Churchill deia que els estats no tenen amics, tenen interessos. I això, que des d’un punt de vista moral, pot ser vist amb mals ulls, és, de fet, una veritat com un temple.
Els bascos del PNB saben que Euskadi no és (encara) un estat, però actuen com si ho fos, perquè aquest és l’objectiu del partit des de sempre. Per això fan servir la tesi de Churchill, donen suport al govern agònic de Zapatero (que és, curiosament, el principal responsable d’haver-los fet fora del govern basc; per tant l’enemic, el gran adversari) i es comprometen a aprovar els pressupostos.
Però diguem-ho clarament: als bascos del PNB, salvar Zapatero els importa un borrall; com tampoc no destorba Zapatero comprar temps al preu que sigui. La insubstancialitat ideològica del president permet això i tot el contrari al mateix temps.
Penso, doncs, que aquest és el nus de la qüestió, des del costat dels qui aprovaran els pressupostos: els bascos del PNB consoliden l’estat que estan construint i el PSOE salva momentàniament els mobles, tot evitant que l’allau de la crisi el sepulti.
I això és tot.
Josep Maria Quintana 