La segona notícia de l’informatiu de la nit a 2M, la segona cadena de la televisió pública marroquina, va ser fa uns dies la mort a Melilla d’Younes, un adolescent musulmà. S’explicava que el jove va morir per l’impacte d’un cop de pilota de goma disparat per un guàrdia civil espanyol enmig dels disturbis que assolaven la “ciutat ocupada”. L’agència nacional (i oficial) de notícies marroquina, MAP, el director de la qual és nomenat pel rei, havia emès un teletip amb la mateixa informació en el qual s’indicava que la seva font eren “diversos mitjans de comunicació”, sense precisar quins. En la seva versió en castellà, en lloc d’una pilota de goma es diu que va morir d’un impacte de bala.
Haver-se d’enfrontar a aquesta mena de notícies falses no és, tan sols, la conseqüència d’un sistema polític, el marroquí, que hem de considerar més aviat com una dictadura que com una democràcia, és també la conseqüència del desprestigi en què Espanya ha caigut els darrers anys en matèria de política internacional.
López Burniol va publicar no fa gaire un article esplèndid que titulava “España sin talento”, que analitzava el declivi de la posició internacional espanyola des del 1898. Fonamentalment parlava de l’època democràtica, encetada el 1977, i especialment del paper de Felipe González, l’home que, al llarg del seu mandat, més va fer perquè Espanya recuperés prestigi i posicions en les relacions internacionals, gràcies, bàsicament, a l’entesa que va dur a terme amb Elmud Kohl, que va ser qui va doblegar l’oposició francesa, en amenaçar –juny de 1983- amb vetar l’augment del pressupost comunitari per finançar l’agricultura mediterrània, com demanava França, si no s’accelerava l’ingrés d’Espanya i Portugal.
D’Aznar –que tant ha presumit d’haver situat Espanya en el mapa internacional─ ha dit que, el que hauria pogut ésser una política interessant d’obertura cap a la Gran Bretanya (la seva entesa amb Blair era bona) i amb Estats Units, va fer perdre el nord al president fins al punt que hem de considerar que la seva presència a les Açores (la foto famosa) i el seu suport incondicional a la guerra d’Iraq, “fruits excessius d’aquesta actitud”, van marcar el principi del fi de la política exterior realista i prudent mantinguda per Espanya durant vint-i-cinc anys.
Transcriuré el final de l’article que he esmentat, un text que la nova ministra d’exteriors hauria de tenir damunt la taula per reflexionar-hi. Diu López Burniol: “La insoportable levedad del presidente Rodríguez Zapatero acentuó la penosa deriva de la política exterior española, y hoy, con el decorado de fondo de una Alianza de Civilizaciones desvanecida, no tenemos arrestos para mantener dignamente nuestra posición ante el rey de Marruecos o el presidente venezolano. Otra vez España no tiene sitio”.
Josep Maria Quintana 