«L’autèntica colonització no triomfa quan l’exèrcit invasor ocupa un territori. Ni tampoc quan els ocupants han imposat les seues lleis o han aconseguit de fer aprendre la seua llengua a tot el poble vençut, ni quan els han convertit la terra en una mera província (en llatí: terra vençuda). La vertadera colonització s’assoleix quan els colonitzats comencen a pensar com els colons. Quan troben normals, naturals, i fins i tot tradicionals les imposicions que els han forçat a assumir —temps arrere, això sí— per la força de les armes, i estan disposats a perpetuar-les».
Aquesta és una frase extreta del text d’un escriptor valencià, Ferran Suay, que publicava EL PUNT d’ahir. I m’ha agradat, no sols perquè diu una veritat com un temple, sinó també perquè m’ha recordat el que escrivia Nicolau M. Rubió i Tudurí en un dietari (“Llatins en servitud”) des de París durant aquells dies tràgics de la segona guerra mundial.
Final de febrer de 1941
-Heu pensat que ells poden romandre?
-No, mai no ho he pensat, és impossible.
-Sens dubte “hauríeu” de tenir raó. Almenys jo ho voldria. Però no en teniu en aquest moment. Vegeu, sinó: ells han arribat, són cada cop més els que s’instal·len, prenen les seves posicions.
-Això és provisional: ells partiran…
-Podrien no partir, en principi.
-Seria certament poc agradable, no vull pensar-hi pas.
-Potser jo us turmento…
-No, perquè no ho crec, en absolut.
-Tant de bo.
-Ben al contrari, el fet de pensar-hi em produeix la joia de creure que ens en sortirem.
-El que jo volia dir és que l’altre cop que vingueren amb efectius considerables…
-L’any 1870?
-Oh!, no, al segle V!
Ell es posa a riure:
-I doncs?
-No rieu tant -li he contestat. A aquella època “nosaltres estàvem” bastant més segurs de restar tal com érem que no pas ara…
-Oh! Oh!
-Certament! “nosaltres” pertanyíem aleshores a l’imperi romà. Érem llatins i no concebíem que els Bàrbars poguessin establir-se d’una manera permanent a casa nostra. Els nostres avantpassats deurien dir-se en un principi: “males bèsties d’alemanyots”! Aviat però s’adonaren que tota aquella gent no marxava i que tota romania entre nosaltres.
-Sí… ells romangueren. En tremolo!
-Però no us amoïneu. Anem més bé a prendre un copa.
-Per això! Com és possible que ells…
-Qui són ells?
-Doncs bé: “nosaltres”: com varen poder els nostres avantpassats enviar-se la píndola?
-A força de dir-se que allò no duraria pas… A força de dir-se que calia acomodar-se provisionalment, i a força de repetir-se que l’Emperador de Roma, o el de Milà, o el de Ravenna, un d’aquells mesos posaria ordre entre la soldadesca germànica que -equivocadament- es creia a casa seva entre els Gals. Més tard, això que nosaltres en diem avui la “col·laboració horitzontal”, que ajuda la “col·laboració” a seques, provoca el naixement d’una “nova Europa”. I de sobte, un dia ens adonem que aquella gent ha romàs ja entre nosaltres més de cinquanta anys i que els seus cabdills s’han casat amb llatines de bona família. És aleshores que comencem a creure que la barba i el mostatxos llargs potser tenien fins i tot un aire distingit…
-A la vegada, però, els Germànics també es llatinitzaren, i…
-Heus ací la gran amenaça! Si aquesta Wehrmacht d’avui romangués sempre d’uniforme, igual a ella mateixa…!
-Teniu raó: és en adaptar-se a nosaltres que s’encasten vertaderament a casa nostra.
-Al cap de cent anys, estarem en família amb aquests alemanyots, què voleu!
-Però sempre resta l’esperit del poble antic, que acaba per subsistir. I ells són digerits.
-Sí, però, malgrat tot, ells, hauran romàs entre nosaltres, quod erat demonstrandum.
Ell ha cridat el cambrer per a pagar. Mirant entorn nostre, hem vist el cafè ple d’alemanys, molts ells de civil.
-Veig que ja pagueu en moneda alemanya -he fet en veure un bitllet de 20 marcs.
-Més aviat me’n desempallego, amic meu.
-No, vós el feu circular. Perquè França se’n desempallegui, hauríeu de cremar aquest paper.
-Malgrat tot, jo no crec que ells es quedin.
Josep Maria Quintana 