El Sàhara, la dignitat espanyola i el senyor González Pons

by

He sentit al senyor González Pons, que és un diputat que parla molt bé i ho sap, una dura crítica a la nova ministra d’Exteriors per la manca d’energia davant l’incident que ha provocat Marroc a El Aaiun, en atacar el campament que ocupaven els sahrauís. Ha dit, més o menys, que, en això, Espanya s’hi juga la dignitat.

El senyor González Pons és molt jove i, lògicament, no pot recordar-se bé de la Marxa Verda que el rei Hassan II va organitzar el novembre del 1975, quan Franco era més mort que viu, però els marmessors del franquisme volien guanyar temps per fer que Rodríguez de Valcárcel continués presidint les Corts (i el Consell del Regne) i evitar així la maniobra que finalment es va dur a terme per ordre del príncep, que va situar Torcuato Fernández Miranda a la presidència de les velles Corts.

Que sigui molt jove (aleshores tenia 11 anys) no li impedeix, però, de saber que la dignitat la vam perdre aleshores. Sí, Espanya va perdre la dignitat quan, Franco a la UVI i el règim a punt de caure (encara que els demòcrates ens crèiem que tenia més força de la que realment va tenir), “la sonrisa del Régimen”, el ministre cordovès José Solís Ruíz ─aquell de «más deporte y menos latín, porque… ¿para qué sirve el latín?», va negociar la retirada dels espanyols d’El Aaiun (en realitat, allò va ser una fuita), conscient que, l’endemà, el Marroc prendria possessió del territori i deixaria els seus habitants naturals al paire.

José Manuel Seguí, aleshores capità d’aviació destinat precisament a El Aaiun,ens explicava la decepció i la vergonya que, com a militars, ells van sentir en deixar que Hassan II ─un vertader sàtrapa─ se’n sortís de l’aventura tal com ell havia planejat. Avui, per tant, sofrim tan sols les conseqüències d’aquella abdicació de responsabilitats. I digui el que vulgui González Pons, el govern socialista espanyol (que ha parlat molt en favor del Sàhara però no ha fet res en favor dels sahayrís) ha actuat i actuarà com actuaria un govern presidit pel senyor González Pons, si és que li toqués en sort decidir sobre la matèria. Tant l’un com l’altre no farien res.

En realitat vam perdre la dignitat aleshores i continuem sense haver-la recobrat ara. I no la recobrarem, perquè és ja massa tard. Els sahrauís només rebran del govern espanyol un rèquiem de difunts, perquè fa temps que Espanya ha decidit que amb “el hermano, o el primo” o no sé ben bé que deu ser aquell Mohamet VI del nostre rei, no s’hi juga. I a més, la dignitat no es pot perdre quan fa temps que s’ha perdut.

———
N.B. Potser el lector que no coneix l’anècdota em demanarà què va succeir quan don José Solís Ruíz, ministre del Movimiento, conegut també com «la sonrisa del régimen», es demanava «¿para qué sirve el latín?» des de la tribuna de les Corts.

Entre els diputats franquistes hi havia un home culte i il•lustrat, de nom Adolfo Muñoz Alonso, natural de Valladolid i doctor en Teologia i en Filosofia, a més de procurador en Corts i Consejero Nacional del Movimiento. Aquest, fart d’escoltar aquell home ignorant (ser ministre i ignorat és possible, i no només en el franquisme), nascut, per cert, al poble de Cabra (Còrdova), es va alçar de l’escó i va respondre al ministre amb aquestes paraules: «Por de pronto, señor ministro, sirve para que a ustedes, los de Cabra, les llamen egabrenses y no otra cosa».

Més clar no ho podia dir.

Anuncis

%d bloggers like this: