Un conegut banquer deia l’altre dia que Zapatero era com aquell que va corrent cap a un precipici davant una multitud i, en arribar a la vora, s’atura de cop i se salva, mentre els qui el segueixen hi cauen de ple.
El símil em va semblar bo perquè va ser, precisament, en el punt en què Zapatero va parar de córrer, i va fer de sobte marxa enrere per desfer el camí que, tot decidit havia anat fent, quan es va trencar l’idil·li que havia viscut amb els sindicats (especialment amb UGT), que ara se li han posat d’urpes.
El president havia signat 22 acord socials a la primera legislatura. Tots amb el denominador d’augmentar la despesa, i això el feia un president socialment avançat i, doncs, amic dels sindicats. Però sense preavís, com il·luminat per la llum d’una columna de foc ─potser aquesta s’assemblava a la que va acompanyar els israelites pel desert egipci─, Zapatero hi veu clar i canvia de política. Méndez i Toxo, que no tenen la sort de rebre la mateixa il·luminació, cauen inexorablement dins el sot i es converteixen en els nous grans enemics del president socialista.
Zapatero s’equivoca, diuen. Per això, munten de comú acord una gran estratègia contra el govern que ha abandonat el bon rumb i s’ha deixat endur pel miratge dels mercats. Alhora es queden amb una frase que la seva gent comprèn ─i que és probablement justa─ “nosaltres no hem creat la crisi. No hem, doncs, de pagar-la”, però que no resol res. Perquè el país s’ha empobrit i, a més, al país no hi ha productivitat. I sense productivitat, la solidaritat (un repartiment social del producte) no és possible.
És molt probable que Zapatero mereixi totes les nostres crítiques per no haver sabut veure quina era la realitat fins al darrer moment (quan era vora el precipici). Però els sindicats encara no l’han sabut veure, aquesta realitat. Prefereixen deslligar-se’n. Per això la vaga general va ser un fracàs, i fins va obligar Valeriano Gómez, avui ministre de treball, a anar a la manifestació en defensa d’uns plantejaments amb els què no estava d’acord.
Vaja! Suposo que no hi estava d’acord. Perquè si hi estava, no hauria pogut acceptar la cartera.
Josep Maria Quintana 