continua pel mateix camí. El problema de tot aquest sistema corrupte és que només pot petar per la pressió última de l’islamisme radical.

No és aquesta l’actitud del PJD (si més no en aquest moment), però temo molt que el camí que segueix el Marroc, si les coses no varien, no va precisament en la bona direcció.

Avui és el dia de la Mare de Déu de Gràcia i la ciutat de Maó ho celebra. La festa es va iniciar fa dos dies amb un pregó sonat, el de Boris Izaguirre, que, segons diu la premsa, “encandiló al personal”. Em sembla bé. És la missió dels showmans, i el veneçolà ho és.

Del que no estic tan segur és que aquest sigui un bon camí (em refereixo al de donar carnassa a la gent, perquè la gent vol carnassa), però sí que estic segur, en canvi, que és aquest el que volen seguir, en general, els polítics, perquè és el que més rendiments electorals els dóna.

En un comentari al seu blog, el políticòleg i lingüista francès, Jean Véronis, que em recomanava de llegir en Pere, aquest escrivia uns mots que faig meus i que penso que val la pena que llegiu: “Vivim –deia- en un temps de fast food polític, i l’interès dels mitjans i del públic dura rarament més de 24 hores. Com en els fulletons de la tele, cal que hi hagi cada dos minuts un acudit, llàgrimes, sexe o, en tot cas, alguna cosa que ens faci petar de riure (o per ventura plorar, en el cas de la vida política actual) i que impedeixi que l’espectador faci zapping. Però a mi no em paga ningú, i no penso canviar si la meva audiència decau. Així doncs, jo continuaré durant algun temps enviant-vos anàlisis de la realitat…”

Espero que la festa sigui grata a tothom, que les “Gràcies” ho celebrin de gust i que els maonesos ho passin d’allò més bé.

Hem entrat a la recta final de la legislatura –sis mesos són un alè- i durant aquest temps haurem d’estar dispostos a escoltar tot tipus d’excessos. I quan dic això no em refereixo només als exabruptes que els polítics es fan els uns als altres en els mítings electorals, sinó a les promeses que, no sempre prou contrastades, fan als electors maldant per atreure el vot.

La darrera d’aquestes promeses l’ha feta el PSOE des d’Andalusia, que ha promès que oferirà vivendes de lloguer o de compra a les famílies amb una quota mensual d’ingressos que no superi els 3.100€.

Qui s’atreveix a dir que la proposta no és admirable? De fet, ho acaba de fer la persona més raonablement sòlida del govern de Rodríguez Zapatero, el vicepresident econòmic i ministre d’economia, Pedro Solbes, el qual ha advertit que, si bé pot tractar-se d’una mesura que respon a una filosofia lloable, és força més dubtós que sigui una mesura encertada, entre altres coses perquè és evident que algú haurà de pagar aquests euros als andalusos que no arribin a la xifra de 3.100.

Solbes assegura que ell no és partidari de mesures que impliquin el “reconeixement de drets de per vida”, i aquest ho és. I jo tinc la impressió que hi ha altres coses que grinyolen en aquesta mesura. D’entrada afavoreix la desmotivació. Difícilment els andalusos que guanyin 3.000€ voldran incrementar els seus guanys a 3.500, o a 4.000, perquè és molt probable que els números no els surtin, ja que d’immediat perdran la subvenció. Gens no m’estranyaria que passés com amb les “peonadas”. En aquell cas, els ciutadans preferien guanyar poc i no treballar gens abans de treballar una mica i guanyar una mica més.

Ara que jo comprenc per què el govern andalús proposa mesures com aquesta. Se me n’acuden si més no un parell: la primera, perquè això els donarà encara més vots dels que els van dar les “peonadas”; la segona, que tots aquests dispendis provindran del fons de compensació interterritorial. És a dir, que seran els impostos dels madrilenys, dels catalans, dels balears i dels navarresos (entre d’altres) els qui pagaran la subvenció per a la vivenda.

No hi ha dubte que així fa de bon prometre.

850.000 ensenyants francesos van rebre ahir matí per correu la “Lettre aux éducateurs” que acaba d’escriure el cap de l’estat, Nicolas Sarkozy. Es tracta d’una carta llarga, penso que força meditada, on el president preconitza una “refundació” del projecte educatiu passant per la “interdisciplinareïtat”, la “reforma del col·lègi únic” i “el retorn a la cultura general”. En aquest escrit, Sarkozy reprèn temes que li van ser molt estimats durant la campanya electoral, com el de “l’escola del respecte” i preconitza un ensenyement “on hi haurà menys hores de curs”. Tot això dit molt simplificadament.

D’entrada, els sindicats parlen –no podia ser d’altra manera- d’una carta “desconnectada de les realitats”, plena de contradiccions. La FSU (Fédération Syndicale Unitaire) hi recalca especialment el “pes de les desigualtats socials” i el PS (Partit Socialista) denuncia “la concepció liberal de l’educació” que té Sarkozy.

No he d’entrar en el fons d’aquesta carta, que tanmateix poso a disposició del lector, però més enllà de la crítica immediata que ha provocat, he de dir que em fa una mica d’enveja. Al nostre país, mentre Rodríguez Zapatero acostuma a emfatitzar les obvietats i Mariano Rajoy a magnificar els problemes, el president francès es dirigeix als ensenyants i els explica com veu ell el problema de l’educació i què pensa fer en aquest camp. Hi podrem o no estar d’acord, amb Sarkozy, però com a mínim li haurem de reconèixer el coratge que reclamem en tot home que governa.

“El general (David) Petraeus i l’ambaixador (Ryan) Crocker em diuen que si la classe d’èxit que veiem ara continua, serà possible mantenir el mateix nivell de seguretat amb menys tropes nord-americanes”, va dir el president en declaracions difoses per la Casa Blanca a Honolulu (Hawaii). Tanmateix, George W. Bush no va precisar en quin nombre es podrien reduir les tropes destacades a L’Iraq ni quan.

D’altra banda, gairebé a la mateixa hora en què Bush visitava les seves tropes desplegades a l’Iraq i pronunciava aquestes paraules tan plenes de complaença pels avenços aconseguits, el primer ministre britànic, Gordon Brown, negava que la retirada de les tropes britàniques destacades en el centre de Bàssora –retirada que s’estava produint- equivalgués a una derrota, i insistia que el replec era una operació “planejada amb antelació i organitzada”. En una entrevista amb el programa “Today” de la Ràdio 4 de la BBC, el cap del Govern de Londres va indicar que aquest moviment perseguia l’estratègia que les tropes britàniques anessin assumint “un paper de supervisió”, i advertia que els efectius del Regne Unit podrien “tornar a intervenir en determinades circumstàncies”. Va assegurar, no obstant això, que el nombre d’efectius britànics a L’Iraq continuarà sent “aproximadament el mateix en aquest moment” i que el Regne Unit romandrà “per complir” les seves obligacions tant amb el poble iraquià com la comunitat internacional.

Tanmateix, el líder laborista va reconèixer els errors comesos després de la caiguda del règim de Saddam Hussein en assegurar que “si fóssim capaços de prendre aquestes decisions ara, ho hauríem fet de forma diferent”.

Alguna cosa es mou a l’Iraq que empeny els causants del desastre a enretirar-se discretament, a anar abandonant posicions en un territori que han convertit en una desferra absoluta, i que es troba abocat en una cruel guerra civil encoberta que produeix cada dia desenes de morts.

No crec que mai ningú no els demani comptes, als responsables de tot aquest mal son, però seria trist que la memòria ens acabés traint i oblidéssim què ha passat en aquell territori.

Maó celebra les festes de Gràcia a principis de setembre. Són unes festes que, des de fa una trentena d’anys, s’obren amb un pregó. Això del pregó no era tradicional (res a Maó no ho és –això per ventura de tots-), però es posà de moda a principis dels vuitantes no sé exactament per què. Els primers anys, l’acte era més aviat acadèmic i es feia al saló de plens, però això s’alterà a partir d’una invitació que, el 1990, l’ajuntament féu a Joan Manuel Serrat, que va fer un pregó cantat des del balcó de La Sala, amb el pla de la parròquia ple de gom a gom. Fou un èxit rotund. Serrat s’acollí a la fórmula del glossat –música tradicional a Menorca- i cantà, acompanyat d’un conjunt musical, un poema escrit ad hoc que entusiasmà tothom. Realment fou una cosa magnífica.

A partir d’aleshores –que important que és per als polítics d’obtenir un èxit popular!- el pregó es fa al balcó amb la plaça plena. Però que n’és, de difícil, trobar un segon, un tercer, un quart Serrat! I això ha fet que l’ajuntament comencés a convidar personatges de la faràndula que tinguessin més o menys relació amb l’illa, alguns de gust força dubtós (si més no des del meu punt de vista), personatges que –no sempre és fàcil trobar gent famosa- ha mesclat amb gent de la casa que ha destacat en algun aspecte artístic i/o cultural.

Avui llegeixo al diari que aquest any s’ha convidat Boris Izaguirre i amb això penso que hem tocat fons. Josema Yuste (el 2000) demanà a crits que asfaltessin la carretera de Maó a Fornells. Pepe Rubianes ens recomanà (als homes), el 2002, que folléssim més amb les nostres dones. Em queda per veure que ens dirà aquest personatge mediàtic (“es maravilloso…”) a l’obertura de les nostres festes patronals.

M’ho hauran d’explicar.

Xirinacs ha mort. Amb ell ha mort un icona de la nostra generació i també una manera radical d’entendre la política. Dic radical i he de dir també marginal, perquè la lluita per al tot o res normalment acaba vençuda pels “traïdors” que aposten pel realisme.

Xirinacs va sorprendre als partits a les eleccions de 1975 quan, en solitari, va assolir un escó al Senat per Barcelona. Allí va protagonitzar protestes pacífiques que tots els de la meva generació recordem. Els altres senadors se’l miraven amb una actitud benvolent i com de perdonavides. Al final, com sempre succeeix en aquests casos, Xirinacs va desaparèixer criticant els qui havien estat els seus companys de lluita antifranquista perquè –deia- havien assumit el possibilisme com a tàctica política, enlloc de continuar pregonar l’enfrontament (encara que de manera pacífica) i, en definitiva, la revolució.

Xirinacs, que abans de ser polític havia estat prevere, penso que és un exemple –és probable que dels més genuïns- de la crisi profunda en què va entrar molta gent de la meva generació. D’una generació de la qual ell en seria el germà gran i jo –amb vint anys menys- en podria ser el germà menor. Ha estat una generació que va néixer al si d’una Església que va fer un esforç molt gran de renovació, i que ho va fer qüestionant els seus principis i la seva manera tradicional d’actuar, tractant d’obrir-se al món i de deslligar-se dels poderosos.

Políticament, una sector força important d’aquesta generació va adoptar posicions d’esquerra, que bevien en un marxisme avant la lettre, que trobaven connatural als principis que regien la fe: “Cristians al Partit, comunistes a l’Església!”, cridava Carles Comín, un dels intel·lectuals més representatius d’aquesta generació que va assumir una joventut carregada d’ideals, que afrontà la maduresa amb força decepcions (tant el en camp religiós com en el polític) i que està vivint la vellesa amb un regust amarg (això els que no s’han adaptat, és clar!), en veure que l’Església ha reemprès el camí d’un estancament suïcida, maldant per obtenir el suport de la dreta més reaccionària –única que li dóna seguretat-, i això simplement perquè se sent incapaç de viure la fe intempèrie i sense un ancoratge en els privilegis que sempre ha tingut.

També políticament se sent descol·locada -gran part d’aquesta generació- en veure que fins els més puristes es pleguen (de fet es venen) per un plat de llenties (traduïu-ho per una regidoria a dedicació exclusiva o per una direcció general de no sé què, que segurament no fa cap falta) sense adonar-se que, en ocupar aquests càrrecs (en molts casos per viure millor del que vivien abans i per guanyar allò que no podrien guanyar fora de la política) el que fan normalment és domesticar-se i anul·lar-se ideològicament (i això, encara que ells mai no ho vulguin reconèixer).

Potser per això Jordi Pujol, el més preclar dels polítics possibilistes i realistes, l’home que estava a les antípodes de Josep Maria Xirinacs, ha dit d’ell que era un profeta. I probablement tenia raó.

Avui, però, els profetes no tenen cabuda a la nostra societat. No en tenen a la política ni tampoc a l’Església. Avui l’Església i la política reclamen funcionaris i tecnòcrates: persones que, per un sou digne, treballin correctament, administrin el patrimoni, guardin els seus ideals (si és que en tenen) al fons d’un calaix tancat en clau, no qüestionin les ordres que els donen els de dalt i maldin per dur una vida el més acomodada possible.

La Vanguardia d’ahir duia un article excel·lent de Francesc-Marc Álvaro que descriu penso que perfectament què ha succeït a Navarra i ens conta el perquè de tot plegat de la la política socialista en aquesta qüestió.

Val la pena que qualsevol lector interessant el llegeixi, d’ací que hagi optat per transcriure’l aquí. Jo simplement m’he limitat a destacar (tot posant-lo en cursiva) el darrer paràgraf, perquè penso que és digne de ser meditat.

FRANCESC-MARC ÁLVARO – El veto del PSOE a un acuerdo entre los socialistas navarros y los nacionalistas de Nafarroa Bai responde a una apuesta de Zapatero a partir de los cálculos que le han presentado los spin doctors de la calle Ferraz. Dado que las próximas elecciones generales serán disputadas al milímetro, dado que Madrid y Valencia son zonas populares difíciles de reconquistar, dado que el granero andaluz de votos socialistas está horadado por la emergencia de un voto urbano más decantado hacia la derecha, y dado que nadie sabe lo que acabará costando en abstención el creciente cabreo catalán, la dirección socialista no quiere atreverse con un experimento que, sin duda, regalaría al PP la ocasión de machacar la idea de un Zapatero que entrega Navarra “a los amigos de ETA”.

Poco importa, a estos efectos, que Nafarroa Bai haya condenado claramente la violencia etarra y que haya señalado un nuevo camino para el nacionalismo en la comunidad foral. Poco importa que la coalición Nafarroa Bai incluya en su interior, entre otras fuerzas, al PNV de Josu Jon Imaz, tan apreciado en la Moncloa. Y poco importa que, durante la pasada campaña, los socialistas se comprometieran con un cambio que no excluía la participación de los vasquistas, que consiguieron -contra pronóstico- ser la segunda fuerza más votada tras la UPN.

El PSOE ha hecho esta apuesta, sacrificando lo que haga falta en Navarra, porque cree que es la opción que más le acerca a una victoria en los comicios legislativos. La política es un cálculo de costes y beneficios, hasta aquí nada nuevo. Lo más relevante es que esta operación presenta un efecto derivado tan o más incierto para los intereses de Zapatero que el haber aceptado un acuerdo entre el PSN y Nafarroa Bai: la asunción implícita por parte del PSOE de una parte sustancial de la agenda vasca del PP y sus premisas. Gracias a la apuesta defendida por Pepiño Blanco, los populares, además de conservar el gobierno foral, ganan la importante batalla de la opinión en este asunto. Al actuar el PSOE como si Nafarroa Bai fuera un partido apestado con el que no puede pactarse, el PP ve reforzadas triunfalmente sus tesis. Tal vez ello evite, dentro de unos meses en toda España, la fuga de un número considerable – decisivo- de votos socialistas hacia la abstención o directamente hacia el PP. Ésta es la supuesta gran jugada de Blanco. Pero rendirse en la batalla de los argumentos es también una forma de decir a la gente que es Rajoy y no Zapatero el que tiene la razón en todo lo relativo a ETA y la política en Euskadi y Navarra. Si el PSOE acepta las premisas del PP, el tiro por la culata es un accidente que Zapatero no debería descartar.

Mentre anava al despatx vaig escoltar ahir la tertúlia de Catalunya Ràdio, al llarg de la qual Enric Juliana va fer una sorprenent declaració de monarquisme. Cito de memòria, naturalment, però va venir a dir que ell era monàrquic i que, des que viu a Madrid com a sots director de La Vanguardia, encara s’hi ha tornat més. La raó, segons Juliana és la següent: Si Espanya es convertís en una república, l’oligarquia espanyola es faria (més prest que tard) amb la presidència i transformaria el sistema polític espanyol en una república presidencialista. I l’oligarquia espanyola és profundament centralista i expressament anticatalana.

Així doncs, que la monarquia ens salva –segons Juliana (i jo considero aquest periodista com el de més relleu i de més crèdit del periodisme espanyol d’avui) de ser foragitats per una oligarquia que ho acapara tot i que ho pot tot (menys –degut precisament a la monarquia- assolir la suprema magistratura de l’estat).

El panorama –si és que Juliana té raó (i penso que en pot tenir)- em sembla desolador.