Xirinacs ha mort

by

Xirinacs ha mort. Amb ell ha mort un icona de la nostra generació i també una manera radical d’entendre la política. Dic radical i he de dir també marginal, perquè la lluita per al tot o res normalment acaba vençuda pels “traïdors” que aposten pel realisme.

Xirinacs va sorprendre als partits a les eleccions de 1975 quan, en solitari, va assolir un escó al Senat per Barcelona. Allí va protagonitzar protestes pacífiques que tots els de la meva generació recordem. Els altres senadors se’l miraven amb una actitud benvolent i com de perdonavides. Al final, com sempre succeeix en aquests casos, Xirinacs va desaparèixer criticant els qui havien estat els seus companys de lluita antifranquista perquè –deia- havien assumit el possibilisme com a tàctica política, enlloc de continuar pregonar l’enfrontament (encara que de manera pacífica) i, en definitiva, la revolució.

Xirinacs, que abans de ser polític havia estat prevere, penso que és un exemple –és probable que dels més genuïns- de la crisi profunda en què va entrar molta gent de la meva generació. D’una generació de la qual ell en seria el germà gran i jo –amb vint anys menys- en podria ser el germà menor. Ha estat una generació que va néixer al si d’una Església que va fer un esforç molt gran de renovació, i que ho va fer qüestionant els seus principis i la seva manera tradicional d’actuar, tractant d’obrir-se al món i de deslligar-se dels poderosos.

Políticament, una sector força important d’aquesta generació va adoptar posicions d’esquerra, que bevien en un marxisme avant la lettre, que trobaven connatural als principis que regien la fe: “Cristians al Partit, comunistes a l’Església!”, cridava Carles Comín, un dels intel·lectuals més representatius d’aquesta generació que va assumir una joventut carregada d’ideals, que afrontà la maduresa amb força decepcions (tant el en camp religiós com en el polític) i que està vivint la vellesa amb un regust amarg (això els que no s’han adaptat, és clar!), en veure que l’Església ha reemprès el camí d’un estancament suïcida, maldant per obtenir el suport de la dreta més reaccionària –única que li dóna seguretat-, i això simplement perquè se sent incapaç de viure la fe intempèrie i sense un ancoratge en els privilegis que sempre ha tingut.

També políticament se sent descol·locada -gran part d’aquesta generació- en veure que fins els més puristes es pleguen (de fet es venen) per un plat de llenties (traduïu-ho per una regidoria a dedicació exclusiva o per una direcció general de no sé què, que segurament no fa cap falta) sense adonar-se que, en ocupar aquests càrrecs (en molts casos per viure millor del que vivien abans i per guanyar allò que no podrien guanyar fora de la política) el que fan normalment és domesticar-se i anul·lar-se ideològicament (i això, encara que ells mai no ho vulguin reconèixer).

Potser per això Jordi Pujol, el més preclar dels polítics possibilistes i realistes, l’home que estava a les antípodes de Josep Maria Xirinacs, ha dit d’ell que era un profeta. I probablement tenia raó.

Avui, però, els profetes no tenen cabuda a la nostra societat. No en tenen a la política ni tampoc a l’Església. Avui l’Església i la política reclamen funcionaris i tecnòcrates: persones que, per un sou digne, treballin correctament, administrin el patrimoni, guardin els seus ideals (si és que en tenen) al fons d’un calaix tancat en clau, no qüestionin les ordres que els donen els de dalt i maldin per dur una vida el més acomodada possible.

Anuncis

%d bloggers like this: