Algunes maneres diverses de ser hipòcrita

by

Quan sents algú que, amb pretensions de fer una afirmació que considera important, comença amb una frase laudatòria (per exemple “Jo estimo molt Catalunya”, “Jo estimo molt Menorca”, o “Jo no sóc racista”), pots començar a tremolar, perquè de seguida vindrà la conjunció que tot ho desbarata: “però”, que marca una clara oposició entre l’asseveració ja feta i la que vindrà expressada en la proposició següent (“però els catalans són d’allò més insolidaris”, “però els menorquins són uns ignorants”, “però els emigrants són tots uns lladres i els hem de fotre fora”) o coses per l’estil.

Ben al costat dels que usen aquesta manera d’expressar-se, que comença amb la lloança per a, després, clavar la invectiva més forta que poden contra l’objecte prèviament alabat, trobem els més subtils, els qui ja critiquen directament l’adversari, i ho fan amb unes manifestacions de dicció perfecta i d’estructura gramatical impecable. Fins i tot sol ser acurat el seu to de veu. Per exemple González Pons, quan afirma gairebé sense immutar-se: “González ha reconocido que las aguas del GAL tenían su orilla en la mesa de su despacho”, o quan ahir afirmava que “Hoy Rubalcaba ha dejado por mentirosos a los periodistas españoles y creo que el que queda como un mentiroso, como poco demócrata, como un falso demócrata, es Rubalcaba”. I afegia que “Le pedimos que crea a la prensa española, porque ha dejado a los periodistas por mentirosos”. I això perquè “nosotros creemos en los periodistas españoles”.

És possible que jo hagi d’acceptar que ell creu “a pies juntillas”en aquests periodistes espanyols que tantes vegades ha denigrat quan parlen, per exemple, del “cas Gurtel” o de la “corrupció del PP a la Comunitat Valenciana” etc. etc.?

En aquesta mateixa roda de premsa, González Pons va acabar dient que la defensa dels drets humans està molt per damunt dels interessos polítics de l’Estat. Una afirmació que, si González Pons fos una mica sincer, hauria d’anar seguida de la conjunció “però” de què parlava abans. Només per ser una mica coherent amb la trajectòria del seu partit, que va recolzar plenament la guerra d’Iraq, o de persones com Manuel Fraga, ministre d’un govern amb penes de mort per delictes “polítics” sobre les seves espatlles.

Hi ha, doncs, maneres diverses de ser hipòcrites. La del “però” n’és una. L’altra és la de González Pons.

Anuncis

%d bloggers like this: