Ahir, Mariano Rajoy, seguit d’immediat pel banquer Botín, va posar en solfa el dit Estat de les Autonomies, que va permetre la Constitució del 1978, però que no és exactament producte d’aquesta Constitució.
La Constitució, en efecte, obre una porta a un canvi de model que es podia seguir tal com, a la llarga, s’ha fet, o com volien els polítics d’uns territoris que, de feia moltes dècades, reclamaven el que podríem definir com “el dret a la diferència”. Parlo de Catalunya, Euskadi i (en menor mesura) Galícia. Fins i tot, la Constitució preveia vies diferents i reconeixia la preeminència d’aquelles comunitats que haguessin tingut aprovat un estatut durant la República.
Dur a terme la reorganització territorial d’Espanya amb tres autonomies plenes (les que he citat) i una descentralització administrativa de l’Estat unitari a la resta de territoris hauria estat (l’any 1979) satisfactori per a gairebé tothom, i era (probablement) el que Espanya reclamava, però Adolfo Suárez, degudament aconsellat per Martín Villa, va prendre una decisió maquiavèl·lica feta amb tota la intenció que haurem acabat per pagar molt cara: la que hem convingut a denominar “el café para todos”. Gràcies, per tant, al tàndem Suárez-Villa, Espanya, no sols no ha resolt el problema endèmic amb Catalunya i el País Basc, sinó que ha creat un gruix tan enorme d’expectatives i de recels en territoris on mai ningú no havia somiat el dret a ser autònom (és allò del “si tu ho tens, jo també”) que ha acabat tornant-se en contra de tots.
Miquel Roca va veure l’error molt aviat, i va afirmar que, si s’optava per aquest camí, l’única sortida possible era substituir l’Estat centralitzat per l’Estat de les Autonomies, però “nosaltres –va objectar- hem creat l’Estat de les Autonomies sense desmantellar l’Estat centralitzat”.
Mentre hem estat rics (o hem pogut viure per damunt de la nostra riquesa veritable), tots els problemes s’han dissimulat. Però quan ens hem estavellat contra el terra després de caure del cavall, hem vist com n’era, de gran, el malbaratament de diners i d’energies que aquesta doble estructura políticoadministrativa comportava.
I ara què? Encara que no és possible resoldre un problema tan complex amb un article tan curt, la meva diagnosi és la següent: Atès que el tàndem Suárez-Villa va crear un monstre de dos caps que ha acabat revoltant-se contra ell mateix, la solució ja no vindrà per un debilitament de les Comunitats autònomes, com sembla que predica Rajoy, sinó per un aprimament de l’Estat. Potser el camí seria el de transformar Espanya en un Estat federal en tota regla. És clar que reformant la Constitució. (En definitiva, una quimera).
Josep Maria Quintana 