Joan Solà, el mestre, ha mort

by

El mateix dia que moria a l’Argentina Nestor Kirchner, l’actual líder del peronisme, també expirava a Catalunya Joan Solà, el lingüista més destacat actualment, el que ha seguit l’estela de Pompeu Fabra i Joan Corominas en el marc de la llengua catalana.

Vaig ser alumne de Joan Solà el curs 1971-1972 i d’ell vaig aprendre què significa estimar una llengua i una gramàtica. Vehement, home d’una sola peça, Solà era un gramàtic nat (i fet), del qual podríem citar una quarantena de llibres, encara que els més destacats són, probablement, Estudis de sintaxi catalana (1972), Sintaxi generativa catalana (1986), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), Ortotipografia (1995) o la Història de la lingüística catalana 1775-1900 (1998). I per damunt de tot, l’obra que el situa en un primeríssim lloc entre els lingüistes d’avui: Gramàtica del Català Contemporani (en tres volums), apareguda el 2002.

Tenaç i extravertit (fins cantava amb una coral) Solà és un d’aquests mestres que l’alumne no pot oblidar, perquè era exigent, clar i generós. I per damunt de tot (almenys és el que d’ell em va impactar més), era un mestre que et convencia d’una cosa: no basta només que estimem la llengua (el català en aquest cas), cal que la coneguem a fons, cal que dominem la seva estructura profundament.

És clar que això es pot dir de totes les matèries, però era de la llengua catalana que ara estava parlant, que era la que Joan Solà ensenyava. Una llengua que la gent de la meva generació no va conèixer a l’escola, encara que era la pròpia, la materna, la que el poble emprava abastament, però que s’havia anat arraconant pels poders públics des de principis del segle XIX (Franco va fer molt en contra de la nostra llengua, però ja hi tenia el camí fressat. No és ell, doncs, l’únic ni el primer responsable).

Avui, la llengua s’estudia a l’escola. Fins i tot, en alguns casos, a l’escola s’estudia en la llengua pròpia. Això no obstant, mai no hi havia hagut una pressió tan gran contrària al progrés del català, perquè el canvi que s’ha produït dins la societat, amb la vinguda d’emigrants de parla castellana (o que adopten el castellà com a únic idioma), i amb l’avenç dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals. També amb l’auge indiscutible del castellà a tot el món. Tot això plegat, unit a la tebior dels nostres polítics i al text restrictiu de la Constitució, que perjudica clarament les llengües minoritàries, ha aixecat una mena de frontera expansiva del castellà que, lentament, va ofegant la llengua catalana. I tanmateix és la nostra. La pròpia des de fa més de set-cents anys.

Gràcies a lingüistes com Joan Solà, avui hi ha un floriment d’escriptors en llengua catalana com no hi havia hagut mai. Hem de confiar, però, que no acabem com els autors llatins, i que el català no quedi arraconat com un reducte de llengua culta, que va cedint el testimoni a una llengua d’altri que, per la pròpia naturalesa de les coses, s’acaba imposant.

Anuncis

%d bloggers like this: